diumenge, 19 d’octubre del 2008

Una sensació

Google

Una de les coses que vaig comprovant, a mesura d’anar postejant i llegint blocs, és que els blocs, sobretot, són com diaris personals. Si, ja sé que n’hi ha de molt específics sobre temes concrets i molt diversos, però la gran majoria expliquem coses nostres, personals: què fem, què sentim, on hem estat, què ens agrada,...

Van recollint el nostre dia a dia i si feu la prova –jo l’he feta– i us mireu per exemple el que hagueu escrit uns mesos enrera, més o menys, podreu recordar amb tot detall el que us passava aquells dies. Encara que el post no n’expliqui de detalls, el que llegiu us portarà a recordar-los.

De la mateixa manera, i més concretament quan parlem de records, sobretot de temps passats, ens permet tenir-los guardats. És com un posar ordre a les nostres coses, un arxiu de vida, diria.

I pel que fa a la música, el mateix: mica en mica, anem tenint la música que més ens agrada, o que en un moment ha pogut significar moltes coses, o que ens ha marcat sempre o en una època determinada.

Resumint, el bloc és l’arxiu, el recull de les nostres coses, més o menys endreçades, però sobretot és la nostra vida.

Aquesta reflexió ve a tomb perquè volia que quedés reflectida aquí una sensació que he viscut durant uns dies, i a estones encara visc, sense entrar en detalls tampoc, perquè, com ja he dit més d’un cop, no m’agrada parlar de coses íntimes o massa personals. Però vull que hi sigui, per recordar-ho, si miro d’aquí un temps què em passava aquests dies i també perquè no sé si aquesta sensació es quedarà aquí o tindrà més conseqüències, que espero que no, perquè no és agradable.

28 comentaris:

Anònim ha dit...

És veritat, en els blocs hi deixem anar tota mena de sentiments, en molts, s'expressen coses de naltros mateixos... Espero que aquesta sensació passi ben aviat...

novesflors ha dit...

Crec que els blogs, fins i tot els que s'escriuen amb una certa intenció literària, són literatura del jo, pròxima a l'assaig, i, a més, no són simplement textos sinó hipertextos.

Espere que no siga res greu, el que et passa.

Jordi Casanovas ha dit...

I si a sobre aquests records es vinculen a una música determinada, aquesta música et recordarà sempre aquests fets.
Em penso que m'he embolicat una mica però ja m'entens, oi?

fada ha dit...

Esperem, doncs, que tot quedi aquí, entre nosaltres, i que no tingui conseqüències... Una abraçada i bona setmana.

Clint ha dit...

si no és agradable, doncs a la merda!
(apa, que el comentari també és quedi aquí...per si el troben els marcians!)

Sergi ha dit...

Només puc donar-te la raó en tot el que dius, és clar, el que escrivim són petits bocins de nosaltres mateixos, a voltes més personals, i d'altres més generals, però que també fa bo de recuperar al cap d'un temps, perquè en tots els escrits hi ha una mica de nosaltres.

El que passa és que no sé si m'he despistat o què, però dius que vols deixar constància aquí d'una mala sensació, però no arribes a dir quina és, oi? Perquè si ho dius, em sembla que m'he perdut.

Ferran Porta ha dit...

Que el que sigui que et provoca aquesta sensació desaparegui aviat. Ànims!

PS: Sí, és cert, els blogs són trossos de les nostres vides. Com ho és una conversa amb un amic, per exemple...

horabaixa ha dit...

Hola Rita,

Tens tota la raó. Ens identifica.
Quan escribim, quan deixem comentaris.

Encara que no volguem aprofondir, explicar amb detall, s'intueixen sensacions, sentiments, simpaties....

Una forta abraçada i que aquests dies que tu dius passin ràpids i quedi poc record.

Carme Rosanas ha dit...

A vegades tinc la sensació que la majoria fem equilibris entre descobrir-nos i encobrir-nos. Volem explicar, però no del tot. Com ara et passa a tu en aquest post... misteriós on no sabem què et passa, però segur que tots desitgem que passi d e llarg ben aviat.

Joana ha dit...

Costa molt destriar el que som i el que volem o no dir però, més difícil és crear un personatge. L'únic és tenir un nick per preservar l'anonimat. Amb tot hom deixa anar com és , com pensa i com sent...
Per això hi ha tanta diversitat per aquest món no?
Bona nit...Vaig tard!

ddriver ha dit...

la musica en si es un arxiu de recrds

Striper ha dit...

Si que s'acaban convertin en una proyeccio nostre.

Carquinyol ha dit...

Totalment d'acord. I tot i, com tu, no voler contar mai res massa personal, alguna cosa sempre s'acaba escapant !!

Robertinhos ha dit...

i per aquest motiu són estupendes eines de marquèting!

Anònim ha dit...

Aquest estiu s´em varen despenjar tots els post del blog ...encara no sé massa bé que va passar , pero sem varen quedar entre esborranys i d´altre material que guardo a l´arxiu. Vaig pensar en deixar-ho correr. es una sensació que tinc mes o menys ciclicament.
Pero vaig tornar a penjar un a un els post , tot destriant-los . Alguns els hagués esborrat i d´altres els hagués millorat...pero vaig pensar que era com trair als que els llegeixen ...o pitjor ...a mi mateixa.
Tornen a estar com sempre...cada vegada més escasos...pero com sempre

Mart de Garriga ha dit...

Però Rita, jo crec que exageres una mica. Precisament ara que moltes coses reverdeixen, després de les pluges, és moment per a l'optimisme i la joia.
Besades

EvitaBlu ha dit...

Hola Rita, la primera cosa que et vull dir es que en aquests reculls i anades i tornades als nostres blogs, tú sempre i ets present, perquè t'aseguro que ets una de les amigues blocaires més complidora i amable que m'he trobat en aquest món virtual.
Jo vaig tancar el meu primer blog durant uns mesos, era una época de la meua vida en que tot el que escribia em semblava molt i molt personal i massa trist, pero ho enyorava i vaig tornar a obrir les portes. A vegades tornen les ganes de plegar de deixar-ho córrer com diu MK però em creat uns vincles importants que valen molt la pena.
Inclús a vegades, quan entro a un blog i en conec un altre que té afinitats semblants al que estic llegint, tinc ganes de fer que aquests desconeguts s'acaben trobant.Vaja sermó que m'ha sortit!

Petonets i sigues feliç.

horabaixa ha dit...

Hola Rita,

Sòc jo de nou.

Una mica millor ?

Saps, aixó del blog em fot precisament per aixó. Tot queda pendent. I és una de les coses que no acabo d'entendre del tot. Però....

Una forta abraçada

khalina ha dit...

Sí que els blocs són una mica diaris personals, però es diferencien dels de veritat en que saps que algú o altre els llegirà, i a part poden comentar-te.
Està clar que els estats d'ànims influiran a escriure d'una manera o altra. Clar que de vegades una sensació d'un moment pot impulsar a fer un post ràpidament. I d'altres posts són els resultats de tot el dia

Deric ha dit...

li vaig dir a algú, ara no recordo qui, que el blog és un espai nostre i que, per tant, hi podem posar-hi tot el que vulguem, que per això és nostre i personal. Si després et llegeixen i comenten, molt millor.

rits ha dit...

Hola Rita!

Fa temps que et veig a comentaris de blogs que visito i tenia ganes de visitar-te, però sovint em manca temps. I això que em feia gràcia ja només pel fet que tenim el mateix nom!! (em dic Rita però signo rits perquè és com m'anomenen el amics)

I en visitar-te m'he trobat aquest post. preciós i un tema que fa temps que li dono voltes. Sovint penso que al blog hi escric massa sobre mi, però és que és així, el blog és un espai personal, on evocar la nostra vida i sentiments. I aquests son els més autèntics.

Espero que estiguis millor, que el que et neguiteja desaparegui.

Una abraçada,

rita

Eli ha dit...

Estic totalment d'acord...
A mi em passa el mateix.... I a vegades, també em limito a explicar tot allò tant profund que hi ha dins meu... però si entro en el passat, sé veure-hi entre linies, els sentiments del moment...
Es xulo... això eh!!!!
Per cert, felicitats pel premi Cats!!!

Josep Lluís ha dit...

Ben cert rita, inclòs els blogs tècnics o que semblen més impersonals, reflecteixen indubtablñement una part d'un mateix.

Albanta ha dit...

I tant que els blogs són un reflex nostre!! Quin sentit tindria escriure per no dir el que pensem, el que sentim, el que opinem, el que som?
Vinga bonica!! Espere que aquesta sensació no massa "agradable" desaparega molt aviat.
Cuida't!!

rhanya2 ha dit...

Espero que tot vagi millor, Rita...
Crec que el que expliques ens passa a tots més o menys. No vegis quan portaràs anys!! Jo vaig començar ara en fa tres i de tant en tant busco als arxius per veure què feia ara fa un any, dos, tres... i al·lucino de com canvien els estats d'ànim, com giren els aconteixements, com allò que ens afectava tant, ja no ens afecta... i els comentaris de tantes i tants veïns de Blogville a qui anem seguint i que ens segueixen...
A mi em serveix.
Un petó enorme!

Rita ha dit...

Cesc, novesflors, Jordi Casanovas, fada, Clint, XeXu, Ferran, horabaixa, Carme, Joana, ddriver, Striper, Carquinyol, Robertinhos, MK, Mart de Garriga, eva al desnudo, khalina, Deric, rits, Eli, Josep Lluís, Albanta, Violette i Emily... La sensació va marxant... Moltes gràcies a totes i a tots!

el paseante ha dit...

Suposo que en aquest raconet de món som nosaltres mateixos. Hem parlat de les nostres coses, hem conegut gent desconeguda, hem fet petites complicitats, hem explicat allò que no explicaríem a ningú... Suposo que un dia ens trobarem a faltar.

Rita ha dit...

paseante,
Quan trigues molt a actualitzar, jo ja t'hi trobo a faltar...