Google
Es van casar que ella tenia 20 anys i ell 29. Ell li havia fet la cort i ella se la deixava fer sense decidir-se, fins que ell li va posar un ultimàtum, amenaçant-la amb desaparèixer per sempre, i aleshores ella va dir que sí. Van tenir dos fills, van ser feliços i només la mort els va separar.
S’havien conegut en un ball. Un ball d’aquells de diumenge a la tarda, en una entitat on hi anaven amb els pares i altres familiars, com era habitual en aquella època. Sembla que de seguida es van avenir ballant i així va ser per sempre més.
Veure’ls ballar donava gust. Dels dos cossos en feien un i de les cames i els peus també. Podien ballar qualsevol cosa: pasdoble, vals, cha-cha-chá, tango,... i sempre eren com un únic cos seguint el ritme que marcava la música. En les festes i revetlles es feien mirar i tothom els felicitava.
S’ho passaven tan bé ballant, que a vegades, a casa, només els calia sentir una música que els agradés per mirar-se i, sense dir-se res, agafar-se i posar-se a ballar per tot el pis. Més d’un cop, enmig d’un dinar, per exemple, havia passat. Començar a sonar una música per la televisió, mirar-se, aixecar-se i començar a fer voltes. Recordo que de nena em feia vergonya i tot. De més gran em fascinava.
No van ser flors i violes tot tampoc, però en resum i des de la distància, puc afirmar que van ser feliços, però, sobretot, puc certificar que es van estimar molt.
Ell tenia un caràcter fort, i ella sempre deia que la diferència d’edat sempre l’havia feta tenir-li un excessiu respecte, una mena de sensació de por, però a l’hora l’adorava i ell a ella també.
Molt aviat, massa, a ella li van diagnosticar Alzheimer, una malaltia aleshores desconeguda, i això ho va esguerrar tot. Tot i així, ell s’hi va abocar, es va convertir en el seu infermer personal, la va mimar, estimar, més encara –si és que això era possible. Quan ella ja no es movia del llit, ell cada dia del món li posava crema a les cames, perquè deia que les tenia massa resseques...
Sempre he pensat que ell havia fet alguna “escapada” de més jove. Treballava de nit i ja se sap que la nit porta moltes situacions temptadores. Però mai va tenir cap repercussió a casa ni en la família i diria que en la parella tampoc. Però, si en algun moment l’hi va haver, considero que ho va ben compensar amb la seva actitud durant la malaltia.
Ella va estar 12 anys malalta, arribant a un estat de deteriorament total, i ell sempre va ser al seu costat fins que una malaltia molt ràpida se’l va endur. Ella només el va sobreviure 6 mesos i sempre penso que si ell no hagués faltat, hagués durat més, però sense ell, ja no va tenir forces per viure.
Tot això em va venir al cap un matí, escoltant el programa d’en Bassas, on el Joan Margarit va recitar un poema, Bandoneón. Vaig pensar en fer aquest post i penjar-hi aquest poema, però el vaig buscar i no el vaig trobar.
Em vaig posar en contacte amb la pàgina oficial del poeta i em van respondre que no estava publicat i que m’hauria d’esperar a la tardor.
Ahir vaig comprar el llibre i ja el puc penjar. S’adiu tant al que jo vaig viure amb ells...
Bandoneón
L’harmònium litúrgic de carrer,
l’orgue alemany més pobre,
va embarcar amb els emigrants,
que el van portar als bordells de Buenos Aires.
Igual que un capellà que ha apostatat,
allà va arrossegar-se per històries
de soledat i melancolia.
Sempre he estimat els tangos, que escoltava
quan era un nen, les tardes de diumenge,
amb el pare i la mare que els ballaven
amunt i avall pel passadís de casa.
Són la veu d’una èpica perduda,
amb el bandoneón arrossegant
lletres que parlen dels amors culpables.
Els qui ballaven en el passadís
ara ja són dintre d’un tango.
Misteriosament feliç el cantusseja
un vell provant un pas de ball en atansar-se,
amb un somriure, a la Desconeguda.
Joan Margarit
Del llibre Misteriosament feliç
Octubre 2008
Google
