Santa Rita

Com ja he dit en alguna ocasió, m’agraden les tradicions i, tot i que moltes estan relacionades amb l’església, no deixo de seguir-les tot i no ser creient, m’ho plantejo més des del punt de vista de costumari. Així, per Santa Rita havíem quedat amb l’mk per anar a comprar rosetes i portar-les a la Santa. A més, dúiem algun encàrrec d’amics que no havien pogut venir.

La devoció a Santa Rita va arribar a la ciutat de Barcelona amb els agustins, que s'instal·laren al barri de la Ribera, en un convent que ja no existeix. Posteriorment, el agustins es traslladaren a l'església de Sant Agustí del Raval.

El dia 22 de maig al matí, la plaça de Sant Agustí del barri del Raval s'omple de gom a gom amb parades de roses, estampes i llantiols que fan d'aquesta la diada més concorreguda i important en la religiositat popular del barri. Milers de dones fan cua per venerar les relíquies de la santa que hi ha a l'interior de l'església, dipositant un llantiol i besant-les. Les relíquies de la santa són dins una caixa de vidre i just davant la imatge de la santa, que aquell dia per la tarda acaba literalment coberta amb les roses que li llancen les devotes.

Paral·lelament, cada mitja hora el rector beneeix a l'interior de l'església els rams de roses que les fidels, dones vingudes d'arreu del país, aixequen amb els braços. Al migdia, després de la missa, es fa la benedicció més multitudinària que congrega a milers de fidels tant a l'interior com a l'exterior de la plaça. Després de la benedicció de la rosa és costum anar a prendre un suís i guardar dins una caixeta els pètals de la rosa en espera de sort i diners.

Com que la cua era llarguíssima, després de fer un volt per dintre de l’església, vàrem decidir anar a la Santa Rita que hi ha al claustre de la Catedral, on suposàvem que hi hauria menys gent, com així va ser.

Ja que érem per la zona, sortint de la Catedral, vam aprofitar per visitar les columnes del Temple d’August i esmorzar al pati del Museu Marés, llocs que m’encanten, que ja us n’he parlat i que no em canso de visitar.

Poc abans d’acomiadar-nos, i passant a prop de l’església de Santa Anna, vam poder accedir al seu claustre –amb pou i tot– , que diria que no sempre és obert, i que tot i saber-ne la seva existència no havia pogut veure mai.

Va ser un matí molt agradable, amb una companyia fantàstica, tota una descoberta l’mk, una persona de les que t’arriben al cor i se t’hi queden.

Fa poc em va preguntar per les meves rosetes, perquè les havíem d’assecar, i li vaig explicar que en vaig assecar 3 sense premsa, però unes altres les vaig posar dintre d’un Collings gran que tinc i aquest cap de setmana les vaig treure. Han quedat primetes i planxadetes.

Sant Ponç

En Carquinyol ens explicava que el dia 11 era Sant Anastasi, festa major de Lleida i de Badalona, però l'11 de maig se celebra, també, la festa del patró dels herbolaris i dels apicultors: Sant Ponç.

La celebració coincideix amb la floració i màxim esplendor de moltes herbes remeieres, i per això, diferents ciutats, pobles i barris de Catalunya celebren aquest dia un esdeveniment únic en honor a aquest sant, protagonitzat per l’univers màgic de les plantes, les confitures, la mel i altres dolços artesanals, així com tot tipus de productes naturals amb propietats guaridores. Una de les fires més conegudes és la que es fa al carrer Hospital de Barcelona, però en els darrers anys s’han estès arreu en part gràcies a la revalorització de la saviesa popular referent a la utilització de plantes en les teràpies de sanació. Per aquest motiu, en l’actualitat també es celebren fires d’herbes remeieres en diferents indrets de la geografia catalana.

Dimarts vaig poder plegar d’hora i vaig anar a fer una passejada pel carrer Hospital. Vaig recordar quan hi anava amb la mare i vaig pensar en com ens poden marcar les tradicions que sense pretendre-ho ens inculquen els pares, senzillament t’hi porten, any rere any, fins que assumeixes que s’hi ha d’anar i em vaig adonar que jo no ho estava traspassant a ningú això i vaig deidir que l’any que ve hi hauré de dur la princeseta. I a veure l’ou com balla, per Corpus, i a Santa Rita, el 22 de maig, i a tots els llocs que a mi em va dur la mare, sense més, sense explicacions, només anant-hi.

Sevilla: "La Feria"

Coneixia Sevilla, la darrera vegada que la vaig visitar va ser per l’Expo, però no havia estat mai a "La Feria”.

"La Feria” és molt viscuda per tothom. Pel carrer, al metro, a les parades de bus hi veus les dones vestides de sevillana camí de "La Feria”. En tenen més d’un i cada any miren d’estrenar-ne un que afegeixen als que ja tenen i van canviant durant els dies que dura.

Les nenes també, algunes van en cotxet, no caminen, però ja les porten amb el vestit típic. Els nens també van vestits, tot i que no tant, amb pantalons cenyits, jaqueta curta i camperes i els homes van amb vestit i corbata, molt ben arreglats.

El recinte és enorme, ple de carrers, molt més gran del que em pensava, i hi ha “casetas” de mides diverses. La majoria són privades, on no hi pots accedir si no t’hi conviden els coneguts, moltes tenen vigilant de seguretat, però n’hi ha algunes de públiques també.

Durant el dia hi ha gent que hi va a cavall i amb carros. La gent d’alt nivell els porten en carros i els deixen a la “caseta”, però a les 8 de la tarda cavalls i carros han de deixar el recinte. Alguns marxen buits perquè els senyors s’hi queden.

Bàsicament s’hi menja, s’hi beu, s’hi canta i s’hi balla i sobretot és un lloc de trobada d’amics i familiars. Antigament bevien Manzanilla, però ara es beu molt el “rebujillo”, que és Manzanilla amb Sprite o 7up amb força gel. El cap de setmana s’hi passen tot el dia i la nit, però durant la setmana hi van a la sortida de la feina. Un amic que treballa en un hospital ens explicava que algunes dones al plegar, quan es canvien, ja es posen els “faralaes” i se n'hi van.

La setmana en fotos

Dimarts...

La princeseta ja porta la samarreta que li vaig portar de Nova York.



Dimecres...

Tot a punt per a l’ou com balla a la Casa de l'Ardiaca.



Dijous...

L'ou ballant.



Dissabte...

Festival de final de curs del nét d’una amiga molt estimada.

Sant Josep

Google

Dijous va ser Sant Josep i a l’hora de les postres vaig demanar crema. Em van portar una cassoleta de terrissa, d’aquelles individuals, cremada pel damunt, tenia molt bon aspecte, però quan vaig començar-me-la a menjar vaig veure que me la podia haver estalviat, que no tenia res a veure amb la que feia la iaia.

La mare era molt bona cuinera, molt més bona que la iaia, però a casa hi havia dues coses que sempre feia la iaia, perquè la mare sempre deia que les feia més bones que ella: l’escudella de Nadal i la crema de Sant Josep.

A casa se seguien totes les tradicions i normalment les tradicions tenen una correspondència a la cuina, que la mare seguia fil per randa, i, per Sant Josep, la iaia feia la crema. Com que era festa, i no anava a escola, recordo veure-la a la cuina, cap a mig matí, per no fer nosa a la mare després mentre fes el dinar, tota seriosa, amb la pressió de que ella la feia més bona que la mare i per tant havia de sortir-li perfecte. I sempre l’hi sortia, però ella sempre s’hi concentrava, com si fos la primera vegada que la feia.

La recordo davant d’un pot gran, d’alumini, remenant i remenant, quan l’abocava a un bol gran, on hi quedava mig a la vista un tros de la pela de llimona i la branqueta de canyella –que després, quan ens la menjàvem, la mare llepava, gairebé com si escurés un os–. Com hi tirava el sucre pel damunt, que després cremava, amb una planxa que l’avi havia fet fer al ferrer expressament, amb un pal força llarg de ferro i un mànec de fusta, i que prèviament havien posat al damunt del foc fins que era ben calenta.

A aquesta operació d’escalfament de la planxa hi col·laborava l’avi i a cremar el sucre ens hi volíem apuntar tots, perquè era fascinant veure com, en posar-la al damunt de sucre, començava a sortir fum, el sucre es tornava de color marró fosc i ràpidament començava a sentir-se aquella oloreta del sucre cremat. Aquesta operació és feia molt ràpid, per això no sempre em deixaven fer-ho, perquè la planxa, malgrat seguir cremant una bona estona, a mesura d’anar cremant la crema anava perdent força i mica en mica anava fent el color marró més claret i per això no valia a badar.

Escrivint això ara, m’adono que era impossible que dijous, la crema, en un restaurant de menú, fos com la de la iaia. Innocent!