31 de desembre

Google

Per primera vegada a la vida celebraré el fi d'any dues vegades, però em feia il·lusió fer-ho també amb vosaltres, que sou com una altra família.

Espero i desitjo que aquest proper any seguiu escrivint, seguiu passant per aquí i seguiu dient-hi la vostra.

Com ja he dit en altres ocasions, aquest món és molt gratificant i ja no sabria estar sense vosaltres.

Que tingueu una bona sortida i una millor entrada i que aquest any Nou ens porti tot allò que més feliços ens faci.

Molts petons a totes i a tots!

Blocaire invisible: pistes

El meu blocaire (amic) invisible és un home, però no és amic meu. En realitat, l’havia visitat molt poc, tot i que darrerament no paro de fer-ho.

Mai l’he comentat ni mai m’ha comentat.

Tot i que pel que vaig observant toca moltes disciplines, sembla que la que més li agrada és la poesia, per això em fa por no està a l’alçada amb el meu regal.

Tot i així, els seus interessos són molt diversos així com els seus posts.

Goso dir que està molt interessat en tot i per això em fa pensar que és una persona sensible i sensibilitzada.




Pel que fa al que jo he estat assignada... encara no he vist cap pista que em faci pensar en mi. Serà que no el/la visito? O que no en sé veure cap...

Nova York (2)

Seguint la recomanació d’un amic, vam agafar el ferry que va a Staten Island, des d’on es veuen unes bones vistes de l’skyline del baix Manhattan. Aquest ferry és gratuït i porta la gent que es desplaça d’una illa a l’altra. És gran i anava força ple. La gent habitual anava asseguda llegint, dormitant, parlant entre ella, com si anés al metro o al bus, però quan vaig anar a fora, per veure les primeres vistes, era ple de turistes fent fotos.

Google

La vista és realment espectacular. Passes també per l’estàtua de la Llibertat i, si no tens especial interès en pujar-hi, és suficient per veure-la de prop. Hi ha uns ferrys que t’hi porten i a l’Illa d’Ellis també, en el mateix viatge. La imatge de Manhattan, des de l’aigua i allunyant-t’hi, aquella imatge tant vista, però que no per això deixa d’emocionar-te quan ets allà i ho pots veure en directe, val la pena.

Aquest amic, també m’havia dit que era interessant tornar quan ja era fosc per veure Manhattan de nit i, seguint els seus savis consells, així ho vam fer. Només era qüestió d’esperar una estona per a la tornada.

Vam fer un volt per Staten Island, vam aprofitar per fer una xocolata calenta, feia força fred, i vam tornar cap a la terminal del ferry. A tocar de la terminal vam veure un monument dedicat a les persones que havien perdut la vida en l’atemptat de l’11 de setembre del 2001 i que vivien allà. Tot de perfils, tallats en pedra, amb el nom, la data de naixement i el nom de l’empresa on treballaven a sota. N’hi havia molts que coincidien en l’empresa. Mentre érem allà, va aparèixer una parella gran, amb unes flors, discretament es va apropar, van posar-les en un dels perfils i van marxar.

Tant allà, com quan vam visitar la Zona Zero, sense proposar-t’ho, et canvia la cara, et vénen piles de pensaments, i et quedes una estona en silenci. És molt gros el que va passar i no pots evitar pensar-hi i en la quantitat de famílies afectades.

Un cop al ferry de tornada, vaig tornar a anar a fora, per veure Manhattan de nit. No es pot explicar, és una imatge brutal. Tots els edificis, alts, que es veuen foscos, amb totes les finestres il·luminades, i al costat el pont de Brooklyn, també il·luminat, i encara un altre pont, al darrera del de Brooklyn, el de Manhattan, és espectacular. Literalment em vaig tornar boja fent fotos, tant és així, que crec que vaig espatllar la càmera, ja no ha funcionat més després d’aquell moment.

Google

Algú m’havia dit que Nova York és per visitar-la de nit i realment quan hi ets ho penses. De dia és maca, però de nit ho és molt més. Tots els edificis són alts, a més dels típics i famosos, i de nit tots tenen els llums oberts de dintre. Això la fa una ciutat especialment vistosa de nit. No sé si la llum és barata o si és subvencionada, però realment és una passada això de veure totes les finestres de cada edifici amb llum. Una cosa que em va fer pensar és que dóna la sensació que no pensen massa en l’estalvi energètic.

Diria que tampoc en el reciclatge, ja que fan servir molt el plàstic i el porexpan. Normalment anàvem a esmorzar a un Deli, una mena de botiga de menjars preparats, a més de sandvitxs –sembla que posar entrepà parlant d’allà queda com rar–, cafès, begudes, pastes,... On tot t’ho posaven en envasos d’aquests, tant si t’ho emportaves, com si et quedaves allà a menjar-t’ho, com era el nostre cas.

Google

També em va donar la sensació que pensen poc en les barreres arquitectòniques, he vist pocs ascensors al metro, no recordo haver vist rampes a les aceres i cap semàfor sonor.

L'amic invisible, és amic, però no és amic...

Nadal

De nena i adolescent, el Nadal m’agradava molt, de més gran, en començar a haver absències, no m’agradava gens, i amb el temps, m’ha tornat a agradar, a mesura que les absències s’han convertit en records gens dolorosos.

M’agraden les tradicions, m’agrada seguir-les i m’agrada veure les carones de les criatures, com gaudeixen, la il·lusió que hi posen, com s’ho creuen tot, com jo quan vaig ser nena.

Com que sé que a molts no us agraden les festes, no us desitjaré un bon Nadal, però sí us deixo els meus millors desitjos, per a vosaltres i per a la gent que estimeu.

També us deixo uns regals, n’hi ha per a tothom, i, quan obriu el vostre, espero que hi trobeu el que més desitgeu i, si ho voleu explicar, ho compartirem entre tots, al cap i a la fi, som com una gran família, encara que només ens uneixi la xarxa.

Petons i abraçades per a totes i tots!

Amic/ga invisible, em dones feina, et mous en un món que no domino gens, no sé si seré a l’alçada....

Nova York (1)

Sortir de l’hotel, al carrer 44, acabant d'arribar, quan ja es fosc, caminar unes passes i trobar-se a Times Square es difícil de descriure. Una barreja de sensacions, emocions, sentiments, tot a l’hora es fa present, després de tant de temps desitjant fer aquest viatge: llum, color, gent de tots colors, tots parlant amb el xiclet a la boca, en sentit figurat, però sovint també en real, emociona i et fa sentir petita.

Google

Sempre que pensava en Nova York m’imaginava així: petita i distant en un món que no era el meu. Però això dura molt poc, unes poques hores i de seguida et sents com una més. Res ni ningú se’t fa estrany.

De Nova York s’ha dit molt ja i no crec que pugui aportar res de nou, però és innegable que cadascú ho viu d’una manera i jo faré 5 cèntims de la manera en la que jo ho he viscut.

Una de les primeres sensacions que vaig percebre, després de la de llum i color, va ser la de les olors. Un olor a brasa, bona, agradable: a la majoria de cantonades hi ha uns carros, ben muntats i posats, on et fan entrepans, pinxos, et vénen ganes d’anar-hi i comprar-te qualsevol cosa. Penses que te’n faràs farts, però he tornat sense tastar-ho, suposo que el fred hi ha tingut molt a veure, que ens feia buscar llocs tancats per menjar. També de tant en tant t’arriba una olor com de forn a primera hora del matí, però aquesta no és tan freqüent i tampoc m’hi vaig fixar tant.

Al centre hi ha molta gent, caminant, aturada, anunciant-te rutes turístiques, promocionant espectacles, també hi ha policies, però sense donar cap sensació de que hi hagi cap tensió, tot molt tranquil, gent que fa campanya perquè deixis de fumar, però de molt bon rotllo. Una noia em va aturar i em va demanar si m’havia proposat deixar de fumar. Li vaig dir que no, però que sí que hi pensava, em va dir good! i em va desitjar sort. Em va proposar fer-me una fotografia i posar-me en una gran pantalla que hi ha a Times Square on van sortint imatges de persones que ho han fet, que ho faran, etc. Li vaig donar les gràcies, però li vaig dir que no.

Una cosa que m’ha sorprès i gratament és que malgrat la quantitat de gent que hi ha, en cap moment he sentit sensació d’inseguretat, no m’he sentit amenaçada per res ni per ningú. Evidentment, parlo del centre i d’on et mous com a turista. No hem anat ni a Harlem ni al Bronx, ens ha faltat temps, 6 dies tampoc donen per molt, i amb 2 nevant, encara més.

La neu, un altre espectacle. Divendres al matí va començar a nevar i de seguida van aparèixer homes amb uns carretons, com aquells que feien servir –no sé si encara ara– els paletes abans, plens de sacs de sal i la van tirant per l’acera de manera que no arriba a quallar i pots anar caminant tranquil·la. Alguns de més sofisticats, dintre del carretó hi porten com una mena d’aparell que va donant voltes, com un tambor de rentadora, que la va escampant. Pel carrer, també apareixen màquines que la va apartant.

Una altra cosa són les voreres, entre l’acera i el carrer, on la neu es va acumulant. Quan vas a creuar un carrer, poses el peu damunt de la neu, pensant que és dura i et trobes que se t’ensorra i et quedes dintre d’un bassal d’aigua. Després ja t’hi fixes i no et passa més, però segons el calçat que portis, pots haver fet salat. Evidentment, a mi em va passar. Si vas cap a barris, la neteja no és tan eficaç i te’ls trobes tots nevats i pot arribar a semblar que ha nevat més i tot.

Diumenge al matí, vam anar a passejar per Central Park i era completament nevat. A més, tret dels caminets, la neu era intacta i estava tot preciós. Una curiositat, bé, per a nosaltres, suposo que allà hi deuen estar acostumats perquè no hi donaven importància, de tant en tant sortien esquirols, tan tranquils, enmig de la neu. També hi havia gent fent footing, com si res.

Google

Ja tinc amic/ga invisible. M'hi posaré de seguida. Serà tot un repte.

Marxo de vacances!

Frank Sinatra - New York, New York

Relats conjunts: La gran ona de Kanagawa

LA GRAN ONA DE KANAGAWA Hokusai 1829-1833

Sempre li havia agradat el mar, banyar-s’hi, nedar i saltar onades. Des de ben petita que ho feia.

Deia que el mar li donava vida i seguretat. Estava convençuda que al mar mai li podria passar res, perquè només calia no tenir por i deixar-se portar. No s'havia de nedar contracorrent perquè només servia per esgotar-te físicament –deia. El mar tenia una força que no es podia combatre.

També deia que quan hi havia onades, malgrat que fossin molt fortes, molt altes, amb paciència, si se sabia esperar, sempre n’hi havia una que et deixava sortir sense problemes.

Amb aquest pensament, quan hi havia moltes onades, baixava ben d’hora a la platja, era quan s’ho passava més bé: saltant onades!

Aquell dia eren grosses, fortes, altes, molt altes, ningú no gosava entrar a l’aigua. Ella, però, va arribar i s’hi va tirar de seguida. Efectivament, ho eren. Notava la força de l’aigua quan tornant endarrera se l’enduia cap dins. De seguida, però, en venia una altra que la tornava endavant.

Veia com l’aigua s’anava aixecant i agafant força i ella només estava pendent de si era llisa o si s’hi formava aquella cresta blanca. Li havien ensenyat –i no havia fallat mai– que si l’onada era llisa, es podia saltar, per alta que fos, mentre que si començava a fer-s’hi escuma a la part de dalt s’havia de cabussar.

S’ho estava passant d’allò més bé, però ja hi portava estona i començava a estar cansada. Tot aquest joc de nedar, saltar, cabussar-se, cansava molt i ja començava a tenir una edat. Potser que sortís una estona, prengués el solet, descansant una mica, i tornés més tard.

Amb tot aquest joc entre ella i l’aigua, no s’havia adonat que la gent de la platja havia marxat. No hi quedava ningú. I aleshores va veure un d’aquests socorristes de platja que li feia senyals que sortís. Li va sorprendre, mai n’hi havia en aquella platja de socorristes, era molt petita i no tenia serveis. Alguna cosa devia passar, va pensar, i es va disposar a anar sortint.

Com sempre deia, la sortida de l’aigua no es pot decidir unilateralment, s’havia d’esperar a trobar una onada que l’acompanyés cap en fora i aprofitar aquells segons.

Mirava cap a l’aigua, tot esperant aquella onada amiga, i va deixar de mirar el xicot aquell, que des de fora li seguia fent senyals. És imprescindible no deixar de mirar l’aigua, si passa aquella onada i no l’aprofites, trigarà a haver-n’hi una altra, i si estàs cansada, és quan sorgeixen els problemes.

Tant mirar-se l’aigua només, esperant l’onada que no arribava, tampoc s’havia adonat que cada cop era més lluny i que fins i tot el socorrista havia desaparegut. Estava completament sola.

Per primera vegada va tenir la sensació de por dins del mar. Era massa lluny, l’onada aquella que l’ajudaria a sortir no venia, començava a estar cansada, no sabia perquè tothom havia desaparegut, però a l’hora sabia que el mar, el seu mar, no li podia fallar, amb el que ella se l’havia estimat sempre.

De sobte, una mena de paret d’aigua altíssima, com mai abans havia vist, s’acostava i, a mesura d’anar-ho fent, s’anava fent més i més alta i anava agafant una força que ella tampoc no havia vist mai abans. No podia fer res, no podia escapar-se’n, no podia nedar ni tampoc cabussar-se, ja no podia fer res, no podia...

Una nova proposta de Relats conjunts

Resum setmanal

Google

Setmana intensa: feina, nervis, moltes coses per resoldre, algunes de complicades... Cap de setmana massa ocupat, més del que voldria i necessito, però les coses van així. La setmana que ve 2 dies de feina, em temo que també durs, amb dos dinars de Nadal, i...

V A C A N C E S, una setmaneta, del 17 al 24.

Aniré informant!

Lectura: “Historias de Nueva York”

Manhattan - Woody Allen


Vaig saber d’aquest llibre per un post del miq a la Llumenera de Nova York i em va encuriosir.

Confesso que al començament la sensació és d’un llibre més, però de seguida, i a mesura d’anar llegint, m’hi vaig anar enganxant. És un llibre senzill, sense pretensions, on l’autor, Enric González, periodista que ha estat corresponsal del País a París, Londres, Nova York i ara a Roma, et va fent tenir la sensació que ets amb ell, prenent una copa i et va explicant coses.

Relata histories de la fundació de la ciutat, dels milionaris que van col·laborar al seu creixement, de gàngsters. Parla de llocs on creu que s’ha d’anar, restaurants, bars,... Parla de la professió, especialment sentit quan parla de la mort de dos companys, en “acte de servei”, però també –i és el que el fa tan proper– va deixant anar pensaments, opinions, deixa veure la seva manera de ser i et vénen ganes de fer-t’hi amiga, de convidar-lo a dinar diumenge a casa.

És curtet, segurament diu el mateix que molts, però no les diu com molts, és un llibre especial, que atrapa, molt agradable de llegir. Aquest migdia, mentre veia que l’acabava, m’anava entristint, pel que llegia, però també perquè sabia que demà ja no el llegiré i, francament, hagués seguit prenent aquesta copa amb l’Enric González.

Més informació:

http://thekankel.blogspot.com/2007/01/libro-historias-de-nueva-york-de-enric.html

http://serenatasnuevayork.blog.com/1605807/?page=2

Tango

Google

Es van casar que ella tenia 20 anys i ell 29. Ell li havia fet la cort i ella se la deixava fer sense decidir-se, fins que ell li va posar un ultimàtum, amenaçant-la amb desaparèixer per sempre, i aleshores ella va dir que sí. Van tenir dos fills, van ser feliços i només la mort els va separar.

S’havien conegut en un ball. Un ball d’aquells de diumenge a la tarda, en una entitat on hi anaven amb els pares i altres familiars, com era habitual en aquella època. Sembla que de seguida es van avenir ballant i així va ser per sempre més.

Veure’ls ballar donava gust. Dels dos cossos en feien un i de les cames i els peus també. Podien ballar qualsevol cosa: pasdoble, vals, cha-cha-chá, tango,... i sempre eren com un únic cos seguint el ritme que marcava la música. En les festes i revetlles es feien mirar i tothom els felicitava.

S’ho passaven tan bé ballant, que a vegades, a casa, només els calia sentir una música que els agradés per mirar-se i, sense dir-se res, agafar-se i posar-se a ballar per tot el pis. Més d’un cop, enmig d’un dinar, per exemple, havia passat. Començar a sonar una música per la televisió, mirar-se, aixecar-se i començar a fer voltes. Recordo que de nena em feia vergonya i tot. De més gran em fascinava.

No van ser flors i violes tot tampoc, però en resum i des de la distància, puc afirmar que van ser feliços, però, sobretot, puc certificar que es van estimar molt.

Ell tenia un caràcter fort, i ella sempre deia que la diferència d’edat sempre l’havia feta tenir-li un excessiu respecte, una mena de sensació de por, però a l’hora l’adorava i ell a ella també.

Molt aviat, massa, a ella li van diagnosticar Alzheimer, una malaltia aleshores desconeguda, i això ho va esguerrar tot. Tot i així, ell s’hi va abocar, es va convertir en el seu infermer personal, la va mimar, estimar, més encara –si és que això era possible. Quan ella ja no es movia del llit, ell cada dia del món li posava crema a les cames, perquè deia que les tenia massa resseques...

Sempre he pensat que ell havia fet alguna “escapada” de més jove. Treballava de nit i ja se sap que la nit porta moltes situacions temptadores. Però mai va tenir cap repercussió a casa ni en la família i diria que en la parella tampoc. Però, si en algun moment l’hi va haver, considero que ho va ben compensar amb la seva actitud durant la malaltia.

Ella va estar 12 anys malalta, arribant a un estat de deteriorament total, i ell sempre va ser al seu costat fins que una malaltia molt ràpida se’l va endur. Ella només el va sobreviure 6 mesos i sempre penso que si ell no hagués faltat, hagués durat més, però sense ell, ja no va tenir forces per viure.


Tot això em va venir al cap un matí, escoltant el programa d’en Bassas, on el Joan Margarit va recitar un poema, Bandoneón. Vaig pensar en fer aquest post i penjar-hi aquest poema, però el vaig buscar i no el vaig trobar.

Em vaig posar en contacte amb la pàgina oficial del poeta i em van respondre que no estava publicat i que m’hauria d’esperar a la tardor.

Ahir vaig comprar el llibre i ja el puc penjar. S’adiu tant al que jo vaig viure amb ells...

Bandoneón

L’harmònium litúrgic de carrer,
l’orgue alemany més pobre,
va embarcar amb els emigrants,
que el van portar als bordells de Buenos Aires.
Igual que un capellà que ha apostatat,
allà va arrossegar-se per històries
de soledat i melancolia.
Sempre he estimat els tangos, que escoltava
quan era un nen, les tardes de diumenge,
amb el pare i la mare que els ballaven
amunt i avall pel passadís de casa.
Són la veu d’una èpica perduda,
amb el bandoneón arrossegant
lletres que parlen dels amors culpables.
Els qui ballaven en el passadís
ara ja són dintre d’un tango.
Misteriosament feliç el cantusseja
un vell provant un pas de ball en atansar-se,
amb un somriure, a la Desconeguda.

Joan Margarit
Del llibre Misteriosament feliç
Octubre 2008

Preocupació

Google

Faig una mirada ràpida als blocs, no tinc temps de comentar, vaig tard, però amb sorpresa veig que ningú fa esment al Pacte Nacional per a la Immigració.

Potser no seré políticament correcte amb el que diré i em guanyaré alguna enemistat, tampoc puc explicar-me com m’agrada fer habitualment, tinc molt poc temps, però considero que si per a alguna cosa es fa aquest pacte és únicament i exclusiva per perpetuar els ajuntaments socialistes i fer desaparèixer del mapa municipal els partits nacionalistes.

Ho poden vestir com vulguin, però estic convençuda que la raó és aquesta. Donar el dret de vot als immigrants en les Eleccions Municipals és una conveniència únicament i exclusiva del PSC (PSC-PSOE) i, un cop més, Esquerra ho permet. No només això, ho està liderant des de la Secretaria per a la Immigració –d’Esquerra– i a sobre s’està omplint la boca parlant del gran pacte.

Hi ha Lleis, com la del Finançament dels partits polítics, o la Reforma electoral que no hi ha manera que es facin i en canvi aquest pacte es fa i ràpid.

Novament, hi ha interessos, gens obscurs, perquè són prou evidents, al darrera de tot això i no sembla que neguitegi ningú mentre que a mi em preocupa i molt.