Primeres impressions

Hi ha entrades difícils de fer i aquesta n’és una, de les més difícils gosaria dir, i no per falta de coses a dir precisament, però ¿com posar en paraules la quantitat de coses viscudes en un cap de setmana a Berlín? ¿Com explicar tres dies perfectes, fantàstics, intensos, amb 14 persones desconegudes?

Com explicar el bon rotllo des de l’aeroport de Barcelona –punt de trobada– fins de nou a l’aeroport de Barcelona –lloc de comiat? ¿Com explicar la il•lusió que despreníem tots per estar fent aquesta gesta i que estigués sortint tant i tant bé? ¿Com explicar les bromes, les riallades així com a estones l’emoció de moments tan i tan especials? ¿Com descriure la cara del Ferran en veure els obsequis? I les nostres de veure’l tan emocionat!

Com explicar, i que s’entengui tal com ho hem viscut, les piles de correus previs d’en Sànset enviant-nos el dibuix del Ferran... –Els ulls no els té així... –Hi podries afegir el Mur... –La samarreta del Barça que no falti... I el pobre Sànset posant, traient, separant-li els ulls... Tot això si no s’ha viscut per més que s’expliqui no es pot entendre.

I és per tot això, i per moltíssimes coses més que sóc incapaç de posar aquí en paraules, i per tant m’haureu de creure i prou, que la 1a Trobada Blocaire fora de Catalunya (1.TBfC), concretament a Berlín, muntada pel Ferran i seguida per 14 blocaires malalts de bloc, però enormement satisfets, ha estat un gran èxit.


Mica en mica aniran sortint coses i fotos i per tant hi haurà més apunts parlant-ne d’aquesta trobada, però ara mateix –i escoltant el Barça també, tot s’ha de dir– no sóc capaç d’escriure res més.

Ferran, Joan, Ariana, Sànset i Utnoa, DooMMasteR, Francesca, Teresa, Mar, kika, Jèssica, Nur, Lluïsa i Eulàlia, tot un plaer haver-vos conegut!



* La imatge és la primera del viatge.

Cementiri de Poblenou

Visites guiades i gratuïtes els primers i tercers diumenges de cada mes.

Tinc un clavell per tu

A vegades, quan creiem que una persona ens ha decebut, ens pot saber greu, fins i tot ens pot arribar a fer mal, però, si ens ho rumiem bé, en algunes ocasions podrem comprovar que no és culpa d’aquella persona sinó nostra, per haver-hi posat unes expectatives que no s’hi corresponien, perquè potser aquella persona no era com crèiem que era. Tampoc és que ens hagi enganyat, senzillament és que potser nosaltres havíem distorsionat el que hi vèiem fent-nos-ho a la mida del nostre gust.

És complicat, ja ho sé, i cada cas pot ser diferent, però aquesta també és una possibilitat en la que caldria pensar, quan tinguem una decepció.

Però avui i aquí no vull fer referència a cap persona d’aquestes sinó tot al contrari. Vull honorar una persona que no només no m’ha decebut mai sinó que m’ha demostrat que podia comptar amb ella de tot cor i vull que sàpiga que sempre n’ocuparà un trosset del meu.

Fa uns dies, em va recordar una cançó d’en Llach que feia anys que no escoltava i em ve de gust posar-la aquí.

Avui som més orfes

Google

Ens ha deixat físicament, encara que ja feia temps que no hi era, maleït Alzheimer!


“Luis García Berlanga, poeta de la calle y erotómano elevado”

El problema de l'Església

Google

Quan era una nena –ja fa uns quants anys d’això- recordo haver vist per casa uns llibres, crec que eren quatre volums, que es deien una cosa així com “Enciclopedia de la mujer”.

De més grandeta, suposo que adolescent ja, recordo haver-los fullejat i, tot i ser “de la mujer”, més aviat semblaven per al marit perquè tot eren consells per a complaure’l, atendre’l, servir-lo, “fer-lo content”, “feliç”...

Curiosament, llegint ahir les declaracions a La Vanguardia del Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, arran de la participació de les quatre monges –úniques dones que van intervenir en tota la cerimònia de la dedicació– precisament per netejar l’altar, ungit pel Papa amb els sants olis, i escoltant avui a RAC1 les declaracions de la superiora de la congregació de la Catedral, Antonia Cano, concretament quan ha dit: “que miren si un hombre casado no está feliz de ver a su mujer limpiar, cuando es lo que tiene que hacer la mujer en la casa…” m’ha vingut al cap aquella enciclopèdia de la mare i he pensat que el problema de l’Església és exactament aquest que s’ha quedat ancorada allà, 40 o 50 anys enrere.