Sevilla: "La Feria"

Coneixia Sevilla, la darrera vegada que la vaig visitar va ser per l’Expo, però no havia estat mai a "La Feria”.

"La Feria” és molt viscuda per tothom. Pel carrer, al metro, a les parades de bus hi veus les dones vestides de sevillana camí de "La Feria”. En tenen més d’un i cada any miren d’estrenar-ne un que afegeixen als que ja tenen i van canviant durant els dies que dura.

Les nenes també, algunes van en cotxet, no caminen, però ja les porten amb el vestit típic. Els nens també van vestits, tot i que no tant, amb pantalons cenyits, jaqueta curta i camperes i els homes van amb vestit i corbata, molt ben arreglats.

El recinte és enorme, ple de carrers, molt més gran del que em pensava, i hi ha “casetas” de mides diverses. La majoria són privades, on no hi pots accedir si no t’hi conviden els coneguts, moltes tenen vigilant de seguretat, però n’hi ha algunes de públiques també.

Durant el dia hi ha gent que hi va a cavall i amb carros. La gent d’alt nivell els porten en carros i els deixen a la “caseta”, però a les 8 de la tarda cavalls i carros han de deixar el recinte. Alguns marxen buits perquè els senyors s’hi queden.

Bàsicament s’hi menja, s’hi beu, s’hi canta i s’hi balla i sobretot és un lloc de trobada d’amics i familiars. Antigament bevien Manzanilla, però ara es beu molt el “rebujillo”, que és Manzanilla amb Sprite o 7up amb força gel. El cap de setmana s’hi passen tot el dia i la nit, però durant la setmana hi van a la sortida de la feina. Un amic que treballa en un hospital ens explicava que algunes dones al plegar, quan es canvien, ja es posen els “faralaes” i se n'hi van.

Sant Jordi 2010

Google

Aquest any, per primera vegada a la meva vida, passaré la diada de Sant Jordi fora de Catalunya. Marxo demà de cap de setmana, però no volia fer-ho sense desitjar-vos el millor, plens de roses i llibres.

Pel que fa a mi, divendres em vaig avançar i vaig celebrar el meu Sant Jordi particular, comprant-me uns llibres que em venien molt de gust.

I ja que aquest mes d’abril es commemora el centenari del naixement de la Rosa Leveroni, poeta i narradora, deixeble de Carles Riba, i, gosaria dir, que força oblidada, aprofito per retre-li el meu homenatge, en una diada tan i tan especial.

Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.

Rosa Leveroni, Epigrames i cançons (1938)

Que passeu un molt bon Sant Jordi!

Relats conjunts: Drac del Parc Güell

Drac del Parc Güell, Antoni Gaudí (1922)

La setmana que ve és Sant Jordi –diu la senyoreta. I com sabeu –continua– Sant Jordi mata el drac per salvar la princesa. I aquesta setmana pintarem un dia el drac, un altre Sant Jordi i un altre la princesa i després els penjarem per l’escola. Aquest any ha tocat a la classe dels dofins la decoració de l’escola per Sant Jordi.

Avui pintarem el drac –diu– i reparteix els dibuixos per les taules. Seuen en taules rodones i al mig hi ha pots amb llapis de colors, retoladors i ceres.

La senyoreta no té molt bon dia, ahir va sortir fins tard, ha dormit poc i està cansada. Pensa que amb aquesta activitat els tindrà entretinguts una bona estona i ella es relaxarà una mica llegint. En pocs minuts, la canalla està entretinguda pintant i ella llegint i amb força calma.

No passa gaire estona que la Berta crida –senyoreta ja estic! La senyoreta, bufant perquè li ha durat ben poc la calma, va cap a la taula on seu la Berta, mira el dibuix i diu: –Els gomets no són per a això Berta! I la Berta li contesta –Com que no! Un dia vam anar amb els papes a un parc on hi havia un drac pintat així!


Una nova proposta de Relats conjunts.

Llibres: "Nieve"

Imatge de l’espectacle Nieve de María Godoy basat en la novel·la de Maxence Fermine

(Mendoza. República Argentina. 2005)

Una de les moltes coses bones que té això de llegir blocs és que molts, tot i no tenir-ho com a temàtica principal o exclusiva, recomanen llibres. Com que a mesura d’anar-ne llegint de seguida detectes si hi ha coincidència en els gustos per les lectures, quan un bloc amb el que hi coincideixes en recomana una, sense rumiar-t’ho gaire la busques.

Fa unes setmanes em va passar amb El club de los domingos. La Francesca recomanava un llibre, Nieve, de Maxence Fermine, i em va faltar temps per anar-lo a buscar.

A finales del siglo XIX, el joven poeta japonés Yuko se ejercita en el arte del haiku. Para perfeccionarse, decide viajar al sur del país al encuentro de Soseki, un anciano pintor que se ha quedado ciego. En esta relación hecha de respeto, de silencio y de signos, la imagen obsesiva de una mujer desaparecida entre las nieves reunirá a los dos hombres. Una fábula intemporal, que habla al lector de vida y de poesía, de amor y de muerte.

En una lengua concisa y blanca, Maxence cincela una historia en la que la belleza y el amor tienen el mismo fulgor del haiku. También encontramos aquí el retrato de un Japón refinado, en el que, entre violencia y dulzura, la tradición es enfrentarse a las fuerzas de la vida.

No en diré gran cosa, prefereixo que us llegiu la seva ressenya, està molt bé i de fet és la que a mi em va fer buscar-lo. Només puc confirmar que es llegeix en una tarda, que mentre el llegeixes et sents com si s’hagués aturat el temps, que se’t posa molt bé aquesta lectura i que et fa obrir els ulls, però els de dintre, perquè sovint mirem només amb els de fora...