dissabte, 31 de maig del 2008

L'autoestima


Avui he vist The color purple. Una pel·lícula que em va agradar quan la van estrenar. És trista, però amb final optimista, positiu.

Explica la història de la Celie (Whoopi Golberg), durant 30 anys. Comença quan ella, només amb 14 anys, està donant a llum una filla, la segona criatura que té, del seu pare. Posteriorment, el pare la casa amb un home que no la vol.

La Celie no té cap tipus d’autoestima, les circumstàncies han fet que mai s’hagi sentit estimada i gairebé ho troba normal. En un moment en que el fill del seu marit, ja casat, es queixa que la dona no li fa cas, ella mateixa li diu que la pegui. Per ella és habitual.

Per sort, i curiosament, una dona que té molta mala fama, l’ajuda a reaccionar.


Aquest matí he tingut una conversa amb un amic que no està en el seu millor moment. Separat, amb una relació que no li va com voldria, i tot plegat el fa estar molt baix de moral.

Sembla mentida com altres persones ens poden arribar a influir tant com per fer-nos sentir tan poca cosa.

En el cas de la Celie, el pare primer i el marit després la fan sentir com si no fos ningú ni mereixés res. I en l’altre cas, el fet que la companya no correspongui a les seves expectatives l’han conformat de tal manera que considera que val més això que res.

He hagut de sacsejar-lo una mica, recordar-li que és una personal que val molt, bon pare, intel·ligent, culte, divertit, amb inquietuds i que mereix una persona que el valori pel que val. Semblava que li parlava d’una altra persona, m’ho anava negant tot. Després de molta estona de conversa, s’ha anat animant i m’ha reconegut que li estava anant bé i que potser sí que estava distorsionant la pròpia imatge als seus ulls.

A tots ens agrada que ens estimin, agradar, i ho necessitem, però és important que ens estimem molt nosaltres, abans que ningú, per si això ens falla. I s’ha d’anar amb molt de compte en deixar-nos influenciar més del que cal per les persones que ens envolten, perquè ens poden arribar a fer molt mal. S’ha de ser prou fort per poder ser capaç de renunciar a una relació que no funciona, abans que ens destrueixi.


Shug Avery - Miss Celie´s Blues

dijous, 29 de maig del 2008

Madama Butterfly



En general m’agrada força la música i força música en general. Bé, tret de la màquina o música semblant que, em pot fer arribar a agafar mal de cap i tot.

Lògicament me n’agrada una més que d’altra i l’òpera, per exemple, diguem-ne que és un tipus de música que me l’han de servir amb safata, me l’han de posar fàcil, m’hi haig d’anar acostumant, perquè mica en mica em vagi entrant. No en sóc una gran aficionada i encara molt menys experta.

Hi ha una òpera, però, que sempre m’ha agradat, que és Madama Butterfly. Una història d’amor, trista, com la majoria de les bones històries d’amor.

Fa anys, veient una pel·lícula, Fatal attraction, interpretada per la Glenn Close i el Michael Douglas (que interpreta un home casat, que té la família de cap de setmana), en els papers protagonistes, em va quedar gravat un fragment on ell va a casa d’ella, van cap a la cuina, on ella està preparant el dinar, i allà, amb la música de l’òpera de fons, beuen vi, se sedueixen mútuament i tot fa pensar que serà un cap de setmana fantàstic, però això només és al començament, la realitat serà força diferent.

L’altre dia, un amic em va passar aquest vídeo, ben original, on en pocs minuts queda molt ben explicada l'òpera de Puccini.




Madama Butterfly

dimarts, 27 de maig del 2008

Sexe


Conscient com sóc que toco un tema delicat, i tenint en compte que no he parlat mai d’aquests assumptes al bloc, fa uns dies que dono voltes a una cosa que penso que potser posant-la al damunt de la taula, entre tots podrem aconseguir alguna cosa.

L’estripanits ha fet una oferta especial al seu bloc, que em sembla molt lícita i legal, res a dir en contra seu, que m’ha sorprès en un aspecte concret.

Vull insistir en que ell és absolutament curós i respectuós amb la seva proposta, que és una trobada amb una dona, que si vol podrà mantenir l’anonimat, per tal de demostrar-li quants orgasmes és capaç de fer-li tenir, atès que se li ha posat en dubte la seva afirmació.

No pretenc entrar en això dels orgasmes, ja que com haureu pogut observar no he parlat mai de sexe en el meu bloc ni en tinc cap intenció, ara com ara si més no, però sí diré, només, que m’han sorprès molts comentaris de dones, en relació a això dels 4 o 5 orgasmes. Però no és aquest el tema que vull tocar.

El que sí que m’ha fet pensar, i repeteixo que per part d’ell res a dir, tot al contrari, ja que ell només ha fet una proposta i ofereix l’anonimat de la dona en tot moment, és que el fet de fer-ho públic a ell no el perjudica en res, mentre que ella, s’amagarà.

Per què una dona, si li ve de gust tenir sexe amb un home, no ho pot dir tranquil·lament, encara?

Per què les coses han canviat tan poc, encara, en aquest aspecte?

Confesso que jo sóc la primera que si no m’aturo a reflexionar-ho, sense pensar-hi gaire no ho trobo bé.

Fa poc, llegint un post d’una blocaire, en un moment en que a mi em va semblar que era massa explícita amb una intimitat seva, vaig pensar que no ho hagués hagut de posar allò, que la podia perjudicar, però potser ja va sent hora d’un canvi per part de tots.

diumenge, 25 de maig del 2008

Diumenge


En su novela sobre la guerra civil española, Ernest Hemingway le describió en Por quién doblan las campanas como “el pequeño y valeroso médico”. Moisés Broggi era un joven cirujano de las Brigadas Internacionales que con un quirófano ambulante operaba a pocos metros de la línea del frente.
...

“Bob era un norteamericano que recibía y controlaba el dinero para adquirir material que donaba una fundación de su país. Yo le criticaba que no me compraba suficientes cosas para el hospital de urgencia con el que nos movíamos por las líneas del frente. La cirugía de guerra es básicamente una cirugía de urgencia, una traumatología que lo abarca todo. Por eso se pensó en ubicar un quirófano móvil lo más cerca posible del frente, y así surgieron cerca de ese quirófano móvil una serie de hospitales que podían ser instalados en pocas horas. Yo le tenía ojeriza a Bob porque no me daba todo el dinero que necesitaba. Un día que hacía mucho frío se encerró hermético en el hospital volante para proceder a la esterilización, que se efectuaba con un fogón de gasolina al que se inyectaba aire comprimido. El norteamericano murió por asfixia, y cuando nos pusimos a mirar sus documentos vimos que muchas facturas las había pagado de su bolsillo porque no había suficiente con el dinero de la fundación. Aquel día decidí no volver a prejuzgar a nadie”.
...

Y si una madrugada, al regresar a casa, ve que en la calle hay un hombre robusto apaleando a una mujer, haga como el doctor Broggi, bajito y delgado, poquita cosa en lo físico, pero valeroso: detuvo el coche, se dirigió hacia la pareja y mientras el hombre seguía golpeando a la mujer sin apercibirse de su llegada, Broggi dio, toc, toc, toc, tres suaves golpecitos en la espalda del energúmeno. Y cuando este se giró, le preguntó con extremada amabilidad:
–¿Puedo ayudarle en algo?
Broggi recuerda que el hombre le miró perplejo y luego puso pies en polvorosa. También recuerda que le sorprendió que se fuera a la carrera en lugar de pegarle dos bofetadas, aunque quizá con una hubiese tenido bastante para noquearle, dada la diferencia de envergadura entre ambos.
–Pero aún me sorprendió más que también la mujer saliese corriendo sin darme las gracias.
...

Y cuando le pides un consejo, Moisés Broggi te mira, juguetea con sus gafas y te dice, muy serio: –Piense que los demás siempre pueden tener razón.


Una de les coses que tenia pendents aquest cap de setmana era la lectura d’una entrevista d’en José Martí Gómez al Dr. Moisès Broggi, amb motiu de complir 100 anys, que publicava diumenge passat el Magazine de “La Vanguardia” i que com molt bé titula és Doctor en sabiduria.

Persones com aquesta et reconcilien amb la humanitat i un cop més demostren que les grans persones són les més discretes, les més senzilles i les que fan menys soroll.


Frank Sinatra - My Way

dissabte, 24 de maig del 2008

Dissabte

Avui m’he despertat molt d’hora i plovia, però no m’ha molestat gens, ni m’ha entristit tampoc. He pensat que com que no havia d’anar enlloc faria un dia casolà i confortable.

M’he preparat l’esmorzar, he mirat blocs, i he fet una cosa que m’agrada molt i que, si puc, la faig algun cap de setmana, tornar al llit, a llegir una estona i a dormir una miqueta més.


Quan m’he tornat a llevar ja feia sol, però és un sol una mica espantat, que va i ve, i em sembla que seguiré amb el dia casolà i confortable. Tinc coses a fer, tinc lectura, dues pel·lícules per veure i em sembla que aprofitaré per fer tot això.



He començat a fantasiar tot pensant que faria aquesta nit si tingués molts diners i pogués fer el que volgués i, com que somiar desperta no costa gaire, he pensat que...



Jon Cronin

Aniria a sopar al River Cafe, a Brooklyn. No hi he estat mai, ni tan sols a Nova York, però ja fa molts anys que me’l van recomanar i sempre més hi he pensat. Un restaurant flotant, a sota del pont de Brooklyn, diuen que amb bona cuina, i veient Manhattan al fons. Ha de ser fantàstic!



John Lee Hooker & Santana - The Healer

divendres, 23 de maig del 2008

Operació


Avui em treuen els punts d’una petita intervenció que em van fer la setmana passada, sense cap importància i menys transcendència encara.

Tot i ser molt més agressiu que t’intervinguin, és molt més senzill que t’extirpin una cosa física que treure't un sentiment quan s’ha arrelat profundament.


dimecres, 21 de maig del 2008

L'arracada


Avui dinava amb uns companys de feina i tot d’una he notat com una cosa em passava per dintre la camisa, per l’escot, i anava cap a vall. M’he tocat el penjoll que portava, pensant que potser s’havia trencat la cadena, però no, hi era. M’he tocat l’orella i he vist que no duia l’arracada. M’he aixecat, he mirat per terra, i res. Finalment, un company ha trobat a terra la part de darrera, són d’aquestes que tenen una coseta petita amb un forat per on passa la peça que es posa per dintre del forat de l’orella. Havia perdut l’arracada i curiosament m’havia quedat la peça aquesta no sé pas on. M’ha sabut greu, perquè m’agraden molt i les porto sempre, tot i que abans me les anava canviant, perquè trobo que són unes arracades que m’afavoreixen.

Sovint quan una cosa no funciona sembla que totes les altres es posin d’acord per a no funcionar tampoc, però quan una comença a anar bé sembla que totes les altres també es posin d’acord per començar a rutllar.

Després d’un temps de no estar prou bé a la feina, i decidir que havia de canviar, he estat afortunada i dilluns vaig començar en un altre departament, dintre de la mateixa organització, malgrat haver hagut de sacrificar una cosa que feia per hobby, però a la feina hi passem moltes hores i és important estar-hi bé.

Tot va ser saber que això se’m solucionava, que van començar a passar-me coses bones: un nou amic, una visita desitjada, un cap de setmana molt gratificant, una retrobada amb un company de feina que ens havíem dut molt bé, ara tornem a ser a prop, i la guinda avui, amb l’arracada.

Tornant de dinar, he anat pel carrer mirant per terra, però res, per les escales d’accés al despatx, i tampoc. Però, així que he entrat, em trobo la senyora de la neteja que em diu: “no has perdut pas una arracada?” amb la meva arracada a la mà...

dimarts, 20 de maig del 2008

Cap de setmana


He passat el cap de setmana en un poblet a prop del mar, cap al sud.

Hem passejat, hem parlat, hem badat, hem jugat jocs de taula, hem jugat amb cotxes, han pintat, han anat en bicicleta, hem anat als gronxadors, hem pres el sol, ens hem fet molts petons, hem rigut, ens hem fet pessigolles, ens hem estimat i ens ho hem dit.

L’he passat amb els meus nens i ha estat genial!


Leela James - Music

divendres, 16 de maig del 2008

L'estació de la vida




La vida és com una estació i els trens, les coses que ens passen.

Ni ha de molts tipus, de llarg recorregut, de rodalies, ràpids, directes, semidirectes, però, afortunadament sempre en passen.

A vegades se’ns en pot escapar un, però el que ve darrera és directe, o va més buit i hi podem anar asseguts, o més nou...

A vegades ve amb retard, però sempre acaba arribant.

Només cal ser-hi, no posar-se nerviós i esperar que arribi el nostre. Tots tenim un tren per a cada etapa de la nostra vida. I només cal no agafar l’equivocat, però si ho fem és fàcil: es baixa a la primera estació i se n’agafa un altre.



Morcheeba - Rome Wasn't Built In A Day

dijous, 15 de maig del 2008

Viure històries d'altres

Edward Hopper


La majoria d’humoristes es fan famosos per imitar personatges coneguts, famosos, polítics,... i ho fan tan bé que poden arribar a ser millors que els propis personatges imitats.

Recordo que un dels Martes y 13, fa uns quants anys, imitava tan bé el Jesús Hermida, que va arribar un moment que quan veia l’Hermida em feia pensar en el Millán Salcedo que era el que l’imitava.

Actualment, em passa una cosa semblant amb el Sergi Mas. Quan veig en Montilla em fa pensar amb el Sergi Mas. L’imitador és tan bo, que acaba assumint el paper protagonista, el del personatge imitat.

Hi ha persones amb vides tan buides, o amb personalitats tan poc atractives o seductores per elles mateixes, que necessiten viure les histories dels altres per poder viure alguna història o alguna emoció.

Això podria funcionar si la persona que vol viure la història de l’altre, tingués una personalitat prou forta, com per apagar la protagonista. Com en el cas d’algunes pel·lícules, on l’actriu secundària és tan bona, fa una interpretació tan brillant, que pot arribar a eclipsar la protagonista.

Per a això, però, s’ha de ser molt bona, molt... I, no ens enganyem, si ho fos tant, no li caldria imitar ningú, ni intentar viure la història de ningú. Brillaria per ella mateixa.

dimecres, 14 de maig del 2008

Plaers

M'agraden les maduixes...



soles...



o sucades en xocolata...






o amb xocolata...






però sempre...




amb cava!

dimarts, 13 de maig del 2008

El nen



Tenia dos anys, bé, gairebé, li faltava molt poc per a fer-los. Era rosset, amb cabells arrissats, ulls entre verds i grisos, com l'àvia, grossos, estava grassonet, amb sacsons a les cuixetes i als canells, dormia i menjava de meravella. De matinada, quan només es bellugava una mica, li posaven el biberó i, bo i adormit, se’l prenia tot, senceret. Un nen fàcil, còmode, d’aquells que pugen sols. Feliç com un gínjol, no s’avorria mai, sabia jugar tot sol i amb qualsevol cosa.

Li agradaven molt l’Epi i el Blas, reia i reia quan els veia per televisió i els hi van comprar, dos ninots grans, li encantaven. Tenia un trenet de fusta que també li agradava molt.

Quan faltava una setmana per fer el 2 anys, els seus pares van fer una festa perquè la seva germana, la Montserrat, en feia 3. Va ser una festa fantàstica, hi eren tots: els pares, els avis dels dos cantons, els oncles per part de la mare, la tieta, per part del pare,...

L’endemà es va posar malalt, li van diagnosticar el xarampió. No li van donar massa importància, però al final sí que en va tenir. El dia que hagués fet els 2 anys, al cap d’una setmana de la festa d’aniversari, el van enterrar.

La tieta en parla poc, ho explica poc, en el seu moment li va afectar molt perdre el nebot, però han passat 30 anys i afortunadament a la vida tot se supera. Va tenir molts anys l’Epi i el Blas guardats, i el trenet, no els volia ni podia veure, però necessitava saber que els tenia. Al cap de 18 anys, amb un canvi de pis, els va trobar i en adonar-se que no li feien ni fred ni calor, va pensar que era un bon senyal i els va llençar. Totes les etapes s’han de saber tancar a la vida, i les ferides també, va pensar.

Mai l’ha oblidat, però se li fa un somriure a la cara quan hi pensa. Com un record bonic. Alguns van dir que era com un angelet i que marxava al seu lloc, el cel. Ella no hi creu en això, però a vegades pensa que potser sí que ho va ser i per això va haver de marxar...

dilluns, 12 de maig del 2008

El Frank Rijkaard de la blogosfera

HI ha un blocaire, el paseante, que pràcticament només comentem dones, tret d’un home algunes vegades. Pel que diu, l'han visitat un parell més en algun moment, però jo no recordo haver-los vist mai pel seu bloc. Deu ser cosa del passat.

Fa uns dies, una blocaire li va parlar del seu harem i sembla que li va fer gràcia la idea, tot i comentar que li agradaria tenir més contacte amb blocaires masculins i que s’acceptaven recomanacions.





Com que no ha sabut què fer-ne de tantes dones, ha decidit organitzar el Harén Fútbol Club, amb la seva alineació corresponent.





M’he permès publicitar-lo a veure si algun home li fa una visita i no se sent tan sol.

diumenge, 11 de maig del 2008

Núvol


Avui quan m’he llevat feia sol, però semblava una mica espantat, i ara mateix ja no en fa gens, torna a ser núvol i suposo que no trigarà gaire en tornar a ploure.

No sé si és per això –ja sabeu que els dies de pluja em posen trista– o perquè ara em surt tota la tensió de la setmana, que em sento en baixa forma, tot i que només tinc motius per estar contenta.

He tingut mostres d’afecte, d’estima i, també, de respecte i valoració professional, prou important i necessari per sentir-nos bé, ja que la feina, ens agradi o no, ens afecta per les hores que hi dediquem diàriament. Vaig rebre una trucada d’una bona amiga que feia dies que no en sabia res i em va fer molta il·lusió, l’amiga, un cop més, ha estat a prop meu, i una persona que prometia, coneguda de més a prop, m’ha demostrat que no m’equivocava, m’ha agradat.

Deu ser cosa del temps doncs...



Amy Winehouse - Love is a Losing Game

divendres, 9 de maig del 2008

Resum setmanal


Setmana complicada aquesta que avui comença a acabar, molt plena d’emocions, bones i dolentes, i amb una avaria a la línia telefònica, amb la consegüent falta d’internet a casa. Potser ha estat millor així, no sé pas com m’ho hagués fet, per tal de seguir fidel a la meva declaració de principis.

Ahir les emocions van ser molt intenses al matí, van arribar al seu punt àlgid al migdia, per la tarda em sentia apallissada –no sabia si posar-me al llit i dormir fins avui, si plorar fins que no em quedessin llàgrimes, si donar-me una dutxa–, però hi havia una cita, una cita que prometia una vetllada agradable, que a més volia aprofitar per celebrar el final de festa positiu de la setmana, el bany d’estima finalment rebut, tant necessari i agraït, i bé, vaig optar per la dutxa i per complir amb la cita, que tal com imaginava va anar molt bé.

Un sopar agradable, amb bona conversa, unes copes, més bona conversa, una passejada, amb visita inclosa a la plaça del Rei –què bonica que està de nit i que ben il·luminada–, confidències, més copes, en definitiva un començament de setmana gris i un final amb l’Arc de Sant Martí.




Lighthouse Family - High

dimarts, 6 de maig del 2008

L'amiga



No fa massa, la Joana parlava d’una amiga i de la relació que després dels anys encara tenien i no vaig poder evitar pensar en les meves. En tinc força d’amigues, però d’aquelles bones, bones, tampoc tantes, com diuen que ha de ser.

Una d’elles, com en el cas de la Joana, és totalment diferent a mi. Quan la vaig conèixer, a la feina, teníem 20 anys les dues, jo pràcticament no havia fet res de bo a la vida i ella ja havia fet secretariat de direcció i estava acabant una carrera universitària. Ens vam avenir de seguida i va passar a ser la meva mestra. Era de les poques persones de la feina que escrivia el català correctament, sabia francès, estudiava anglès, bé, ho tenia tot. Em va introduir a moltes lectures, a un tipus de cinema i, només puc dir, a favor meu, que vaig ser-ne bona alumna. Vaig procurar començar a aprendre tot el que fins aquell moment jo mateixa, per ignorància, m’havia negat, i encara no he parat.

Han passat els anys i sempre, tret d’alguna petita etapa, però per res en concret, hem seguit estant en contacte i compartint les nostres coses. Sempre l’he admirada per la seva vàlua i la seva senzillesa i ens tenim molta estima.

Alguna vegada, parlant amb ella, m’ha sobtat veure com li resulta d’important la meva opinió en moments determinats, perquè per a mi ella és perfecte i no hauria de necessitar res de mi. Però això també m’ha fet veure com mai ningú, per més perfecte que pugui semblar, se sent prou segur en tot i necessita de les persones de la seva confiança.

Durant tots aquests anys ens han passat moltes coses i sempre ens hem fet costat, ens hem ajudat i sempre hem sabut que si passa res, som allà. I, sobretot, aquests darrers mesos, l’he tinguda molt a prop en uns moments que m’ha fet molta falta.

Avui anava tota contenta a la feina, ahir vaig tenir un final de dia molt especial, i només arribar he tingut un incident amb una companya que m’ha trasbalsat molt. Sóc molt sentida i m’ha dolgut. M’ha canviat l’humor totalment. He anat trampejant com he pogut, només tenia ganes de plorar, i a l’hora de sortir a fer un cafè l’he telefonada, m’he desfogat, m’ha escoltat, m’ha ajudat a calmar-me, m‘ha animat i he tornat més o menys refeta.

Després només feia que pensar en ella i en com en sóc d’afortunada de tenir-la.



Com que és tota una senyora, l'hi dedico aquesta cançó, que no coneixia i m’encanta, però també l’hi dedico a qui me l’ha feta conèixer.


The Whispers - Lady

diumenge, 4 de maig del 2008

Catalonia

Quan tens gent de fora, i més en aquest cas que eren amics d’amics, que pràcticament no coneixes, i si a sobre és la primera visita que fan a Barcelona, una de les primeres coses que has de fer és explicar una mica el tema País, la llengua, en definitiva: Catalonia.

Vaig demanar-los si coneixien Pau Casals, em van dir que no. Els vaig fer una mica d’explicació i els vaig prometre que els enviaria dos vídeos d’ell.

El del discurs que va fer el 1971 a l’Organització de les Nacions Unides (ONU), amb motiu de la inauguració de l’himne, composat per ell, i com no, un altre tocant el Cant dels Ocells.

Els he vist i sentit moltes vegades, però no han deixat mai d’emocionar-me. No puc posar en paraules el que sento escoltant-los tots dos a l’hora. Malauradament, penso que cada cop hi ha menys persones així.



Pau Casals a les Nacions Unides




Pau Casals - El cant dels ocells

dissabte, 3 de maig del 2008

Solitud



solitud



[s. XIV; del ll. solitudo, -inis, íd.]

f 1 Estat del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol.

2 Lloc solitari, desert, inhabitat.


Això és el que diu el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, però crec que s’hauria de diferenciar entre estar sol i sentir-se sol.

Pots estar-ne i no sentir-te’n i pots no estar-hi i sentir-te’n molt.

Això ho he vist molt al xat. Molta gent que viu amb la família i que així que té un moment es connecta al xat per parlar, per expressar el que pensa, el que sent, el que desitja, el que li agradaria, però no pot o no s’hi veu amb cor de fer-ho a casa, amb la parella, amb ningú del seu entorn.

He tingut llarguíssimes converses amb persones d'aquestes i m’han fet adonar de quanta solitud hi ha i de com la gent, amb els seus, parla tan poc, suposo que per por de fer trontollar massa coses, o per por de perdre unes comoditats, o per por al desconegut, però no tothom que viu en companyia està acompanyat.

divendres, 2 de maig del 2008

Visiting Barcelona


Avui teníem diferents visites programades: guiada al Palau de la Música, Parc Güell, Sagrada Família i Hospital de Sant Pau. No molta gent hi pensa, però a mi m’agrada ensenyar-lo, també és d’en Domènech i Montaner i crec que és únic.

Sortint del Palau de la Música, hem ensopegat la manifestació del 1r de maig que baixava per la Via Laietana. La gent del grup ha quedat astorada quan ha vist banderes comunistes.

Un se m’ha apropat i m’ha dit que no ho podia entendre. Que amb tot el mal que havien fet i que encara hi haguessin comunistes. Estava francament afectat i em diu... “No entenc que els símbols nazis estiguin prohibits i aquests no.”

Aquestes persones vénen d’un dels anomenats països de l’Est. No se’n sabia avenir...
******************


I... un comiat...

Delicate

We might kiss when we are alone
When nobody's watching
We might take it home
We might make out when nobody's there
It's not that we're scared
It's just that it's delicate

So why'd you fill my sorrows
With the words you've borrowed
From the only place you've known
And why'd ya sing aleluya
If it means nothing to you
Why'd you sing with me at all?

We might live like never before
When there's nothing to give
Well how can we ask for more
We might make love in some sacred place
The look on your face is delicate

So why'd you fill my sorrow
With the words you've borrowed
From the only place that you've known
And why'd you sing aleluya
If it means nothing to you
Why'd you sing with me at all?

And why'd you fill my sorrows
With the words you've borrowed
From the only place that you've known
Why'd you sing Hallelujah
If it means nothing to you
Why'd you sing with me at all?



Damien Rice - Delicate