La platja més maca del món

Mutari

Arribar a l’Illa Roja, sobretot el primer dia de les vacances, m’emociona sempre. Veure la seva imatge, des de lluny em fa venir una alegria especial, però això no és res, encara falta el millor: l’arribada al final, a la cala petita, on la sensació ja és indescriptible.

El primer dia és molt agradable retrobar-se amb els amics i coneguts que hem anat fent amb el temps i que només veiem allà, cada any. Veure com van creixent les criatures, com ens fem grans els grans, com tots, amb els que ens saludem, i els altres, que coneixem sense haver-hi parlat mai, hi tornen a ser. Any rera any, molts som els mateixos. Hi ha gent que fa més de 30 anys que hi va i molts des de diferents punts d’Europa i és que és un indret molt i molt especial.

Els dos primers dies hi va haver moltes onades i vaig jugar a saltar-les com una nena petita, encara n’hi va haver un altre de dia d’aquests, però la resta, l’aigua era com una piscina i vaig poder nedar, jugar amb els nens dels amics, donar la volta a l’illa, pujar a la roca per darrera, per primer cop...

Després de menjar la fruita, al migdia, una mica de migdiada i després, quan el sol comença a amagar-se en alguna part, una mica de lectura. És un indret on hi pots fer gairebé de tot i on, si tanques els ulls, malgrat la gent que hi hagi, gairebé no la sents.

Bé, com no em cansaré mai de dir, allà hi sóc molt feliç, és el meu paradís!

En Bassas

Ahir al vespre, veient el TN a TV3, vaig sentir que en Bassas plegava. Van posar un fragment del seu comiat a Catalunya Ràdio i em vaig esgarrifar. Una altra víctima!

Quan m'he llevat, el primer que he fet ha estat mirar què en deia el Dessmond, sabia que reaccionaria ràpid. També he mirat l’Avui: notícia, carta del dia, dos articles d’opinió, del director, Xavier Bosch, i d’en Salvador Cot.

He anat a la Vanguardia. D’entrada, a l’”Inicio”, res. Vaig a política –o no és política això?- i tampoc, res. Finalment poso Bassas al cercador i em surt la notícia, però a “Tendencias” i d’aquelles que no pots veure si no ets subscriptor de pagament. Ja fa temps que la Vanguardia s’ha rendit, com sempre ha fet, al poder del qui mana.

Faig tota aquesta exposició dels fets perquè crec que cal. És molt greu això d’en Bassas, i no és una defensa personal, tot i que jo l’escolto, sinó una defensa a la llibertat d’expressió, com ho va ser el que va passar amb en Barbeta, cap de Política de la Vanguardia, com el que està passant a TV3 –pregunteu si hi teniu coneguts què hi passa.

Actualment tenim tota la premsa controlada pel poder i com deia l’Alfonso Guerra, “quien se mueva en la foto, no sale”. I afortunadament per a nosaltres, en Bassas es movia i em temo que massa per al gust d’ells.

Sovint es diu, diem, que els socialistes no fan res. Què ingenus que som! I tant que fan! Aparentment no que no fan res, però per sota, han anat fent callar les veus que els molesten: fa temps en Barbeta, ara en Bassas, a TV3 han donat el caramel enverinat a la Terribas, que si té dignitat, no crec que aguanti massa. Si no, allà que s’hi quedarà. No tenen pressa, van mica en mica, però van, arriben i enderroquen.

Tot això és molt greu, insisteixo, però gens sorprenent d’un partit espanyolista, però penso que encara ho és molt més que ho estiguin fent des d’un govern on un dels socis és Esquerra. No tenen vergonya, ni dignitat, ni res. Cada dia em molesta més que es posin el meu país a la boca, perquè m’estan demostrant, dia a dia, que se’ls en fot. Si no fos així, ja haurien plegat d’aquest Govern que està arrasant amb tot.

En Bassas trobarà feina, el Barbeta en té, la Terribas també, però i el país, què serà del país?