dijous, 31 de juliol del 2008

De dos en dos





Tornant de vacances, m’he trobat una nova alegria: més premis i, de dos en dos, ara.

Gràcies, estripanits!

Pel que fa al Premi “Blog Ácido”, les bases estableixen: “Este premio tiene la característica de ser entregado a aquellos blogs cuyo estilo se fundamenta en que sus post son en su mayoría la opinión y el criterio particular de sus administradores, y por supuesto, que se destaque la asertividad, coherencia, fluidez, creatividad y acidez en sus opiniones. Una de las reglas del premio es entregar dicho reconocimiento a otros blogs que cumplan las características mencionadas”.

No sé si compleixo prou aquests requisits, però, què voleu que us digui, em fa il·lusió.


Els meus nominats són:

Per al premi a la tendresa:

El paseante

El Jordi Casanovas

L’estrip


Per al premi “Blog ácido”:

L’espiadimonis

El clint

El puji

Com sempre, que cadascú en faci el que més li plagui.



dimarts, 29 de juliol del 2008

La platja més maca del món


Mutari


Arribar a l’Illa Roja, sobretot el primer dia de les vacances, m’emociona sempre. Veure la seva imatge, des de lluny em fa venir una alegria especial, però això no és res, encara falta el millor: l’arribada al final, a la cala petita, on la sensació ja és indescriptible.

El primer dia és molt agradable retrobar-se amb els amics i coneguts que hem anat fent amb el temps i que només veiem allà, cada any. Veure com van creixent les criatures, com ens fem grans els grans, com tots, amb els que ens saludem, i els altres, que coneixem sense haver-hi parlat mai, hi tornen a ser. Any rera any, molts som els mateixos. Hi ha gent que fa més de 30 anys que hi va i molts des de diferents punts d’Europa i és que és un indret molt i molt especial.

Els dos primers dies hi va haver moltes onades i vaig jugar a saltar-les com una nena petita, encara n’hi va haver un altre de dia d’aquests, però la resta, l’aigua era com una piscina i vaig poder nedar, jugar amb els nens dels amics, donar la volta a l’illa, pujar a la roca per darrera, per primer cop...

Després de menjar la fruita, al migdia, una mica de migdiada i després, quan el sol comença a amagar-se en alguna part, una mica de lectura. És un indret on hi pots fer gairebé de tot i on, si tanques els ulls, malgrat la gent que hi hagi, gairebé no la sents.

Bé, com no em cansaré mai de dir, allà hi sóc molt feliç, és el meu paradís!

diumenge, 27 de juliol del 2008

De tornada

Eduardo Úrculo


Porto tres hores per aquí i encara no he desfet la maleta. Potser no vull tenir la sensació de que s’han acabat aquests dies. Dues setmanes per l’Empordà, l’Alt i el Baix, sempre passant per sota el mugró: l’Escala, Pals, Torroella de Montgrí, Ullastret, Begur, Peratallada, Palau-Sator, Tor i, per descomptat, l’Illa Roja.

He fet tot el que esperava i més, molt més, bons banys de sol i de mar, molta lectura, trobades amb amics, alguns de vells, altres de nous, visites inesperades, sopars agradables, passejades fantàstiques, un dia de Sant molt maco: sms i trucades de felicitació, moltes esperades, algunes desitjades, algunes sorpreses molt agradables i un peix a la brasa boníssim arran de mar.

Mica en mica aniran sortint històries de com han estat aquests dies, haig de mirar blocs, desfer la maleta i seguir de vacances, ara a la city, tret d’alguna escapadeta que encara podré esgarrapar.



Adriana Calcanhoto - Devolva-me

dijous, 10 de juliol del 2008

Vacances

Imatge de google



Badar... caminar... conversar...


descansar... descobrir... desconnectar...


dormir... enyorar... escoltar...


escriure (a mà)... gaudir... imaginar...


llegir... mandrejar... nedar...


oblidar... observar... passejar...


pensar... prendre sol... recordar...


reflexionar... retrobar... sentir...


somiar... voltar...


I qualsevol altra verb que sigui ben plaent.



Això faré aquestes vacances.




Marxo. Bones vacances a totes i a tots!

dimarts, 8 de juliol del 2008

La Catosfera literària a l'FNAC


Avui he assistit a la presentació de La Catosfera literària a l’FNAC. Hi havia poca gent, però no m’ha sorprès atesa la nul·la difusió que hi ha hagut a la xarxa. Tret d’un anunci que vaig veure el cap de setmana al Diari d’un llibre vell, no n’havia vist res en els blocs que visito, tot i que molts formen part del llibre.

Com que sóc novella en tot això, em semblava interessant ser en una trobada així per veure quin tipus de gent hi ha al darrera dels blocs i respirar una mica d’aquest món, que habitualment es consumeix en solitari.

L’acte ha consistit en una breu intervenció dels promotors i organitzadors del recull així com de l'editor, una altre d’alguns dels participants que eren a la taula, i d’alguns que, més discrets, s’havien quedat asseguts entre el públic.

M’ha sorprès que, malgrat la seva joventut, alguns hi portin ja 4 anys a la blogosfera i el rigor amb que sembla que ho porten d’altres.

La intervenció d’una blocaire ha suscitat diferents qüestions prou interessants com l’excessiva dedicació de temps, potser, als blocs, propis i aliens, i, com no, la controvèrsia entre bloc i blog. Alguns hi han dit la seva, però no s'ha arribat a cap conclusió en ferm. Em temo que seguirem amb la diversitat d’opinions, que no trobo pas dolenta. Així, tothom farà el que més li plagui, que per això som prou lliures de disposar del nostre criteri i del nostre temps.

També ha sorgit el cas d’un blocaire que s’ha declarat objector electoral, per no haver volgut presentar-se a una taula electoral de les eleccions espanyoles. Aquesta objecció li pot suposar presó d’entre 20 i 30 dies i una multa d’uns 1.800 euros. El fet de fer-ho públic al seu bloc diu que ha propiciat la seva intervenció avui a TV3 i la seva aparició en un altre mitjà que no recordo, un centenar de comentaris, de moment, molts correus-e d’adhesió i haver recollit uns 2.000 euros hores d’ara. El que ha demostrat que la xarxa té un gran poder de difusió i convocatòria. He trobat aquesta adreça, relacionada amb aquest blocaire:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/98271

Dels promotors, un semblava una mica cansat, però, l’altre, amb una empenta digna d’elogi, ja està pensant en el proper recull, i en tot d’iniciatives més que, segons que ha dit, pensa endegar aquest mateix vespre.

Prou interessant tot plegat per a una persona nova en tot això com jo que, tan silenciosament com ha arribat, així que ha acabat l’acte ha marxat, per tal d'anar-hi reflexionant tranquil·lament.

dissabte, 5 de juliol del 2008

Compte enrera




Comença el compte enrera. Una setmana laboral més i vacances! Serà una setmana de tancament de coses i de comiats. Sempre que marxo de vacances, d’estiu o Nadal, tinc comiats. És bo trobar-se amb els amics i desitjar-se coses bones. Al setembre, hi tornem i ens expliquem com ha anat. Ahir ja vaig començar amb un dinar d’aquests i avui a fer la maleta mentalment.

Físicament la faré, com sempre, a darrera hora. Ahir vaig comprar algunes coses que necessito o em ve de gust emportar-me, entre d’altres, finalment ja he comprat el llibre del veí, cremes per al sol –abans i després–. També he tingut una sorpresa, he trobat la meva colònia, la d’hivern, ja la tornen a fer!

Avui començaré a mirar-me la roba que em vull endur, hauré de planxar (quina mandra, quina calor, quin tot!), però la causa m’ho farà més portable: les vacances i em quedarà la depilació a darrera hora, i a punt.

Mentalment ja n’estic de preparada. Mica en mica t’hi vas fent a la idea i això va molt bé i molt malament a l’hora. A mesura que s’acosten les vacances, sembla que ja no puguis més amb la feina. I això tant ho fa que comencis ara, com a l’octubre. Ens posem el límit, el límit de supervivència, allà on comencen.

Les vacances són bones perquè sempre s’aprofita per fer neteja mental també. És una enganyifa si ho voleu dir així, perquè quan tornes, el primer que et trobes és el mateix que has deixat, però sempre marxes pensant que no, que desapareixerà. I amb aquesta il·lusió, o necessitat, marxes. I el millor és que mentre hi ets ni hi penses. Tot és fantàstic, meravellós, bo, maco, per això m’agraden tant les vacances.



La cançó que volia posar, òbviament, The final countdown d'Europe, no la deixa penjar el YouTube... Poso l'enllaç:

http://www.youtube.com/watch?v=0ZkllM8znx4

dijous, 3 de juliol del 2008

MEME MUSICAL


Fa força dies que el ddriver em va passar un meme i, per diferents raons, entre d’altres perquè havia de localitzar la música, així com per l’actualitat, que a vegades et fa canviar la idea de post que portaves, he trigat una mica en publicar-lo, però aquí està.

Tot i que hi ha èpoques en que prefereixes més una cançó, perquè et recorda un moment, una persona, i en d'altres èpoques, d'altres, he procurat generalitzar. Potser, si em centrés en el moment que visc ara, algunes serien diferents.

Quin va ser el teu primer disc? El meu primer disc va ser I’m a writer not a fighter un LP del Gilbert O’Sullivan, un regal, quan jo sortia de nena i entrava en l’adolescència. Només he trobat Get down d'aquest disc.

L’últim disc que t’has comprat: Lágrimas negras de Bebo Valdés i Diego “El Cigala”. És un CD del 2003, però jo el vaig comprar aquest hivern en una pila d’ofertes. Compro poca música, només quan la trobo bé de preu i m’ha quedat gravada.

Una cançó que et posa romàntica: Lady in red del Cris Deburgh.

Una cançó que et posa “cachonda”: M'exciten les persones, no les cançons, però una cançó que trobo molt i molt especial és I want your sex del George Michael.

Una cançó per relaxar-te: Cançao do mar de la Dulce Pontes.

Una cançó per conduir: No condueixo.

Una cançó que et posa alegre i no pots evitar de cantar i ballar: I love the nightlife de l'Alicia Bridges.

Una cançó que et posa melancòlica: Tears in heaven de l'Eric Clapton.

Una cançó que no t’avergonyeixes que t’agradi: Si tu no vuelves del Miguel Bosé.

Una cançó per arrasar: No entenc què em demanes.

Millor BSO: Good morning Vietnam.


No el passo a ningú, perquè em sembla que ja havia corregut fa temps aquest meme, però evidentment si hi ha interessats i/o interessades, serà un plaer.


Uff... Quina feinada!

dimecres, 2 de juliol del 2008

Lyli



Un noi, al que ha deixat la xicota, decideix escriure el seu nom, Lyli, rallant-lo amb una pedra en una paret. Fins aquí res d’especial. Qui no ha vist una pintada, o unes lletres, en parets, portes, lavabos,... Aquest noi no sabia on era, ni tampoc, de quina casa era, la paret que acabava d’il·lustrar.

De seguida, vigilants de seguretat i membres de la Policia, encarregats de la custòdia de la casa, que tampoc saben què ha escrit, però no s'imaginen que sigui el nom de l’ex xicota, més aviat algun tipus d’atac o insult, compareixen i li demanen que s’identifiqui. Ell no vol i criden els Mossos. Els Mossos expliquen al noi de qui és la casa i que havien cregut que “la pintada” era ofensiva i, davant d’això, el noi s’identifica sense problema, tot explicant que no sabia de qui era la casa.

Un cop aclarit, els Mossos li posen una denúncia per danys en el mobiliari urbà, que segurament haurà de pagar.

No és cap relat, no, això va passar dimecres i la casa és la de la Infanta Cristina, la filla dels Reis que viu a Barcelona.

Aquest matí, quan ho he sentit per la ràdio, el primer que he pensat és que si jo fos la noia, potser m’ho repensaria i tot i tornaria amb ell.

Sí, sóc una romàntica i no crec que sigui dolent.



romàntic -a

[1839; de l'angl. romantic, der. de l'ant. romant, romaunt, del fr. ant. romanz 'novel·la'; de l'angl. passà a l'al., d'aquest al fr. i del fr. al cat., al cast. i a l'it]

1 adj 1 Relatiu o pertanyent al romanticisme.

2 Fàcil a l'exaltació del sentiment, de la fantasia, de la passió.


romanticisme

[1839; de romàntic]

m 1 Qualitat de romàntic.

2 Moviment artístic, literari i espiritual que, els darrers decennis del segle XVIII i durant el segle XIX, s'estengué per tot Europa i es caracteritzà per la reacció contra el rigor neoclàssic i per la defensa del sentiment sobre la raó i de la llibertat de l'individu enfront de la societat.



Hi ha moltes maneres de relacionar-se entre les persones, moltes maneres d'estimar, molts tipus d'amistat, però mai renunciaria, a més de la tendresa i la complicitat, al romanticisme.


dimarts, 1 de juliol del 2008

Joan Margarit




No és nou que digui que la poesia em costa. No la sé llegir prou bé i se’m fa feixuga. Si a sobre el vocabulari emprat és molt elitista, encara més. Per això, comprar poesia no és gaire habitual en mi. Sí que m’agrada, però, anar a recitals. Llegida pel propi autor o autora, sí que la gaudeixo, perquè li dona l’entonació que li correspon i si no l’acabo d’entendre no em fa res, n’obtinc el plaer d’escoltar i sentir.

Fa anys, vaig anar a un recital al CCCB, on el Jesús Lizano va interpretar el seu poema, Popocatepel, amb una certa teatralitat, tot s’ha de dir, és tot un personatge, que em va impactar.

Una de les persones que per les seves paraules senzilles, però d’una gran sensibilitat, i no menys qualitat, m’ha permès entrar una mica en aquest món i facilitar-me’l ha estat en Joan Margarít. Té un llenguatge molt planer, parla de coses que passen, algunes malauradament, a la vida de moltes persones, i que no deixen gens indiferent.

Ha sabut canalitzar el dolor per una filla morta, en un poemari intimista i punyent, Joana, així com explicar-ne d’altres de sentiments, com l’amor, el desamor, la postguerra, la família,... d’una manera especialment planera.

Avui m’he llevat sentint que li han concedit el Premi Nacional de Cultura, per l’obra Casa de Misericòrdia.




NO LLENCIS LES CARTES D'AMOR

Elles no t'abandonaran.
Passarà el temps, s'esborrarà el desig
-aquesta fletxa d'ombra-
i els rostres sensuals, intel•ligents, bellíssims,
s'ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l'única música,
i les cartes d'amor que hauràs guardat
la teva última literatura.

Joan Margarit