Google
Aquesta nit comença el fred, han dit...
però no em preocupa...
m’he preparat per rebre’l...
dormiré ben abrigada...
avui he posat el nòrdic.
Bona nit i dolços somnis!
Google 
Google
Google
Google 
David Ruano
Un nou teatre sempre és una bona noticia, però la recuperació d’un teatre encara n’és més de bona. Si a més donen la direcció artística a una de les personalitats de primer ordre del panorama artístic nacional, un actor de qualitat, amb un bon bagatge i un alt nivell cultural ja presenta una certa garantia i si, a sobre, aquest director es proposa exhibir grans autors del segle XX i obres contemporànies, apostant per talent i títols de primer ordre, amb vocació d’arribar a un públic ampli, què més es pot demanar?
Amb aquestes premisses, dijous passat, vaig anar al Teatre Goya, tancat el 2004, recuperat pel Grup Focus, després d’una rehabilitació integral, i amb la direcció artística del Josep Maria Pou.
La inauguració ha estat amb l’obra Els nois d’història, d’Alan Bennett –autor també del llibre Una lectora poc corrent, darrer llibre editat a casa nostra d’ell i que aprofito per recomanar-vos– i guanyadora de sis premis Tony i tres Olivier.
El director és el mateix Pou, qui també és podria dir que interpreta el paper protagonista, tot i que el comparteix amb vuit joves actors, diria que força novells i desconeguts, tret d’un que surt a la sèrie Ventdelplà.
Els nois d’història és una obra insòlita i estranya, que em té el cor robat perquè parla de moltes de les coses que més m’agraden (i preocupen, alhora): de l’educació, de l’ensenyament, de la cultura, dels llibres, de la lectura, dels poetes, de la poesia, del cinema d’abans, de la música popular, del teatre, del plaer de jugar i de les ganes de saber. I ho fa de manera emotiva, intel·ligent i divertida, presentant dalt de l’escenari un grup de nois que volen menjar-se el món, i un grup de mestres –massa tips alguns, amb massa gana d’altres–, que s’arrisquen junts en el llarg viatge del coneixement, diu el director.
Aquests nois, interpreten, canten, 2 d’ells toquen el piano, fan riure a estones, emocionen d’altres, però sempre fan pensar.
Hi anava amb ganes i vaig sortir molt satisfeta. Una obra molt recomanable, francament.
Google
Ahir, pel carrer, al davant del bust d’en Cambó que hi ha a la Via Laietana amb Jonqueres, em vaig creuar amb un senyor que duia una nena d’uns 6-7 anys agafada de la mà i li deia –aquest senyor era en Francesc Cambó, un català, com nosaltres...– i ja no vaig sentir més.
Vaig entrar al Metro pensant en la funció dels avis i la bona feina que fan i vaig pensar en el meu.
El meu avi va morir quan jo tenia 13 anys, relativament jove, amb 66, d’un càncer que se’l va endur en 7 mesos. Suposo que per això mai entendré algunes coses que després, amb el temps, vaig saber que no eren bones, o considerades bones, però jo el vaig adorar.
Era senzill, bona persona, pacient, silenciós, sord, potser per això era silenciós, es perdia moltes coses, suposo. Tenia una rialla sincera, noble, espontània.
Els matins dels dies de Nadal, quan la mare i la iaia es posaven ben d’hora a la cuina, ell em portava a passejar per Barcelona. M’ensenyava llocs que a ell li agradaven i m’explicava històries. Tant aviat érem al carrer Mandri, amb aquells edificis plens de verd a la façana, com al carrer Escudillers, on encara hi quedava algun borratxo parlant sol i fent tentines, més que caminant. O a les “Golondrines” i anàvem fins a l’espigó, o a Montjuïc.
Quan es va enamorar de la iaia, deia, de seguida s’hi va voler casar. Tenia necessitats i no estava bé anar amb dones de la vida ja... Va anar a veure el seu pare, el de la iaia, i li va dir: –miri, jo necessito casar-me.
Em parlava de la guerra, deia que hi havia dos bàndols: els rojos i els nacionals. Jo li demanava que de quin era ell (sense saber res i entendre menys encara), i em deia que ell no era de cap dels dos, que ell era republicà. –Aleshores, avi, n’hi havia tres? –No, no, jo anava amb els rojos, però no n’era. Va estar pres al Burgo de Osma, província de Sòria, on hi havia gana, brutícia, i a ple hivern, els feien tirar al riu. Una vegada, molt refredat, l’hi van fer tirar, es va quedar tot morat, es pensava que es moria, però no va ser així, per sort, i li va marxar el refredat, em va explicar.
Quan vaig fer la comunió, em va agafar a banda i em va dir que ell no vindria a l’església, que no m’ho agafés malament, que m’estimava molt, però que allà no m’hi podia acompanyar. Que a la sortida ja hi seria i passaria la resta del dia amb nosaltres. Que ell a l’església només hi havia anat per casar-s’hi, i per portar la meva mare a l’altar, però que ja havia assegurat que no hi tornaria mai més, si no era amb els peus per davant.
Era ateu i la iaia molt creient. Ell li va dir que respectaria les seves creences, però que ella respectés que ell no en tingués. Així va ser. Es van estimar molt sempre i es van respectar encara molt més.
Va tenir una única amiga l’avi, que va esdevenir amiga de la iaia i de tota la família. Recordo haver-la anat a visitar en dues ocasions amb els avis: una monja. Ella em deia –si mai veus l’avi fent-li un petó a una dona que no sigui la iaia, és a mi! Quan s’estava morint, ella li va demanar que es deixés donar l’extremunció, que ho fes per la iaia, i va consentir.
L’avi era paleta, feia murals d’esglésies, sobretot. La va conèixer a Bordeus, on el van enviar a fer obres en una església d’un convent de l’orde. S’hi va estar uns mesos, sol, i allà va fer amistat amb la Mare Concepció, que també era catalana i dirigia el convent. Es veu que les converses que tenien eren llargues, dures, no s’entenien, eren pols oposats en qüestió de creences, però a l’hora van anar fent una sòlida amistat que va perdurar fins que es va morir ella, perquè un cop mort l'avi, va seguir amb la iaia i amb els pares.
Jo l’adorava, tenia passió per ell i el trobava tan bo... La seva mort, la primera de la meva vida, va ser molt dura de pair per mi.
Ell i la iaia, a vegades parlaven d’en Lerroux. N’havien estat seguidors. Jo seguia sense saber res i entenent menys.
Li agradava molt el futbol, era de l’espanyol.
Quan vaig ser més gran, algunes coses em van xocar molt, però els pares no en parlaven mai de política i no em van saber donar mai cap resposta a les meves preguntes, suposo que el franquisme els havia emmudit. En la meva memòria, però, l’avi seguirà sent una persona molt estimada i valorada. Mai ningú m’havia parlat tan clar com ell, a la meva edat, ni amb tanta naturalitat i maduresa.
Cavall, Fernando Botero
Era xinesa, tenia 8 anys i havia tingut la sort de ser adoptada per una parella amb bon nivell econòmic i de professions liberals. Això els permetia viure en una masia, a prop de la natura, però en una comarca dotada de tots els serveis i amb una bona escolarització.
Era bona nena, treia bones notes, tremendament responsable per l’edat, adorava els pares adoptius. L’havien portada molt petitona, amb mesos, i probablement no recordava res del seu país d’origen, però d’alguna manera, semblava que agraïa la fortuna que havia tingut d’haver estat treta de l’orfenat.
Li agradaven molt els cavalls, l’havien portada a muntar algunes vegades, i s’ho havia passat tan bé, que els pares van pensar comprar-n’hi un.
Els van recomanar una quadra molt bona i un dissabte de bon matí s’hi van presentar. Mentre la visitaven, i els anaven ensenyant les instal·lacions i els cavalls, els seus ulls feien pampallugues de tants cavalls, de tant macos, esvelts, ja s’hi veia allà al damunt!
En un raconet, però, en va veure un de ben curiós. Era més aviat baixet, gras i amb unes potes curtes i rabassudes. No era gens maco, però li va cridar l’atenció. En quedar-se allà, mirant-lo, els pares i la persona de la quadra que els acompanyava també s’hi van aturar.
Els va dir que era un cavall que havia nascut així, amb una mena de malformació, una cosa genètica estranyíssima, que estava sa, però que no servia per res i no sabien massa què fer-ne. Com que no estava a la venda, no estava tan cuidat ni net com els altres i entre la forma estranya i tot plegat feia més pena que altra cosa.
Tot d’una, la nena diu, compreu-me aquest! Els pares, sorpresos, li van dir que es deixés de tonteries. Que no podia ser. Que aquell cavall no servia per res i que a més no es podia muntar.
Van demanar preus de diferents cavalls, van quedar que s’ho rumiarien i que ja tornarien.
Al vespre, a l’hora de sopar, tota seriosa va dir als pares que els volia demanar una cosa i que no podien dir-li que no. Van respondre que depèn, que no es podien comprometre abans de saber de que es tractava, però que s’expliqués.
La nena va dir-los que s’ho havia estat pensant molt tota la tarda i que definitivament volia aquell cavall, el de la malformació. Que allà no estava prou ben cuidat, que segurament amb el temps se’n desfarien i que es mereixia un lloc millor. Que ja sabia que no el podria muntar, però que li era igual, que preferia dedicar-se a cuidar i estimar aquell cavall.
La van veure tan seriosa i decidida que efectivament no li van poder dir que no.
Ahir, llegint la Joana, vaig pensar que havia fet un post de tots els que aquests dies hagués fet jo. Cada notícia que escolto a la ràdio, quan m'aixeco, em fa pensar en un post (ja dec ser malalta de bloc...). Aquesta crisi està afectant, com sempre, els més dèbils, els que viuen d’un sou a compte d’altri, que mentre s’han pogut enriquir no han parat i ara que les vaques no són tan grasses, tanquen.
De fet, i d’alguna manera, jo també l’estic patint aquesta crisi, encara que més relativament. Vaig comprar un pis fa una mica més d’un any i tots els càlculs que havia fet se m’han anat en orris, amb l’exagerada pujada de preus el darrer any i mig i la pujada d’hipoteca després del primer any.
Però hi ha més crisis. Coincidint, amb el començament de curs, en diversos blocs es va parlar de l’ensenyament i si hagués d’emprar una paraula per definir el que vaig anar llegint crec que seria pessimisme.
No repetiré, ni molt menys argumentaré, tot el que ja s’ha dit i per persones força més autoritzades, per la seva implicació, que jo, i ara ja confirmat per estudis i estadístiques, però faré uns petits apunts del que jo vaig captar: el nivell cada cop és més baix, els Governs, central i autonòmic, sembla que no estiguin massa interessats en una real, bona i sòlida formació, els professors s’han d’enfrontar a nens i joves poc o gens motivats, molts professors, estimen la feina, la viuen i la pateixen, però d’altres la fan com farien qualsevol altra cosa.
El panorama, doncs, no és cap meravella i vulguem o no estem parlant de les generacions futures la qual cosa ho fa més preocupant encara.
Però encara n’hi ha una altra de crisi i d’aquesta sí que no se’n diu res o pràcticament res. Fa temps que dono voltes al tema dels valors: crec que hi ha una gran crisi de valors. Evidentment, generalitzo, però em fixo en homes, dones, joves, grans, al carrer, al Metro, al bus, a la feina, i trobo que cada cop hi ha menys valors en les persones.
Crec que hi ha uns mínims necessaris, sobretot per a la convivència, que actualment no percebo o cada cop menys.
Sóc de l’opinió que els valors es reben a casa, des de criatura, amb el que ens diuen que està bé i no, però sobretot amb el que veiem fer, amb l’exemple.
Quan era una nena, vaig anar aprenent a no llençar papers a terra, a respectar les persones, homes i dones, a tolerar les persones grans i les seves mancances d’agilitat mental i física, a deixar-les seure als transports públics així com a les dones embarassades, a llegir, a consultar sempre els dubtes al diccionari, a tenir inquietuds, a voler aprendre sempre, i moltes coses més, que sense ni fixar-m’hi segueixo fent, de la manera més natural del món, com a ser honesta, responsable, a estimar, a ser justa, solidària...
Actualment, no veig valors, ni cap necessitat de tenir-los i en el cas dels joves em preocupa més, perquè ells se suposa que són els que els han de transmetre als fills.
Normalment, no m’agrada fer posts llargs perquè cansen, a mi em passa quan visito blocs, però volia enumerar les crisis, en plural, que crec que pateix la societat actual, ja sé que l’econòmica és molt important, però no podem oblidar les altres: sense un bon ensenyament i sense valors tampoc anirem gaire lluny penso, com a persones.
Malgrat aquest to pessimista, però, no estic desencantada, més aviat és un toc d’atenció només, segueixo creient en les persones, n’hi ha de fantàstiques, i en el món interior que tots tenim i que pot ser tan ric com nosaltres mateixos vulguem que sigui. Això no ens ho pot prendre ningú i només ens ho podem enriquir nosaltres mateixos, encara que també hi hagi aportacions externes.
Potser és per això que jo em sento bé, molt bé, amb pau interior i plena de sentiments. Amb coses per fer, amb ganes de fer-les i amb il·lusió per la pel·lícula que veuré avui, amb l’estrena de teatre que veuré dijous, amb el sopar que tindré dilluns, amb la feina, que m’agrada, amb els llibres que estic llegint, amb les persones amigues que m’estimo i m’estimen, en definitiva, que no va tan malament, penso, tenir valors i per això els reivindico.
Molt bon cap de setmana a tots!
Una cançó que m'agrada, però el You Tube no me la deixa linkar, I'm Outta Love d'Anastacia
