dissabte, 11 d’octubre del 2008

Relats conjunts: Cavall

Cavall, Fernando Botero


Era xinesa, tenia 8 anys i havia tingut la sort de ser adoptada per una parella amb bon nivell econòmic i de professions liberals. Això els permetia viure en una masia, a prop de la natura, però en una comarca dotada de tots els serveis i amb una bona escolarització.

Era bona nena, treia bones notes, tremendament responsable per l’edat, adorava els pares adoptius. L’havien portada molt petitona, amb mesos, i probablement no recordava res del seu país d’origen, però d’alguna manera, semblava que agraïa la fortuna que havia tingut d’haver estat treta de l’orfenat.

Li agradaven molt els cavalls, l’havien portada a muntar algunes vegades, i s’ho havia passat tan bé, que els pares van pensar comprar-n’hi un.

Els van recomanar una quadra molt bona i un dissabte de bon matí s’hi van presentar. Mentre la visitaven, i els anaven ensenyant les instal·lacions i els cavalls, els seus ulls feien pampallugues de tants cavalls, de tant macos, esvelts, ja s’hi veia allà al damunt!

En un raconet, però, en va veure un de ben curiós. Era més aviat baixet, gras i amb unes potes curtes i rabassudes. No era gens maco, però li va cridar l’atenció. En quedar-se allà, mirant-lo, els pares i la persona de la quadra que els acompanyava també s’hi van aturar.

Els va dir que era un cavall que havia nascut així, amb una mena de malformació, una cosa genètica estranyíssima, que estava sa, però que no servia per res i no sabien massa què fer-ne. Com que no estava a la venda, no estava tan cuidat ni net com els altres i entre la forma estranya i tot plegat feia més pena que altra cosa.

Tot d’una, la nena diu, compreu-me aquest! Els pares, sorpresos, li van dir que es deixés de tonteries. Que no podia ser. Que aquell cavall no servia per res i que a més no es podia muntar.

Van demanar preus de diferents cavalls, van quedar que s’ho rumiarien i que ja tornarien.

Al vespre, a l’hora de sopar, tota seriosa va dir als pares que els volia demanar una cosa i que no podien dir-li que no. Van respondre que depèn, que no es podien comprometre abans de saber de que es tractava, però que s’expliqués.

La nena va dir-los que s’ho havia estat pensant molt tota la tarda i que definitivament volia aquell cavall, el de la malformació. Que allà no estava prou ben cuidat, que segurament amb el temps se’n desfarien i que es mereixia un lloc millor. Que ja sabia que no el podria muntar, però que li era igual, que preferia dedicar-se a cuidar i estimar aquell cavall.

La van veure tan seriosa i decidida que efectivament no li van poder dir que no.

21 comentaris:

Jordi Casanovas ha dit...

Karma se'n diu oi?

Carme Rosanas ha dit...

Un conte bonic, Rita.

khalina ha dit...

Es bonic i amb un final feliç :)

No com El geperut de Notre dame, que pobret, que al final l'estima tothom, però només com amic. I l'Esmeralda marxa marxa amb el guapo. Les moralines de molts contes acaben sent abominables... Per sort el teu no

Anònim ha dit...

I no li van dir que no... m'agraden les històries amb aquests finals :) molt bé la resta eh m'agrada :)

Striper ha dit...

Cal estimar mes a els que mes ho necessiten com aquest cavall.

Emily ha dit...

Hi ha un llibre, potser l'has llegit, El club de la buena estrella, d'Amy Tan, que sonta la historia d'unes dones xinenes. En una d'aquestes histories, hi ha una festa on se serveixen uns crancs en una safata. Tots estan sencers, menys un al qui li falta una pinça. Una de les noies l'agafa. La seva mare li retreu que haguen pogut triar-ne un de sencer, ha agafat l'imperfecte, i que actuant d'aquesta manera no faria res de bó en la seva vida. M'has fet pensar en aquesta historia que sempre se m'ha quedat gravada, ja que sóc de les que trien les coses imperfectes.
M'ha agradat la teva visió d'aquest conte que sembla per fer reflexionar els nens i els grans. ;)

iruNa ha dit...

Ai senyor, que tendre!!! M'ha agradat molt noia, ja el podia veure en la meva imaginació... el pobre cavall i la cara de compassió de la nena! molt bonic Rita!!!

horabaixa ha dit...

Hola Rita,

Tendre relat. Maco. Tan de bó fos més habitual sentir-ne d'aquestes coses.

Tinc una goseta de la gosera, pots creure que és molt més maca que qualsevol gos amb pedrigree ?
Amor incondicional a tota hora, sense retrets. N'hauriem d'aprendre d'ells.

Una abraçada

Efrem ha dit...

Quina bellesa de fons.. Ahh..!!! :)

Sergi ha dit...

Molt guapo! I tot un exemple de tolerància. Una història senzilla, amb sentiments, i amb una nena que mostra tenir uns bons valors, i un millor fons. M'ha agradat molt.

el paseante ha dit...

Desconec si el conte és veritat o no. Però crec que és el millor post que t'he llegit. A aquestes hores de la nit, agrada trobar una mica de tendresa als blogs. Un petó.

Rita ha dit...

Jordi Casanovas, la idea és que ella entén que l'han treta d'un lloc on no estava bé i li han donat un món millor i vol el mateix per al cavall.

Carme, gràcies!

Khalina, gràcies! Cert, hi ha contes massa agres.

Cesc, gràcies! Sóc bledota i m'agraden els finals feliços. :p

Striper, cert!

Emly, el vaig llegir, però fa tants anys que sincerament no en recordo gran cosa.
A mi també m'agraden les coses i persones imperfectes, sobretot, perquè desenvolupen molt més totes les altres parts i qualitats i poden ser genials si saps relativitzar la mancança.
No vaig pensar tant, la veritat, però si serveix per fer reflexionar, em dono per satisfeta.
Gràcies!

iruNa, gràcies!

horabaixa, gràcies! No tinc gos ni gat ni res a casa, no em fan gràcia els animals en un pis petit, però tingues per segur que si mai tingués una casa, aniria a una gossera, per descomptat. Segur que és preciosa la teva, sense cap dubte!

Efrem, gràcies pel comentari i gràcies per passar per l'illa. Considera't a casa teva!

XeXu, gràcies!

paseante, moltes gràcies! Sempre tan generós amb mi... No, no és veritat el conte. Tinc tendència a escriure històries d'amor, però amb un cavall només podia ser aquest tipus d'amor. La tendresa hauria de ser-hi sempre, a tot arreu i entre tots. El món aniria molt millor.

Anònim ha dit...

Aquest cavall dóna bon rotllo. Estic trobant uns quants relats molt macos amb un transfons molt feliç. T'ha quedat molt bé, tan de bo tots els animals tinguessin la mateixa sort.

Anònim ha dit...

Ups, perdó, he apretat abans d'hora. Era jo :$

Albanta ha dit...

Mentre llegia el conte estava pensant el mateix que li has contestat al Jordi Casanovas. La nena es veia reflexada en el cavall. Les noies xineses no són valorades en el seu lloc d'origen.
Un conte molt humà i sensible. Gràcies guapa

Salva Piqueras ha dit...

Hi ha tants cavalls com aquest en el món on vivim que sembla mentida que passem per davant i no els fem cas...
Gràcies per ensenyar-nos un!!

Barbollaire ha dit...

Un relat tendre i dolç...

què altre cosa podríem esperar de tu, nina?

ja saps que m'ha agradat molt, oi?

Una bosseta de petonets dolços
:¬)*******

Anna ha dit...

Un conte preciós, una història molt tendre, M'ha agradat molt.

Rita ha dit...

Pd40,
Gràcies! Tant de bo...

Albanta,
Gràcies a tu, bonica! Pobretes aquestes nenes... Recentment, n'he conegut dues i les històries que t'expliquen els pares adoptius... Déu n'hi do!

Salva Piqueras,
Et felicito per la sensibilitat que demostres...

barbollaire,
Gràcies, preciós!
Uns petons dolços!

Anna,
Gràcies!

Mireia ha dit...

sniff, sniff! Arriba i és trist i alegre alñhora. Felicitats pel conte

Rita ha dit...

Mireia,
Gràcies, maca!