divendres, 24 d’octubre del 2008

Retrobada

Google

Quan fa força anys, un xicot amb el que sortia la va deixar, el va plorar molt i enyorar encara més. Ho va passar malament, no se’n sabia avenir, no es podia imaginar la seva vida sense ell. El considerava el perfecte pare dels seus fills, amb ell s’hi veia amb cor de tenir-ne, i veure que ja no seria així li costava molt de pair, de superar. El trobava a faltar tant, que pensava que a ell li havia de passar el mateix i que, per tant, la trucaria o aniria a buscar-la i li diria que s’havia equivocat.

Malgrat aquest enyor tan gran, mentre per una banda esperava el seu retorn, el desitjava amb totes les seves forces, per l’altra es demanava com seria si ho fes. Pensava que, quan s’ha cregut tan cegament en una persona i t’ha fallat, t’ha decebut, ha de ser difícil tornar-hi a confiar, a sentir el mateix... Era un dubte que tenia dintre seu. Volia que tornés, però no estava gens segura de que pogués funcionar com abans.

Pensava que podia ser com el gerro aquell de porcellana que, un cop trencat, per molt bé que encaixin tots els trossets i s'enganxin, les ratlles que hi queden, mai desapareixeran. Sempre més hi seran.

No ha sabut mai si per sort seva o no, però el cas és que ell no va tornar, a ella naturalment se li va passar i la seva vida va seguir el seu rumb sense poder comprovar què hagués passat.

Recentment, i pràcticament a l’hora, han retornat dues persones a la seva vida. Dues persones que, en diferents moments, van ser especials, en les que va creure, confiar, que li van fer sentir coses maques, però que, així com havien aparegut de mica en mica i mica en mica li van anar creant il·lusió, van desaparèixer sobtadament i pràcticament sense explicacions.

La seva reacció inicial va ser de grata sorpresa, d’il·lusió, fins i tot de plantejar-se que potser hauria de triar, per honestedat i per no trair ningú, i això requeria una decisió ràpida per part seva, però de seguida va començar a veure-hi ombres, llacunes,...

Aquella fe cega, aquella confiança, ja no hi és, per més que ho intenta, ja no hi creu com hi havia cregut sense ni adonar-se'n, ara, tot i volent-ho, no ho aconsegueix. S’adona que ja no és el que era, que ara ja els coneix la cara lletja, que la tenen, per més que abans la considerés inexistent. No, ara té clar que ja no pot ser, que les coses han canviat massa i que el moment ja ha passat.


21 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Quan s'han trencat, les coses, sovint no poden reconstruir-se com abans.

khalina ha dit...

I allò de les segones oportunitats, però també pot convertir-se en ensopegar dos cops amb la mateixa pedra... I a part, encara que tot hagués acabat bé, el pas dels anys fa canviar a les persones i a les relacions

Striper ha dit...

Diuen que aigua pasada ja no mou molins.

Deric ha dit...

a vegades és tan temptador jugar al "que hauria passat si..." però el passat no es pot canviar i potser és millor així

Anònim ha dit...

Com diu la dita popular: "mai segones parts foren bones", i la sabiduria popular, no sol equivocar-se perque es sustentan en la experiencia.

Carquinyol ha dit...

A vegades quan s'escapa un tren cap a un destí concret ja no hi trobem més.
I les parts dolentes sempre s'han de conèixer, sinó no vius la realitat, tal com diu la meva dona, quan de veritat dos s'estimen és "cuando se han olido los calcetines"

;)

Clint ha dit...

això li ha passat a una amiga no?

però saps, el temps canvia les coses i les persones, a vegades a millor i altres a pitjor.

tant dolent és aferrar-se al passat per pensar que tot serà de color de rosa, com pensar que serà horrible per la cara lletja del passat...en el fons tots tenim una cara lletja! sí, fins i tot jo! jajaja (és broma)

Sergi ha dit...

Ja saps què diuen d'allò de les segones parts, oi? Encara que en les relacions humanes mai se sap, i no hi ha cap manual per saber com anirà. Però és lògic desconfiar, és clar.

atikus ha dit...

Hay heridas que no cicatrizan, quizás no sean un problema grave salvo que quieras volver a practicar un deporte, en este caso el deporte es el amor y la herida esta en el corazón, el pronostico es grave y complicado...quizás con un buen doctor/a?

petons

òscar ha dit...

ensopegar dos cops amb la mateixa pedra pot ser massa dolorós. suposo que, molts cops, tancada la cicatriu la majoria de persones escollim que ens en puguin fer de noves que no pas la possibilitat d'obrir-ne d'antigues.

iruNa ha dit...

Quan s'ha perdut la confiança en algú és molt difícil recuperar-la. Quan es tracta de relacions de parella (dedueixo que parles d'això) a on hi ha hagut dolor, traició, mentida... llavors ja quasi és impossible que torni la netedat, transparència i espontaneïtat d'un principi. Però a vegades els records de tot lo bonic ens poden jugar males passades i fer-nos recaure en tornar a intentar recuperar allò perdut. A algunes persones els cal passar per l'experiència de viure aquest retorn per adonar-se que ja no és el mateix i que no pot funcionar, d'altres ja ho intueixen abans de tornar a començar.
Un post molt interessant!

Anònim ha dit...

Bé, aquests temes sempre són complicats, però una cosa sí que la diré... quan algú marxa sense donar explicacions, no cal que torni... s'ho va deixar perdre per alguna raó, et va fer patir sense dir res... el tren ha passat, a continuar que la vida segueix i porta nous vents i noves cares oi...

Ferran Porta ha dit...

D'una banda, no ho sé... generalitzar amb "segones parts mai no funcionen" em fa angúnia. Cada persona és un món, cada cas és una galàxia!

D'altra banda, desaparèixer sense dir ni piu... cal tenir una raó molt poderosa, per actuar així, perquè fa mal...

fada ha dit...

La imatge del gerro trencat és molt il·lustrativa... Gat escaldat... Els sentiments són una cosa molt fràgil. Que tinguis bon cap de setmana. Un petó.

Rita ha dit...

Carme,
A mi també m'ho sembla...

khalina,
Suposo que és la sensació que deu donar...

Striper,
És ben cert i la saviesa popular efectivament és sàvia...

Deric,
Hi ha temptacions ben perilloses...

Josep-Empordà,
Coincideixo plenament amb tu...

Carquinyol,
Això dels "calcetines" no ho havia sentit mai i m'ha agradat, però penso que una cosa és conèixer-li els defectes a una persona, del tot necessari per acceptar-la, i l'altre deu ser conèixer-li la traició, el desamor...

Clint,
Així... tu no ets guapo sempre? Catxis!!!;-)

XeXu,
Certament, mai se sap, però sí ha quedat desconfiança no crec que es pugui refer.

atikus,
Ai el amor! Debe ser culpa de la medicina entonces... ;-)
Besos!

òscar,
I arriscar-nos a que no ens en facin també! :-)

iruNa,
Gràcies! Un comentari ben raonat.

Cesc,
Penso que és el millor!

Ferran,
Tot és prou complicat, oi? Penso, però, que al capdavall, tot i ser tots diferents, reproduïm molts esquemes, la veritat.

fada,
Fragilíssims...
Bon capde per a tu també, maca!
Petons!

vafalungo ha dit...

No sé si segones parts mai són bones o no, però sempre està bé recordar el proverbi xinés que quan ens tornem a banyar en un riu, l'aigua mai no és la mateixa (o alguna cosa semblant). Petons!

Rita ha dit...

vafalungo,
No el coneixia i m'agrada. La filosofia oriental és ben sàvia també! :-)

el paseante ha dit...

En aquest món hi ha gent de sobra. Potser millor mirar al futur i descobrir noves persones. Però no n'estic massa segur del que dic, perquè sóc nostàlgic.

horabaixa ha dit...

Hola Rita,

Que és el que et diu el cor?

Una abraçada

Rita ha dit...

paseante,
Tot és relatiu, sí...

horabaixa,
El cor... diu tantes coses! I no sempre coherents...

Anònim ha dit...

També es pot mirar per l'altre costat. Quan una cosa que desitges molt, tardes tant a tenir-la, encara la valores, gaudeixes i estimes més.
Quant més es fa esperar més la desitges, i si de veritat la volies, no et deceberà pas.
Jo hi tornaria amb la certessa de que aniria bé.