Relats conjunts: La Cara de Barcelona

La Cara de Barcelona, Roy Lichtenstein (1992)

Estava boig per ella, l’estimava, l’adorava, hagués fet qualsevol cosa per ella. A ella li agradava el mar i, el que més, passejar amb aquella antiga vespa que ell havia heretat del seu pare, per camins i caminets, arran de mar, en aquella Costa Brava que tant els agradava i on s’havien enamorat.

Sovint, cap a la caiguda de la tarda, agafaven la moto i anaven a fer camins d’aquells solitaris, plens de pedres, però sempre arranet de mar. A vegades s’aturaven, s’estaven una estona mirant al mar, s’abraçaven, gairebé no es deien res, només es miraven i ja s’ho deien tot. D’altres, si el caminet ho permetia, corrien una mica i tot i, aleshores, pel retrovisor, ell veia com li voleiaven els seus cabells amb aquella brisa que sempre feia cap al tard.

Aquesta imatge el tornava boig perquè en aixecar-se-li els cabells veia com li llambrava el brillantet de l’orella, en aquella orella que a ell li encantava besar, i com li quedava tot el coll al descobert, aquell coll que ell besava, llepava, s’hagués menjat, vaja, si hagués pogut! No se la treia mai del cap aquella imatge!

Aquell amor, però, es va estroncar: un càncer fulminant se la va endur, era molt jove i els metges de seguida van dir que no hi havia res a fer. Ell es volia morir amb ella, no se’n sabia avenir de viure sense ella, però no va poder ser. Per ell la vida va continuar, però no la podia viure i només passejava, caminava per Barcelona amb el cap cot, mirant, però sense veure-hi.

Un dia, baixant per la Via Laietana, sobtadament, i per un soroll que va sentir, va aixecar el cap, i tot d’una es va adonar d’una imatge, al fons, que per un moment li va fer pensar en aquells cabells voleiant d’ella. Va apressar-se, gairebé s’ofegava, no per la velocitat que no era tanta sinó per una mena d’angoixa que va sentir, semblava ella, la seva imatge, ja sabia que no, però semblava inspirada en aquella imatge que a ell el tornava tan i tan boig. Quan va arribar-hi va tenir una sensació de pau, de felicitat, que el va fer sentir molt bé. S’hi va passar una bona estona mirant-la, pensant-la, recordant-la, sentint-la, homenatjant-la i, d’alguna manera, tancant una ferida que encara restava oberta.

Al cap d’una estona va marxar, va començar a caminar, amb el cap ben alt, ara sí mirant i veient, i es va començar a sentir molt més lleuger d’ànima i com si tornés a començar.

Des d’aleshores, torna a viure la vida, i només quan se sent molt atapeït per dintre, se’n va a veure-la, s’hi passa una estona, li deixa tot el que du dintre i, lleuger de nou, se’n va a seguir vivint la vida.

Una nova proposta de Relats conjunts

Relats conjunts: Noia llegint una carta davant una finestra

Noia llegint una carta davant una finestra, Johannes Vermeer (1657-1659)

Li acabaven de portar una carta i estava sorpresa. Mai n’havia rebut cap des de que feia temps que havia marxat de casa seva, en un poblet lluny de ciutat. Havia marxat a fer de minyona, que era la única cosa que podia fer una noia pobre: marxar, per deslliurar la seva mare d’una boca que alimentar. Tenia tres germans més petits, el pare havia mort feia temps i la mare feia el que podia per tirar-los endavant.

Amb dificultat, perquè no en sabia massa, es va posar a llegir la carta, que li costava d’entendre perquè tenia un vocabulari molt acurat i ella no n’estava acostumada.

La signava un advocat, el d’un senyor que tenia una finca al seu poble, on la seva mare havia servit, que la requeria al seu despatx per un assumpte del seu interès, atès que el senyor havia mort, i, en el seu testament, havia volgut reparar una gran injustícia que havia comès amb ella en vida.

Una nova proposta de Relats conjunts

Relats conjunts: Moai

Moai de l'Illa de Pasqua

Quan vam arribar a l’Illa ens van sorprendre aquelles immenses escultures que hi havia repartides per tot arreu. N’havíem sentit parlar, però res a veure amb la realitat que estàvem observant.

La gent era molt hospitalària i de seguida ens van acollir amb tota generositat. Una de les preguntes que més els fèiem era que ens expliquessin coses les escultures, pel misteri que sempre hi ha hagut al voltant d’elles, per com havien estat fetes, i aixecades, tenint en compte que eren d’una sola peça. I les dels barrets, aquestes encara més complicades, atès que els barrets es deia que havien estat posats amb posterioritat, en finalitzar-se l’escultura.

La resposta sempre era la mateixa, que no ho sabien, que no hi havia ningú que hagués traspassat la informació i que ells no ho sabien, que els que ho havien fet s'ho havien endut a les tombes.

Una nit, però, ens vam quedar soles les dones del grup amb un parell de dones de l’Illa. Vam beure força, elles també, i van començar les confidències femenines. Com la majoria de vegades, al voltant dels homes.

Vam parlar d’amor, de sexe, de sentiments, d’erotisme, de desig, de sensualitat i de les diverses menes de relacions sentimentals nostres. Elles també es van decidir a parlar-ne, tot i que d’entrada semblaven molt més reservades.

Van explicar-nos que elles donaven molta importància al sexe, més que als sentiments, i que quan trobaven un home que era bo sexualment parlant el cuidaven, el mimaven, li ho donaven tot i el tractaven com a un rei, perquè les satisfeia i era el que més valoraven: la satisfacció sexual. També valoraven els que les feien mares, però aquests no eren tan importants com els primers. Tot i que aquests duraven més, els deixaven viure fins que es morien de mort natural.

Ens va sorprendre aquesta explicació i vam demanar-les si és que els mataven als primers. Es van mirar entre elles, i ens van dir que era molt delicat el que ens dirien i que fins i tot no ens ho creuríem. Van començar a parlar-nos d’un beuratge, un beuratge màgic que només unes poques dones sabien fer, que la recepta anava passant de mares a filles, que el feien amb la barreja d'unes herbes d’allà i d'altres ingredients autòctons i que quan un home d’aquests deixava de funcionar o de ser-les útils sexualment, després del quorum d’una mena de consell de dones, el portaven a un lloc solitari i li donaven aquest beuratge. –I què passava amb ells després? Vam preguntar entre sorpreses i espantades, –l’endemà hi ha un nou Moai a l’Illa.

Una nova proposta de Relats conjunts.

Relats conjunts: Drac del Parc Güell

Drac del Parc Güell, Antoni Gaudí (1922)

La setmana que ve és Sant Jordi –diu la senyoreta. I com sabeu –continua– Sant Jordi mata el drac per salvar la princesa. I aquesta setmana pintarem un dia el drac, un altre Sant Jordi i un altre la princesa i després els penjarem per l’escola. Aquest any ha tocat a la classe dels dofins la decoració de l’escola per Sant Jordi.

Avui pintarem el drac –diu– i reparteix els dibuixos per les taules. Seuen en taules rodones i al mig hi ha pots amb llapis de colors, retoladors i ceres.

La senyoreta no té molt bon dia, ahir va sortir fins tard, ha dormit poc i està cansada. Pensa que amb aquesta activitat els tindrà entretinguts una bona estona i ella es relaxarà una mica llegint. En pocs minuts, la canalla està entretinguda pintant i ella llegint i amb força calma.

No passa gaire estona que la Berta crida –senyoreta ja estic! La senyoreta, bufant perquè li ha durat ben poc la calma, va cap a la taula on seu la Berta, mira el dibuix i diu: –Els gomets no són per a això Berta! I la Berta li contesta –Com que no! Un dia vam anar amb els papes a un parc on hi havia un drac pintat així!


Una nova proposta de Relats conjunts.

Relats conjunts: La nit estelada

La nit estelada, Vincent Van Gogh (1889)

Feia molt que no recordava aquella nit d’agost, estirada a la sorra de la platja de Zahara, veient caure les llàgrimes de Sant Llorenç.

Aquella primavera s’havia enamorat, era un amor impossible i per això passava les vacances amb una amiga. Però aquella nit, sota els estels que no paraven de caure i amb la sensibilitat a flor de pell, es va imaginar que no era l’amiga la que s’estava amb ella al seu costat sinó ell i va tancar els ulls, el va imaginar acaronant-la, fent-li petons, parlant-li a cau d’orella del seu amor que li corresponia més que augmentat i que li demostrava fent-li amb tota delicadesa, però a l’hora intensament.

Ella es va deixar anar i el sentia, sentia el seu alè, les seves mans recorrent-li tot el cos, la seva llengua, els seus dits, sentia com no es deixava cap racó, cap part d’aquell cos que es movia lentament i compassada, aquell cos que sentia esgarrifances a cada pas dels seus dits i que es lliurava al plaer que ell li donava.

Va fer un lleu gemec i un breu sospir, l’amiga li va demanar que què li passava i ella va obrir els ulls i va contestar res, és que s’està tan bé aquí...

Avui, 20 anys després i de visita al Museu d’Art Modern de Nova York, davant de l’oli de Van Gogh l’ha recordada.



Una nova proposta de Relats conjunts.

Relats conjunts: Demanant un taxi

Demanant un taxi, Lisbeth Firmin (2004)

Per feina, volava un cop per setmana a Londres i sempre encarregava un taxi perquè l’endemà a primeríssima hora la dugués a l’aeroport.

Des de feia temps, el taxista acostumava a ser el mateix. Un home d’una edat similar a la seva, ben vestit, fent bona olor –es notava que venia de la dutxa–, amb el taxi impecable, que acostumava a dur un canal de ràdio de música clàssica posat i amb el que sempre acabava tenint converses molt agradables.

La veritat és que ella s’hi trobava tan bé que quan al vespre encarregava el taxi per a l’endemà, ja pensava en si seria ell, en com es vestiria perquè la trobés maca i s’aixecava tota contenta, i neguitosa a l’hora, fins que en sortir de casa veia el cotxe i la seva cara que des de dintre se la mirava somrient tot fent-li un –bon día!

En una ocasió, com aquell que res, ella li va demanar que com era que sempre venia ell i també, com aquell que res, ell li va dir que era casualitat, que quan demanava si hi havia res per a l’endemà a l’emissora li donaven el seu encàrrec.



Un dia, que precisament estrenava un abric preciós, i que li que li quedava molt bé, quan tota contenta va sortir de casa, en veure el cotxe li va canviar la cara, no era ell! Naturalment no va fer cap comentari i es va posar a treballar amb l’ordinador, però sense poder deixar de pensar en ell...

Quan ja portaven uns minuts circulant, el taxista li va dir que ja tenia ganes de conèixer-la i ella tota sorpresa, i més aviat distant, li va dir que no entenia i el taxista li va explicar que l’altre company sempre feia mans i mànigues per dur-la, que s’havia canviat serveis més bons, carreres més llargues, per fer aquell servei i que quan els companys li demanaven per què ell sempre fugia d’estudi, que era molt discret, però que tots tenien clar que faria el que fos per poder-la dur.

Ella, tota contenta per dintre, però sense demostrar-ho, li va demanar què havia passat doncs aquell dia que no havia vingut i li va explicar que havia tingut un accident i que estava a l’hospital. Que no era res greu, però que havien hagut d’operar-lo d’una mala fractura i que en tenia per un temps.



L’endemà, quan ja tornava a ser a la ciutat, va trucar a la companyia de taxis, es va interessar per ell, atès que n’era clienta i sempre havia estat tan amable amb ella, i va demanar-los si podien dir-li a quin hospital s’estava i el seu nom, que li enviaria una nota.

Aquella tarda, quan va plegar, va anar a comprar unes flors i se’n va anar cap a l’hospital. Va picar la porta, va entrar i, quan el va veure, amb tota la cama enguixada, damunt del llençol, va veure aquella cara del bon dia!, no sense un alt grau de sorpresa, però amb uns ullets que parlaven sols.



Una nova proposta de Relats conjunts.

Relats conjunts: Bratislava Christmas market

Bratislava Christmas market, -12ºC

Haig de fer l’escrit del Relats Conjunts i en tinc molt poques ganes. Una imatge maca, que s’adiu molt amb aquests dies de festes: llum, color, regals, família i germanor...

Quin relat puc fer jo quan només tinc ganes de que passin les festes i ben de pressa. Sense pràcticament família i sense fer-me amb els pocs em que queden...

Em comença a cansar anar a casa d’amics, i mira que em tracten bé i amb afecte, però em fan sentir encara més la meva solitud. Taules enormes plenes de pares, fills, germans, nebots i avis i jo, l’amistat aquella que, pobre, no té ningú. Però m’espanta no anar-hi, imaginar-me a casa el dia de Nadal en solitud em sembla que seria massa dur, que no ho podia suportar.

Un cop més, un any més, aniré a comprar el Tronc de Nadal a can Mauri i aniré a casa de la Marta i el Joan a passar el dia de Nadal amb ells i la seva família.



Una nova proposta de Relats conjunts.

Relats conjunts: Festa d'aniversari

Jordi Labanda

Finalment una celebració com Déu mana!

Aquí la gent celebra anys de bloc i no fa res o et fa treballar, a sobre, convidant-te a participar en el seu bloc...

Aquests dels relats conjunts es veu que en saben i han fet una festa de debò: en una casa amb jardí i piscina, bufet lliure, cava a dojo i glamur, molt glamur.

Per molts anys Relats conjunts!




Una nova proposta de Relats conjunts

Relats conjunts: El cafè de nit

El cafè de nit, Vincent Van Gogh (1888)

Portava hores esperant. Feia tant que s’esperava que s’havia aixecat i tot i es passejava al voltant del billar, un billar on ja hi havia vist jugar un munt de partides, però on ja no hi jugava ningú. De fet, eren a punt de tancar ja i gairebé no hi quedava ningú.

Es resistia a marxar, a creure que el podien haver enganyat, que el podien haver fet anar fins a París per a no res. No, no podia ser, havia d’esperar-se, segur que vindria.


S’havien conegut en un xat, ella era casada però el seu matrimoni era pura rutina i estava més que esgotat, segons que li deia, i ell li havia fet néixer una nova il·lusió. Havien parlat molt, a conèixer-se tant, que només tenien ganes de veure’s, d’estar junts. Només faltava fer el pas i portar al carrer, a la vida real, tot aquell desig contingut durant tan de temps.

Ella ho tenia complicat: casada i amb una feina que l’absorbia molt, li era difícil trobar una estona lliure i més encara justificar a casa una absència fora d’horari laboral, però un viatge de feina a París, una fira, on ella havia d’anar a veure uns proveïdors, els va obrir les portes a una trobada, a un poder passar una tarda junts, potser una nit, i qui sap si la resta de les seves vides.

Perquè havien parlat de futur, de deixar-ho tot ella si, tal com els semblava, eren fets l’un per l’altre. Aquesta trobada havia de ser el punt de partida d’una nova vida per a tots dos.

Ell, que no s’havia casat mai, que només havia tingut relacions més o menys llargues, ara feia temps que estava sol i havia dipositat tota la seva energia en ella i, des de que l’havia coneguda, que no veia cap dona que li fos tan atractiva com ella, que li despertés cap interès més enllà d’unes hores de sexe i, fins i tot això, cada cop menys. En ella ho veia tot: la companya, l’amiga, l’amor, la passió, el futur...


Havien quedat a un cafè de París, cap a les 6, quan ella creia que hauria enllestit la feina. Ell aniria tot vestit de blanc, ella tota de negre i, un cop junts, tot quedava per escriure, tot i que tots dos tenien clar que a partir d’allà la història podia ser nova i de dos, de dos persones que finalment s’havien trobat i començarien una nova vida l’un al costat de l’altre.

Mentre seguia pensant que no podia ser que ella no s’hagués presentat, però començant a sospitar si s’havia fet enrera, i començant a aflorar-li el desànim, el cambrer se li va adreçar, després de passar per les poques taules que encara quedaven ocupades, per dir-li que hauria d’anar marxant, que havien de tancar.

Va anar cap a la sortida, va obrir la porta, va sortir i, ensorrat com se sentia, decebut, va marxar, caminant carrer a munt.


Al cap d’una estona, mentre el cambrer ja havia tancat i baixava la persiana, va passar un veí, un veí tafanerot, amb el que sempre feien la xerrada i el posava al dia de les novetats del barri, que li va explicar que aquella tarda, a dos carrers d’allà, una dona, tota vestida de negre, havia caigut en rodó a terra i que se l’havia emportada una ambulància, però que no havia pogut esbrinar què li havia passat ni si era viva o morta.

Una altra proposta de Relats conjunts.

Relats conjunts: Torre Eiffel

Torre Eiffel, Robert Delaunay (1911)

No feia molt que es coneixien, quan van anar a passar uns dies a París i allà aquell amor es va consolidar. Estaven fets l’un per l’altre, s’estimaven, s’entenien, es compenetraven, compartien,... Un amor d’aquells que només es troben un cop a la vida, l’amor únic i de veritat.

Van passar els anys i aquell amor va anar canviant, però sempre per créixer, eren molt feliços, fins que un dia la mort va gosar aparèixer, sense demanar permís, i, sense concessions, va emportar-se’n un dels dos.

París sempre va ser un referent per a tots dos, el testimoni d’aquell amor tan gran. París els va acollir i els va acompanyar durant aquell camí tan planer, fet de complicitat i d’estimació.

La vida en solitud es feia dura, difícil, però s’hi anava adaptant, el seu record l’acompanyava i li donava força per tirar endavant. Se n’estava sortint, prou bé es podia arribar a dir. Tornava a somriure, a viure. Novament sentia pau interior i la felicitat, malgrat que sabia que seria diferent, començava a aparèixer a estones i només esperava que amb el temps anés en augment.

Hi havia, però, una cosa que no canviava. Des de l’endemà mateix de la visita de la mort i del robatori que li havia fet, tenia un somni: un somni que sempre era el mateix, es reproduïa una nit darrera l’altre, sempre igual, ja s’hi estava acostumant, fins i tot ja li estava deixant de fer por. Una imatge, sempre la mateixa, una Torre Eiffel desfent-se, destruint-se, una destrucció que interpretava com la de la seva felicitat plena.

Una nova proposta de Relats conjunts

Relats conjunts: Guerrers de terracota

Guerrers de terracota de Xi'an (210 aC)

Des de que era un nen, el Marc havia tingut passió pels soldadets. Passió que no va abandonar mai i que va seguir de gran. Les coses li havien anat molt bé a la vida i un dels seus hobbies era voltar pel món comprant col·leccions de soldats per tots els antiquaris, però tenia una espina clavada: els Guerrers de Xi’an.

Era una persona molt solitària, no tenia parella i no portava mai ningú a casa. Tenia una casa a la part alta de la ciutat, una finca antiga, enorme, un casalot, amb un jardí immens, i aquell matí es va llevar, va sortir al balcó i va mirar cap al jardí amb satisfacció: eren allà plantats!

En aquell mateix moment, per la ràdio donaven un flaix informatiu en el que explicaven que havia desaparegut un camió dels que transportaven els Guerrers de Xi’an, que venien cedits per a una exposició del Fòrum de les Cultures, que s’inauguraria aviat a Barcelona.

Una nova proposta de Relats conjunts

Relats conjunts: El pelele

El pelele, Goya (1791-1792)

Miri, a mi em van educar entre dones, el pare va morir quan jo era molt petit, i a casa érem la mare, la meva germana, els avis i una germana soltera de la meva mare, la tieta. Quan el pare ens va deixar, la mare es va haver de posar a treballar i va tornar a viure a casa dels seus pares, per qüestions econòmiques, però també perquè tota sola, amb dos fills –jo petit– i treballant, no ho tenia fàcil. Per tant, vaig tenir una figura masculina, l’avi, però moltes més de femenines. Suposo que per això, sempre m’hi vaig trobar tan bé entre dones, em van mimar i jo també a elles.

Quan em vaig casar vaig seguir amb el meu comportament afectuós i atent cap a la meva dona. A mi m’agradava ser així i, a més, hi estava acostumat, però de seguida em vaig donar compte que la meva dona no em mimava com jo a ella. Però, com que aquestes coses no es poden demanar ni forçar, si no surten d’un mateix, no podia fer res més que intentar que n’aprengués de veure-m’ho a mi.

Passava el temps, però, i les coses no canviaven, sempre anant a la seva, prescindint del meu parer, sense cap detall, però jo no perdia l’esperança. Vam tenir la primera filla i estava tan contenta que vaig pensar que això la faria canviar, que milloraria, i efectivament va canviar, però a pitjor. Érem com dos móns: ella i la nena en tenien un i jo l’altre. Jo em delia per la nena, però aviat vaig veure que s’assemblava més a la seva mare que a mi. Amb mi era més aviat esquerpa. No es pot imaginar quin greu que em sabia! Jo que estava tan disposat a mimar-la també a ella...

En poc temps vam tenir dues nenes més. Jo només feia que dir –tot content– que venia d’un món de dones i que tornava a trobar-m’hi, era al que estava acostumat, però no era el mateix que el món en el que jo havia crescut. A casa dels avis, l’avi i jo érem els reis i nosaltres érem generosos i les fèiem sentir com a reines a elles. A casa meva, en canvi, jo intentava fer-les sentir com a reines i no només ho rebutjaven sinó que fins i tot se’n reien a vegades i, és clar, a mi no em corresponien amb res.

Mica em mica em vaig anar entristint, consumint, i elles, això que en diu el jovent ara, passant de mi. Cap atenció, cap respecte, cap mirament, no em tenien en compte per res, mentre que jo mirava de tenir detalls, de recordar totes les dates, sants i aniversaris, fent-les bons regals, però res, ni així. Fins i tot van començar a marxar de vacances juntes, amb l’excusa que a les feines de les filles no els donaven vacances el mateix mes que a mi, i així podien anar totes quatre soles, sense mi.

I bé, aquesta més o menys és la meva història, doctor, crec que tinc una gran depressió i per això m’he decidit a buscar ajut professional.

–L’entenc –va dir el psiquiatre–.

–A veure, digui’m, si s’hagués de dibuixar amb a elles, com ho faria? –va demanar-li l’especialista–.

Sap aquell quadre del Goya que hi ha al Museu del Prado que es diu el Pelele? Doncs jo m’hi sento plenament identificat.

Una nova proposta de Relats conjunts

Relats conjunts: Els corbs han tornat

Els corbs han tornat, Alekséi Savrásov (1871)

Aquella imatge l’havia trasbalsat molt. Havia anat a veure l’exposició, Pintors russos del segle XIX, després tenia previst baixar caminant fins al mar i fer-hi un dinar en un restaurantet molt agradable que coneixia, amb molt bona cuina, que hi havia al davant mateix –començava a fer bo i ja venia de gust– i després al cinema, a la primera sessió, com feia molts diumenges, però havia quedat tan tocat que havia decidit anar cap a casa i estirar-se a veure si amb una mica de sort s’adormia. Sempre ho feia quan tenia dies baixos, si no eren laborables i no es podia distreure amb la feina.

Mentre intentava adormir-se només feia que pensar en el Pau, en el mal que havia fet a la família, en com sempre se l’havia cregut tothom i en com només ell havia tingut clar quin tipus de persona era, des de ben jovenet.

El seu germà petit era simpàtic, atractiu, enginyós, però també egoista, gandul i vividor. Les havia fetes de tots colors. Ell ho havia tingut clar sempre, però ningú se’l va creure mai, li deien que era gelosia i de fet ho podia semblar. En Pau sabia enlluernar tothom: sabia com seduir les dones i fer-se amic dels homes, sempre amb les paraules adequades en cada moment i per a cada persona. Però era un posat, una actitud només, que li permetia treure’n profit, de tot i de tothom. Mentre que ell havia estat seriós, responsable, havia estudiat el que el pare havia volgut i s’havia posat a treballar amb ell a l’empresa familiar.

En Pau, va intentar fer 4 carreres, passava de l’una a l’altre, sempre dient que aquella no li agradava, però que l’altre sí que li venia de gust, però a mig curs ja volia plegar i canviar, i en realitat el que feia era passar-se la vida al bar de les diferents Universitats. Va sortir amb moltes noies, però acabava trencant amb totes –algunes el deixaven quan no veien futur i a altres les deixava ell quan se’n cansava– i tampoc no hi havia hagut manera d’encarrilar-lo en el negoci familiar. Sempre explicava que tenia negocis entre mans, negocis que emprenia tot dient que serien brillants a la llarga, però que mai donaven cap fruit i sempre amb diners de la família.

Ell que ho veia ho deia als pares, intentava evitar-ho, advertir-los, però els pares, sempre pensaven que potser aquell li funcionaria i que alguna cosa havia de fer. El Pau els deia que no tenia sort i ells s’ho creien i pensaven que calia ajudar-lo perquè tingués un futur i estabilitat.

Tot això va anar a més, cada cop més, fins que els pares, tot i ser una família benestant, amb una economia més que sanejada, entre que el Pau no parava de treure’ls diners i que començava a aflorar la crisi en el tèxtil, van patir una sotragada important. Tot i així, el Pau els va anar xuclant, com sempre havia fet, ells van anar cedint i donant-li tot el que demanava fins que gairebé es van arruïnar.

Un dia se les van tenir els dos germans i ell li va dir que era com un corb. En Pau, segurament perquè veia que amb ell no podia, que era l’única persona amb la que no se n’havia sortit mai, que no l’havia pogut enredar ni vendre-li les seves pel·lícules, i pensant en que poc podia treure ja de la família, es va desemmascarar del tot i li va dir que encara no ho havia vist tot i el va deixar amb un cop de porta i la paraula a la boca.

Aquell matí, veient aquell quadre, Els corbs han tornat d’Alekséi Kondrátievich Savrásov, li va venir al cap tot això i no va poder evitar-ho: es va ensorrar pensant en la Marta, la seva dona, la dona que tant havia estimat, i que en Pau, sabent que era filla única i d’una família burgesa molt coneguda, que algun dia heretaria una gran fortuna, l’hi va prendre.

Ell la va avisar, la va prevenir del seu germà, li va suplicar fins i tot que no el deixés, i ella, com totes les dones amb les que havia anat abans, enlluernada per les seves maneres, perquè era més jove, perquè es mostrava enamoradíssim, perquè era més divertit que el seu marit, perquè la duria de viatge, de caps de setmana, a festes,... el va deixar.

Ell els va dir que si marxaven junts, no els voldria veure mai més, a cap dels dos, ni junts ni separats, que per ell s’haurien mort tots dos. Però ells no van fer cap cas i van marxar a viure junts: ell endut pel seu egoisme i ella pels falsos encants d’ell.

Als pocs mesos ella el va anar a trobar i ell no la va voler ni veure. Va saber per amics comuns que ja no estaven junts, que havien durat poc i acabat molt malament, però ell, tal com els havia dit, no va voler saber res més de cap dels dos, per més que seguia bojament enamorat d’ella.


Una altra proposta de Relats conjunts

Relats conjunts: L'odalisca

L'ODALISCA Marià Fortuny 1861

M’agrada que em vingui a veure, que busqui la meva companyia, sentir-me desitjada, donar i rebre plaer. Res m’agrada més!

Sempre que sé que ha de venir em preparo especialment: manicura i pedicura perfectes, depilació impecable, un bany d’oli hidratant, per deixar la pell ben elàstica i suau, unes gotetes de perfum, poques, però suficients, estratègicament repartides. Una mica de color a les galtes, poc, i una crema de llavis amb color, claret, només perquè se’m vegin més vius, d’aparença més humida.

Mentre em vaig preparant, després de la dutxa, vaig sentint com el meu cos també es prepara. Penso en ell i, mentre em poso l’oli, noto com al pas de les meves mans, la pell respon, el cos reacciona, com si sabés el que aviat vindrà, que seran unes altres mans les que l’acaronaran, que no el coneixen tan bé com jo potser, però que l’excitaran molt més. M’asseco el cabell, em poso el perfum, els tocs de color i llesta.

Un barnús especial per a l’ocasió, blanc, com de vellut, amb la meva inicial, R, a la butxaca, brodada amb fil de seda blau marí, amb un coll esmòquing gran, que aixeco una mica, com si fos un abric, i uns mitjons de cotó blancs, llisos, gruixuts, que mantenen la pell dels peus elàstica i suau també.

Encenc les espelmes de l’habitació i la sala, amb una lleu aroma, a vainilla, poso música i a esperar, poc, normalment ho faig coincidir amb la seva hora prevista d’arribada, mai fa tard.

Quan arriba, després de les primeres carícies i dels primers petons, només té un llaç per desfer, el del barnús.

Una nova proposta de Relats conjunts

Relats conjunts: La gran ona de Kanagawa

LA GRAN ONA DE KANAGAWA Hokusai 1829-1833

Sempre li havia agradat el mar, banyar-s’hi, nedar i saltar onades. Des de ben petita que ho feia.

Deia que el mar li donava vida i seguretat. Estava convençuda que al mar mai li podria passar res, perquè només calia no tenir por i deixar-se portar. No s'havia de nedar contracorrent perquè només servia per esgotar-te físicament –deia. El mar tenia una força que no es podia combatre.

També deia que quan hi havia onades, malgrat que fossin molt fortes, molt altes, amb paciència, si se sabia esperar, sempre n’hi havia una que et deixava sortir sense problemes.

Amb aquest pensament, quan hi havia moltes onades, baixava ben d’hora a la platja, era quan s’ho passava més bé: saltant onades!

Aquell dia eren grosses, fortes, altes, molt altes, ningú no gosava entrar a l’aigua. Ella, però, va arribar i s’hi va tirar de seguida. Efectivament, ho eren. Notava la força de l’aigua quan tornant endarrera se l’enduia cap dins. De seguida, però, en venia una altra que la tornava endavant.

Veia com l’aigua s’anava aixecant i agafant força i ella només estava pendent de si era llisa o si s’hi formava aquella cresta blanca. Li havien ensenyat –i no havia fallat mai– que si l’onada era llisa, es podia saltar, per alta que fos, mentre que si començava a fer-s’hi escuma a la part de dalt s’havia de cabussar.

S’ho estava passant d’allò més bé, però ja hi portava estona i començava a estar cansada. Tot aquest joc de nedar, saltar, cabussar-se, cansava molt i ja començava a tenir una edat. Potser que sortís una estona, prengués el solet, descansant una mica, i tornés més tard.

Amb tot aquest joc entre ella i l’aigua, no s’havia adonat que la gent de la platja havia marxat. No hi quedava ningú. I aleshores va veure un d’aquests socorristes de platja que li feia senyals que sortís. Li va sorprendre, mai n’hi havia en aquella platja de socorristes, era molt petita i no tenia serveis. Alguna cosa devia passar, va pensar, i es va disposar a anar sortint.

Com sempre deia, la sortida de l’aigua no es pot decidir unilateralment, s’havia d’esperar a trobar una onada que l’acompanyés cap en fora i aprofitar aquells segons.

Mirava cap a l’aigua, tot esperant aquella onada amiga, i va deixar de mirar el xicot aquell, que des de fora li seguia fent senyals. És imprescindible no deixar de mirar l’aigua, si passa aquella onada i no l’aprofites, trigarà a haver-n’hi una altra, i si estàs cansada, és quan sorgeixen els problemes.

Tant mirar-se l’aigua només, esperant l’onada que no arribava, tampoc s’havia adonat que cada cop era més lluny i que fins i tot el socorrista havia desaparegut. Estava completament sola.

Per primera vegada va tenir la sensació de por dins del mar. Era massa lluny, l’onada aquella que l’ajudaria a sortir no venia, començava a estar cansada, no sabia perquè tothom havia desaparegut, però a l’hora sabia que el mar, el seu mar, no li podia fallar, amb el que ella se l’havia estimat sempre.

De sobte, una mena de paret d’aigua altíssima, com mai abans havia vist, s’acostava i, a mesura d’anar-ho fent, s’anava fent més i més alta i anava agafant una força que ella tampoc no havia vist mai abans. No podia fer res, no podia escapar-se’n, no podia nedar ni tampoc cabussar-se, ja no podia fer res, no podia...

Una nova proposta de Relats conjunts

Relats conjunts: Àngels

Fragment de LA MADONNA SISTINA Rafael 1513-1514

–Quin avorriment! No m’agrada gens estar de guàrdia...

–No t’ho agafis així, home! Aprofita per fer coses.

–Coses? He mirat blocs, he fet solitaris, he jugat al Mahjong,... Ja no sé què més fer!

–Llegeix un llibre, doncs.

–Ja saps que no m’agrada llegir.

–Doncs a mi no m’atabalis.

–(Quin pal haver-se d’estar tot el dia esperant que t’assignin un nou nat per fer-li la guarda i ser el darrer de la llista!)

–Deixa de rondinar, home!

–Però si no he dit res!

–Però sé el que estàs pensant...


Una altra proposta de Relats conjunts.

Relats conjunts: Cavall

Cavall, Fernando Botero

Era xinesa, tenia 8 anys i havia tingut la sort de ser adoptada per una parella amb bon nivell econòmic i de professions liberals. Això els permetia viure en una masia, a prop de la natura, però en una comarca dotada de tots els serveis i amb una bona escolarització.

Era bona nena, treia bones notes, tremendament responsable per l’edat, adorava els pares adoptius. L’havien portada molt petitona, amb mesos, i probablement no recordava res del seu país d’origen, però d’alguna manera, semblava que agraïa la fortuna que havia tingut d’haver estat treta de l’orfenat.

Li agradaven molt els cavalls, l’havien portada a muntar algunes vegades, i s’ho havia passat tan bé, que els pares van pensar comprar-n’hi un.

Els van recomanar una quadra molt bona i un dissabte de bon matí s’hi van presentar. Mentre la visitaven, i els anaven ensenyant les instal·lacions i els cavalls, els seus ulls feien pampallugues de tants cavalls, de tant macos, esvelts, ja s’hi veia allà al damunt!

En un raconet, però, en va veure un de ben curiós. Era més aviat baixet, gras i amb unes potes curtes i rabassudes. No era gens maco, però li va cridar l’atenció. En quedar-se allà, mirant-lo, els pares i la persona de la quadra que els acompanyava també s’hi van aturar.

Els va dir que era un cavall que havia nascut així, amb una mena de malformació, una cosa genètica estranyíssima, que estava sa, però que no servia per res i no sabien massa què fer-ne. Com que no estava a la venda, no estava tan cuidat ni net com els altres i entre la forma estranya i tot plegat feia més pena que altra cosa.

Tot d’una, la nena diu, compreu-me aquest! Els pares, sorpresos, li van dir que es deixés de tonteries. Que no podia ser. Que aquell cavall no servia per res i que a més no es podia muntar.

Van demanar preus de diferents cavalls, van quedar que s’ho rumiarien i que ja tornarien.

Al vespre, a l’hora de sopar, tota seriosa va dir als pares que els volia demanar una cosa i que no podien dir-li que no. Van respondre que depèn, que no es podien comprometre abans de saber de que es tractava, però que s’expliqués.

La nena va dir-los que s’ho havia estat pensant molt tota la tarda i que definitivament volia aquell cavall, el de la malformació. Que allà no estava prou ben cuidat, que segurament amb el temps se’n desfarien i que es mereixia un lloc millor. Que ja sabia que no el podria muntar, però que li era igual, que preferia dedicar-se a cuidar i estimar aquell cavall.

La van veure tan seriosa i decidida que efectivament no li van poder dir que no.

Relats conjunts: Dona desconeguda

Dona desconeguda, Ivan Kramskoy (1883)

Seriosa, distant, discreta, elegant i amb una bellesa serena, madura, aquella dona, que podia tenir uns 40 anys, era un misteri per a tothom.

Vivia sola, mai la visitava ningú, no se li coneixia família, ni amics, tampoc se sabia d’on era, només que un dia, feia ja 10 anys, havia aparegut per allà, havia comprat una casa, massa gran per a ella sola, l’havia fet arreglar, l’havia decorat amb un gust exquisit, l’havia omplert de llibres i s’hi havia quedat a viure.

El poc que se sabia d’ella era pel servei, però el servei tampoc sabia res més que el que veia i ella no deixava veure gairebé res.

En un poble com aquell, de tan pocs habitants, on tots s’ho sabien tot de tothom, el fet de no saber res d’ella no els encaixava i inventaven històries de tot tipus, però no en podien confirmar cap.

Duia una vida tranquil·la, feia una passejada cada dia, al matí, ben d’hora, i després ja es tancava a casa a llegir i escriure. Tenia una bona biblioteca i de tant en tant li arribaven trameses de llibres, que encarregava per correu.

Un dia, després de la passejada, va arribar una carta i es va tancar a la biblioteca amb ella. Cap al migdia, va aparèixer un home demanant per ella, la van anar a avisar i se la van trobar amb la cara encara plena de llàgrimes, però morta.

Al terra, als seus peus, hi havia la carta:


Estimada,

Finalment, ha arribat l’hora de trobar-nos i no separar-nos mai més. Després d’aquests anys, els nens ja són grans i ja no em necessiten tant, i la meva dona ja ha entès que el matrimoni ja no dona per més i accepta que marxi.

La darrera vegada que ens vam veure, em vas dir que marxaries, lluny, que no et digués mai més res si no era per dir-te que venia amb tu, que sempre m’esperaries. Espero que sigui així, perquè aviat arribaré, per quedar-me amb tu, si encara em vols, per sempre.

Un petó,

I.

Relats conjunts: Metròpolis

Fotograma de METRÒPOLIS, Fritz Lang (1927)

La Marta havia fet molta sort. S’havia casat amb un important home de negocis, divorciat, i vivia molt bé. No li faltava de res. Tots els luxes, capricis, el que volgués. La portava en safata! Però com que era joveneta i havia estat hostessa d’una companyia aèria, no havia estat molt ben rebuda per les seves amistats. Sempre se la miraven amb lupa, buscant-li algun defecte, alguna espifiada, esperant el seu fracàs.

Tenia uns quilets de més, aquell hivern no s’havia controlat massa, i estava desesperada. A primers de mes començava les vacances, anaven com sempre a navegar per la Costa Blava, a passar-se el dia en vestit de bany, i tenia por que les amigues –sempre tenien convidats– la critiquessin.

Havia deixat de treballar, però com que havia fet vols transoceànics, i tenia amigues hostesses que seguien fent-los, una li havia parlat d’un tractament nou, semblava que infal·lible, que es feia a Nova York.

Al marit ja li estava bé com estava, de fet eren pocs quilets, però la veia insegura i li va dir que se n’hi anés si així es quedava més tranquil·la. Ell només volia veure-la feliç. Va concertar les cites i va demanar l’amiga hostessa que s'ho muntés per coincidir amb ella, així aprofitarien també per fer una mica de shopping.

En arribar a la primera cita, li van fer tota una explicació exhaustiva de com funcionava el tractament: s’havia de posar un mono d’un material elàstic, que mantingués la forma perfecta del cos, i aïllant tèrmic, asseure’s en una cadira especial que produïa unes ones electromàgnètiques que feien dissoldre el greix, estar-s’hi un temps determinat, això anava en funció dels quilos a perdre, i que en 5 sessions sortiria amb una talla 40.

Li van mostrar un fotomuntatge, perquè es fes una idea del que i com era, i li van dir:

– És això. I aquests cercles blanquinosos que veus pintats, són les ones electromagnètiques treballant al voltant del cos.

Darrera proposta de Relats conjunts