Teatre: "La vida por delante"

Google

Des de dilluns, tenia entrades per anar al teatre ahir i ahir em vaig llevar amb la pujada d’un bon refredat. Les entrades comprades a Telentrada no es poden canviar ni tornar i vaig haver d’anar-hi tant sí com no. Em preocupava, sobretot, molestar amb la tos.

Em vaig emportar un vano, a vegades amb la calor tens atacs de tos, també caramels d’aquests d’acció vapor, mocadors de paper a dojo i, per sort, teníem passadís i anava disposada a sortir disparada si era necessari. Va anar prou bé, tot i que vaig estossegar en alguns moments. Només al final gairebé ja no podia aguantar més i vaig estar força incòmode, però per culpa meva, bé de la congestió.

Malgrat això, que no em va permetre estar prou a gust ni tampoc concentrada, em sabia greu molestar i no em trobava bé del tot, em va agradar molt l’adaptació.

Una actriu veterana, la Concha Velasco, fantàstica, i això que el paper la fa estar lletja, decrèpita, gens femenina, però la dota d’una gran tendresa, i un Rubèn de Eguia, actor totalment desconegut per a mi, però que està sensacional, dirigits esplèndidament per en Josep Maria Pou, que si ja és bo com a actor, no ho és menys com a director.

De moment, la tornada a la vida del Teatre Goya, va per molt bon camí: primer amb els Nois d’història i ara amb La vida por delante. Ahir pensava en el Josep Ma. Flotats i la seva tornada a Catalunya i al Poliorama fa molts anys i no podia evitar comparar-lo amb en Pou al Goya. En Flotats va necessitar diner públic i molta molta publicitat, tot i portar bones obres, dirigir bé i crear escola, mentre que en Pou és molt més discret, però amb magnífics resultats, i amb capital privat.

La vida por delante, text adaptat del llibre de Romain Gary, La vie devaint soi, i publicat aquí com La vida ante si, qui sota el pseudònim d’Emile Ajar, es va convertir en l’únic escriptor guardonat dues vegades amb el Premi Goncourt, l’any 1975, amb aquesta obra, atès que el 1956 ja l’havia obtingut amb Les Racines du ciel, és una història de dos perdedors, dos marginats, una dona i un nen, explicada pel nen, el Momo, amb el seu llenguatge, amb la seva innocència, amb la seva ingenuïtat, un nen àrab que viu a casa Madame Rosa, una exprostituta jueva, d’origen polonès, i supervivent d’Auschwitz, que es dedica a tenir cura de nens de prostitutes clandestinament, perquè els Serveis Socials no els les prenguin. Al llarg d’aquesta història, d’amor i tendresa, en Momo anirà sabent què és la vida i com funciona.

La solitud, la necessitat de companyia, els orígens, la família, el dret a morir en dignitat, la tolerància i l’entreteniment per damunt de races, religions, creences, estats, nacions i polítiques oportunistes.

I tot això exposat de manera senzilla, amb molt d’humor i molta tendresa.

“És la vida, Madame Rosa, només és la vida”.

Josep Maria Pou

Una obra del tot recomanable.

Els nois d'història

David Ruano

Un nou teatre sempre és una bona noticia, però la recuperació d’un teatre encara n’és més de bona. Si a més donen la direcció artística a una de les personalitats de primer ordre del panorama artístic nacional, un actor de qualitat, amb un bon bagatge i un alt nivell cultural ja presenta una certa garantia i si, a sobre, aquest director es proposa exhibir grans autors del segle XX i obres contemporànies, apostant per talent i títols de primer ordre, amb vocació d’arribar a un públic ampli, què més es pot demanar?

Amb aquestes premisses, dijous passat, vaig anar al Teatre Goya, tancat el 2004, recuperat pel Grup Focus, després d’una rehabilitació integral, i amb la direcció artística del Josep Maria Pou.

La inauguració ha estat amb l’obra Els nois d’història, d’Alan Bennett –autor també del llibre Una lectora poc corrent, darrer llibre editat a casa nostra d’ell i que aprofito per recomanar-vos– i guanyadora de sis premis Tony i tres Olivier.

El director és el mateix Pou, qui també és podria dir que interpreta el paper protagonista, tot i que el comparteix amb vuit joves actors, diria que força novells i desconeguts, tret d’un que surt a la sèrie Ventdelplà.

Els nois d’història és una obra insòlita i estranya, que em té el cor robat perquè parla de moltes de les coses que més m’agraden (i preocupen, alhora): de l’educació, de l’ensenyament, de la cultura, dels llibres, de la lectura, dels poetes, de la poesia, del cinema d’abans, de la música popular, del teatre, del plaer de jugar i de les ganes de saber. I ho fa de manera emotiva, intel·ligent i divertida, presentant dalt de l’escenari un grup de nois que volen menjar-se el món, i un grup de mestres –massa tips alguns, amb massa gana d’altres–, que s’arrisquen junts en el llarg viatge del coneixement, diu el director.

Aquests nois, interpreten, canten, 2 d’ells toquen el piano, fan riure a estones, emocionen d’altres, però sempre fan pensar.

Hi anava amb ganes i vaig sortir molt satisfeta. Una obra molt recomanable, francament.

Meme dedicat (2)

Feia molt que no ho feia, força temps, i, coses de la vida, en els darrers 10 dies, dues vegades.

En els dos casos, no sabia massa què hi trobaria, però reconec que van estar bé, tot i que la segona vegada, ahir, m’ho vaig passar molt millor que la primera, que, sense tenir-ne cap queixa, va ser més dura a l’hora que interessant també.

Han estat dos nits molt agradables, ahir, al ser divendres i no haver de matinar avui, amb sopar posterior al Bar Raval. Un lloc que fa molts anys que conec i que trobo molt adient en nits així. Un bar de copes, on també s’hi pot sopar, sense grans pretensions, però amb una carta prou original.

Amb Ibsen de rerafons, ja se sap. Sempre et fa sentir, viure emocions, però fent-te qüestionar moltes coses i per tant, fent-te pensar.

Ahir, tot va ser més planer, vam riure molt, i rient les coses sempre són més fàcils, per més que també et puguin fer pensar. De l’Schmitt no sabia què en podia esperar, i va ser sorprenentment positiu i agradable.

M’agrada el teatre, però sovint em fa més mandra anar-hi que al cinema, però una sèrie de circumstàncies m’hi ha fet anar dos cops en pocs dies.

Espectres, de Henrik Ibsen, autor que sempre planteja conflictes dels éssers humans i que acostuma a sacsejar-nos. Un cop més aquí ens fa pensar en la doble moral, en la cerca de la veritat personal en contraposició a l’ésser domesticat. Però tampoc dona solucions, potser perquè no hi són. Només ens mostra el que hi ha i, sobretot, que res és el millor.

L’Emma Vilarasau, una mica sobreactuada per al meu gust, el Jordi Boixaderes, esplèndid, el Ramon Pujol, un desconegut per a mi, que em va agradar molt, i el Mingo Ràfols, perfecte en el seu paper. La Queralt Casasayas, desconeguda també, diguem-ne que balla prou bé.

“Viure i lluitar contra els fantasmes
que assetgen el nostre cervell i el nostre cor,
ser lliures i erigir-nos
en l’alt tribunal de nosaltres mateixos”
(H. Ibsen)

El llibertí, d’Éric-Emmanuel Schmitt, de qui només coneixia l’adaptació cinematogràfica del Sr. Ibrahim i les flors de l’Alcorà, una comèdia –fa riure molt, des del començament–, però fent reflexionar sobre la moral. De fet la moral és la protagonista de l’obra i, un cop més, queda clar que pot definir-se de moltes maneres i sempre a conveniència del consumidor.

En Ramon Madaula, esplèndid, la Montse Guallar, correcte –suposo que m’hagués agradat més la Laura Conejero–, el Jofre Borràs, molt bé, la Rosa Renom, també molt bé, i les joves Paula Vives i Nausica Bonnín, prou bé.

Les dones estan per damunt dels homes, són misterioses, menys animals. Tenen un cos preparat per l’enigma.
(Mme. Therbouche)

Mentre començava aquest post, i després de la primera frase, m’ha vingut al cap un blocaire que m’encanta: simpàtic, rialler, papi xulo, rondinaire, que estima el país, bebedor de Guinness, copdemallador, que és el meu mimat, que em té el cor robat, que darrerament només fa que treure’m totes les frases de context i bé, m’ha vingut de gust posar-li-ho ben fàcil, jugant amb les meves frases i dedicant-li aquest meme, un invent del veí de dalt, que li vaig copiar i que generosament em deixa, adaptat a la meva manera.

Clint, guapíssim, per tu!

The Cure - Friday I'm in Love