Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llocs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llocs. Mostrar tots els missatges

dimecres, 4 d’agost del 2010

Monestir de Sant Quirze de Colera

Una de les sortides que vam fer aquestes vacances va ser la visita al Monestir de Sant Quirze o Sant Quirc de Colera, un monestir mil•lenari, amb el claustre més antic d’Europa, a la Serra de l’Albera, a l’Alt Empordà.

Malauradament, no hi vam poder accedir perquè està en procés de rehabilitació i només l’obren dues tardes a la setmana.

Pel camí, quan ja faltava poc per arribar-hi, em van cridar l’atenció aquestes flors.





Tot i que m’ho havien explicat, no em podia imaginar el que vaig veure: un conjunt monumental important, crec que força desconegut, que val molt la pena de visitar, en un paratge natural preciós.














De tornada, camí de Rabós, vam aturar-nos per visitar el menhir conegut com la pedra dreta del Mas Roquer, que es calcula que té uns 5.000 anys d’antiguitat i del que Joan Amades, l’any 1941, va publicar la llegenda que diu que la part soterrada és tan gran que subterràniament arriba amb la seva punta a tocar el mar que es troba a considerable distància. Per això, els habitants de la rodalia creien que aplicant l’oïda a la pedra s’escoltava el so de les ones i que segons la intensitat d’aquest es coneixia amb certesa l’estat de la mar. També es deia que la pedra transpirava o que moltes vegades era humida a causa del seu contacte amb el mar.





Finalment, vam fer una visita a Rabós, un poble petit i amb molt d’encant.



















diumenge, 24 de gener del 2010

Una recomanació: HD Riudebitlles




Aquestes vacances de Nadal vaig assistir a la presentació d’un mini-hotelet –només té 3 habitacions–, que obriran al públic, aviat, uns bons i estimats amics, a Sant Pere de Riudebitlles, a l'Alt Penedès.

Fa dos estius, vaig fer un apunt parlant-vos d’un sopar improvisat fantàstic, i bé, ara, aquests amics, els del sopar, han decidit convertir una part de la casa, una casa antiga, documentada des del s. XVII, però que pensen que encara en pot ser més, en un lloc on poder-s’hi allotjar, tot gaudint de l’oferta què ofereix el territori així com de l’hospitalitat d’aquesta parella, que el que més els agrada és rebre gent a casa.




La Pilar Esteve és una bona amiga des de fa més de 30 anys, d’aquelles que es compten amb els dits d’una mà, una persona que m’estimo molt. Culta, amb una bona i extensa formació, molt ben preparada que en deien abans, extremadament discreta, generosa, que m’ha ensenyat molt tant professionalment com personalment, i que sempre que m’ha calgut hi ha estat, ajudant-me en els moments difícils i compartint-ne els bons.

El David Ribas, que pel sol fet d’estimar-se la Pilar i fer-la feliç ja tindria tot el meu afecte, però que també el té per ell mateix, és una persona generosa, amiga dels seus amics –en té molts i de tot tipus de cultures, i sobretot pintors i pintores–, hospitalària, que valora les persones per com són, que gaudeix de la pintura, la seva professió –no faré de crítica d’art perquè no en sé, però sí diré que m’agrada molt la seva obra, el que fa–, però també de la lectura, de la cuina, dels bons vins, de la música. De fet un bon adjectiu per al David seria que és multidisciplinar, a més d’agradar-li la gent i la vida, viure-la i xuclar vida de tot i de tothom.

I bé, amb totes aquestes qualitats que reuneixen entre tots dos, s’han proposat que HD Riudebitlles sigui no només un hotel, sinó un lloc de trobada, de conversa, d’activitats culturals, d’exposicions d’artistes, a més de facilitar visites a vinyes i caves, algunes potser no molt conegudes i més petites, però potser tractades amb més cura pels mateixos propietaris que són els seus amics, de conèixer l’elaboració de paper artesanal, com es feia antigament, perquè a tocar hi tenen un molí paperer, que ja no funciona a nivell industrial, però sí sentimental, i un amic –segurament “tocat”, el pare de la Pilar diu que allà estan “tocats pel paper”– hi fa paper per plaer, de conèixer de prop el taller d’un pintor, el del David, en definitiva de conèixer algunes particularitats de la zona.




A més de les 3 habitacions, àmplies, còmodes, cadascuna amb el seu bany, i amb un bon llum per llegir al llit –una de les coses que diuen que a vegades han trobat a faltar en alguns hotels–, hi ha una biblioteca. Una biblioteca que s’anirà fent mica en mica, a la qual els amics col·laborem amb llibres nostres –no en compris cap em van dir, llibres teus que pensis que no tornaràs a llegir, però que t’hagin agradat–, diuen que potser hi ha qui comença un llibre i com que li agrada després se’l comprarà o també se’l poden emportar i deixar-ne un altre. Un costum que aquí no tenim gaire, però que en altres països és habitual. La meva aportació de moment ha estat de biografies de dues artistes: Frida Kahlo i Tamara de Lempicka, d’una fotògrafa, Tina Modotti i de la Victoria Ocampo, una important promotora cultural argentina (1890-1979).


Martí Ribas



Com que no tenen la pretensió de fer-se rics amb això sinó de treure’n un mínim rendiment només, perquè la idea és més de rebre gent i compartir, no tenen pensat donar ni dinars ni sopars –tot i que coneixent-los tinc la sensació que algun n’acabaran fent amb algun client–, només esmorzar i l’esmorzar es farà a la cuina, la cuina original de la casa, que hi té la llar de foc, que amb les obres només han fet pujar una mica, perquè era al terra, on realment s’hi cuinava antigament, hi han posat una taula llarga, amb un banc antic al cantó de la paret, amb uns llums que són unes bombetes, moderns, i amb un quadre –que és un tríptic– d’una pintora amiga, la Conxita Boncompte, que pinta receptes de cuina i en aquest cas la recepta és de pomes al forn, en versió italiana, on hi posen fruits secs, em sembla recordar.




Els artistes amics han col·laborat amb obres: pintures, escultures, muntatges que fan una decoració molt especial al lloc. A la biblioteca hi ha una instal·lació, Contenidors de somnis, feta amb un caixó i uns pots de cuina, amb llum, d’un altre artista amic, el Jaume Amigó, del que hi ha més obra també repartida per la casa. No és un hotel de luxe, sinó més aviat senzill, però sí molt agradable i confortable.


Martí Ribas



En definitiva, un lloc i unes persones que us recomano molt.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Incident a la platja




Aquest cap de setmana vaig ser al Tarragonès amb els meus amics, pares dels “meus nens”. Ha estat un cap de setmana molt agradable, m’ho passo molt bé amb els petits, que ja no en són tant, és molt interessant parlar amb ells i sempre em deixen parada les reflexions que fan, tan senzilles, però tan de calaix.

Dissabte, juntament amb una altra parella i 2 nens més, vam fer una mini excursió des de la platja llarga de Tarragona, per un bosquet arran de mar, i vam anar a espetegar a una platja molt maca, al costat de la que anomenen Waikiki. Una platja nudista, on hi havia gent tèxtil també. Dúiem entrepans i vam baixar a menjar-nos-els allà. Era una mica núvol, encara que després ens va fer molt bo, i no venia gaire de gust banyar-se i els nens es van posar a jugar a la sorra fent una muralla deien ells i a tirar-se sorra.






Estaven tan macos i enjogassats que vaig anar a buscar la càmera per fer-los unes fotografies i de seguida vam sentir uns crits dient NO, NO! Vam pensar que era perquè els nanos es tiraven sorra entre ells i podien estar molestant alguna persona. Vam anar amb intenció de fer-los parar i em vaig trobar 3 persones nudistes dient-me que estava prohibit fer fotografies. Només havia tingut temps de fer-ne una i els vaig dir que les feia als nanos i em van dir que de cap manera. Que a les escoles es demanava l'autorització als pares pels drets d’imatge, vaig respondre que jo anava amb els pares, van insistir que si hi havia pederastes que feien fotos a nens a les platges, els vaig dir que em miressin bé i que miressin els pares, res a fer.

Com que anàvem vestits, els vaig dir que jo era nudista, però que mai tindria problemes amb els meus amics per un vestit de bany més o menys i que com que els meus amics no en feien, no em semblava adequat fer-ne, però que sabia molt bé com comportar-me en una platja nudista, que era molt respectuosa a l’hora de fer fotos, i que a l’Illa Roja estava tipa de fer fotos així com els amics que hi tinc allà i mai ningú ens havia dit res ni nosaltres tampoc havíem dit res a ningú, perquè tots som prou respectuosos amb la imatge nua de les persones, i em van dir que em mirés la normativa de les platges nudistes i que veuria que estava prohibit i que allà no se’n feien.

Naturalment, no tenia ganes de discutir-m’hi, tot i que es van posar molt impertinents, em van dir que m’ho deien ben dit, però que a vegades havien acabat amb la Guàrdia Civil i tot allà, i els vaig dir que evidentment que m’ho havien de dir ben dit perquè jo tampoc havia fet res mal fet, que en tot cas desconeixia que allà no en deixessin fer i així vaig acabar el tema, desant la càmera.

He mirat una mica per sobre, al Google, a veure si trobava alguna cosa sobre això de la prohibició de fer fotos a platges nudistes i no he trobat res, però em sorprèn que això sigui així i que mai a cap altra platja nudista m’hi hagi trobat.

Però van ser les maneres, em va quedar un cert mal gust de boca amb l’actitud d’aquelles persones, els vaig trobar massa irritats, la veritat.

De tornada, vam tenir unes bones vistes.






dimecres, 24 de setembre del 2008

Regal

Google


Un regal especial, per a una persona molt especial, de fulles d’una ciutat que visitarà aviat, en plena tardor.

En poc temps ha fet molts avenços, se n’està sortint i amb nota de molts paranys, paranys de la vida en els que sovint s’hi cau per ser massa sensible, per estimar, per ser noble...

És gran en mesura, és gran en cor –per més que vulgui fer veure que no– i és gran en generositat.

M’agraden les llargues converses que tenim a vegades i riure amb ella, que no d’ella, m’agrada saber que hi és i que sàpiga que hi sóc i m’agradarà seguir aprenent d’ella tantes coses com m’està ensenyant, amb aquella senzillesa i naturalitat que la caracteritzen i que, precisament, per no tenir cap pretensió, la fan tan valuosa.

Per tu!



Bruce Springsteen - The River (LIVE in NY)

dimarts, 2 de setembre del 2008

La Pineda


Una botigueta de queviures, però més aviat de coses bones, exquisides, de delicatessen que en dirien ara, però és que aquesta és molt antiga. Quan era una nena ja hi acompanyava la mare a comprar. Recordo que tenien un formatge emmental sencer al damunt d’una tauleta de marbre, rodona, d’aquelles de bar, l’ocupava tota, amb un bocí al damunt, que permetia que es veiés com era per dintre, ple de forats. Quan ets una nena aquestes coses impressionen.

L’amo era un senyor gran, ja aleshores, i hi havia dos nois jovenets, que feien d’aprenents. Al fons hi tenia 3 tauletes d’aquestes de marbre, rodones, no molt grans, i uns tamborets, d’aquells que eren com cadires rodones de menjador, però sense respatller.

Sempre hi havia alguna persona asseguda fent-hi un mos: un bon jabugo, formatges, vi, tenien i tenen una bona bodega. Un lloc molt curiós, sobretot en aquella època, i que ara ho és per ser tan antic.

Fa tres anys, tenia una amiga del nord d’Europa passant uns dies a Barcelona, l’hi vaig portar a fer un tast i va quedar encantada. Ara, el negoci el porten aquells aprenents. Curiosament, ens vam reconèixer i ens va fer il·lusió i tot.

Ahir, vaig passar per davant, ens vam saludar, però tenia pressa, i vaig dir-los que un dia d’aquests m’hi passaré a prendre alguna cosa.





Carrer del Pi, 16
Barcelona
93 302 43 93‎

dimarts, 5 d’agost del 2008

Barcelona - Buenos Aires / Buenos Aires - Barcelona


Ahir vaig passar una vetllada molt especial. Una passejada per la platja de la Barceloneta, un sopar en un restaurant del Palau de Mar, després passeig per la passarel·la del Maremagnum, seguidament rambla amunt fins la plaça Reial, plaça Sant Jaume i plaça del Rei.

Durant el sopar vam fer plans de viatges: un creuer per l’Amazones –que el més probable és que no faci mai–, celebrar el proper aniversari a Buenos Aires –aquest té més possibilitats–, al febrer,... Va ser com 8 anys enrera que érem a Buenos Aires, les mateixes persones, i fèiem plans de viatges també.

Jo hi havia anat amb un argentí, que viu a Catalunya fa molts anys, i allà vaig conèixer els seus amics de joventut, alguns dels quals ara han vingut a passar uns dies per Europa. Em van ensenyar la ciutat, una ciutat preciosa i enorme, encara ahir em recordaven com un dia, que vaig sortir sola a voltar, al vespre els vaig explicar que gairebé m’havia fet por creuar l’Avinguda 9 de Julio de gran que la vaig trobar –140 metres d’amplada, i considerada una de les més amples del món.

Quan hi vaig anar vaig sortir d’aquí amb abric i vaig arribar que era estiu. Havia pres una mica de sol artificial, però tot i així estava blanca i ells ben morenets. Ahir, va ser tot el contrari, havien sortit de Buenos Aires amb 0º, estan blancs com la llet, fa cosa i tot mirar-los amb el nostre color.

Quan viatjo procuro llegir coses del país i abans d’anar a Buenos Aires vaig llegir Guapa, rica, culta i argentina, del Xavier Febrés, que vaig rellegir a la tornada també, i encara el vaig gaudir molt més. De tornada, també, vaig llegir la biografia de la Victoria Ocampo, editada per Circe. Havia sentit parlar d’ella, sabia que era argentina i una activista cultural, però poc més. Després, vaig saber que va ser una dona generosa, guapa, culta, als 10 anys ja parlava correctament anglés i francès, oberta al món i al seu temps, nascuda l’any 1890, en el si d’una família milionària de l’aristocràcia, i que va dedicar la seva vida a la seva gran passió: la literatura. Per casa seva van passar Rabindranath Tagore, André Malraux, Albert Camus, o José Ortega y Gasset, que la va definir com “la Mona Lisa de l’hemisferi sud”.

El 1931, va fundar la revista Sur, que va dirigir durant gairebé 40 anys, i que va donar a conèixer autors com Jorge Luis Borges, Juan Rulfo, Adolfo Bioy Casares o Ernesto Sábato. La seva incansable activitat en favor de la cultura i de la llibertat es va veure obstaculitzada per la incomprensió d’una societat patriarcal i masclista i per les persecucions del règim de Perón. Va morir el 1979 a l’edat de 88 anys.

De tornada vaig descobrir Fito Paez i no parava d’escoltar el seu àlbum, Abre, editat el 1999. Feia molt, anys, que no l’escoltava. Avui, des de que m’he llevat que l’estic escoltant de nou.

Viatjar és fantàstic, però, si coneixes gent del país, encara ho és més. I retrobar-se al cap dels anys, com vam fer ahir, és molt entranyable i emotiu. Ahir, vaig ser molt feliç.

divendres, 13 de juny del 2008

Llocs


Quan llegeixo un llibre que m’agrada molt, que em té enganxada, no en tinc prou amb els trajectes del metro. Durant el dia, també tinc ganes d’agafar-lo i busco llocs propers a la feina on poder-ho fer.

A vegades, quan dino sola i ràpid, o a l’hora de l’esmorzar, enlloc de fer-ho, me’n vaig aquí, m’hi sec i aprofito per llegir una mica.