dimarts, 12 d’agost de 2008

Sopar improvisat


Horacio Bellotti


Un pati amb molta vegetació: plantes, cactus, atzavares,... Espelmes estratègicament repartides, una taula, 7 comensals: un pintor, un cuiner professional, un físic, els propietaris d’una bodega, petita, però de molta qualitat, i una funcionària.

Una conversa variada i distreta, però sempre interessant, parlant de vins, de cuina, d’estudis de cuina –a França són universitaris, de grau superior–, de fumats, de vins i caves, de gossos, de llibres, de malalties, de països, de maria,...

Al voltant d’un pernil d’aglà, deliciós, un pa de Taüll, d’aquells de tota la vida, boníssim, uns espaguetis al pesto, fets per l’artista, amb alfàbrega collida poc abans al mateix pati, exquisits, i de postres uns formatges, a quin més bo, i una xocolata negra, gruixuda, regat tot amb bons vins i cava per acabar.

La gossa del cuiner, recollida en una gossera, discreta, només pendent de si hi havia restes d’alguna cosa, però bonassa i tranquil·la.

Bona música, entre d’altres Joan Bibiloni.

Es pot demanar res més, quan tot havia començat amb una clara, al davant de casa, a mitja tarda?

Una trucada d’una amiga a l’artista, va fer improvisar aquest sopar, a casa seva, a l'Alt Penedès, on les seves paraules van ser prou contundents: "et perdràs uns espaguetis al pesto, amb alfàbrega collida de casa?"

23 comentaris:

Josep-Empordà ha dit...

La meua relació amb Italia, m'ha fet aficionar-me a la pasta (que com es fa aquí, detesto)...i a l'alfàbrega, de la que sempre en tinc un parell de matas a punt.

La posan fins i tot a dintre de les "focàccias", que son com uns entrepans fets amb un pa rodó, prim i tallat pel mig, normalment amb "prosciutto" (pernil) i "fromàggio)... una fulla d'alfàbrega i escalfat, més o menys com un "bikini" de bar. L'alfàbrega, li dona un toc delicios. Ho podeu probar.

De fet, els italians, d'alfàbrega ni posen a quasi tots els plats de pasta incloint-hi els nyokis de patata i farina.

Un bon "pesto genovese" amb alfàbrega, pinyons, parmesá, oli d'oliva verge...i una dent d'all (us ho recomano),serveix inclús per amanir una bona amanida en la que a més dels enciams i verdures, no hi manquin unes nous, avellanes...i un grapat d'humils "kikos" (proveu-ho, ja veureu quin toc li donen).

Jordi Casanovas ha dit...

bona companyia, bon menjar, bona conversa i bona música... que més vols?

La propera m'hi apunto ;)

Cesc ha dit...

Aquests són els millors plans! els que no s'improvitzen!

estrip ha dit...

i tot comença amb una clara, veus que bé. Jo també m'apunto a la propera. Això sembla deliciós...

Rita ha dit...

Sóc una enamorada d'Itàlia, josep-Empordà, i m'encanta la seva cuina. Certament la pasta que es fa aquí no té res a veure. D'entrada, aquí, ja no se sap fer ni al "dente"!
El pesto que vaig menjar estava ben fet, tal i com el descrius. :-)

Ok, jordi casanovas. Ja t'avisaré! ;-)

Els que no o el que sí, cesc? :-)

També t'aviso, strip! ;-)

XeXu ha dit...

Uf, aquestes trobades estan sempre destinades a l'èxit, i a deixar-te un bon sabor de boca per repetir aviat. Si prepares massa un sopar les expectatives són altes i alguna cosa pot sortir malament. Vosaltres perquè teníeu un senyor cuiner que va fer pujar de categoria l'event, però allò de: 'per què no veniu a sopar a casa, alguna cosa trobarem per menjar!', és sinònim de que serà una gran vetllada.

AGUARELIX ha dit...

Has descrit el pla perfecte, Rita! Signaria ja per una trobada d'aquesta mena amb amics... Bon menjar, bona conversa, bons vins; certament, no es pot desitjar res de millor!

Josep-Empordà ha dit...

Rita, (i demés companys),

Quant bulliu la pasta, MAI hi afegiu oli, només aigua i sal.

La costum d'afegir-hi oli, és mol estesa per aquestes contrades. Greu error!!. La pasta, no és res més que la base d'un complement que és la salsa acompanyant que se li afegeix, si poseu oli a l'aigua de bullir-la, els porus de la pasta quedan segellats per l'oli, i a les hores, perd la capacitat d'absorbre la salsa acompanyant (pesto, bolonyesa, carbonara, rabiata, la que sigui).

A més, donat el baix preu de la mateixa, no la guardeu a la nevera. Feu la que hagueu de menjar i menjeu-la en el just moment de fer-la, igual que l'arros, perque sino, passada una estona, no val res. La que sobri, el millor que podeu fer és llençar-la a les escombraries.

Rita ha dit...

Cert, xexu. Les coses improvisades, sovint són garantia d'èxit.

Signem, doncs, aguarelix! :-)

Mai, mai, he posat oli a l'hora de bullir la pasta, josep-Empordà. Només aigua i sal i, si en tinc, una fulleta de llorer, això sí. Li dona un perfum interessant.
Gràcies, de tota manera, pels teus suggeriments, són coses en les que no s'hi pensa, però sempre van bé de recordar.

MK ha dit...

Deliciós i encisador.
A la propera també m´hi apunto .
I la meva recepta més reixida:
-una ceba.
-una dent d´all.
-un grapat de rossinyols.
-uns encenall d´aquest pernil que dius.
-pasta , la que vulguis.
-oli, sal i pebre.

Sofregir la ceba il´all tot ben picat.Salpebrà
Afegir els rossinyols i remenar. deixar que es beguin l´aigua que deixen anar. Acabar afegint el pernil.

-Bullir la pasta al dente , com diu en Josep empordar i barrejar amb el sofregit.

-I si si vol tirar una mica de parmesà

fra miquel ha dit...

Mmmmm! em feu venir salivera. I això que ja he sopat!
A veure quan fem aquesta clara iniciadora de sopars com aquest.

Emily ha dit...

Rita, aquestes coses no es deixen passar, es clar!
M'agrada el cuiner, això d'adoptar una gosseta, un 10 per al cuiner!

Rita ha dit...

Ummmmmm mk, prenc nota! Pinten molt i molt bé!
Gràcies! :-)

Val, fra miquel, jo convoco la clara, però... qui cuina? ;-)

El cuiner, emily, un nano molt jove, t'hagués encantat. Molt generós i humà. :-)

Josep-Empordà ha dit...

Donç vinga...un altre!

Feu una escalivada i reserveu-la.

Compreu pasta fresca farcida: ravilolis, tortellinis...tant se val, els que més us agradin.

Passeu la escalivada pel minipimer i afegiu-li crèma de llet (nata líquida), feu-li fer un bull curt (un parell de minuts), paseu-ho pel colador xines.

Bulliu la pasta.

Afegiu-li la salsa feta amb la escalivada, remeneu-ho i a taula!.

mossèn ha dit...

bo, molt bo, boníssim ... salut

Joana ha dit...

Hi ha moments únics, Rita. Imprevisibles i des de la meva perspectiva apassionants!
Bon cap de setmana wapa!

Rita ha dit...

Ummmmmmmm josep-Empordà, si segueixes així, convocaré una clara, però tu hauràs de fer-nos el sopar eh! ;-)

Hehehehehe mossèn! Pensava que amb l'estiu, canviaries una mica el guió...

I irrepetibles probablement, joana, que no vol dir insuperables eh... ;-)
Bon capde per a tu també i petons!

Josep-Empordà ha dit...

Val, quant vulguis, però haurás de convidar també a la meua dona.

Son ja 37 anys junts...i acabes tenint-ne adicció!.

Rita ha dit...

A la clara, amb molt de gust, no has vist la llista dels que volen venir? No vindrà pas d'un ara!
Però, ja hi haurà lloc a casa teva per tants? Perquè jo convido a clara, però tu a sopar eh!! :-)

Josep-Empordà ha dit...

Co....rdons!!

horabaixa ha dit...

Hola Rita,

Quina sana enveja.

el paseante ha dit...

M'has fet venir gana, i això que no m'agrada la pasta, ni el formatge, ni la xocolata... Deu ser culpa de la teva manera de descriure l'ambient.

Rita ha dit...

Hahahaha josep-Empordà!

Sí, horabaixa, va ser molt agradable. :-)

Ais, paseante, ja hi tornem? Com quedem doncs, t'agrada tot o no? ;-)
Gràcies, maco!