dissabte, 11 de juliol del 2009

Sóc de vacances!

Google



Finalment, han arribat les vacances!



Demà marxo cap a l’Illa!



Desconnecto de debò, marxo sense ordinador.



Que tingueu molt bones vacances i piles de petons
a totes i a tots!


dimecres, 8 de juliol del 2009

Una cançó

Sembla mentida com una cançó, una olor, una imatge, pot portar-nos a la memòria records de persones i moments passats i fer-los presents com si fossin recents.

Fa uns dies, planxava amb la televisió posada. Feien una pel·lícula, que em mirava sense massa atenció, però és la única manera, un dissabte o diumenge a la tarda, d’aconseguir agafar la planxa.

De sobte, vaig sentir una cançó –a la pel·lícula– que em va esborronar tota i em va fer caure les llàgrimes.





Va ser un instant, uns segons, però suficients per fer-me anar endarrera en el temps i fer-me reviure un moment, un temps, màgic, però passat.

Sovint, diem que el passat és passat, però a vegades, sense proposar-nos-ho, una cançó, una olor, una imatge, pot fer-nos trontollar.

dimarts, 7 de juliol del 2009

Pel·lícula: "Le premier jour du reste de ta vie"

Google



Feia temps que no anava al cinema, triar una pel·lícula que valgués la pena amb tantes com tinc pendents no era fàcil, però estic satisfeta de la meva elecció.


Cinc dies decisius a la vida d'un matrimoni i dels seus tres fills repartits al llarg de dotze anys. Cadascun dels dies correspon a un membre de la família, els passos de la qual se segueixen del matí a la nit. Guanyadora de tres César: Millor actriu novell, millor actor novell i millor muntatge.


Una pel·lícula senzilla, gosaria dir que no té un altíssim pressupost, tampoc explica res de nou, ni dona cap solució, però ho fa de manera diferent, original: des dels diferents punts de vista dels protagonistes. No hi ha vencedors ni vençuts, ningú no és perfecte, ni els fills, però tampoc els pares.

Em va agradar, vaig riure i vaig plorar, té algun moment especialment dur, però sense fer-ne cap dramatisme exagerat, i molts de simpàtics, que et fan somriure. Com la vida mateixa.


Google


Una pel·lícula del tot recomanable.

dissabte, 4 de juliol del 2009

Llibres: Ulls verds

Google


Una llibre molt ben escrit, un tractament lingüístic exquisit, una història que atrapa, però que al final trontolla.


Amb 21 anys d’edat, en Maties i l’Esperança, casats fa un any, fugen de la seva vila cap a la incertesa de l’exili a la ciutat mexicana de Veracruz el 1939. Malgrat que ell hi aconsegueix aviat una feina i una casa, és molt conscient de l’alè vital que rep de la seva dona des de la seva adolescència: “Aquests set anys d’estima sincera i de tendresa infinita havien estat suficients perquè el meu món se sustentara gràcies a la seua fermesa, que jo percebia en la intensa mirada dels seus ulls verds”.

Nascuda a Mèxic, la seva filla Júlia viatja a la vila dels seus pares quan la invita la germana d’en Maties, casada amb l’alcalde imposat per la dictadura. Aleshores, l’ombra d’un presagi marca el viu esguard de l’Esperança.

El debut novel·lístic de Marc Pallarès conté la punyent veu d’un personatge que demostra que, per als temperaments insegurs que gairebé no posseeixen res, l’amor és el nord de la seva vida.

Marc Pallarès, (Barcelona, 1977), llicenciat en Filologia Catalana i acabant Comunicació Audiovisual, ha treballat en l’ensenyament secundari, com a docent, i de professor associat a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana i, actualment, imparteix cursos de català a l’Escola Oficial d’Idiomes. Ha debutat com a novel·lista amb Ulls verds, que va rebre el Premi Fiter i Rossell el 2008.


En el decurs de la història, l’autor, a través del seu protagonista i narrador, en Maties, va creant uns misteris, alguna cosa grossa, important, que motiva l’exili, el canvi d’actitud de la germana, amb qui havia hagut tanta complicitat, però que no les diu i només quan ell torna a la vila esperes que esclati tot, que es descobreixi, que se sàpiga. I la única cosa que descobreix, no respon en absolut a les expectatives creades.

Sembla que l’hagi hagut d’acabar cuita-corrents. Enllesteix la història en molt poques planes i sense aprofundir gens en la nova vida.

S’entreté molt en molts detalls, en descripcions de posats, de mirades, de pensaments, però en canvi fluixegen alguns detalls: quan torna a la vila, va a un asil i resulta estrany que allà no hi trobi cap conegut. Tampoc es retroba amb ningú del poble, quan ell hi havia viscut 21 anys...

Pel que fa a la història d’amor, que ressalta el subtítol, tot i ser-hi, tampoc destaca especialment. S’hi veu una història d’amor serena, tranquil·la, sense sorpreses, no sabem si hi ha passió, perquè no ens en parla, en canvi si que hi ha companyerisme, amistat, suport mutu, que no vull dir que no estigui bé, ni que l’amor no sigui això, però tampoc trobo que sobresurti en cap moment com a gran història d’amor.

Una novel·la amb tres parts: el camí a l’exili, Veracruz i el retorn a la vila, on la primera i la segona estan molt bé, atrapen, però la tercera, sota el meu punt de vista, no queda gaire ben resolta, l’enllesteix massa de pressa. Una llàstima, perquè tal com anava llegint, m’anava enganxant i molt i quan esperava que tot s’aclarís, ja l’havia acabada.

divendres, 3 de juliol del 2009

Calor i properes lectures

Google



No sé si és l'exagerada calor d’aquests dies, si és que tinc molta feina i m’angoixa no poder enllestir coses com m’agradaria, abans de marxar, si és la proximitat de les vacances, que em fa sentir a les últimes, si és que tinc coses a fer quan plego, que haig de fer abans de les vacances, però el cas és que arribo tard a casa, cansada, amb poques ganes de llegir –no em concentro–, ni blocs, i menys encara d’escriure. Sort dels viatges en Metro, allà sí que hi llegeixo encara, però són curtets.

És curiós com mentalment ens preparem per a les coses. Si fes vacances a l’agost, estic segura que em sentiria a les últimes a finals de juliol, però com que em queda una setmana de treball només, crec que noto com per moments se’m comencen a acabar les piles.

M’estic preparant les lectures de vacances. No, encara no he sucumbit amb en Larsson i la Salander, suposo que acabaré fent-ho, però ara mateix tinc altres coses que em criden més l’atenció i que tinc pendents fa temps.

Estic llegint Ulls verds, del Marc Pallarès, i me n’enduc tres més: La solitud dels nombres primers, del Paolo Giordano, L’estepa infinita, d’Esther Hautzig, i Les set aromes del món, d’Alfred Bosch.

Entre les tardes a la platja, les nits a la terrassa i, sobretot, sense ordinador, segur que podré aprofitar força el temps per llegir, em vénen molt de gust.

De moment us poso els links de les ressenyes que he llegit, de tornada, les meves.