dimarts, 31 de març del 2009

La pantalla

Google



Cada casa on he viscut ha estat diferent i, per decorar-la, sempre he tingut amb compte on és, quina llum hi ha, si és una finca nova o antiga, i l’economia, que sempre s’ha de tenir present.

He pogut aprofitar pocs mobles de l’una a l’altre, perquè normalment cada peça és per a cada lloc i costa molt ubicar-la de nou. Les mides, els colors, els estils, les textures, poden ser ideals per a un pis i quedar fatal en un altre.

No tinc gaire mobles cars, o bons com deien abans, he tirat força d’Ikea, trobo que hi ha peces que ben combinades, o donant-les altres utilitats que per a les que han estat pensades, poden quedar originals i que, combinades amb alguna peça més clàssica, poden fer un conjunt agradable, fins i tot especial.

Tinc una tauleta que no arriba a ser d’antiquari, més aviat es queda en brocanter, que venia de l’anterior pis, i que allà era en el que simulava ser un rebedor, que aquí fa funcions de tauleta accessòria i, quan calgui, de tauleta de nit, a l’habitació petita i de convidats. Hi volia posar una làmpada, que venia del meu antic dormitori –aquí no hi lligava gens–, però canviant-li la pantalla.

Per coses així, tan senzilles i simples, com una pantalla, puc estar-m’hi temps pensant i buscant. I prefereixo no tenir-ne a posar qualsevol cosa. Com que la paret és d’un color gris molt claret, havia de canviar-li el color per força i em feia gràcia que fos una mica especial, sense arribar a ser carrinclona, volia que tingués algun detall que pogués semblar com més clàssica, i no la trobava.

Fa pocs dies, en una botiga d’accessoris per a la llar del carrer Petritxol, en vaig veure una que em va semblar ideal i ahir vaig anar amb la vella, per veure si m’anava bé la mida i efectivament, era la mateixa.

Vaig estar tota neguitosa fins que vaig arribar a casa per veure si l’havia encertada i la veritat és que sembla feta expressament per al peu, que és de fusta fosca i com si fos un cordó, i per a la taula. M’ha quedat moníssima i estic ben contenta. És blanca i té com un prisat, em sembla que en deien soleil antigament, que és més estret per la part de dalt i una mica més ample per la part de baix i queda perfecte. Ja falta menys!


diumenge, 29 de març del 2009

"Hanami"




El hanami (observació de flors) és tot un fenomen social que se celebra al Japó, on els ciutadans van a veure l'espectacle de la pluja de pètals de cirerer als parcs de les ciutats i al camp, on fan pícnics i trobades amb familiars i amics, sota aquests arbres venerats des de fa segles a l'arxipèlag.

La florida del sakura, el cirerer ornamental, és esperada cada any amb delit, no només perquè anuncia la fi de l'hivern i l'arribada de la calor sinó també perquè celebren la vida. En aquella societat, els sakura representen l’efímer de la vida, ja que les flors desapareixen del tot en una o dues setmanes.

dissabte, 28 de març del 2009

Pla Bolonya (2)

Google


Arran de l’anterior post, i després de veure afirmacions als comentaris que no tenia gens clares, però que tampoc em veia capacitada per desmentir, he estat buscant informació sobre el Pla i el primer que em trobo és això:

La Declaració de Bolonya, d’on surt l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) no és cap directiva de la UE, ja que la UE no te competències en matèria educativa. A aquest nivell només s'han signat declaracions d'intencions, que no tenen perquè complir-se. El Pla Bolonya afecta a molts països, alguns dels quals no formen part de la UE, en concret son 46, entre els que trobem Turquia o Azerbaidjan.

La UE, per iniciativa del Regne Unit, no té competències en educació. (Tractat Constitutiu de la Comunitat Europea, art.149.4)

· La Declaració de Bolonya sorgeix al 1999. Es tracta d'una declaració d’intencions que cada país decideix si vol aplicar-les, i com ho vol fer. Qualsevol país pot sortir sense cap mena de represàlia legal; de fet, a Grècia s’ha aturat sense representar cap mena de ruptura dins el Sistema Universitari europeu.

· L’àmbit de països adherits a la Declaració inclou Estats de fora de la UE.

· Per tal d'implementar el Procés de Bolonya, cada estat ha articulat la seva pròpia llei. A l’Estat Francès,la LRU; a l’Estat espanyol la LOU (2001, lleument reformada al 2007 amb la LOMLOU). El Reial Decret és un desenvolupament concret del que s'estableix a la LOU a grans trets: concreció dels graus, postgraus, etc.

· A Catalunya, el Parlament va aprovar la Llei d’Universitats de Catalunya al 2003 per adaptar-se a la LOU i a les reformes dirigides a la liberalització que estableix l’OMC:

“les aportacions del Govern de la Generalitat s’han de limitar a l’oferta universitària que es presta amb caràcter no empresarial, en previsió de la liberalització d’aquest sector en el marc de les negociacions en el si de l’Organització Mundial del Comerç.” (Preàmbul, LUC)

Un dels punts de la declaració diu:

Mitjançant aquesta declaració ens comprometem a assolir aquests objectius —dins del context de les nostres competències institucionals i respectant plenament la diversitat de cultures, llengües, sistemes d'educació nacional i de l'autonomia universitària— per consolidar l'àrea europea d'educació superior. Amb tal finalitat, seguirem les maneres de cooperació intergovernamental, junt amb les de les organitzacions europees no governamentals amb competències en educació superior. Esperem que les universitats responguin de nou amb promptitud i positivament i que contribueixin activament a l'èxit dels nostres esforços.


Convindreu amb mi que no estem prou ben informats i que sembla que no hi hagi voluntat que n’estiguem. Entenc que si Europa pren un camí, el que sigui, mirem de seguir-lo, per ser-hi i ser competitius, però també és cert que qualsevol declaració d’intencions i/o convenció, si es vol seguir, no es cap obligació, ha de servir per millorar i nosaltres sembla que estem perdent llençols en cada bugada.

Poso el link d’on he tret aquesta informació, no cal que jo vagi copiant coses i fer un post interminable, perquè em sembla interessant que us el mireu, és prou entenedor.

Després de llegir tot el que he trobat, penso que d’alguna manera, els Governs, Central i Autonòmic, estan aprofitant aquesta declaració d’intencions per fer una transformació de la Universitat, que no dubto que sigui necessària, però amb unes finalitats poc clares, que no expliquen, i una d’elles diria que és deixar d’invertir-hi diners, que hi posaran les empreses, però que òbviament repercutirà en les carreres de lletres, forçosament, ja que les empreses no inverteixen en aquest producte.



Per tal de "desengreixar" una mica, aprofito per recomanar-vos la visita a aquesta ciutat italiana, és una meravella.

dijous, 26 de març del 2009

Pla Bolonya

Google



Fa un any, quan vaig començar sentir parlar del Pla Bolonya, els professors de la Facultat de Geografia i Història no hi estaven d’acord, o això era el que deien als estudiants, i em sobtava que no diguessin res públicament. Celebro que finalment surtin a la llum. Potser això farà fer un gir a tot plegat, sobretot a l’opinió pública, i donarà més consistència a la protesta. Avui se n’han tancat uns quants i demà uns 150 diuen que aniran a la manifestació. Tant de bo!

dimarts, 24 de març del 2009

Sant Josep

Google


Dijous va ser Sant Josep i a l’hora de les postres vaig demanar crema. Em van portar una cassoleta de terrissa, d’aquelles individuals, cremada pel damunt, tenia molt bon aspecte, però quan vaig començar-me-la a menjar vaig veure que me la podia haver estalviat, que no tenia res a veure amb la que feia la iaia.

La mare era molt bona cuinera, molt més bona que la iaia, però a casa hi havia dues coses que sempre feia la iaia, perquè la mare sempre deia que les feia més bones que ella: l’escudella de Nadal i la crema de Sant Josep.

A casa se seguien totes les tradicions i normalment les tradicions tenen una correspondència a la cuina, que la mare seguia fil per randa, i, per Sant Josep, la iaia feia la crema. Com que era festa, i no anava a escola, recordo veure-la a la cuina, cap a mig matí, per no fer nosa a la mare després mentre fes el dinar, tota seriosa, amb la pressió de que ella la feia més bona que la mare i per tant havia de sortir-li perfecte. I sempre l’hi sortia, però ella sempre s’hi concentrava, com si fos la primera vegada que la feia.

La recordo davant d’un pot gran, d’alumini, remenant i remenant, quan l’abocava a un bol gran, on hi quedava mig a la vista un tros de la pela de llimona i la branqueta de canyella –que després, quan ens la menjàvem, la mare llepava, gairebé com si escurés un os–. Com hi tirava el sucre pel damunt, que després cremava, amb una planxa que l’avi havia fet fer al ferrer expressament, amb un pal força llarg de ferro i un mànec de fusta, i que prèviament havien posat al damunt del foc fins que era ben calenta.

A aquesta operació d’escalfament de la planxa hi col·laborava l’avi i a cremar el sucre ens hi volíem apuntar tots, perquè era fascinant veure com, en posar-la al damunt de sucre, començava a sortir fum, el sucre es tornava de color marró fosc i ràpidament començava a sentir-se aquella oloreta del sucre cremat. Aquesta operació és feia molt ràpid, per això no sempre em deixaven fer-ho, perquè la planxa, malgrat seguir cremant una bona estona, a mesura d’anar cremant la crema anava perdent força i mica en mica anava fent el color marró més claret i per això no valia a badar.

Escrivint això ara, m’adono que era impossible que dijous, la crema, en un restaurant de menú, fos com la de la iaia. Innocent!

dissabte, 21 de març del 2009

Mossos d'Esquadra

Google



Fa molts anys, quan la Generalitat de Catalunya encara era la Diputació de Barcelona, hi havia Mossos d’Esquadra. Eren uns senyors –per a mi que era una nena– amables, que feien una funció pràcticament decorativa al Palau de la Generalitat, que aleshores potser molts no sabíem ni que l’era.

Amb el restabliment de la Generalitat, i aplicant l’Estatut de Catalunya, l’any 1984, va sortir la primera promoció –280 efectius– de l’anomenada Policia Autonòmica, que juntament amb els 100 que provenien de la Diputació de Barcelona, van formar el nucli originari de la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra. Un dels requisits per participar en les oposicions d’aquella promoció, era tenir el BUP.

Vaig conèixer molts membres d’aquella primera promoció i puc assegurar que eren nois joves, amb il·lusió, ganes, que parlaven català i el que no era catalanoparlant –només en recordo un ara mateix–, sempre el parlava.

Quan s’havia d’endegar el desplegament dels Mossos pel territori, i era obligada l’ampliació d’efectius, es van començar a fer promocions de milers o més d’efectius, amb presses, i, com sempre s’ha dit, les presses no són mai bones.

Un dels primers problemes que es van trobar va ser que no hi havia prou aspirants amb el BUP i, com que eren conscients que havia d’haver moltes més promocions, la única solució que van trobar va ser baixar el nivell i demanar només el graduat escolar.

Després d’aquest darrer paràgraf, crec que es fa necessari explicar que no crec que per tenir títols les persones siguin millors, jo no vaig voler estudiar –cosa que vaig mirar de solucionar després dels 40 anys–, i no em crec millor persona ara que abans de tenir un peu a la Universitat, però és cert que davant d’un nombre elevat i desconegut de persones, una titulació sempre dona una certa garantia, posa un llistó d’on partir. Després, si parlem cas per cas, segur que podem trobar persones excel·lents sense estudis i d’impresentables amb titulacions, carreres i màsters.

El fet de baixar el nivell i que molts joves no trobessin feina fàcilment –feina segura i ben pagada, pel que hi havia al carrer– va incrementar molt el nombre d’aspirants, però també va ocasionar que el sedàs fos més permissiu, perquè d’altra banda seguien les presses per tirar endavant amb el desplegament i havien d’anar sortint promocions.

No fa massa que es van celebrar els 25 anys de la primera promoció de la Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra i d’aquells 380 efectius s’ha passat a 13.000.

Suposo que en un col·lectiu tan gran, com a tot arreu, hi ha d’haver de tot, i és cert que una de les coses que tots hem pogut constatar és que et creues amb una parella de Mossos pel carrer i els sents parlar castellà, cosa que jo els prohibiria en horari de feina i vestint l’uniforme, ja que com a representants de la Generalitat haurien de donar exemple i parlar la llengua del país, per més que el castellà també sigui oficial.

Això no vol dir que els consideri pitjors, però no nego que m’agradaria més que la policia del meu país parlés la meva llengua, però sobretot m’agradaria que fos millor, diferent, a la que havia vist de petita i que anava vestida de gris.

Independentment, però, de com sigui individualment cada Mosso d’Esquadra –i penso que això correspon anar-ho controlant i solucionant, si cal, als seus superiors immediats, per tal que no practiquin abusos en les detencions, o quan van a discoteques a nivell particular i per qualsevol discussió utilitzin la prepotència que els dona el carnet de membre de la policia–, considero que les actuacions que van tenir lloc en el desallotjament de la Universitat de Barcelona i els incidents posteriors, no són culpa d’ells. El Mossos reben ordres i si van fer el que van fer és perquè així els ho deurien dir.

L’endemà, a la plaça Sant Jaume ho van entomar tot, suposo que perquè l’ordre va ser que així fos, atès l’ambient carregat que ja hi havia.

I si realment no és així, si és que anaven per lliure i van fer el que van fer perquè van voler, doncs se’ls ha de castigar i expedientar si cal, o fer seleccions més acurades en les properes promocions i reciclar aquests en tasques on no hagin de sortir el casos com aquests, però no crec que haguem d’anar contra els Mossos ara. Ells tenen uns superiors que s’ocupen de la selecció i de donar-los les ordres i aquests superiors tenen uns responsables polítics i són ells, uns i altres, els que han d’assumir les responsabilitats i, sobretot, mirar que no torni a passar.

Mirant les imatges d’aquests dies, he tornat a la meva infantesa, quan vivint al centre, anant pel carrer amb la mare, tot sovint ens trobàvem enmig de manifestacions on els grisos carregaven de valent.

dijous, 19 de març del 2009

Relats conjunts: El pelele

El pelele, Goya (1791-1792)



Miri, a mi em van educar entre dones, el pare va morir quan jo era molt petit, i a casa érem la mare, la meva germana, els avis i una germana soltera de la meva mare, la tieta. Quan el pare ens va deixar, la mare es va haver de posar a treballar i va tornar a viure a casa dels seus pares, per qüestions econòmiques, però també perquè tota sola, amb dos fills –jo petit– i treballant, no ho tenia fàcil. Per tant, vaig tenir una figura masculina, l’avi, però moltes més de femenines. Suposo que per això, sempre m’hi vaig trobar tan bé entre dones, em van mimar i jo també a elles.

Quan em vaig casar vaig seguir amb el meu comportament afectuós i atent cap a la meva dona. A mi m’agradava ser així i, a més, hi estava acostumat, però de seguida em vaig donar compte que la meva dona no em mimava com jo a ella. Però, com que aquestes coses no es poden demanar ni forçar, si no surten d’un mateix, no podia fer res més que intentar que n’aprengués de veure-m’ho a mi.

Passava el temps, però, i les coses no canviaven, sempre anant a la seva, prescindint del meu parer, sense cap detall, però jo no perdia l’esperança. Vam tenir la primera filla i estava tan contenta que vaig pensar que això la faria canviar, que milloraria, i efectivament va canviar, però a pitjor. Érem com dos móns: ella i la nena en tenien un i jo l’altre. Jo em delia per la nena, però aviat vaig veure que s’assemblava més a la seva mare que a mi. Amb mi era més aviat esquerpa. No es pot imaginar quin greu que em sabia! Jo que estava tan disposat a mimar-la també a ella...

En poc temps vam tenir dues nenes més. Jo només feia que dir –tot content– que venia d’un món de dones i que tornava a trobar-m’hi, era al que estava acostumat, però no era el mateix que el món en el que jo havia crescut. A casa dels avis, l’avi i jo érem els reis i nosaltres érem generosos i les fèiem sentir com a reines a elles. A casa meva, en canvi, jo intentava fer-les sentir com a reines i no només ho rebutjaven sinó que fins i tot se’n reien a vegades i, és clar, a mi no em corresponien amb res.

Mica em mica em vaig anar entristint, consumint, i elles, això que en diu el jovent ara, passant de mi. Cap atenció, cap respecte, cap mirament, no em tenien en compte per res, mentre que jo mirava de tenir detalls, de recordar totes les dates, sants i aniversaris, fent-les bons regals, però res, ni així. Fins i tot van començar a marxar de vacances juntes, amb l’excusa que a les feines de les filles no els donaven vacances el mateix mes que a mi, i així podien anar totes quatre soles, sense mi.

I bé, aquesta més o menys és la meva història, doctor, crec que tinc una gran depressió i per això m’he decidit a buscar ajut professional.

–L’entenc –va dir el psiquiatre–.

–A veure, digui’m, si s’hagués de dibuixar amb a elles, com ho faria? –va demanar-li l’especialista–.

Sap aquell quadre del Goya que hi ha al Museu del Prado que es diu el Pelele? Doncs jo m’hi sento plenament identificat.

Una nova proposta de Relats conjunts

dimarts, 17 de març del 2009

Col·laboració amb el 100è joc literari del Jesús M. Tibau




El blog Tens un racó dalt del món arriba avui al 100è joc literari i, per celebrar-ho, em plau col·laborar amb el text següent:


A mig aire d’un serrat, cara a migjorn, mas Fraginals aixecava la flota del seu caseriu, com el brancam esponerós la vella alzina arrelada en les dures entranyes de la serra. De lluny semblava un veïnat i no una masia sola. A cada banda de la casa, quadrada, massissa, d’aire senyorial, s’estenien les dues ales de les corts i dels graners, amb la gran plaça de l’era entremig, que tancava una alta paret amb portal del cantó de migdia. Darrera del mas s’encastellava l’escalat de les muntanyes, tot un encimbell de serres i serres, cobertes de bosc en el faldar, nua i pelada la testa rocosa, que en les més altes i llunyanes encaputxaven les neus eternes. Davant de la casa la muntanya baixava suaument, partida a feixes per les terres de sembradura, fins a la fondalada on el poble de Sant Esteve de la Vall s’arrupia als peus del casal poderós, ramada que s’ajoca a descansar, sota els ulls vigilants del pastor que la guarda. Part d’allà de la vall les serres onejaven altre cop, sempre més i més baixes, fins a confondre’s, en la boirosa llunyania, amb la plana empordanesa.



Es tracta del fragment inicial d'un llibre en concret que heu d’endevinar. Per tal de facilitar-vos la feina us regalo aquesta pista:

El pròleg diu que "...és una plasmació completa de les teories individualistes del Modernisme i, ..."

Trobareu les instruccions per participar-hi a Tens un racó dalt del món.

Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions. Així mateix, qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres d'en Tibau dedicat.


SOBRETOT NO DONEU LA RESPOSTA AL JOC AQUÍ, EN ELS MEUS COMENTARIS, HEU DE CONTESTAR SEGUINT LES INSTRUCCIONS QUE DONA EN JESÚS M. TIBAU EN EL SEU POST.



FELICITATS JESÚS!!!

LA RESPOSTA LA TROBAREU AQUÍ!

diumenge, 15 de març del 2009

3 exposicions

Tinc un amic, que viu fora de Barcelona, que pot venir-hi poc, i, quan ho fa, a més de veure’ns, aprofitem per anar a veure alguna exposició. Ens agrada molt anar al Caixa Forum, l’antiga Casaramona, un lloc que recomano a tothom.

M’agrada l’espai –antiga fàbrica tèxtil, modernista, de Josep Puig i Cadafalch, i molt ben rehabilitada–, només per ell mateix ja val la pena anar-hi, però a més té unes terrassetes on s’hi està molt bé quan fa bo, un restaurant, amb un menú molt correcte, que no arriba als 20 € i, per descomptat, sempre hi ha exposicions interessants. També ens agrada anar a la Pedrera, on sovint hi ha bones exposicions.

Fa poc, havíem quedat que vindria i, precisament, havia sentit parlar que hi havia una exposició d’en Sorolla al MNAC, oferta prou atractiva, però no vaig poder resistir-me a mirar què hi havia al Caixa Forum i a la Pedrera.

Se’ns posava difícil: Sorolla al MNAC, per una banda, l’antològica (1873 – 1940) de Joaquim Mir al Caixa Forum, i Mompou a la Pedrera.


No vam triar i vam decidir començar pel MNAC: Sorolla. Visió d’Espanya. Col·lecció de la Hispanic Society of America (fins al 3 de maig)


Google


A destacar la llum, molt ben plasmada en totes, tot i les magnífiques dimensions.


El mecenes i erudit Archer Milton Huntington (1870-1955), que va fundar la Hispanic Society of America el 1904 on va aplegar la seva important col·lecció d’art espanyol, va encarregar aquesta decoració a Sorolla l’any 1911. L’any següent, el pintor va recórrer Espanya aplegant imatges dels diferents tipus de la geografia espanyola. L’any 1912, però, va començar a pintar els immensos panells directament del natural, empresa que no finalitzaria fins el 1919 i que li va suposar un esforç considerable.



Seguir per Caixa Forum: Joaquim Mir. Antològica (1873-1940) (fins al 26 d’abril)


Google



A destacar, per descomptat a més de l’obra, l’audiovisual que ens presenta una visió del pintor molt interessant.


L’exposició comprèn des dels orígens del pintor català, quan formava part —amb Nonell, Vallmitjana, Canals i Pitxot— de l’anomenada Colla del Safrà, fins a l’última època, a partir de 1921, quan es va instal·lar a viure a Vilanova i la Geltrú.

Entre aquestes dues etapes es podran revisitar les campanyes pictòriques a Andorra, a començament dels anys trenta, i també les obres pintades al Camp de Tarragona, Reus, Maspujols i l’Aleixar que han estat objecte de monografies i exposicions. La mostra dedica una atenció especial a les obres que va pintar a Mallorca, a l'entorn de les quals s’ha creat un mite: l’artista que es fon amb la natura, s’aboca als penya-segats i acaba enfollit en un deliri de llum i color.

L’exposició, fruit d’un intens treball de recerca dut a terme pel crític i historiador Francesc Miralles i el seu equip, mostrarà una selecció de 80 obres —entre olis, pastels i dibuixos—, entre les quals hi ha les peces més madures i reflexives de l’artista, i també algunes obres inèdites per al gran públic.


I després d’un dinar, agradable, de conversa llarga, d’intercanvi de visions i opinions, de complicitats, d’amistat, en definitiva...


La Pedrera: Josep Mompou (fins al 14 de juny)


Google



Josep Mompou (Barcelona 1888 – Vic 1968), qui forma part d’aquella generació d’artistes que, tot i representar una etapa important i significativa de la pintura catalana dels anys vint i trenta, resulten encara força desconeguts per bona part del gran públic.

Membre de l’anomenada “generació del 17”, Josep Mompou encarna l’evolució de la pintura noucentista cap a un figurativisme depurat, hereu del fauvisme, com aquell que s’imposà a tot Europa a finals del primer terç del segle XX.

Mompou desenvolupà una sòlida carrera que obtingué un ampli ressò de la crítica i l’acceptació dels grans col•leccionistes del país, com Lluís Plandiura i Josep Sala, així com també un reconeixement internacional, a França i als Estats Units, a la dècada dels trenta. L’influent crític de l’època Waldemar-George, presentador de la seva segona exposició individual a París l’any 1931, el definí com "un pintor català de formació francesa o, més exactament, un pintor europeu. Un pintor que expressa les seves sensacions visuals en una llengua despullada d'ornaments inútils."

Aquesta brillant carrera artística es truncà malauradament l’any 1934, quan una tuberculosi pulmonar l’obligà a aturar la seva activitat creativa. El retorn a la normalitat, que no es produí fins ben entrats els anys quaranta, coincidí històricament amb un canvi radical d’hegemonia artística al món, que deixà Mompou en una posició desvinculada dels nous corrents imperants, tot i mantenir el respecte de les noves generacions de pintors.

Unes visites molt recomanables i a més gratuïtes totes tres, que en temps de crisi, sempre és d’agrair.

dimecres, 11 de març del 2009

Mal d'amor

Google



Fa temps, una vegada que la meva neboda tenia mal d’amors li vaig dir que si pogués em canviaria per ella, per deslliurar-la d’aquell patiment.

Si li deia això era perquè sabia com es passa de malament en moments d’aquests i sé com de difícil és desconnectar, relativitzar, i com d’impossible oblidar.

Cada vegada que alguna persona propera pateix mal d’amor, penso en com és de dur passar-ho i en com podria ajudar-la, però sé que no hi ha paraules, només pots fer-li costat, donar-li molt d’afecte, i dir-li que li cal temps, que el temps tot ho cura i posa les coses i les persones al seu lloc.

Un cop superats els mals d’amor, t’adones que no pots obligar ningú que t’estimi, com tu tampoc podries fer-ho, que els sentiments hi són o no hi són, que a vegades hi són, però no amb la intensitat suficient com per fer-te la dona o l’home de la seva vida, que hi ha persones que diuen que no volen compromís, i en el fons és que no t’estimen o no t’estimen prou, i fredament veus que si és així, molt millor que no hagi tirat endavant, que hagués estat un fracàs a la curta o a la llarga, però això només es pot veure amb el cap fred.

Amb el cap calent, justifiques l’actitud de la persona estimada, penses i expliques que té por al compromís, que potser està marcada per històries passades, per altres fracassos, en fi, que no veus o no vols veure que no, que en definitiva no et vol, o no et vol de la mateixa manera que tu la vols a ella. I la por a perdre-la, a quedar-te sola o sol et fa insistir, esperar, intentar-ho tot, sense adonar-te que quan més pressiones, és pitjor perquè més l’allunyes. Però és tan fàcil veure-ho clar quan s’ha superat, quan ha passat...

Els mals d’amors són terribles i no tenen cura immediata, però per sort, això sí, sempre tenen cura.

Sospito que una persona pateix aquest mal ara mateix i em consta que una altra també, persones totes dues a les que tinc estima i que m’han inspirat aquest post.

Per vosaltres i perquè se us faci la llum ben aviat!


diumenge, 8 de març del 2009

8 de març i un nou premi

Google


No m’agraden gaire aquestes commemoracions, perquè em semblen més discriminadores que aglutinadores. No se celebra pas el dia de l’home treballador... Però també sóc conscient que hi ha molt camí encara per fer i en tots els àmbits: en les feines, en la política, però també en el dia a dia, entre els homes i les dones. Costa molt desarrelar segons quins costums i tics, quan, sobretot, són favorables als homes i còmodes a moltes dones encara.

Per això, perquè no em fa especial gràcia, però reconeixent a l’hora que hi ha moltes dones que han lluitat i molt, per aconseguir coses per a totes les dones, posaré un poema d’una dona que va lluitar per moltes causes, entre elles, les dones...


Company, mosseguem la vida!
Que l'amor ens ragi als llavis:
Farem un pacte de sang
quan lluna plena s'ablami!

Farem un pacte de sang,
una conjura de ràbia
que ens faci estalvis del seny
que ens té la soga filada!

Company, mosseguem la vida
sota la lluna granada.

Maria Mercè Marçal



D’altra banda, i aprofitant un dia de dones i ja que ha estat una dona la que me l’ha atorgat, sí, la khalina m’ha concedit un nou premi, el premi Symbelmine, el primer del 2009, que em fa tanta il·lusió com el primer que vaig tenir i el darrer i tots els del mig, faré el meu lliurament.





“Symbelmine són aquelles flors, que, segons Tolkien, creixen damunt les tombes dels Reis Rohirrin. Flors, també conegudes com a “no m’oblidis”.

Diu que s’ha d’atorgar a 7 blocaires i, en aquest cas, i per ser el 8 de març, serà només a blocs de dones i les escollides per a aquesta ocasió són:

L'Iruna, una dona especial, que només us puc dir que la llegiu i mica en mica us anirà enganxant. Té una gran sensibilitat i una manera d’explicar les coses, per senzilles que siguin, deliciosa.

La Montse, una dona, dona, que ho té tot i val per tot. La majoria ja la coneixeu i estic segura que per més coses que digués, no estaria a l’alçada.

La Carme, generosa fins al moll de l’os, que escriu de meravella i una artistassa amb els seus dibuixos, que, a més, va tenir la paciència de fer-nos per obsequiar-nos per Nadal. Una feinada!

La Lula, una dona diria que molt desconeguda, però amb un món interior molt potent, que sempre em sorprèn amb els seus posts i que a vegades em fa pensar si viu una mica al tall de la navalla.

La Jo Mateixa, una dona generosa, pendent sempre de tothom, bona persona i plena d’amor i d’afecte.

La Violette una dona completa, amb molt de glamour, però amb senzillesa a l’hora. Tan ens pot fer un relat ple de sensualitat com fer-nos una melmelada de taronja, com fer-nos entendrir parlant-nos de la seva gata, que ja no hi és.

La Rits, una dona amb inquietuds, dubtes, dies de tot, però plena de vida que dona generosament en la seva feina dia a dia.

dijous, 5 de març del 2009

Corol·laris(2)

Google



No fa massa us vaig parlar dels corol·laris que ens envia un amic. Aquest és un dels d'avui...



"Tot i que el vent fa que sovint les branques dels arbres es barallin, les arrels sempre s'abracen".
Proverbi africà

dimarts, 3 de març del 2009

Una anècdota

Google



En una parada d’autobús, cap a les nou del matí aproximadament, arriben un home i una dona. Per l’actitud que tenen l’un amb l’altre, semblen parella. Ell passa dels 50 tranquil·lament i ella sembla no arribar als 30. Es fan uns petons i ella agafa un autobús. Ell segueix a la parada fins que en uns minuts n’arriba un altre, el 59, i hi puja.

Un cop assegut treu un telèfon mòbil i fa una trucada en la que més o menys diu:


Hola, Pepe. Ha ido todo muy bien. Gracias! Lo hemos dejado todo tal como estaba. Por cierto, no había agua caliente, lo tendrás que hacer mirar. No, no salía nada de agua caliente. Venga, ya hablaremos. Gracias!


Aquesta parada d’autobús era davant de casa del Pepe Rubianes, amb qui vaig compartir barri i super durant un temps, la noia m’era desconeguda, però l’home no, ell era un conegut home del món del teatre.

Mentre sentia la conversa a l’autobús, perquè se’l sentia prou bé, no vaig poder evitar fer-me la pel·lícula i somriure.

Ahir el vaig veure al TN, parlant de la seva mort, i hi vaig pensar...

diumenge, 1 de març del 2009

Adéu, Pepe!

Google





Segur que hores d'ara ja ha muntat un vermut allà dalt...