Google
Com en altres ocasions que he participat en el Relats Conjunts, en aquest darrer vaig inventar una història, un personatge i una situació. Fins i tot, i pretesament, no vaig posar-li sexe al personatge, però, potser per haver emprat la primera persona, sembla que tots heu pensat que era jo el personatge, que era a mi a qui em passava.
En altres relats he fet servir coses meves, fins i tot en un hi vaig fer sortir el caràcter d’una persona molt propera de la família, suposo que és lògic per poder explicar bé una situació, un personatge, pensar en alguna cosa viscuda o en una persona propera i en aquest cas vaig pensar en una situació meva i en dramatitzar-la, portar-la al límit.
Els que fa temps que em seguiu haureu pogut comprovar que tot i que explico moltes coses meves, mai he explicat les meves coses, i sobretot mai cap de negativa, no perquè no en tingui, o no me’n passin, senzillament perquè no m’agrada explicar-les, ni aquí ni fora, perquè no m’agrada tenir la sensació que faig pena ni preocupar ningú. Només 3 persones molt properes ho saben tot de mi i per tant també les coses més negatives o més tristes meves.
Recordo un dia que tenia moltes ganes de plorar, per un tema que naturalment no explicaré i que a més, afortunadament, ja està superat, que me les vaig empescar per fer un apunt parlant de plorar, amb un text fantàstic d’en Cortázar, però precisament per no explicar res, tot i que un estimat amic blocaire ho va captar de seguida i em va telefonar per dir-me –què et passa?
No, el Relats Conjunts no era gens el meu cas. Sí que és cert que tinc moltes, massa, absències i per tant molt poca família, també ho és que aquesta poca família que tinc treballa per Nadal normalment i no el podem passar junts, però ens veiem altres dies, també és cert que tinc unes magnífiques amistats que compten amb mi des de fa anys perquè passi el Nadal amb elles, però també hi passo la resta d’aconteixements familiars durant l’any, i per això ni estic trista, ni sola, i sobretot no m’hi sento gens de sola perquè, com deia el XeXu en el seu comentari, és com si m’haguessin adoptat i ja formés part de les seves famílies.
De fet, i ho dic amb agraïment, tinc una agenda d’activitats per a aquests dies ben plena, que volgudament acabo el dia 1, que és sagrat, és meu i per a mi i les meves coses.
Gràcies pels vostres comentaris de suport, veure tan d’afecte en aquest món de la blogosfera és molt reconfortant, però estigueu tranquils: m’encanta el Nadal i el gaudeixo plenament envoltada de gent que estimo, que m’estima i em fa feliç.
Ah! El Tronc de Nadal de can Mauri també és veritat i us el recomano, és boníssim!
Google
