dimecres, 30 d’abril del 2008

Quina setmana!!!


Treballar un mínim de 8 hores diàries (normalment som dues, però aquesta setmana estic sola).

Sortir cada nit (tinc uns amics d’uns amics del nord d’Europa aquí i els porto a sopar i copes).

Preparar info per ells (com anar a diferents llocs, anar-los a buscar entrades per a la visita guiada al Palau de la Música, reservar-los un restaurant per avui que no els podré acompanyar perquè tinc una altra cosa...).

Dues visites mèdiques.

Depilació (una era amb el ginecòleg).

Perruqueria (maleïdes canes!)

I a sobre ahir un correu-e força descol·locador.

Demà a fer el guiri tot el dia: Parc Güell, Montjuïc, Barceloneta,...

Vaig de bòlid!!!!!!!!!!!!!!!!




dilluns, 28 d’abril del 2008

Un nou premi




En Robertinhos m’ha premiat (no m’he n’havia oblidat, però la setmana passada la tenia dedicada a Sant Jordi) i jo estic més que contenta. Gràcies de nou!

I ara, allò tan bonic de passar-lo a 5 blocaires més, no sense dir, abans, que ningú té cap obligació d’acceptar-lo si no li ve de gust, ni tampoc de passar-lo. Jo el dono a qui a mi m’agrada llegir i seguir, pel que diu, per com ho diu, pel que ens descobreix o pel que ens ensenya, però sobretot perquè no em són indiferents les seves lectures i visualitzacions:


A la luluji n’hi dono un, perquè ha estat una troballa, m’encanta la sensibilitat que té i que es veu en les magnifiques fotografies que fa.

A l’striper un altre perquè és romàntic, sensible, sempre pensant en com ser i fer feliç i respectuosíssim amb les dones.

Al viatger un altre perquè fa molt temps que el segueixo, des d’abans de ser blocaire que ja participava en el seu joc, per l’originalitat del seu bloc i perquè m’ha fet fixar en moltes coses de la meva ciutat que no havia observat mai abans.

Un altre al barbollaire perquè tot ell és poesia, sensibilitat, dolçor i generositat.

I el darrer al Jordi Casanovas perquè és el poeta de la prosa. Llegir-lo és sentir tot allò que explica.

Moltes felicitats a tots i novament gràcies Robertinhos!

diumenge, 27 d’abril del 2008

La nena


Quan va néixer, avui fa 33 anys, 1 mes i 27 dies, era petita com una mala cosa, pesava 2,5 kg, i, segons que va dir el metge, per 100 gr, no va anar a la incubadora, però era vital com ella sola. A mi em feia l’efecte d’una tortugueta, petita, amb el coll i les extremitats gairebé arrugades, per on s’uneixen al cos. Mai va tenir un saxó de menuda. No dormia, no menjava, però vivia, vivia intensament. I reia, i tornava a riure i aprenia de seguida, va ser un regal per a tota la família i sempre ha estat "la nena".

La meva adolescència va ser molt gratificant amb ella, fent-li de tot. Era la meva joguina, la meva nina, de carn i ossos.

És menuda, amb els cabells llargs i rinxolats, castanys, ulls marrons, pell morena, simpàtica com una mala cosa, riallera i maca, però a més té un ganxo especial i no deixa ningú indiferent. Li hem dit molts que s’assembla a la Rosario Flores.


Durant la meva joventut va conèixer el Miguel Bosé i la Tina Turner –que a mi em tornaven boja. Ballava igual que la Tina. Vam anar a concerts d’ells juntes. Sempre amb aquella complicitat d’haver-los escoltat molt. Va conèixer també la Mafalda, perquè a mi m’encantava, i sempre que li donava de menjar i tocava sopa li explicava que hi havia una altra nena, que es deia Mafalda, a qui tampoc li agradava gens. I fèiem broma, exageràvem, “otra vez sooooooopa”, però així se la menjava.


Li encanta l’Illa Roja, també. Com era d’esperar, l’hi vaig portar de seguida que jo la vaig conèixer. Li agraden molt els gossos, però sobretot els boxers. En va tenir un, el Toker, i després, la Tina. I no em sorprendria que en tornés a tenir.


Adorava els avis. La van tenir molt per casa i van estar molt per ella sempre. I ella en feia el que volia. Pentinava l’avi, ajudava la iaia a cuinar i la iaia, amb paciència, li donava coses perquè pogués anar fent cuinetes al seu costat, al damunt d’una cadira, amb davantal i tot, fins als peus!

Era, és i serà la meva passió tot i que som temperamentals, les dues, i hem passat èpoques de diferències, però puc dir que és la persona que més estimo d’aquest món.

Ha estat molt estimada, sempre. Però a vegades, les persones, malgrat estimar, no ho fem prou bé i n’ha patit algunes conseqüències, però tot i així, se n’ha sortit i amb nota. És la millor!

Avui és la Mare de Déu de Montserrat i volia fer-li un regal a la meva neboda, estimada i bonica.

Felicitats, Montserrat!!!!



Tina Turner - Simply The Best (One Last Time Concert 2000)

Records d'aigua


Vaig passar els estius en un poble de la costa, proper a Barcelona, des de petita fins que em vaig independitzar, que m’hi vaig quedar a viure. Teníem una caseta, no molt gran, però confortable, de dues plantes i enganxada a dues més d’iguals. El que ara en diuen “apareadas”, però en aquella època aquesta paraula no es feia servir. Era un carrer sense sortida, teníem molt bona relació amb els veïns i ho celebràvem tot i al carrer.

Hi havia dies que quan em llevava em trobava la mare que ja havia escombrat i regat. Quan es despertava molt d’hora, deia, però era sovint. Aquell carrer era petit i de terra. Sempre deia que, si el regava, tot semblava més fresquet quan, més tard, començava a apretar el sol. Esmorzàvem, ella anava a comprar i, després, cap a la platja.

La platja era davant mateix de casa, petita, però molt agradable, i només hi anàvem els veïns de la zona. Ara no existeix, és una part del port esportiu. Érem poquets i tots coneguts. Fins i tot, algun veí havia pintat en una roca: “playa los vecinos”. Tot i ser davant mateix de casa, ens ho passàvem tan bé que a vegades, ja ens posàvem d’acord amb la resta el dia abans, ens hi dúiem el dinar i hi passàvem el dia. La mare, que ens cuidava molt, fins i tot portava ampolletes petites, amb oli i vinagre, i feia l’amanida allà mateix, perquè fos acabada de fer i no estigués enxubada. I cafè, i conyac, en una altra ampolleta, per al carajillo del pare i dels altres pares, que sempre s’hi apuntaven.

Recordo especialment els préssecs. Què bons que eren, grocs, grossos, amb pell, només rentats, ens assèiem al trencant de les ones a menjar-los, perquè deien els pares que si ens estàvem mullant mentre menjàvem no hauríem d’esperar les 2 hores que feien esperar tothom. Així, tal com ens els acabàvem, ja tornàvem a l’aigua. Certament, no ens va passar mai res a ningú. Ara, ho segueixo fent a l’Illa Roja, menjar-me la fruita arranet de mar.

Als vespres, sopàvem al jardi i com que la casa feia cantonada amb un carrer on la gent de la zona hi aparcava els cotxes, sempre queia algun convidat. Algun solter que vivia sol, aparcava i la mare li deia, sopes amb nosaltres? Quan ja havíem acabat, hi havia qui passejava el gos, i s’apuntava a fer el cafè. Hi havia un noi, guapíssim, que venia a acompanyar la parella a casa seva, i quan tornava a recollir el cotxe per marxar, sempre s’engrescava i es quedava. A mi m’encantava! Al final, ella deia, em sembla que cada dia em porta més d’hora a casa, per poder venir a fer la tertúlia amb vosaltres. Jo, en secret, gairebé que l’esperava. Era molt guapo i sempre em deia coses.

Els veïns sempre deien que la casa que primer és llevava era la nostra, però també érem els darrers en anar a dormir. Suposo que d’això m’ha quedat que m’agradi tant la nit. Quan acabàvem, el pare regava: plantes, pati, carrer, tot... I encara sortien tots dos, sols, a caminar, una bona estona. L’endemà ens explicaven per on havien anat i les novetats que havien trobat.

Hi pensava ahir al matí, escoltant la ràdio, amb tot això de l’aigua. Com s’ho farien ara els pares si començaven i acabaven el dia regant? Potser per això, fa temps que ja no hi són. La naturalesa és prou sàvia.



clair - gilbert o'sullivan

dissabte, 26 d’abril del 2008

Making off


Aquesta setmana he volgut fer un parèntesi en el bloc i assenyalar la Diada. Com que Sant Jordi és la festa de la rosa, del llibre, de l’amor i de l’amistat, però sobretot del llibre, i tenint en compte que la poesia és més minoritària –jo en sóc el primer exemple, sempre em fa més mandra llegir-ne–, em va semblar que era una bona idea penjar un poema cada dia i, com no podia ser d’una altra manera, de poetes catalans.

Això que per a una persona avesada podia ser senzill, a mi m’ha donat feina, he hagut de buscar i llegir, tot i que m’ha agradat fer-ho perquè he descobert poemes que no coneixia, buscar fotos, música...

El més difícil ha estat decidir quins triava, quins poetes, i, finalment, com que no hi podien ser tots, ni sóc cap erudita com per saber quins són els millors, vaig optar per posar els poemes que més m’agradessin o em copsessin o em semblessin més adients per a la data: Sant Jordi inevitablement ens fa pensar sempre en l’amor i el desamor.

Això també ha fet que algun o alguna blocaire hagi conegut un poema del que no en sabia res i m’ha agradat haver-l'hi pogut facilitar. Una de les coses que em va atraure d’aquest món va ser la facilitat en que aprenia i descobria coses. Sóc absolutament autodidacta i sempre m’ha interessat aprendre, conèixer, descobrir, i això és una constant de la blogosfera.

Em sento satisfeta de la decisió, he fet la meva petita aportació a la difusió de la poesia, i n’estic contenta del resultat, francament.



Pel que fa a la meva Diada, tot i que vaig haver de treballar, i fins tard, vaig poder-la gaudir força. Sant Jordi és un dels dies que més m’agrada de l’any.

Al migdia vaig fer una volteta per Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia i vaig anar a portar dues roses, que a mi també m’agrada fer-ho si puc. Un sol preciós, gent a dojo, roses arreu, llibres per donar i per vendre i totes les cares alegres: les dones amb les roses, contentes, i els homes, duent-les sense cap vergonya. Crec que és l’únic dia de l’any que es veu els homes amb flors a les mans sense fer cara de circumstàncies.

A primera hora de la tarda vaig anar a comprar-me el meu llibre, vaig fer la volteta per la Catedral, plaça Sant Jaume, plaça Sant Just, i després a treballar fins tard.

Al vespre, tard i cansada, vaig arribar a casa amb dues roses precioses, algunes més de virtuals, dos llibres i molta felicitat.

Una jornada perfecta!


divendres, 25 d’abril del 2008

Si no et tinc...

I la darrera...




Si no et tinc a tu estic sol
de solitud mutilada.
Silenci vestit de dol
de l'hora més atziaga,
sense rialla ni vol:
ves comptant els ulls de l'alba
i els ocells de cada estol.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu encavorcada.

Si no et tinc a tu estic sol
talment espantall de marge.
Ja no em puc vestir de sol
ni portar la capa d'aire,
em moc com el lent cargol
que du a coll-i-be sa casa.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu enquimerada.

Si no et tinc a tu estic sol
com penell de gran alçada.
Tu que puges, senderol
de fatiga perfumada;
tu que baixes, rierol
d'escumosa cavalcada,
digueu amb mi: si estic sol
tinc la veu desesperada.

Si no et tinc a tu estic sol
com l'Estrella de la Tarda.
Sona còsmic flabiol
que em despulles de basarda
en dia de cel revolt
puja als meus ulls didals d'aigua.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu crucificada.


Agustí Bartra


dijous, 24 d’abril del 2008

Poema per a un fris



Era un dibuix en un paper tan fi


que se l'endugué el vent. De la finestra


més alta fins ben lluny, carrers, la mar:


el temps que mai no recuperaré.


L'he buscat per les platges a l'hivern,


quan fa més llàstima un dibuix perdut.


He seguit els camins de tots els vents.


Era el dibuix a llapis d'una noia.


Com l'he buscat, Senyor.


Joan Margarit


dimecres, 23 d’abril del 2008

La diada de Sant Jordi


La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
"Sant Jordi mata l'aranya".
L'aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
terenyinava les flors
i se'n xuclava la flaire,
i el mes d'abril era trist i els nens i nenes ploraven.
(...)
Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava:
per'xò cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires.

Joan Maragall

dimarts, 22 d’abril del 2008

Jo em donaria a qui em volgués


Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n'adonés

d'aquest donar-me: com si ho fes

un jo de mi que m'ignorés.


Jo em donaria a qui es donés

a canvi meu per sempre més:

que res de meu no me'n quedés

en el no meu que jo en rebés.


Jo em donaria per un bes,

per un de sol, pro que besés

i del besat em desbesés.


Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n'adonés:

com una almoina que se'm fes.

Josep Palau i Fabre



Maria del Mar Bonet - Jo em donaria a qui em volgués

dilluns, 21 d’abril del 2008

Els amants


La carn vol carn
AUSIÀS MARCH


“NO hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

Vicent Andrés Estellés


dissabte, 19 d’abril del 2008

Josef Sudek: El silenci de les coses


Dret, darrera la seva càmera muntada sobre un trípode, amb la màniga dreta ficada dins la butxaca i una barba de cinc dies. Aquesta escena s’esdevé a la ciutat de Praga, després de la Segona Guerra Mundial. Ningú, cap curiós, cap vianant, no s’atreveix a molestar Josef Sudek mentre fotografia la ciutat, els parcs, els jardins, els carrers o els voltants. És un personatge curiós, fins i tot extravagant. Però tothom l’accepta i l’aprecia.

Reconèixer Sudek com un dels grans mestres de la fotografia europea de tots els temps és rendir-se davant l’evidència que la fotografia no mostra sinó que descobreix. Les fotografies de Sudek interroguen més l’esperit que la raó. Per això, el lirisme dels seus temes, la poesia dels seus paisatges o la quietud dels seus objectes ens parlen del silenci, que és el llenguatge de les sensacions i els sentiments.

A Sudek també li agradava la música. Cada dimarts organitzava reunions dedicades a escoltar concerts. En l’espai reduït i permanentment desordenat del seu taller, la gent s’hi amuntegava per escoltar com “la música toca”, frase predilecta del fotògraf. Un dels seus compositors preferits era Leos Janacek. Li dedica tota una sèrie de paisatges que fotografia a Hukvaldy, terra natal del compositor.

El 1936, Sudek va participar en una exposició organitzada a Praga, entre d’altres pel seu amic el pintor i teòric Emil Filla. Juntament amb Sudek hi van esposar fotògrafs tan emblemàtics com Man Ray, László Molí-Nagy, John Heartfield i d’altres.

Leos Janacek, gran amic de Sudek, va composar unes delicioses sonates per a violoncel i piano, llàstima que estiguin descatalogades, fa uns quants anys ho vaig preguntar a discos Castelló, ignoro si les han tornat a reeditar últimament.
E.V.

Aquesta ressenya me la va enviar la persona que em va fer conèixer aquest fotògraf. Em va impactar la seva història i, com no, les seves imatges.



´


Trobareu més informació en els enllaços següents:

http://www.elangelcaido.org/fotografos/sudek/sudek.html
http://www.txirloro.com/?p=352


I un tast de Janacek...



L. Janacek - The barn owl has not flown away

divendres, 18 d’abril del 2008

A punt de ploure


Avui, quan m’he llevat, m’he estat rumiant una estona si anava a un lloc on havia d’anar, perquè no en tenia ganes. Per la ràdio deien que plovia a Barcelona i jo encara no veia ploure, però sí que faltava molt poc i, tot i que ara el concepte de bon temps ha canviat, i només feien que dir que avui plovia, tots ben contents, jo segueixo associant els dies de pluja amb grisor, tristor, i per això no em veia amb cor de fer moltes coses, tret d’anar a treballar, que això no es pot triar.

Feia uns dies que tenia una sensació estranya amb uns amics, pensava que potser s’havien enfadat per alguna cosa, tot i que no encertava a saber per què, i em preocupava perquè no en sabia res. Però, avui, especialment, suposo que perquè feia aquest dia, m’afectava més.

Després de donar voltes a tota la bola que m’estava començant a fer, he reaccionat, he decidit que sí, que aniria on havia d’anar i que li faria un correu a ell. Sóc amiga de tots dos, però amb ell a més, sempre ens ho hem dit tot, el que fos.

He anat on havia d'anar, sortint d'allà m’ha enganxat un bon xàfec, he dinat amb una amiga i he anat a la feina. A mitja tarda he sortit a fer un cafè, he ensopegat un altre xàfec, amb calamarsa i tot, he plegat tardíssim i he vingut cap a casa.

Quan he arribat, tenia un correu d’ell, tot està bé, tranquil·la. Després he parlat pel msn amb un amic que ha aprofitat per convidar-me a una conversa que tenia amb una amiga seva que em vol presentar i que coneixeré aviat. Ja fa dies que em diu que està segur que ens caurem bé i que li ve de gust que ens coneguem. He menjat una mica, he vist a TV1 una entrevista amb l’Echanove, a qui admiro des de que li vaig veure interpretar El cerdo, i després una amb la Coixet, parlant de la seva darrera pel·lícula, que no em perdré, com cap de les que ha dirigit.

Ja fa hores que no plou...

dijous, 17 d’abril del 2008

Un altre premi


En Robertinhos m’ha donat un altre premi, el tercer. Ja no sé què dir, només... Gràcies, gràcies i gràcies!

I ara em toca donar-lo a mi...

El primer és per a l’espiadimonis, el primer blocaire que vaig començar a llegir, farà uns 3 anys, i que s’ha convertit en un bon amic. Escriu molt bé, és seriós, rigorós, culte i documenta tots els seus posts. Hi pots estar d’acord o no amb les seves opinions, però sempre et fa pensar.

El segon és per a la fada, fa poc que corre per aquí, però m’agrada molt el seu bloc, escriu molt bé, tant si ens explica una conte com si ens parla d’una exposició. Ah... i fa encanteris!

El tercer és per al paseante, no sabria definir-lo, però a mi em va seduir des del primer moment. Llegir-lo és com llegir un conte que et fa sentir múltiples sensacions.

El quart és per al mossèn, què dir del móssen? ... salut? ... Llangardaixos? És tot un personatge, curiós i original. Té unes fotografies boníssimes i un textos breus, però d’un surrealisme impressionant.

I el cinquè és per al ddriver. M’encanta la seva passió per les coses que estima, el seu Barça sobretot! Ens ha apropat a la nit fosca de Barcelona, tan desconeguda per a la majoria, ens explica un món que per dintre no coneixem gens, el taxi, li encanten les farres i les cerveses. Ara està una mica tovet i l’hem d’animar que si no ens marxarà i ho lamentarem tots.

dimecres, 16 d’abril del 2008

Tulipes



Ahir em van regalar un ram de tulipes grogues. Suposo que feia força estona que estaven fora de l’aigua i quan vaig desfer el ram per arreglar-lo i posar-les en aigua estaven força tovetes, dèbils.

Vaig tallar les tiges uns 2 cm, les vaig anar posant al gerro, que havia omplert d’aigua fins la meitat, en forma de creu les primeres i després en forma d’estrella, em va quedar un ram ben bonic, però una mica caigudes, com desmaiades.

Avui, quan he arribat a casa, el ram estava preciós, s’havien aixecat totes! Entre les orquídies i ara les tulipes, tinc la primavera dintre de casa.

dimarts, 15 d’abril del 2008

La ministra


No m’ha agradat mai la Carme Chacón, realment no tinc massa arguments per parlar malament d'ella, però, suposo, que és degut, sobretot, a que és dels socialistes catalans, gens nacionalista, molt de la corda del Montilla i molt ben relacionada amb el president R. Zapatero.

La primera reacció meva, en sentir el seu nomenament com a ministra de Defensa, va ser esgarrifar-me, la veritat. Potser, sense voler-ho, tinc els masclisme més arrelat del que m’agradaria. Sovint, quan em passen coses així, ho penso. Aleshores haig d’agafar-me més temps i reflexionar intentant ser més objectiva. Així ho vaig fer, i, ajudada per alguns que de seguida van posar el crit al cel adduint que era dona, catalana i embarassada, li vaig voler donar la volta. Per què no ho pot ser? Tots els anteriors Ministres de Defensa han estat brillants?

Per cert que avui sentia que en Serra també va ser criticat perquè era català i no havia fet el Servei Militar, no ho recordava, i, segons que deien, va resultar ser un dels ministres que va fer més reformes i va modernitzar més el Ministeri. No tinc cap simpatia per en Serra tampoc, per raons que ara no vénen al cas, però transmeto un fet que diuen que es va produir.

Per tant, des del meu nou plantejament, haig de pensar que a veure com ho fa. Donem-li els 100 dies i ja es veurà. És el més raonat que crec que haig de fer, sobretot, i precisament, perquè és dona, catalana i embarassada.

El que ja no tinc tan clar, seguint amb les meves reflexions, és per què el president R. Zapatero l’ha nomenada a ella. També he sentit avui que fins al darrer moment els rumors apuntaven a la ministra d’Administracions Públiques, l’Elena Salgado.

Durant 4 anys, ens han venut el “talante” del president, però ens ha ben enredat, sempre que li ha convingut. Ho vam veure amb l’Estatut, en moltes altres situacions i fins i tot ara, fa ben poc, hi ha tornat, es compromet amb en Duran Lleida a estudiar l’opció del Roina quan, segons que he sentit avui, a Madrid ja estaven ultimant l’acord amb el Govern de la Generalitat per a la prolongació del ministrasbassament de l’Ebre, en secret, només pendents de trobar prou tub per a fer la canalització necessària (no sé si ho explico prou bé), per poder-lo fer públic.

Per tant, no entenc perquè ha fet ministra de Defensa la Carme Chacón, no entenc perquè ara fins i tot hi ha més dones que homes al Consell de Ministres, cosa que trobaria perfecta si només fos perquè les considera més competents que a altres homes, no entenc moltes coses del president R. Zapatero. La meva sensació és que pretén que estem distrets parlant de tot això, com efectivament estem fent –avui la Chacón és portada a tota la premsa, escrita i digital, passant revista–, però, per què?

dilluns, 14 d’abril del 2008

Meme dedicat (1)


La mare era una perfecta i impecable esposa, mare, filla i jove i abnegada mestressa de casa. Dic abnegada, perquè sempre va fer servir mètodes habituals per a les tasques de la llar. Cuinava amb cassoles, d’alumini i de terrissa –amb el temps de cocció corresponents–, sense olla a pressió, feia els canelons pas per pas, des del rostit fins al final, escombrava –sense aspiradora–, i, que jo recordi, tret de la rentadora –que encara no sé com va ser que la va voler– no feia servir res més per millorar o alleugerir les feines de casa.

Normalment, les filles tendim a fer el que hem vist fer les mares, per més que quan hi convivim no ens agradi tot el que fan ni com, i com que jo sóc més pràctica, enlloc de cuinar com ella o de tenir olla a pressió, vaig optar per cuinar poc i molt lleuger –no m’agrada massa cuinar i m’ho he muntat així–, per sort, una amiga em va convèncer de comprar-me l’aspiradora ja fa força anys, i en això vaig modificar comportaments, però el que no havia tingut mai, com la mare tampoc, era rentavaixelles. Entre que no l’havia vist mai a casa, que cuino de manera molt senzilla i que visc sola, no n’havia vist mai la necessitat de tenir-ne.

Aviat farà un any que sóc en un pis nou i aquest venia amb els electrodomèstics nous, un d’ells era el rentavaixelles. D’entrada, i com si fos qui sap què, no el vaig ni tocar, una certa mandra-por-distància em separava d’ell. No trobava el moment de llegir les instruccions, comprar tot el que necessitava, que si sal, que si abrillantador, que si... Se’m feia feixuc i com que no n’estava acostumada, no el trobava a faltar.

Fa un parell o tres de mesos, vaig pensar que potser que el provés, no fos cas que no funcionés bé –la rentadora de nou en nou em va petar i me la van haver de canviar– i que em diguessin que l’havia espatllat jo, i, per tant, em vaig disposar a llegir les instruccions, a comprar tot el necessari i a fer l’experiment, que per a mi ho era, certament.

Semblava el dia que la mare va tenir la primera rentadora a casa, jo era adolescent, i tots tres, ella el meu germà i jo, mirant-la tota l’estona com anava funcionant, entrant i sortint l’aigua, rodant el selector de programes tot sol! I comprovant, un cop acabat el procés, com sortia la roba de neta! Als més joves suposo que us farà gràcia, perquè ja hi heu nascut amb tot això, però els que tenim una edat, hem vist néixer coses que ara són normals, quotidianes i imprescindibles.

Bé, que us haig de dir que la majoria no sapigueu! És un plaer això del rentavaixelles. La veritat és que com que sóc poc per casa, he optat per fer-lo servir només els caps de setmana, ja que tampoc em fa gràcia tenir plats tota una setmana allà dintre –que seria la única manera d’omplir-lo, per tal de donant-li un us ecològic–, però els divendres al vespre ja començo a posar-hi els estris del sopar, la resta del cap de setmana tot el que vaig fent servir i diumenge al vespre el poso en marxa.

Dissabte al matí, després d’esmorzar i posar-ho tot allà dintre em vaig sentir com una reina. Havia de sortir a fer uns encàrrecs, tenia una certa pressa, i em va semblar fantàstic poder fer aquesta l'acció d'omplir el rentavaixelles i deixar la cuina recollida en un moment. I tot de sobte em va venir al cap un blocaire, a qui admiro, que, a més de les múltiples activitats intel·lectuals –que ens explica– i de les altres –que no ho fa, però que se li suposen– que té, el pobre, sempre es queixa de la feinada que té a rentar plats. A més, em sembla que són més colla i per tant més plats.

Aquest blocaire té el costum, i a més hi té la mà trencada, de fer memes dedicats, i quins memes! Preciosos, sensuals i eròtics la majoria, i em va venir de gust de dedicar-li el meu primer meme dedicat –et copio el nom, espero que no et sàpiga greu–, però tenint en compte que a mi això de l’erotisme, escrit, no se’m dona gaire bé i abans de fer riure enlloc de despertar els sentits com fa ell, tenint en compte que cadascú ha de reconèixer les seves limitacions i acceptar-les, prefereixo fer-li aquesta dedicatòria més casolana, però sentida.

Per tu, veí!

Ser mestre d’amor
qui no pagaria,
ara que en sóc jo
l’aprenenta em tira.

De dir la lliçó
tota Ella s’afina–
ja sap tan el cor
que no li cal guia;
amb un sol petó
la lliçó es sabia.

Qui és mestre d’amor
del guany ja pot viure.

Joan Salvat-Papasseit

Del llibre El poema de la rosa als llavis (1923)
Extret del llibre flors, Poesies completes de Joan Salvat-Papasseit, fotografíes de Kim Castells i editat per la Diputació de Barcelona (2001)

diumenge, 13 d’abril del 2008

Premi


“El I Lliurament de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de prestigi reconegut en el món de la literatura. Amb aquest premi es reconeixen els valors que cada blogaire mostra cada dia en l’esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.; que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu, el qual és i roman innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”.

Ahir vaig penjar el post número 50. Ja sé que no són molts, però és la primera xifra rodona, una mica consistent, i tenint en compte que tampoc porto gaire temps per aquí, em feia il·lusió fer-ne esment i compartir-ho amb els veterans, que sí que celebren xifres força més importants, com el gatot, que acaba de celebrar les 100.000 visites a la cuca al cau i la Joana, que acaba de penjar el seu post número 200.

I quina millor manera de celebrar-ho que amb un premi. El meu segon premi!!! Ja sé que en corren molts i que tots en teniu un munt, però quan es porta tan poc temps per aquí, s’agraeix molt. Més encara, venint de blocaires que no em coneixen, vull dir que ens som totalment anòmins els uns als altres.

Aquest premi me’l va donar el Josep Lluís des de la seguretat en el nostre entorn, però justament ara, mentre preparava el post, he vist que el Jordi Casanovas des del blog d'en Jordi i la Marta. Cròniques de sota el mugró, també me l'ha concedit.

Moltes gràcies, especialment al Josep Lluís i al Jordi Casanovas, per pensar en mi i considerar-me’n mereixedora, però també a la resta de blocaires per visitar-me i permetre’m aprendre de tots una mica més cada dia.

I ara, i com marquen les regles, el concediré jo, però abans voldria dir els motius que m’hi porten. En primer lloc, i ja que l’anterior era només per dones, i per tant l’havia de passar només a dones, tot i que jo no en sóc partidària de fer diferències de gènere, el donaré només a homes, quedant així compensat.

Els homes que he triat són tots joves. I la decisió l’he presa perquè els vull fer el meu petit homenatge. El món blocaire m’ha permès conèixer un grupet de joves que escriuen bé, que pensen, que senten, que tenen inquietuds, que tenen el cap molt ben moblat i això em reconforta molt. Ells són el futur i veig que el tenim en bones mans.

Els meus premiats són:

En Robertinhos, perquè fa temps que el llegeixo, quan no tenia bloc ja el visitava i a vegades el comentava, i m’agrada com ho fa i les seves reflexions.

En Xexu, el llegeixo sempre, m’agrada com ho fa i que tingui inquietuds per ser millor sense oblidar els seus principis.

L’estrip, també el llegeixo sempre, escriu de meravella i fa unes reflexions molt interessants.

L’ulisses, que darrerament gairebé no escriu, però que l’havia llegit molt i el comentava abans de tenir bloc i de passada per veure si s’anima a tornar-nos a delectar amb les seves històries. Té una manera d’escriure molt especial, és fresc, sa, ple d’inquietuds i molt treballador.

El Carquinyol, no sé quan jove és, però el segueixo i m’agrada molt com escriu, les coses que ens explica, que ens apropi al País Valencià, i, a més, fa uns comentaris i comparatives de premsa molt interessants.

Afegeixo una menció especial, crec que han de ser 5 només, al Clint perquè és el Clint, perquè té una xispa especial, perquè sap transmetre sempre bon rotllo, perquè el segueixo des de fa molt temps i perquè em té el cor robat.

Felicitats, nois, us el mereixeu!

dissabte, 12 d’abril del 2008

Juny

El llibreter ha penjat un post, que per sort acabo de veure, i no puc deixar de sumar-me a la crida blocaire. Mireu, si us plau, el link del David Figueras, aquest és el seu Juny.

Mai de la vida
aconseguiré esquivar el "juny".
Juny: se m'hi va morir el cor
i se m'hi va morir el poema,
també l'estimada
hi va morir en un romàntic bassal de sang.

Juny: un sol abrusador m'esqueixa la pell
i revela l'abast veritable de la ferida.
Juny: el peix se'n va del mar de sang,
neda cap a un altre lloc on hivernar.
Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci,
munts de cartes ja no troben per manera
d'arribar a mans dels morts.

Shi Tao

(Traducció del xinès de Manel Ollé)

Aigua



Em preocupa, suposo que com tothom, la falta d’aigua. Em preocupen les conseqüències que pot tenir aquesta greu mancança que patim i els seus efectes a curt i llarg termini. No m’imagino no podent-me dutxar cada matí i cada vegada que em vingui de gust. Fa poc, vaig estar unes hores sense aigua, i no podia fer res, tot el que intentava fer dintre de casa, passava per fer servir l’aigua.

Hi ha, però, una cosa que encara em preocupa més, molt més, i és com s’està gestionant aquesta situació per part dels governs autonòmic i central i de la resta de polítics. No faré ara una relació de les coses que s’estan dient i fent, ho sabem prou bé, tots, però m’esgarrifa pensar en quines mans estem. Francament, no en salvo ni un.

El fet que, ni en situacions com aquesta, prou greu, no sàpiguen actuar conjuntament, tots a una, buscant solucions viables, coherents i efectives, i sense interessos obscurs o partidistes, crec que ens ha de demostrar prou bé quina mena de persones ens governen.

divendres, 11 d’abril del 2008

Sandàlies



M’encanten les sabates, són una de les meves passions i cada canvi d’estació em faig farts de patir perquè començo a veure les noves col·leccions i me les voldria comprar totes.

Tinc uns gustos molt especials per a les sabates. M’agraden més aviat clàssiques i a l’estiu, sobretot, les sandàlies. Amb taló, no molt alt, o gairebé planes. No fa gaire anys que en porto, de més jove em veia els peus lletjos i pensava que els havia de dur ben amagats, però amb el temps et vas acceptant, estimant més, i, encara que els peus són els mateixos, tu ja no te’ls veus tan malament. A més, morenets i arregladets amb una bona pedicura, guanyen molt.

Avui he passejat una mica per la Rambla de Catalunya i he aprofitat per mirar sabateries i he vist algunes sandàlies molt maques. Concretament m’he enamorat d’unes, gairebé planes, amb poquetes tires. M’agrada que es vegi molt el peu, trobo que un peu gairebé nu, amb una tireta i prou, és més bonic, fins i tot sensual diria jo. Però Déu n’hi do a quin preu va la tira de sandàlia!!! No sé pas si hauré d’acabar anant descalça a aquest pas. No tenien res, dues tires, negres, molt baixetes, gairebé planes, però amb la mica de talonet necessari, perquè et facin el peu més bonic, però valien 210 euros!!! i, ara mateix, no m’ho puc permetre. O sigui que, tal com les he vistes les he descartades i he pensat que hauré d’esperar a les rebaixes i, si tinc sort i les trobo, i en funció de com les hagin rebaixades, potser me les podré comprar. Eren tan maques...

dijous, 10 d’abril del 2008

Dones



El món de la dona és ben complex. M’agrada relacionar-me amb dones. Em resulta fàcil trobar bona sintonia amb elles, m’hi trobo bé, i quan es dona això, sempre sorgeixen converses interessants. En conec força i tinc molt bones amigues.

Però també és cert que podem ser unes perfectes enemigues, per exemple, a la feina. Som tan extremadament competitives, que tan bon punt tenim la sensació que ens poden fer ombra o que ens poden prendre una parcel·la del nostre territori, ens podem tornar molt dolentes, fins i tot cruels.

El mateix passa quan es tracta d'homes, també competim i seríem capaces de perdre una bona amiga per culpa d’un home que, molt probablement, ens podria durar dos dies. O, com en algun cas he vist, podria passar de l’una a l’altre. He observat que sovint tendim a pensar que el que un home ha fet a una altra dona, a nosaltres no ens ho farà, que serà diferent, quan en realitat no ho és.

Una de les coses, però, per a la que tenim facilitat és per a la complicitat, la solidaritat, l’empatia, el fer-nos costat. Quan a una dona li passa alguna cosa la sabem entendre de seguida, podem escoltar-la, o parlar amb ella o quedar-nos al seu costat i demostrar-li que la comprenem, alleugerint-li una mica la càrrega.

Avui he anat a fer-me la manicura, fa anys que vaig al mateix lloc, encara que no tinc especial amistat amb cap de les noies que hi treballen, les conec i, més o menys, sempre hi tens una mica de conversa.

Mentre era allà ha arribat una que entra més tard, m’ha saludat i tal com li he vist l’expressió, la cara que feia, he pensat que li passava alguna cosa. Quan ha tornat a passar davant meu, ja canviada, li he demanat només “què tal?” i de seguida m’ha dit que no gaire bé, que massa coses, però no m’ha dit res més. Li he dit “cuida’t, pensa que la felicitat només te la pots donar tu, ningú més”. I m’ha dit que sí, que ja ho sabia, però que tenia massa xantatges emocionals al seu voltant, i que tenia la sensació que tot li sortia malament. “Doncs pensa en tu, mira per tu i ocupa’t de tu”. Se li han caigut les llàgrimes i ha marxat. No l’he vista més fins que al marxar, era a la caixa pagant, ha vingut i m’ha dit “espera, que et faig un petó, m’ha anat molt bé això que hem fet”. No m’ha explicat res, no sé què li passa, jo només li he dit que mirés per ella, però pel que sigui això l’ha reconfortada. He sortit trista, m’ha fet pena, se la veia força tocada, però alhora me sentit satisfeta, he notat que realment estava millor després d’aquesta breu conversa. Suposo que ha detectat que rebia tot el meu suport i segurament avui encara no l’havia rebut de ningú.


dilluns, 7 d’abril del 2008

Si


Rudyard Kipling
(Bombai, 1865 – Londres, 1936)



SI

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l’espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t’odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;
si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin,
si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop
sense dir mai res del que has perdut;
si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;
si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

--------------------------------------------------------------------------------

Traducció de Francesc Parcerisas

dissabte, 5 d’abril del 2008

Temps de reflexió

“En aquest temps de reflexió estic valorant qui m’interessa, quins desitjos tinc i vull tenir, cap a on em dirigeixo.... i veig que sempre t’hi tinc a tu participant.”



Has passat uns dies complicats, jo hi era, però en silenci, escoltant-te, amatent... Em va agradar rebre aquest sms i em va agradar el que em vas dir ahir.


divendres, 4 d’abril del 2008

Moments de felicitat

Fa un sol esplèndid, passo pel davant de la Catedral, un xicot, negre, amb rastes, amb guitarra, i acompanyat d’un blanc que només toca la guitarra, canta. Ho fa de meravella, amb aquella veu esquerdada que només tenen els negres, la gent, que els fa un cercle, fa cors, ell somriu, balla –amb aquell ritme que també només tenen ells–, m’hi aturo i començo a cantar tímidament amb tothom. És un moment màgic, tots cantem amb ell, però s’acaba la cançó. Ens demana, en anglès, si en volem més... I és clar que en volem més! Hi torna. Estem tots ben engrescats i ell canta, balla, somriu, es va acostant a la gent. Un vellet, amb bastó, que també s’ho mira, comença a ballar, no es mou del lloc, només amb els peus, ell que ho veu s’hi acosta, el vellet s’anima i balla una mica més. Un veritable moment màgic, per recordar.

Llàstima, se’m fa tard, haig de marxar. Qui ho diu que la felicitat costa de trobar... Que és difícil... Si no ets extremadament exigent, si saps valorar les coses petites, o si vas sempre receptiu pel món, no ho és tant. Tot marxant, contenta, vaig fent-me aquesta reflexió i cantant per dintre la cançó que acabo de deixar...




Bobby Mcferrin - Don't Worry, Be Happy

dimecres, 2 d’abril del 2008

Cels

No sóc professional de la fotografia i només agafo la càmera quan viatjo. En tinc una de força normaleta, i de rodet encara, però funciona bé i em sap greu arraconar-la.

Confesso que els darrers viatges que he fet m’he sentit una mica incòmoda, perquè era la única persona que encara enganxava l’ull a la càmera. Tothom anava amb les seves digitals i la memòria i les bateries, mentre que jo només amb els rodets de recanvi, però em sentia observada i, com que m’agrada molt passar desapercebuda, suposo que aviat sucumbiré a les noves tecnologies, però de moment, em ve de gust penjar fotos de la meva antiga càmera, que només té 8 anys, però això en tecnologia ja és una antigalla.

M’agraden molt els cels i quan viatjo sempre els fotografio, conec una persona que diu que se’ls mira més que abans, des de que sap de la meva afecció. No hi busqueu tècnica, perquè no n’hi ha, només hi ha el que es veu: quan m’agraden, quan m’impacten, o quan em sorprenen,... els fotografio.