Dones

El món de la dona és ben complex. M’agrada relacionar-me amb dones. Em resulta fàcil trobar bona sintonia amb elles, m’hi trobo bé, i quan es dona això, sempre sorgeixen converses interessants. En conec força i tinc molt bones amigues.

Però també és cert que podem ser unes perfectes enemigues, per exemple, a la feina. Som tan extremadament competitives, que tan bon punt tenim la sensació que ens poden fer ombra o que ens poden prendre una parcel·la del nostre territori, ens podem tornar molt dolentes, fins i tot cruels.

El mateix passa quan es tracta d'homes, també competim i seríem capaces de perdre una bona amiga per culpa d’un home que, molt probablement, ens podria durar dos dies. O, com en algun cas he vist, podria passar de l’una a l’altre. He observat que sovint tendim a pensar que el que un home ha fet a una altra dona, a nosaltres no ens ho farà, que serà diferent, quan en realitat no ho és.

Una de les coses, però, per a la que tenim facilitat és per a la complicitat, la solidaritat, l’empatia, el fer-nos costat. Quan a una dona li passa alguna cosa la sabem entendre de seguida, podem escoltar-la, o parlar amb ella o quedar-nos al seu costat i demostrar-li que la comprenem, alleugerint-li una mica la càrrega.

Avui he anat a fer-me la manicura, fa anys que vaig al mateix lloc, encara que no tinc especial amistat amb cap de les noies que hi treballen, les conec i, més o menys, sempre hi tens una mica de conversa.

Mentre era allà ha arribat una que entra més tard, m’ha saludat i tal com li he vist l’expressió, la cara que feia, he pensat que li passava alguna cosa. Quan ha tornat a passar davant meu, ja canviada, li he demanat només “què tal?” i de seguida m’ha dit que no gaire bé, que massa coses, però no m’ha dit res més. Li he dit “cuida’t, pensa que la felicitat només te la pots donar tu, ningú més”. I m’ha dit que sí, que ja ho sabia, però que tenia massa xantatges emocionals al seu voltant, i que tenia la sensació que tot li sortia malament. “Doncs pensa en tu, mira per tu i ocupa’t de tu”. Se li han caigut les llàgrimes i ha marxat. No l’he vista més fins que al marxar, era a la caixa pagant, ha vingut i m’ha dit “espera, que et faig un petó, m’ha anat molt bé això que hem fet”. No m’ha explicat res, no sé què li passa, jo només li he dit que mirés per ella, però pel que sigui això l’ha reconfortada. He sortit trista, m’ha fet pena, se la veia força tocada, però alhora me sentit satisfeta, he notat que realment estava millor després d’aquesta breu conversa. Suposo que ha detectat que rebia tot el meu suport i segurament avui encara no l’havia rebut de ningú.