dijous, 31 de desembre del 2009

Bon any 2010!

Google



Dia de balanç avui i, encara que no us relataré el meu, un en diré el resultat: positiu, molt positiu.


Que tingueu una bona sortida d'any i una millor entrada al 2010!!!


dimarts, 29 de desembre del 2009

Celebració: 300 apunts

Google


Si mai m’hagués imaginat tenint un bloc, menys encara tenir-lo i arribar a les 300 entrades, però és evident que com a profeta no serveixo perquè no només el tinc sinó que hi he arribat i sense cap intenció de parar de moment: aquest és l'apunt número 300.

No puc dir més que n’estic molt contenta, que m’ha obert un nou món, que m’ha permès conèixer gent fantàstica, que em sento satisfeta i que ho recomanaria a tothom això de tenir un bloc.

Gràcies a tots els que em visiteu i als que em comenteu, perquè sense vosaltres no seria el mateix i perquè les vostres aportacions sempre són benvingudes enriquint i arrodonint cadascun dels apunts.

De nou gràcies per acompanyar-me en aquest viatge tan fantàstic per la blogosfera!

Una copeta de cava per brindar?



Google


dijous, 24 de desembre del 2009

Regal de Nadal

Google



M’agraden les bones persones i cada dia més són les que vull a prop meu, perquè les bones persones tenen sensibilitat i capacitat d’estimar i qui estima difícilment farà mal.

Procuro ser bona persona, i me’n considero, i per això estimo i ho faig tant com puc i de totes les maneres possibles.

Aquest dies especialment, però també per a tots els dies de l’any, el meu regal per a vosaltres és aquest:



Piles de petons,
muntanyes d’abraçades
i desitjos de felicitat infinita.




Que tingueu molt bon Nadal!!!


dimarts, 22 de desembre del 2009

Blocaire invisible: pistes

Google


Aquesta persona i jo tenim una cosa en comú: la llengua, tot i que a mi no m’afecta tant.


No fa molt temps que em comenta.


Té dos blocs i participa en un de comunitari.

dilluns, 21 de desembre del 2009

Nadal (aclariment)

Google



Com en altres ocasions que he participat en el Relats Conjunts, en aquest darrer vaig inventar una història, un personatge i una situació. Fins i tot, i pretesament, no vaig posar-li sexe al personatge, però, potser per haver emprat la primera persona, sembla que tots heu pensat que era jo el personatge, que era a mi a qui em passava.

En altres relats he fet servir coses meves, fins i tot en un hi vaig fer sortir el caràcter d’una persona molt propera de la família, suposo que és lògic per poder explicar bé una situació, un personatge, pensar en alguna cosa viscuda o en una persona propera i en aquest cas vaig pensar en una situació meva i en dramatitzar-la, portar-la al límit.

Els que fa temps que em seguiu haureu pogut comprovar que tot i que explico moltes coses meves, mai he explicat les meves coses, i sobretot mai cap de negativa, no perquè no en tingui, o no me’n passin, senzillament perquè no m’agrada explicar-les, ni aquí ni fora, perquè no m’agrada tenir la sensació que faig pena ni preocupar ningú. Només 3 persones molt properes ho saben tot de mi i per tant també les coses més negatives o més tristes meves.

Recordo un dia que tenia moltes ganes de plorar, per un tema que naturalment no explicaré i que a més, afortunadament, ja està superat, que me les vaig empescar per fer un apunt parlant de plorar, amb un text fantàstic d’en Cortázar, però precisament per no explicar res, tot i que un estimat amic blocaire ho va captar de seguida i em va telefonar per dir-me –què et passa?

No, el Relats Conjunts no era gens el meu cas. Sí que és cert que tinc moltes, massa, absències i per tant molt poca família, també ho és que aquesta poca família que tinc treballa per Nadal normalment i no el podem passar junts, però ens veiem altres dies, també és cert que tinc unes magnífiques amistats que compten amb mi des de fa anys perquè passi el Nadal amb elles, però també hi passo la resta d’aconteixements familiars durant l’any, i per això ni estic trista, ni sola, i sobretot no m’hi sento gens de sola perquè, com deia el XeXu en el seu comentari, és com si m’haguessin adoptat i ja formés part de les seves famílies.

De fet, i ho dic amb agraïment, tinc una agenda d’activitats per a aquests dies ben plena, que volgudament acabo el dia 1, que és sagrat, és meu i per a mi i les meves coses.

Gràcies pels vostres comentaris de suport, veure tan d’afecte en aquest món de la blogosfera és molt reconfortant, però estigueu tranquils: m’encanta el Nadal i el gaudeixo plenament envoltada de gent que estimo, que m’estima i em fa feliç.

Ah! El Tronc de Nadal de can Mauri també és veritat i us el recomano, és boníssim!

diumenge, 20 de desembre del 2009

Relats conjunts: Bratislava Christmas market

Bratislava Christmas market, -12ºC




Haig de fer l’escrit del Relats Conjunts i en tinc molt poques ganes. Una imatge maca, que s’adiu molt amb aquests dies de festes: llum, color, regals, família i germanor...

Quin relat puc fer jo quan només tinc ganes de que passin les festes i ben de pressa. Sense pràcticament família i sense fer-me amb els pocs em que queden...

Em comença a cansar anar a casa d’amics, i mira que em tracten bé i amb afecte, però em fan sentir encara més la meva solitud. Taules enormes plenes de pares, fills, germans, nebots i avis i jo, l’amistat aquella que, pobre, no té ningú. Però m’espanta no anar-hi, imaginar-me a casa el dia de Nadal en solitud em sembla que seria massa dur, que no ho podia suportar.

Un cop més, un any més, aniré a comprar el Tronc de Nadal a can Mauri i aniré a casa de la Marta i el Joan a passar el dia de Nadal amb ells i la seva família.



Una nova proposta de Relats conjunts.


divendres, 18 de desembre del 2009

Temporal

marclaura



En Jesús M. Tibau m'ha fet un regal aquesta nit. M'ha enviat aquesta imatge -signada per marclaura- que ha trobat al 3cat24: l'Illa Roja en ple temporal.

Per als que no conegueu aquest paradís, penseu que entre la roca de l'esquerra -l'Illa Roja- i les de la dreta, a l'estiu hi ha platja i és on estirem les tovalloles.


dimecres, 16 de desembre del 2009

Música: "Alma mía"

Google




Quantes ànimes com la nostra ens hauran passat per davant, sense que ens n’haguem adonat... O se’ns hauran escapat de les mans... O senzillament no hem trobat...



Alma mia
sola siempre sola
sin que nadie comprenda
tu sufrimiento
tu horrible padecer.

Fingiendo una existencia
siempre llena
de dicha y de placer
de dicha y de placer.

Si yo encontrara un alma
como la mia
cuantas cosas secretas
le contaria.

Un alma que al mirarme
sin decir nada
me lo dijese todo
con su mirada.

Un alma que embriagase
con suave aliento
que al besarme sintiera
lo que yo siento.

A veces me pregunto
que pasaria
si yo encontrara un alma
como la mia.



Una versió preciosa de Pedro Guerra (que el You Tube no em deixa penjar) d’una cançó composta per Maria Grever.

dijous, 10 de desembre del 2009

Els llums de Nadal al centre de Barcelona

Dimarts, el Ferran ens mostrava unes fotografies de la decoració nadalenca d'enguany a Berlín, una meravella, i em va fer pensar en la que dijous vaig veure i fotografiar, tot passejant per Barcelona.

No són bones imatges i no les pensava penjar, però després de l'apunt del Ferran m'he decidit perquè veieu la diferència entre una ciutat i l'altra.



La Rambla




L'avinguda Diagonal




La Rambla de Catalunya




El galet! Un dels molts que han repartit pel centre de la ciutat




El carrer Aragó




El Passeig de Gràcia

dimecres, 9 de desembre del 2009

cap de setmana, sense pont

Google



Cinc amigues, descansant, rient, amb complicitat, confidències, amb vida per darrera, però amb ganes de molta més encara per davant, plenes de somnis, però tocant de peus a terra, independents, agafant-se les coses amb optimisme, passant-ho bé.

Un cap de setmana, sense pont, però ben aprofitat, amb visita cultural inclosa, bombolletes i dolls de tot tipus.

dijous, 3 de desembre del 2009

Més iniciatives blocaires

Aquests desembre també ve mogudeta la blogosfera. Feina per a qui en vulgui!






El veí de dalt -que no té aturador- ja torna a estar enredat, ara amb el Blocaire invisible. L’any passat va ser divertit i, finalment, emocionant i tot. Si voleu participar-hi, només cal que us passeu per casa seva i us hi apunteu.






En Mon de la Garrofa de Mon-Roig se n’ha pensat una de bona: el Pessebre 2.0, el primer Pessebre blocaire. Si us ve de gust ser “figureta”, passeu-vos per casa seva i apunteu-vos-hi.






Per acabar, us recordo que c@ts té penjada una enquesta al voltant dels premis, per qui vulgui dir-hi la seva.



Que a mi m’hagi arribat, no hi ha res més en dansa de moment, que en aquest món, mai se sap...

dimecres, 2 de desembre del 2009

Eucaliptus




Avui he comprat un ram d’eucaliptus. Com feia la meva mare per aquestes dates, jo també en poso a casa i el tindré fins passades les festes. El mateix ram, que mica en mica s’anirà assecant i agafant aquell color marronós, mentre anirà desprenent aquesta olor tan particular que trobo que fa Nadal.

Inevitablement, un any més...


dissabte, 28 de novembre del 2009

Caminada: El Montcau i la Mola

Fer un cim, petit –només n’he fet de petits–, és una experiència que costa d’explicar. Transmetre totes les sensacions que experimentes, es fa difícil. Veure’t allà dalt, mirar aquell paisatge, observar la natura, respirar aquell aire, et fa sentir petita per la immensitat que veus als teus peus, però també et fa sentir una gran satisfacció, una sensació de llibertat, una plenitud, que et dona molta vida.

Feia temps que no fèiem cap caminada. Durant un temps, n’havíem fet una al mes, però per mil coses ho havíem anat ajornant fins que finalment vam trobar una data, 28 de novembre, i un lloc, la Mola. Em feia il·lusió pujar a la Mola, no hi havia estat mai.

Pel camí ens hem topat amb el Montcau –que m’ha encantat– i també hi hem pujat. Un dia especialment agradable. De tornada, la lluna ens ha acompanyat fins als cotxes.



Pujant al Montcau



Ja al cim, l'ombra meva fotografiant la taula d'orientació



No és molt bona aquesta fotografia, però és feta des del cim del Montcau i la ratlla blanca que hi ha al fons, al mig, és el mar!!!



Arribant a Sant Llorenç, la Mola



El Monestir


El Montcau des de la Mola



Baixant, apareix la gran dama, la lluna



Al fons, al cim, Sant Llorenç, la Mola



Sota el núvol, a la dreta, Montserrat



La gran dama ens acomiada abans d'entrar al cotxe

dijous, 26 de novembre del 2009

Una troballa

Google



Tenia un dinar, volia que fos en un lloc especial, que el tinc, a la Barceloneta, però quan vaig trucar per fer la reserva, era ple.

Havia d’improvisar, no disposava de massa temps, però no m’agraden segons quins llocs, digueu-me rareta, i em va venir al cap una ressenya del Què fem? de La Vanguardia de feia una setmana, d’un restaurant també de la Barceloneta. El drama era que no en recordava el nom, però vaig navegar una mica per la xarxa, fins que el vaig trobar.

Era un lloc nou per a tots dos, però vaig decidir arriscar-me i la vam ben encertar. La primera grata sorpresa va ser un pa amb tomàquet de debò: molt ben sucat i amb un oli espès, verdós i amb gust, boníssim. Això ja em va fer molt bona impressió i la resta va ser millor encara.

Carxofes amb encenalls de foie d’ànec, cors de carxofa tallats molt primets i arrebossats, però amb una capa molt fina, i els encenalls pel damunt, que amb l’escalforeta de les carxofes acabades de fer es desfan una mica, i unes patates braves molt bones, que, amb el pa amb tomàquet, ens van fer de primer plat.

De segon, un arròs amb espardenyes i cloïsses, exquisit, ni sec ni caldós, sense entrebancs, cap closca, es podia menjar tot i amb unes racions ben completes.

Vam quedar tan bé que ja no vam poder amb les postres, que també feien molt bona pinta.

Pel que vaig veure a la carta, tenen moltes tapes, però també alguns plats. Tot em cridava l’atenció i la relació qualitat preu, molt bona, que també s’ha de mirar avui en dia.

Hi penso tornar perquè hi ha moltes altres coses que tinc ganes de tastar.

Aquesta troballa es diu Segons mercat, havia estat una peixateria, és en un carrer que no hi passes, hi has d’anar expressament i, per tant, no hi vaig veure cap guiri. A l’entrada hi ha una barra que vol semblar un taulell amb el peix del dia, perquè te’l puguis triar si et ve de gust. La decoració és moderna, però amb uns tocs casolans que el fan un lloc molt agradable. Ah, i per als fumadors, ideal, perquè hi ha zona de fumadors també.

Un dinar fantàstic, amb molt bona companyia i en un lloc molt recomanable.



SEGONS MERCAT
Balboa, 16
Tel. 93 310 78 80
www.segonsmercat.com

diumenge, 22 de novembre del 2009

Trobada blocaire



Una Fada vestida de tots colors, un Framiquel, sense hàbit, una Nimue entenedora i un Jordicine sense peli, però amb llibre a la bossa, presents, i un XeXu, absent, però molt present al pensament de tots a l’hora de les magdalenes...

Una trobada de descoberta, d’apropar-nos, de parlar de blocs, de blocaires de nosaltres, de què escrivim, de com ho fem, de perquè ho fem...

Una bonica passejada per la Geltrú, amb guia d’excepció, la Fada, que ens explica la història de Vilanova i la Geltrú, els orígens de la Geltrú i de Vilanova de Cubelles, perquè se la coneix prou bé, perquè s’estima les seves arrels i les explica amb devoció.

Passejada per la Rambla, saludant la gent, com n’és de coneguda aquesta Fada! Trobem música, sembla que l’hagi encarregada per a nosaltres...




Un dinar agradable en un lloc acollidor, descoberta de blocs, perquè en tenim de comuns, però també n’hi ha de molt valorats per nosaltres, però que els altres ni tan sols coneixen, ganes de mirar-los, de descobrir gent nova, tot i reconèixer que cada cop en tenim més per llegir i que el temps no s’estira.

Després de dinar un que marxa, però se’ns n’afegeix una, l’Eli, que ve a fer cafè i magdalenes, magdalenes que ha fet la Nimue, boníssimes! i que ens porten a parlar del XeXu, aquest xicotet que ens té el cor robat i que no ha pogut venir.

N’hi ha d’altres que també anomenem i que també ens resulten especials, el paseante, la Violette...

Haguéssim pogut seguir em sembla, ens queden coses per dir-nos, però tots hem de tornar a les nostres vides. Parlem d'una nova trobada, aquesta ens ha agradat molt.

De tornada, ja al barri, em trobo amb aquesta lluna, maca...




diumenge, 15 de novembre del 2009

Relats conjunts: Festa d'aniversari

Jordi Labanda




Finalment una celebració com Déu mana!

Aquí la gent celebra anys de bloc i no fa res o et fa treballar, a sobre, convidant-te a participar en el seu bloc...

Aquests dels relats conjunts es veu que en saben i han fet una festa de debò: en una casa amb jardí i piscina, bufet lliure, cava a dojo i glamur, molt glamur.

Per molts anys Relats conjunts!




Una nova proposta de Relats conjunts

dimarts, 10 de novembre del 2009

Properes activitats a Blogville

Violette Moulin


Aquest món de la blogosfera, o la catosfera com molt bé alguns l’han qualificat, crea afectes i molt probablement alguns desafectes també, perquè, vulguem o no, aquí ens mostrem, se suposa que tal com som, ens donem a conèixer i no tots podem agradar tothom.

Personalment, tinc poca relació amb gent d’aquest món, tret d’un parell de bons amics, tampoc m’escric amb regularitat amb ningú, només esporàdicament amb dues persones, i només vaig quedar amb la fada, tal com ja us vaig explicar en un post no fa gaire.

Hi ha gent que n’hi té moltes de relacions aquí, com n’hi ha que cap, també he sabut d’alguna història sentimental, com d’algun desamor, en fi que la blogosfera no és més que una de les moltes maneres de viure la vida, encara que viscuda, com em deia ahir un bon amic, molt de pressa.

El cas és que aquests dies, no sé si serà cosa de la tardor, la blogosfera està una mica revolucionada, diria que amb ganes d’activitat conjunta i he mirat de fer una mica d’agenda.

Per una banda, a la fada, la fada més fantàstica de Blogsville, li ha vingut de gust muntar una trobada-dinar i n’ha fet una convocatòria de la que només me’n faig ressò perquè, si hi teniu interès, us mireu els links. Com ja li vaig dir a ella per correu-e, jo no en sóc molt amant de trobades així a l’engròs, però sé que li fa il·lusió i em ve de gust de satisfer-la i acompanyar-la.

I per l’altra, el veí de dalt, el blocaire que hauria de tenir el premi Rècord Guinness per les múltiples i diverses iniciatives que sempre té per tal d’ocupar-nos el temps, se li ha acudit convocar una reunió de veïns, que no és res més que una excusa per aplegar-nos i fer-la petar una estona en un xat. Potser per als més tímids i/o ocupats, aquesta segona proposta pot anar més bé. Pot ser divertit, poder-nos saludar directament.

dilluns, 9 de novembre del 2009

dimarts, 3 de novembre del 2009

La jugada

Google



Avui fa una setmana que esclatava la notícia de les detencions a Catalunya d’una sèrie de persones, per ordre del jutge Garzón.

La meva reacció inicial va ser de consternació i tristesa, ja que fa anys vaig tenir ocasió de conèixer en Macià Alavedra i en Lluís Prenafeta i de col·laborar-hi professionalment. La relació va ser molt cordial i, per part meva, de respecte i admiració, sentiments que hores d’ara encara conservo, tot i fer molt que no sé res d’ells.

Després, però, de passar-me tota la setmana escoltant la ràdio, veient els telenotícies i televisió en general, llegint premsa digital i impresa, la consternació i la tristesa s’han convertit en ràbia, molta ràbia.

Sempre es parla de la doble moral dels americans, pel que fa als afers sentimentals, però em sembla increïble la doble moral que tenim aquí.

¿Des de quan ens ve de nou això del tràfic d’influències, de les irregularitats municipals, de les comissions i de totes aquestes qüestions?

¿Ja ningú recorda quan el President Maragall al Parlament de Catalunya li va retreure a l’Artur Mas allò del 3% i com tothom es va posar a xiular i a mirar cap a un altre cantó? Quan fins i tot al carrer es deia que era més del 3% i que no només havia passat i passava a la Generalitat sinó que a tots els Ajuntaments també...

¿Com s’ha justificat, i entès de seguida, el dèficit dels Ajuntaments amb la baixada de la construcció, perquè de tothom és sabut que els Municipis obtenen la major part d’ingressos –en blanc, negre o a canvi de– de la construcció?

¿Com es pot entendre que la Sindicatura de Comptes digui que ja havia avisat al Parlament de Catalunya –on hi són representats tots els partits polítics catalans, grans i petits, al Govern i a l’oposició– d’irregularitats a Santa Coloma i no se’n prengués cap de mesura?

Si fins i tot fa poc el propi President Pujol ho va dir ben clar a l’Àgora, que ell podia dir qui havia donat què a qui i que era millor no començar perquè tots podien prendre mal!

Diguem les coses clares d’una vegada i deixem de dedicar-nos a passar-nos la pilota els uns als altres amb l'"i tu més"! El finançament dels partits polítics se sustenta en les comissions, el tràfic d’influències i els tractes de favor. I el partit que digui que té les mans netes és perquè no ha ostentat mai el poder i si Esquerra i Iniciativa les hi tenen, si és que realment és així, és perquè encara que hi siguin (al poder) no en tenen (de poder) i per això s’han de dedicar a encarregar informes.

Com poden tenir la barra els senyors Zaragoza, Iceta i Puig de dir aquests dies que prendran mesures, que miraran de crear òrgans de control, etc etc etc I fins i tot el President Benach que també ha dit la seva dient que controlaran més... Si la Sindicatura de Comptes informa d’irregularitats i no en fan cas!

Naturalment que no hi estic d’acord amb tot això, però és la realitat i no es pot obviar i, si de debò es vol resoldre bé i de veritat, el primer que s’ha de fer és la Llei de finançament dels partits polítics que en una trentena d’anys de democràcia no s’ha fet encara i no crec que sigui perquè no hagin tingut temps precisament.

Em molesta molt que em prenguin per tonta, però també veure que hi ha molta gent que es queda amb la superfície de la notícia.

Tenint en compte que dono per sabut que res és nou, que el que passa passava i passarà, a Sant de què ara, en aquest moment en concret, el senyor Garzón –com si aquí no hi hagués jutges– decideix emprendre una acció a Catalunya, amb la Guàrdia Civil –com si no se sabés que també tenim Policia– i comença a fer anar el ventilador?

Crec que hauríem de rumiar-hi una mica més i no confondre’ns d’enemic, cosa que sovint tendim a fer.

Si un referèndum va esverar els espanyols, al Govern Central i als seus socis d’aquí, no poden estar gaire tranquils sabent que se n’estan organitzant uns quants més i arreu del territori. D’altra banda, i segons les enquestes, els socialistes tenen molt difícil la formació d’un tercer tripartit i no oblidem que el seu enemic és CiU.

A més, l’Estatut segueix al Constitucional i tots sabem que no sortirà sense que el toquin i saben que això generarà més crispació.

Quina millor manera de fer-nos callar, tapar-nos la boca, fer-nos abaixar el cap i deixar-nos en ridícul que posar a la presó persones significatives, encara que sense cap càrrec polític de Convergència?

Pel que he sentit aquests dies, l’alcalde de Santa Coloma no era Sant de la devoció del President Montilla. Sembla ser que de fet a ell li tocava ser el President de la Diputació de Barcelona, però el partit i, sobretot, el President Montilla no l’hi volien i que per això el van fer vicepresident.

Afegim-hi a això que com a conseqüència d’això van fer President de la Diputació al marit de la Manuela de Madre i que ara el més probable és que també el facin alcalde de Santa Coloma...

A mi tot això em sona més a jugada que a altra cosa.

Suposant que tot estigués fet innocentment i només a fi de bé, Per què en Garzón? No tenim jutges aquí? I si parlem de lladres –recordem la presumpció d’innocència– no en tenim un (en Millet), que a més ha confessat i ja ha declarat i es passeja tranquil·lament pel carrer?

No tenim tots els afectats, no sé si imputats, del cas Gürtel al carrer?

És molt lamentable que mentre nosaltres ens barallem entre nosaltres (els catalans, nacionalistes i independentistes), havent picat l’esquer que ens han posat, al Congrés ja hagin passat coses i molt importants que ens han passat per alt tret, pel que sembla, d’alguna persona com el Francesc Marc-Àlvaro que deia ahir a La Vanguardia en un article: El Estatut fue asesinado en el Congreso el pasado jueves.

Ho sento, però no tinc més remei que estar molt enrabiada i molt enfadada perquè sembla que no coneguem les males arts que alguns utilitzen –no és la primera vegada, ni serà la última–, ens quedem en la superficialitat de la notícia i, mentre nosaltres ens barallem i linxem l’Alavedra i en Prenafeta, ells, com sempre estiguin encantats, un cop més de la seva jugada.

Ja sé que aquest apunt és massa llarg, que segurament no agradarà a tothom, el més probable és que creï debat, que això ja m’està bé, però sento que l’haig de fer. Si no el fes, no crec que pogués tornar a escriure perquè em quedaria un nus a dintre que no m’ho permetria. Espero no ofendre a ningú, però si així fos, presento les meves excuses, però és el meu punt de vista i necessitava expressar-lo.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Llibres: El millor de la vida

Google


Bona part del que Rona Jaffe va explicar en aquesta novel·la té a veure amb la seva vida: nascuda el 1931, als dinou anys es va llicenciar a la Universitat de Radcliffe i ben aviat va entrar a treballar a l’editorial Fawcett, on, de simple secretària, de seguida va passar a editora. Després de quatre anys a Fawcett, la jove va decidir dedicar-se en exclusiva a l’escriptura, i una afortunada trobada amb un productor de Hollywood la va estimular fins al punt que en cinc mesos i cinc dies va acabar el primer esborrany d’El millor de la vida. Jaffe tenia en aquell moment vint-i-set anys i abans de donar per acabada la novel·la va entrevistar centenars de noies per certificar que la seva experiència en el món laboral era compartida per la majoria de les joves del seu temps.

Publicada el 1958, la novel·la es va convertir ràpidament en un èxit de vendes extraordinari, ja que era la primera vegada que temes tan delicats com el sexe i els abusos de què eren víctimes les dones a la feina es tractaven obertament en una obra de ficció destinada al gran públic. L’any següent, la novel·la fou portada a la gran pantalla en una pel·lícula protagonitzada per Joan Crawford i, en l’actualitat, els creadors de la sèrie televisiva Mad Men fan servir el llibre com a font d’inspiració dels guions.

L’èxit d’aquest títol la va animar a continuar escrivint, i l’autora va publicar quatre novel·les més. Abans de morir, el desembre de 2005, Rona Jaffe va crear una fundació que es dedica a promoure el treball de joves escriptores.


Fa uns dies, en un post en el que recomanava un llibre, el XeXu preguntava si era un llibre per a dones i la Carme i jo ens hi vam tirar a sobre, però m’he adonat que no es pot dir mai res. Llegint aquest, m’he fet farts de pensar en ell, perquè en aquest cas sí que crec que és un llibre per a dones. Naturalment que els homes el poden llegir, però penso que les dones ens hi podem sentir molt identificades tant amb elles, com pels homes que hem pogut conèixer al llarg de la nostra vida.

Un llibre publicat el 1958 als Estats Units, editat recentment aquí per primer cop, que parla de la societat americana d’aquella època, però que és totalment vigent en la majoria d’aspectes.

La història és molt senzilla, una jove, acabada de sortir de la universitat, entra a treballar en una editorial, a Manhattan, i explica la seva història i la de les amigues més properes que hi fa.

La feina, les relacions entre elles, la relació amb els homes: els caps, les parelles, els pretendents, els companys de feina. La importància que unes donen a la parella i a casar-se, la lluita d’una que n’hi dona més a la feina, però que no renuncia a l’amor tampoc. El sexe, tocat molt de puntetes, però deixant clar que hi és, que n’hi ha. La dependència que algunes dones es creen dels homes. A mesura que anava llegint, m’he vist a mi, he vist amigues meves, he vist homes que he conegut, i actituds d’homes que m’han explicat.

Per haver estat escrit fa 50 anys, tret de la roba que vesteixen, no hi ha cap diferència, podria haver estat escrit ara perfectament.

Poc més de 600 pàgines que passen de pressa, perquè vols saber què li passa a cadascuna d’elles i a ella, la Caroline, la protagonista, però també per conèixer de prop la societat d’una època, impensable aquí en aquells anys, però molt semblant a la nostra d’ara.

Un llibre que a més d’agradar-me m’ha semblat molt interessant perquè constata sobretot que en la majoria d’aspectes les relacions entre els homes i les dones han canviat ben poc, tant pel que fa a l’aspecte laboral com al més personal i a l’íntim.

Un llibre molt recomanable, especialment, aquest sí, per a les dones.

divendres, 23 d’octubre del 2009

El forner

Google



Com cada matí, a aquesta hora, puntual, baixa de la furgoneta.

Com cada matí, un home amb els pocs cabells que li queden, blancs, surt de dintre, amb la seva bata blanca curta.

Com cada matí, porta un sac en una mà i una gran safata en l’altra.

Com cada matí, endevino, perquè des d’aquí no ho veig prou bé, porta barres de pa en el sac i pastes en la gran safata.

Com cada matí, entra en el bar i, de seguida, torna a sortir amb el sac i la gran safata, penjant de la mateixa mà.

Com cada matí, torna a la furgoneta i marxa.


diumenge, 18 d’octubre del 2009

Una explicació



Divendres, pensant en el bloc, observava que des de després de les vacances el meu ritme havia baixat molt, que escrivia molt menys que temps enrere i que tenia la sensació com si em faltés la inspiració.

Intentant analitzar una mica què passava o, més ben dit, què podia estar-me passant, curiosament m’adonava que aquesta mena de falta d’inspiració coincidia amb un estat anímicament alt, fort, que em feia sentir molt bé amb la gent, però sobretot amb mi mateixa, i que això tenia a veure amb alguns petits canvis que havia sofert el meu entorn, la meva vida, des de començaments d’estiu, no molt importants tampoc, però que sumats tenien un cert pes, i que feien que tingués una gran sensació de pau interior, de tranquil·litat, i potser això feia que no tingués tanta necessitat d’escriure.

No, no ho penso deixar, però no us sorprengui que no actualitzi tant, tampoc que no us visiti tant, perquè també m’han entrat unes tremendes ganes de llegir més i hi dedico molt més temps i això me’n treu d’escriure i de visitar-vos. Suposo que tot són èpoques i etapes i bé, ara toca aquesta.

No obstant això, aquest món –i vosaltres, lògicament– m’ha donat tant i m’ha satisfet tant que crec que mai me’n podria desvincular o, si més no, ara com ara, només és un no tan sovint, que espero que sabreu entendre i que m’agradaria que acceptéssiu.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Visc(a) Barcelona: un nyap!

Fa força anys ja, a l’esplanada del davant de la catedral de Barcelona s’hi va fer una rehabilitació integral, molt ben resolta per cert, on es va aprofitar per fer-hi un gran pàrquing. Va quedar un espai ampli, net, amb els accessos a l’aparcament ben situats en un costat, que pràcticament no hi fan cap nosa.

Per resoldre el desnivell que hi havia, per la part que queda a prop del carrer del Bisbe, aquesta esplanada s’acaba amb un esglaó, no molt alt.

La vigília de la Mercè, el 23 de setembre, vaig passar per allà i, per sorpresa meva, vaig veure que aquell esglaó l’havien convertit en una petita rampa, feta amb asfalt! Suposo que ho acabaven de fer, perquè hi havia tot de tanques que protegien l’”obra”. La visió era d’autèntic nyap.






La meva pensada va ser que potser hi havia hagut queixes de persones que s’hi havien entrebancat i que ho havien resolt, però amb molt mal gust. Fins i tot vaig pensar que, com que l’Ajuntament havia de pagar la germaneta de la princesa, anaven malament de tresoreria i ho havien fet de la manera més econòmica possible, encara que esguerrant un espai com ja he dit, molt ben resolt per al meu gust.

L’endemà de la Mercè, divendres 25 de setembre, hi vaig tornar a passar i ja havien tret les tanques i el resultat era espantós!

Ho vaig comentar amb alguna persona, que em va dir que, efectivament, hi havia hagut queixes perquè la gent s’hi entrebancava.

La meva sorpresa va ser, però, que, passades les festes de la Mercè, havia desaparegut l’asfaltat i que ara, la vora que hi havia, havia quedat tota trencada, suposo que de picar-la per treure-hi l’asfalt. He seguit passant i fixant-m’hi i fins avui, cap novetat.







M’han sorgit tot de preguntes: es va fer per protegir les persones que anaven a les Festes de la Mercè? I la resta? No podien haver fet una cosa més ben feta i deixar-la permanentment? Quedarà per sempre allò trencat ara? Quin cost deuria tenir aquell nyap que només va durar 5 dies?





En fi, visc(a) Barcelona!


diumenge, 4 d’octubre del 2009

La fada

Google


Mentre vaig ser una nena, sempre vaig estar impressionada amb la fada de la Ventafocs, però em vaig fer gran i vaig descobrir que les fades no existien, que només apareixien als contes.

Però vet aquí que la blogosfera m’ha permès tornar-hi a creure.

Fa uns dies, vaig tenir l’oportunitat de conèixer una fada, la fada, en persona!

No, no va convertir cap carabassa en carrossa, ni cap ratolí en res, però em va fer passar una tarda fantàstica, em va encomanar molt bon rotllo i em va confirmar que a la blogosfera hi ha gent encantadora.

Gràcies fada!


dijous, 1 d’octubre del 2009

Un comentari

Carles Gran



Un comentari pot fer despertar sensacions adormides, un sms, només amb un somriure, pot ser un... –hi sóc! I una trucada pot obrir una porta, en realitat mai tancada, només ajustada, al desig.

Quan les relacions són lliures, d’amistat i complicitat, sempre queda un lligam, un vincle, que fa que la distància, física o mental, no ens acabi mai de separar del tot.


dimarts, 29 de setembre del 2009

Llibres: "El cielo es azul, la tierra blanca"

Google



Hiromi Kawakami (Tokio, 1958) estudió Ciencias naturales y fue profesora de Biología hasta que en 1994 apareció su primera novela. Sus libros han recibido los más reputados premios literarios, que la han convertido en una de las escritoras japonesas más leídas. La novela que ahora presentamos, su primer libro traducido al español, recibió el Premio Tanizaki y fue llevada al cine con gran éxito.


Tsukiko tiene 38 años y lleva una vida solitaria. Considera que no está dotada para el amor. Hasta que un día encuentra en una taberna a su viejo maestro de japonés. Entre ambos se establece un pacto tácito para compartir la soledad. Escogen la misma comida, buscan la compañía del otro y les cuesta separarse, aunque a veces intenten escapar el uno del otro: el maestro, en el recuerdo de la mujer que un día lo abandonó; Tsukiko, en un antiguo compañero de clase. Con una prosa sensual y despojada, Kawakami nos cuenta una historia de amor muy especial: el acercamiento sutil de dos amantes, con toda su íntima belleza, ternura y profundidad. Todo un descubrimiento literario.



Una història senzilla, on no passen gaire coses, dues persones que es troben, per casualitat, mengen, beuen, parlen, tampoc massa, passen hores juntes i se separen. Es tornen a trobar, a la mateixa taverna, i tornen a menjar, beure, parlar, encara que poc... No queden mai, només es troben, a vegades sovint, a vegades amb setmanes entre mig.

Tsukiko, 38 anys, que viu sola, amb una vida més aviat grisa, sense al·licients, un dia, per casualitat, es troba amb un professor que havia tingut a l’Institut a qui sempre va dir mestre. El mestre viu sol també es reconeixen i mengen i beuen junts.

Mai passa res, només es troben, mengen i beuen. No queden, no es truquen, no hi ha cap mena de compromís, però, mica en mica es va gestant una història d’amor, de l’amor de la seva vida, que Tsukiko ens relata.

Una història que et fa reviure coses viscudes, que et fa pensar en sensacions conegudes i que mica en mica vas vivint amb ells, com si hi fossis.

Un llibre de petits detalls, grans silencis, deliciós i molt recomanable.

diumenge, 27 de setembre del 2009

Tres exposicions al MNAC



Avui, al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), s’acaben dues exposicions: Això és la guerra! Robert Capa en acció i Gerda Taro. Estan separades, però, l’una dintre de l’altra.

Des de fa anys que sabia de l’existència de Robert Capa (1913), Hongarès d’origen jueu, que va marxar a París per qüestions polítiques, fotògraf de guerra i mort mentre cobria la d’Indoxina (1954). Fundador de l’agència Magnum, juntament amb David Seymour, "Chim", i Henri Cartier-Breson, entre d’altres, i considerat un dels fotògrafs més destacats del segle XX.

N’hi havia vist alguna altra d’exposició, fa anys, a la Fundació la Caixa, quan hi havia una petita sala a la Ronda de Sant Pere tocant al Passeig de Gràcia, i al Centre d’Art Reina Sofia de Madrid, també fa temps.

Poc més es pot afegir del que ja ha estat considerat com a mestre del fotoperiodisme modern.

Com a curiositat, algunes cartes manuscrites, algunes notes, una, que em va impactar, petita, però que en dos llocs hi diu SAVE THIS PAPER! (salveu aquest paper), suposo que conscient que en qualsevol moment podia morir, però que aquelles anotacions s’havien de salvar.




Google



En canvi, no en sabia res de la Gerda Taro (1910), Alemanya, filla de jueus polonesos, que, tot i els seus orígens burgesos, de molt jove va formar part de moviments socialistes i obrers i amb l’arribada dels nazis, va decidir fugir cap a París.

Allà va conèixer Ernest Andrei Friedmann, un jove hongarès que mirava de guanyar-se la vida fent fotografies, es van fer parella i van col·laborar professionalment. Ell feia fotografies i ella les comercialitzava. Però com que no els anava molt bé, es van inventar un nom, Robert Capa, una història, que era un famós fotògraf americà, i això els va proporcionar més feina i guanyar-se millor la vida. Es diu que tots dos havien utilitzat indistintament el nom de Robert Capa al començament i fins i tot es posa en dubte l’autoria d’algunes fotografies.

Hi ha, però, una diferència en el format de càmera que empraven i això els va poder diferenciar fins que ella va començar a signar com a Taro, especialment en la Batalla de Brunete, on també va morir, aixafada per un tanc (1937), però on va fer unes de les imatges més importants i significatives d’aquella batalla, reproduïdes per la premsa estrangera.

Sense dubte, Gerda Taro va morir massa jove. Les seves imatges són espectaculars. No només capta la imatge, sinó que a més tenen una gran sensibilitat i transmeten un missatge clar del que passa, però també gairebé pots intuir que se sentia en cada moment de cada imatge. Mai havia vist tan clar com en ella allò d’una imatge val més que 1.000 paraules. Una gran descoberta que mereixeria molt més ressò i una exposició separada, no hauria d’haver estat dintre de la de Robert Capa sinó al costat. Una fotògrafa brillant de debò.


Sortint d’aquestes dues exposicions et diuen que també pots anar a la cúpula, on n’hi ha una altra d’exposició, gratuïta aquesta, que es diu Fem memòria, on el MNAC i El Periódico, a través d’un web, han recollit imatges de la Guerra Civil fetes per ciutadans anònims d’aquells tres anys i que han anat enviant, com a activitat de les altres dues exposicions.

Una exposició molt emotiva, amb cares i noms de persones, la majoria signades i enviades pels autors i familiars. Amb breus explicacions de la imatge i del moment.

En un panell, un senyor gran que tenia al costat em va mirar i, assenyalant una imatge, em va dir: –miri aquest era el meu pare! La filla, que l’acompanyava, li va dir –pare... i jo li vaig dir: –deixa’l!

dilluns, 21 de setembre del 2009

Darrer dissabte d'estiu



M’aixeco, em faig l’esmorzar i enceto una confitura. Agafo el pot i llegeixo: confitura de taronja de Sóller. Somric, és un somriure còmplice, em ve al cap una tarda, una persona.


Quan ho tinc tot a punt, m’assec a l’ordinador, amb la safata al costat, amb el cafè amb llet, les torrades amb mantega i la confitura. Un plaer que em dono només de tant en tant, menys del que m’agradaria.


Poso 105TV, obro el bloc i començo a mirar-me els que segueixo. Quan porto una estoneta llegint i comentant apunts, una cançó em fa aixecar el cap: One. Una cançó que sempre em recorda una persona, la que me la va fer conèixer, torno a somriure.


Noto fresqueta, m’haig de posar alguna cosa al damunt, i penso que ja està arribant la tardor.


La tardor té uns colors molt macos, sobretot en el bosc, posa mil colors als arbres, però a mi me’ls treu. Em treu el bronzejat, em treu llum, i em posa grisor i mànigues. Necessito que passi ràpid, però no me’n surto perquè quan passi encara em quedarà l’hivern, que és molt pitjor, em posa fred, fred per dintre, que no em trec mai, per més que m’abrigui. No m’agrada que s’acabi l’estiu, no m’agrada passar fred, vull un estiu permanent, al carrer i dintre meu, però sembla que això encara està per inventar.

dimecres, 16 de setembre del 2009

Towanda!!!

Google



Aquest matí, anant cap a la feina, he arribat al Metro i m’he trobat una cua que arribava fins les escales. D’entrada, m’hi he posat, tot i que m’ha sorprès perquè no m’hi havia trobat mai en els dos anys que fa que visc a aquest barri. De seguida, però, i pensant què podia passar, se m’ha acudit que potser s’havien espatllat els accessos, torniquets em sembla que en diuen, n’hi ha tres i sovint n’hi ha algun d’espatllat, he sortit de la cua i he anat fins a dintre a veure què passava.

Efectivament, de les tres cancel·ladores , només en funcionava una i hi havia una treballadora del Metro ajudant els passatgers a passar les targetes –i suposo que resant perquè no s’avariés també. La cua que hi havia suposava perdre un comboi amb seguretat i potser dos o més, quan al matí tots anem amb presses i apurats de temps.

M’he adreçat a la noia i li he dit que si no funcionava no era culpa nostra, que no es podia tolerar aquella cua i que el que havien de fer era obrir portes i deixar passar la gent. Una altra persona ha dit que tenia raó, però la resta s’ha quedat fent la cua i ben callada.

Faig un incís per dir que agafo el Metro cada dia 2 vegades com a mínim i sovint autobusos. Per aquesta raó, a primers de mes em compro tantes targetes com setmanes té el més per no haver de preocupar-me més del tema, o sigui que pago sempre. D’altra banda, estic tipa de veure gent com passa sense pagar saltant les portes i moltes vegades en presència del personal, que fa veure que no ho veu, per estalviar-se problemes suposo, cosa que em molesta molt perquè em quedo amb cara de babaua i pensant que per què uns sí i altres no.

Tot seguit, he anat a un dels accessos que no funcionava, he aixecat la cama, he saltat i he entrat cap a les vies. L’empleada m’ha dit que em vindrien a buscar els de seguretat i li he dit que ja podien venir.

Suposo que si en aquell moment m’haguessin fet una fotografia, jo mateixa m’hagués espantat de la cara que posava, perquè estava indignada amb TMB, però també amb la gent que com xaiets feia la cua sense dir res.

Mentre baixava les escales, m’he recordat de la pel·lícula Tomàquets verds fregits, quan aquella dona dòcil, frustrada perquè està grassa i que se sent incompresa pel marit, després d’uns dies de conversa amb la Ninny, la velleta que s’està a la residència d’avis, va recuperant l’autoestima i en un aparcament d’un hipermercat, després que unes adolescents li prenen la plaça on pensava aparcar, tota decidida va i topa amb el cotxe d’elles repetidament dient towanda!, i quan elles li criden l'atenció se les mira i les hi diu que ho admetin, que és més vella i que la seva assegurança ho cobreix tot. I això he fet jo, pensar towanda!!! Perquè crec que he fet el que tots haguéssim hagut de fer.

No m'espantava que vinguessin els de seguretat, considero que tenia tota la raó i m'hagués defensat, però evidentment, no ha vingut ningú a buscar-me.