dissabte, 30 de maig del 2009

Setmana plena

Aquesta setmana ha estat molt plena i sense temps per escriure, com ja haureu pogut comprar.

Va començar amb la visita d’un amic molt estimat, una visita llampec, si es pot dir així, però no per això menys intensa. Molta conversa, molta complicitat i, sobretot, molta estimació...

Va seguir amb un Barça exultant...




Amb el Concert de fi de curs de la princeseta, on, juntament amb els seus companys –esquirols i conills– va cantar, fins i tot en anglès, i ballar. No cal dir que era la que ho feia més bé i estava més guapa...





La festa del Barça...



La Vanguardia


I, encara no ha acabat...

Promet un cap de setmana especial, amb bona companyia, amb visita turística per la ciutat i ruta gastronòmica...


diumenge, 24 de maig del 2009

Sóc un desastre!

Google



Les amistats no blocaires, que saben que tinc el bloc, quan entren a visitar-me al·lucinen i es pensen que en sé molt d’informàtica i, per més que els digui que no, que Blogger t’ho dona tot fet, que és una plantilla i llestos, no s’ho acaben de creure, però la realitat és que informàticament parlant sóc normaleta, i sort de la feina, que m’ha fet aprendre coses que m’han estat útils per a la vida personal, que si no, segurament no seria ni blocaire.

El cas és que els aparells electrònics no se’m donen gens bé. Em fan mandra, la veritat. Mandra d’investigar, de llegir instruccions, en definitiva, m’interessen poc.

No sé si em creureu, però és tal com ho explico, tinc un mp3 que em van regalar farà uns 3 anys, crec, que encara no he estrenat. No en tenia ni idea i em feia mandra llegir-me les instruccions.

La tele, d’aquestes planes i amb moltes prestacions, només sé engegar-la, canviar de canal i tancar-la. Tampoc m’he mirat mai el llibret en qüestió.

Quan em van regalar la càmera de fer fotos, al febrer, i això que em va fer molta il·lusió, se’m va crear un problema i gros. Creieu-me si us dic que la vaig tenir gairebé dos mesos sense tocar-la. Començava amb les instruccions i al cap d’uns minuts plegava avorrida. Ja ho sé, sóc un desastre i ja ho tinc assumit. Fins que un dia que vaig quedar amb uns amics, i sabia que venia un que hi entén d’aquestes coses i li agraden, vaig endur-me-la, juntament amb el llibret d’instruccions, i li vaig dir que me l’ensenyés a fer anar.

El primer mòbil que vaig tenir va ser un Nokia. Me’l va regalar la meva neboda, perquè jo no en volia, tot i que reconec que ara no podria passar sense, i bé, vaig aprendre’m els mínims per poder-lo fer anar.

Posteriorment, n’he tingut dos més i sempre han estat Nokia, perquè és el que ja em conec i no tinc ganes d’aprendre-me’n cap més de nou, i senzillets. No volia gaire complicacions, per no haver d’aprendre-me-les. El penúltim que em vaig comprar era senzill també, i, tot i tenir molts punts, em van fer pagar 50 €. Després em vaig sentir estafada perquè encara m’havien quedat punts sense utilitzar.

El cas és que feia uns dies que la bateria em durava poc i divendres em vaig passar per una botiga Movistar i vaig dir-los que volia un telèfon nou, senzill, i que no volia posar ni un euro. Que si em feien pagar, canviava de companyia. I sembla que vaig fer-ho bé, perquè me’n van donar un i sense posar-n’hi ni cinc.

Resulta que té càmera, ràdio, m’hi puc posar música, en fi, piles de coses, que segurament no faré servir, i per tant no m’he interessat per aprendre. Em vaig mirar com anava l’alarma que sí que la faig servir, els sms i l’agenda i ja me’n vaig despreocupar.

Aquest migdia em truquen i al moment va i es “mor”. Es veu que porta un mínim de càrrega quan surten de la botiga. L’he endollat i m’he disposat a tornar la trucada i va i m’adono que no sé com posar-lo en marxa. M’he tornat lela tocant botons i res. M’ha agafat un atac de riure perquè l’anterior tenia un botó per fora, però aquest, que en té molts per fora, no en té cap per posar-lo en marxa.

Tot plegat que no he tingut més remei que agafar el llibret d’instruccions i buscar com anava, entre morta de riure i de vergonya perquè he pensat que quan ho expliqués a qui em trucava no es creuria perquè havia trigat tant en contestar-li.

Definitivament sóc un desastre per a les coses electròniques.

dissabte, 23 de maig del 2009

Meme dedicat (3)

Google



Tot i que la majoria de posts que penja són dedicats al sexe, sempre ha estat extremadament delicat i respectuós.

Comenta tothom i gairebé sempre és el primer.

Tracta la dona impecablement.

Pare cofoi de ser-ne.

Ha estat capaç de deixar de fumar.

Te una gosseta, la Lluna, i n’està encantat.

Encara no sabeu de qui estic parlant?

Acaba de fer dos anys de blocaire i em feia il·lusió fer-li una dedicatòria especial.

Felicitats, Striper, i que en siguin molts més!

dimecres, 20 de maig del 2009

La píndola de l'endemà

Google


Sempre he estat a favor de l’avortament lliure i per tant de la seva legalització. Afegint-hi, però, que tan de bo no s’hi hagi de recórrer mai.

Em sembla bé la contracepció en general i també trobo bé que hi hagi la píndola de l’endemà o postcoital, de la mateixa manera que estic d’acord en que una jove de 16 anys pugui avortar lliurement si no es veu amb cor de ser mare, cosa que és fàcil d’entendre.

Tot això no treu, però, que no estigui d’acord amb la possibilitat d’automedicar-se amb la píndola de l’endemà. Aquesta píndola, per força, atesa l’eficàcia que sembla que té, ha de causar un fort impacte a l'organisme i no crec que sigui bo que es faci servir sovint i, sense un bon us de la contracepció, pot acabar sent com comprar aspirines.

Crec que no costa res que l’adolescent o dona que cregui que la necessita s’hagi d’adreçar al CAP, de manera que obtingui un mínim examen mèdic i/o com a mínim una conversa amb el metge que podrà suggerir, aconsellar i advertir dels perills i riscos de l’ús sovintejat així com insistir en els mètodes contraceptius menys impactants i recordar el perill de les malalties de transmissió sexual i sobretot del VIH i, per tant, recomanar el preservatiu abans que res.

Pel que sembla, cal molta pedagogia, molta més encara, informació i formació al voltant de tot això i, d’alguna manera, el fet d’anar al CAP sempre ajudarà a recordar-ho.

Si per el contrari, adquirir la píndola acaba sent tan senzill com comprar una crema de cacau, potser no tindrem embarassos no desitjats, però tindrem més VIH i efectes secundaris a dojo per l’excés de consum de la píndola.

Pel que fa a l’avortament, penso que, tot i trobar bé que sigui lliure i legal, ha de ser un darrer recurs al que recórrer perquè han fallat ocasionalment altres coses, no per deixadesa o irresponsabilitat.

Hauria d'haver moltes més campanyes informatives encara sobre el sexe segur i responsable.

dilluns, 18 de maig del 2009

Boles de cotó fluix



Aquest cap de setmana s'ha mort en Mario Benedetti i també el pare d’un company de feina i amic.

Aquest migdia al cel hi havia uns núvols que semblaven boles de cotó fluix i m’ha agradat pensar que s’havia posat així per rebre’ls amb tendresa i suavitat.



diumenge, 17 de maig del 2009

Homofòbia

Google


No tinc fills i ja no en tindré, però una de les coses que, mentre n’hagués pogut tenir, sempre em va preocupar va ser tenir un fill o una filla homosexual.

Em preocupava pensar quin calvari li podia esperar per part de la societat i la inestabilitat afectiva que això li podria ocasionar. Sabia els esforços que hi hauria de dedicar per fer-li entendre que això no el/la feia diferent, però que sí que hauria de ser fort/a per conviure en una societat plena d’etiquetes i de dobles morals.

Avui se celebra el Dia mundial contra l’homofòbia i se celebra avui perquè avui, 17 de maig, fa 19 anys NOMÉS!!!, que es va eliminar l’homosexualitat de la llista de malalties mentals per part de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Fa esgarrifar que faci tan poc i fa dubtar d’organitzacions com aquesta, on se suposa que hi ha persones cultes i amb formació acadèmica, que hi hagi aquest prejudicis.

Més que posar etiquetes i barreres, tothom, però encara més aquests tipus d’organitzacions, hauríem de parlar d’estimar, de respectar, de l’honestedat, de la lleialtat, dels principis, vers les persones siguin del sexe que siguin i que cadascú en la seva intimitat faci el que més li plagui.

No sóc homosexual, però tinc amics que en són i són persones normals, amb dos ulls, dos braços, dues cames, com jo, i quan es posen al llit em mereixen el mateix respecte que quan m’hi poso jo.


dissabte, 16 de maig del 2009

Relats conjunts: Torre Eiffel

Torre Eiffel, Robert Delaunay (1911)


No feia molt que es coneixien, quan van anar a passar uns dies a París i allà aquell amor es va consolidar. Estaven fets l’un per l’altre, s’estimaven, s’entenien, es compenetraven, compartien,... Un amor d’aquells que només es troben un cop a la vida, l’amor únic i de veritat.

Van passar els anys i aquell amor va anar canviant, però sempre per créixer, eren molt feliços, fins que un dia la mort va gosar aparèixer, sense demanar permís, i, sense concessions, va emportar-se’n un dels dos.

París sempre va ser un referent per a tots dos, el testimoni d’aquell amor tan gran. París els va acollir i els va acompanyar durant aquell camí tan planer, fet de complicitat i d’estimació.

La vida en solitud es feia dura, difícil, però s’hi anava adaptant, el seu record l’acompanyava i li donava força per tirar endavant. Se n’estava sortint, prou bé es podia arribar a dir. Tornava a somriure, a viure. Novament sentia pau interior i la felicitat, malgrat que sabia que seria diferent, començava a aparèixer a estones i només esperava que amb el temps anés en augment.

Hi havia, però, una cosa que no canviava. Des de l’endemà mateix de la visita de la mort i del robatori que li havia fet, tenia un somni: un somni que sempre era el mateix, es reproduïa una nit darrera l’altre, sempre igual, ja s’hi estava acostumant, fins i tot ja li estava deixant de fer por. Una imatge, sempre la mateixa, una Torre Eiffel desfent-se, destruint-se, una destrucció que interpretava com la de la seva felicitat plena.



Una nova proposta de Relats conjunts

diumenge, 10 de maig del 2009

"Temps de flors": la festa dels sentits

Ahir vaig poder gaudir de tots els sentits a pleret: Vaig veure, vaig sentir, vaig olorar, vaig degustar i vaig tocar.

Se’m fa difícil d’explicar breument –perquè el protagonisme avui és per a la imatge*– una visita a Girona, en Temps de flors, amb bona companyia.

Són moltes les sensacions que van aflorant, mica en mica, fins arribar a la màgia aquella on només es pot deixar pas al llenguatge de la complicitat i dels sentits.



































*Encara no domino gens la càmera digital, però vaig aprenent a fer-la anar...

dimecres, 6 de maig del 2009

Descobriment

Sovint, a l’hora de fer les coses, les persones tenim uns costums, que acaben convertint-se en rutina i aquesta rutina fa que tot sigui sempre igual, sense canvis, dominant perfectament tot el procés per la pròpia habitud.

Fa anys que per anar a treballar passo pels mateixos carrers, m’ho conec perfectament: les botigues que hi ha durant el recorregut, els bars, les pastisseries, els noms dels carrers, tot.

Fins fa ben poc, creia que em podrien haver demanat qualsevol cosa relacionada amb aquest recorregut que me la sabria, però vet aquí que dilluns em vaig adonar que això no era veritat, que segurament sempre se’ns escapen coses, per més que no ens ho sembli, potser perquè convençuts que ja ens ho sabem, ja només mirem, però no veiem.

Dilluns al matí, de camí de la feina, vaig descobrir el nom d’un carrer que no havia vist mai abans, i això que passo cada dia, com dilluns, per davant, però pel que sigui, en tots aquests anys, no m’hi havia fixat mai. Ja sé que no té més importància, però això em va fer reflexionar en que potser sovint, més del que ens pensem, no veiem tot el que tenim a l’abast de la nostra mirada. Bé, sí, hi ha un blocaire, el Jordi Casanovas, que veu moltes coses sempre, fins i tot, fa poc li vaig deixar un comentari demanant-li quants ulls tenia...





Per si teniu curiositat pel nom d’aquest carrer us deixo un enllaç on ho explica: http://www.tv3.cat/historiesdecatalunya/reportatges/rep168907302.htm



diumenge, 3 de maig del 2009

Més que un club

El País


Si alguna vegada m’haguessin dit que parlaria de futbol al bloc –tret de l’HFC– hagués posat la mà al foc negant-t’ho, però, si hagués passat, ara duria una mà embolicada i escriuria només amb l’altre, per sort, sempre dic posar la mà al foc, mai pluralitzo. I és que després del partit d’ahir no puc evitar fer-ho, perquè és la segona vegada en la meva vida que m’afecciono al Barça.

Mai m’ha agradat el futbol, ni li he vist cap gràcia, i per això sempre he passat del tema. Però quan veus un grup, que treballa en equip, ben dirigit i que n’obté bons resultats, dóna gust seguir-lo i si a sobre és el Barça, encara molt millor.

Fa molts anys, per raons de feina, tenia molt contacte amb una telefonista del diari AVUI, una catalana i barcelonista fins el moll de l’os, i m’explicava com en ple franquisme la única manera de cridar per Catalunya era anant al camp del Barça, perquè allà es podia, i que per això el Barça era més que un club. Perquè era on els catalans podien exercir-ne tranquil·lament. Emocionava sentir-la i entendre el que allò podia significar.

En aquella època, hi va haver un partit important, a Saragossa, que jugava el Barça, ni idea del que s’hi jugava ni amb qui, però sí que recordo que era important, que em va dir: –ja sé que no està bé, que Ell no està per a aquestes coses i que no ho hauria de fer, i espero que m’entengui i em perdoni, però he demanat a Déu que guanyi el Barça. I va guanyar, no sé si gràcies a Ell, gràcies a que van jugar bé o gràcies a que els altres ho van fer fatal, però va guanyar.

Potser per això, sense ser futbolera, sempre he tingut un afecte especial pel Barça. Després, al llarg de la vida, persones molt properes també han sigut molt barcelonistes i, per afecte a elles, també m’ha fet il·lusió que el Barça guanyés, perquè les sabia contentes.

Va haver una època, però, el 1992, que em vaig enamorar del dream team, va ser una època molt especial, com ara, de treball de grup, ben dirigit i amb bons resultats. Donava gust seguir-los! Va ser un moment molt especial del Barça aquell i el vaig seguir ben de gust.

Quan el Guardiola va començar a deambular per equips estrangers, sense entendre-hi gens, ho reconec, em va decebre una mica i vaig pensar que potser no era tan bo, que no el fitxés cap equip conegut, famós, i li vaig perdre la simpatia, la veritat. I quan el van nomenar entrenador del Barça –seguia sense entendre-hi gens– vaig pensar que era una relliscada més del Laporta –no em cau bé el president, no crec que sigui com ens va vendre que era– i no em va semblar gens encertat el nomenament.



El País


Em sembla que no era sola, que gent que sí que hi entenia tampoc hi estava massa d’acord, i bé, crec que ells i jo i tothom hem de rectificar i per això faig un post parlant de futbol perquè vull fer-ho públicament.

En Guardiola ha demostrat moltes coses en aquest curs i totes bones: senzillesa, humilitat, treball, cohesió, fermesa, autoritat, serenitat i n’estem gaudint dels resultats. Va començar des de sota zero i ha portat el Barça al cel. Em trec el barret i demano disculpes públicament al Sr. Guardiola, per no haver cregut en ell, i el felicito per la lliçó que ens ha donat a tots.

Ahir, cosa que no havia fet mai, vaig escoltar el partit per la ràdio, vaig patir, em vaig emocionar i gairebé vaig plorar al final pel triomf, per la feina ben feta i per la lliçó de saber estar que va donar l’equip a la capital del regne.

No vull acabar sense dedicar aquest post a persones que sovint m’han apropat al seu món, el Barça: el meu estimat F, el meu mimat Clint, el meu amic ddriver i el meu admirat nadador (em segueix agradant més paseante, què hi farem!).

divendres, 1 de maig del 2009

La iaia

La teixidora, Gabriel Planella*



Era una dona de posat dur, seriós. Acostumava a explicar-me històries de quan era petita, jove, històries de vida. Pensant-hi ara, m’adono que no sé quan va néixer ni quants anys fa que va morir, tot i que en fa molts.

Van ser molts germans, tampoc recordo la xifra exacta, però passaven de 10, encara que molts van morir de petits i en van quedar 6, amb ella. Quan li preguntava de què van morir els altres, recordo que em deia –de qualsevol cosa, en aquella època un nen podia morir d’un refredat.

El seu pare era de Múrcia, però es veu que no li agradava dir-ho això de que era “murcianu” i explicava que sempre deia que ell era “de un poquito más abajo de Madrid”. Es va cansar de passar la vergonya d’haver d’obrir la porta de casa seva, amb la mare amagada, i dir “mi mamá no está”, quan passava algun cobrador. –Quan jo tingui casa meva, això no em passarà–, deia que pensava sempre.

Als 11 anys, va començar a treballar en una fàbrica al Poble Nou, i no va plegar fins que es va jubilar, fent de teixidora. Hi anava a peu des d’on vivia, al nord de la ciutat. Es passava tota la jornada laboral de peu. 54 anys treballant no sé quantes hores de peu i anant i venint a peu també, els primers anys. Després van progressar anant en tramvia i més tard en autobús.

Treballaven amb el soroll de la maquinària. Aleshores no existia la contaminació acústica, i explicava que havien d’estar molt al cas, perquè podien prendre mal i perdre dits fàcilment, per sort, ella es va jubilar amb els 10. Amb aquesta imatge tan dura, era curiós quan deia que entre elles –les companyes– s’explicaven coses i fins i tot es podien explicar pel·lícules. Tenien un llenguatge de símbols, no sé si creat per elles o habitual de les fàbriques tèxtils, on només vocalitzant, exageradament, i gesticulant, però sense emetre cap so, s’entenien perfectament. Per exemple, per dir llet, deia la paraula, sense so, però marcant molt amb la boca la paraula, afegint-hi un gest on feia com si es recollís un pit, només recordo aquesta paraula ara mateix, però me n’havia ensenyat d’altres...

Tot ho explicava amb naturalitat, sense queixar-se’n, però vist des de la nostra perspectiva, fa esgarrifar tot plegat.

Quan va ser mare, sortia més aviat de casa encara, amb la nena –la meva mare– arreglada i ben embolicada i la portava a casa d’una senyora, en un altre barri, que la tenia tot el dia, fins que ella plegava, que l’anava a recollir. La casa on vivien, era una casa com de pagès, amb pou, amb 2 plantes, i el dissabte havia de netejar-la –aleshores es fregava de genolls– i de rentar la roba, a mà, al safareig del pati, tant si era estiu com hivern.

Cobraven per setmanes, la setmanada era molt popular en el món obrer, i ella tenia uns gots en una vitrina amb un paperet dintre amb el nom de cada despesa i cada setmana hi anava posant una quantitat, per tal d’arribar a final de mes amb els diners necessaris per cada rebut. Sempre deia, cofoia, que mai havia deixat de pagar res, sempre ho tenia tot separat i a punt.

Suposo que per tot això, era una dona de posat dur, seriós, perquè la vida que portaven era dura, malgrat que era feliç. Els avis es van estimar molt.

Com a única distracció, els dissabtes al vespre anaven al cinema. Hi havia un únic cinema, que feia dues pel·lícules, les que fossin. Quan la mare era petita, també l’hi portaven, fins i tot de bolquers. Els diumenges al matí anaven a l’hort, on l’avi hi conreava algunes coses, per consum propi, i el diumenge a la tarda l’avi escoltava el futbol per la ràdio. Quan la mare va ser joveneta, anaven al ball també, suposo que més per la mare. En aquella època, les noies coneixien els pretendents al ball. De fet, el pare el va conèixer al ball.

La iaia era Lerrouxista, però sempre vaig pensar que ho era per amor, amor a l’avi, que n’era un fervent admirador. Quan ja feia anys que l’avi era mort, sovint se la podia veure llegint les memòries d’en Lerroux, però crec que era una manera de recordar-lo, de sentir-lo més a prop.

Quan l’avi va morir, a casa, així que la funerària ho va arreglar tot, ella, decidida, va desfer el llit, va endreçar-ho tot de seguida i gairebé no va plorar. La vam veure plorar molt poc en públic, però alguna vegada havia dit que en privat el plorava cada dia. Era molt creient també, i sembla que això la va ajudar a portar-ho i suportar-ho, perquè el va perdre força aviat.


És curiós com la lectura d’un post, de cop, et pot obrir un dels calaixets de la memòria. Avui m’ha passat a mi, llegint un post del Sadurní Vergés. M’ha fet venir la iaia al cap i quin millor dia per retre homenatge, que el dia del treball, a una dona que va treballar des de nena, quan encara no tocava...




* En algun lloc he trobat que l'obra era del Gabriel Planella, però en algun altre diu Joan Planella i no en tinc la seguretat.