divendres, 1 de maig de 2009

La iaia

La teixidora, Gabriel Planella*



Era una dona de posat dur, seriós. Acostumava a explicar-me històries de quan era petita, jove, històries de vida. Pensant-hi ara, m’adono que no sé quan va néixer ni quants anys fa que va morir, tot i que en fa molts.

Van ser molts germans, tampoc recordo la xifra exacta, però passaven de 10, encara que molts van morir de petits i en van quedar 6, amb ella. Quan li preguntava de què van morir els altres, recordo que em deia –de qualsevol cosa, en aquella època un nen podia morir d’un refredat.

El seu pare era de Múrcia, però es veu que no li agradava dir-ho això de que era “murcianu” i explicava que sempre deia que ell era “de un poquito más abajo de Madrid”. Es va cansar de passar la vergonya d’haver d’obrir la porta de casa seva, amb la mare amagada, i dir “mi mamá no está”, quan passava algun cobrador. –Quan jo tingui casa meva, això no em passarà–, deia que pensava sempre.

Als 11 anys, va començar a treballar en una fàbrica al Poble Nou, i no va plegar fins que es va jubilar, fent de teixidora. Hi anava a peu des d’on vivia, al nord de la ciutat. Es passava tota la jornada laboral de peu. 54 anys treballant no sé quantes hores de peu i anant i venint a peu també, els primers anys. Després van progressar anant en tramvia i més tard en autobús.

Treballaven amb el soroll de la maquinària. Aleshores no existia la contaminació acústica, i explicava que havien d’estar molt al cas, perquè podien prendre mal i perdre dits fàcilment, per sort, ella es va jubilar amb els 10. Amb aquesta imatge tan dura, era curiós quan deia que entre elles –les companyes– s’explicaven coses i fins i tot es podien explicar pel·lícules. Tenien un llenguatge de símbols, no sé si creat per elles o habitual de les fàbriques tèxtils, on només vocalitzant, exageradament, i gesticulant, però sense emetre cap so, s’entenien perfectament. Per exemple, per dir llet, deia la paraula, sense so, però marcant molt amb la boca la paraula, afegint-hi un gest on feia com si es recollís un pit, només recordo aquesta paraula ara mateix, però me n’havia ensenyat d’altres...

Tot ho explicava amb naturalitat, sense queixar-se’n, però vist des de la nostra perspectiva, fa esgarrifar tot plegat.

Quan va ser mare, sortia més aviat de casa encara, amb la nena –la meva mare– arreglada i ben embolicada i la portava a casa d’una senyora, en un altre barri, que la tenia tot el dia, fins que ella plegava, que l’anava a recollir. La casa on vivien, era una casa com de pagès, amb pou, amb 2 plantes, i el dissabte havia de netejar-la –aleshores es fregava de genolls– i de rentar la roba, a mà, al safareig del pati, tant si era estiu com hivern.

Cobraven per setmanes, la setmanada era molt popular en el món obrer, i ella tenia uns gots en una vitrina amb un paperet dintre amb el nom de cada despesa i cada setmana hi anava posant una quantitat, per tal d’arribar a final de mes amb els diners necessaris per cada rebut. Sempre deia, cofoia, que mai havia deixat de pagar res, sempre ho tenia tot separat i a punt.

Suposo que per tot això, era una dona de posat dur, seriós, perquè la vida que portaven era dura, malgrat que era feliç. Els avis es van estimar molt.

Com a única distracció, els dissabtes al vespre anaven al cinema. Hi havia un únic cinema, que feia dues pel·lícules, les que fossin. Quan la mare era petita, també l’hi portaven, fins i tot de bolquers. Els diumenges al matí anaven a l’hort, on l’avi hi conreava algunes coses, per consum propi, i el diumenge a la tarda l’avi escoltava el futbol per la ràdio. Quan la mare va ser joveneta, anaven al ball també, suposo que més per la mare. En aquella època, les noies coneixien els pretendents al ball. De fet, el pare el va conèixer al ball.

La iaia era Lerrouxista, però sempre vaig pensar que ho era per amor, amor a l’avi, que n’era un fervent admirador. Quan ja feia anys que l’avi era mort, sovint se la podia veure llegint les memòries d’en Lerroux, però crec que era una manera de recordar-lo, de sentir-lo més a prop.

Quan l’avi va morir, a casa, així que la funerària ho va arreglar tot, ella, decidida, va desfer el llit, va endreçar-ho tot de seguida i gairebé no va plorar. La vam veure plorar molt poc en públic, però alguna vegada havia dit que en privat el plorava cada dia. Era molt creient també, i sembla que això la va ajudar a portar-ho i suportar-ho, perquè el va perdre força aviat.


És curiós com la lectura d’un post, de cop, et pot obrir un dels calaixets de la memòria. Avui m’ha passat a mi, llegint un post del Sadurní Vergés. M’ha fet venir la iaia al cap i quin millor dia per retre homenatge, que el dia del treball, a una dona que va treballar des de nena, quan encara no tocava...




* En algun lloc he trobat que l'obra era del Gabriel Planella, però en algun altre diu Joan Planella i no en tinc la seguretat.

16 comentaris:

Anònim ha dit...

VISCA MARTI POL¡.
JUGANT AMB BCN.

Emily ha dit...

Cal recordar aquestes dones. Van patir més que nosaltres i se'n queixaven ben poc. Està bé que la recordis el dia d'avui.
Quí cony va inventar el treball? S'ho hauria d'haver estalviat!

fanal blau ha dit...

bon homenatge, Rita!

un feliç ú de maig

Sadurní Vergés ha dit...

Gràcies per oferir-nos aquest testimoni familiar... és una excel·lent manera de preservar una part de la història del país que aparentment ens cau llunyana però en realitat encara tenim ben present.

Salutacions, Rita.
S.

XeXu ha dit...

És clar, els estímuls que ens obren les portes de la memòria són totalment espontanis. Mira la quantitat de coses que has recordat amb una porteta oberta. Però està bé, perquè hi ha records que mereixen ser escrits i tenir-los per tornar-hi sempre que es vulgui, i afegir-hi detalls, si cal, jo també ho faig. Em sembla que és comú que la gent guardi un gran record de la seva àvia, amb algunes coses que has explicat m'has fet pensar en la meva. Però cada vida és diferent.

Striper ha dit...

Un homenatge maquisim.

Ferran ha dit...

Com l'Striper, un retrat molt bonic... per una vida de les dures, pel que expliques.

Montse/Arare ha dit...

Em sembla que les nostres iaies eren totes semblants. Unes lluitadores, això és el que van ser!

Un bonic homenatge!!!

Un petonet des del meu mar!

Joana ha dit...

La meva mare, Rita va passar-se 40 anys en una fàbrica tèxtil en unes condicions semblants.
N'has fet un bon retrat. Gràcies . Emociona llegir-te!
Bona nit i bon cap de setmana que ncara queda...

el nadador ha dit...

No m'agraden els posts massa llargs (i això que jo n'he fet uns quants), però m'hauria quedat llegint coses de la teva iaia una bona estona més. Com aquelles novel.les que t'enganxen i es va fent tard i dius: va, una pàgina més i tanco el llum.

Rita ha dit...

Jugant amb bcn,
Visca!

fanal blau,
Gràcies!

Sadurní Vergés,
Gràcies a tu per la inspiració!

XeXu,
Em va agradar que m'hi fessin pensar i haver-ne pogut deixar aquest breu testimoni...

Striper,
Gràcies!

Ferran,
Gràcies! Dura i feliç, curiós... :-)

Arare,
Gràcies, maca!

Joana,
Gràcies!

nadador,
Hi ha posts que mentre els faig penso que t'agradaran i aquest n'és un... :-)

Gabriel ha dit...

Avui he estat a la Fira Modernista de Terrassa i he visitat el MNTEC. Al costat d'un teler hi havia una reproducció d'aquest quadre. És un quadre que ens transporta a tot una època, de gent lluitadora i treballadora com ho deuria ser la teva àvia.
Una salutació!

Rita ha dit...

Gabriel,
Gent lluitadora, valenta i amb empenta..

No t'hauràs fixat pas en l'autor?

Gabriel ha dit...

Ostres, doncs no m'hi vaig fixar...Haurem de fer algún tipus de cerca via google o un altre servidor.Segur que surt.És força conegut.

Anònim ha dit...

Hola, hi ha dues obres, la de Joan l'he conegut avui. La subhasten aquest mes a Balclis per 7500 preu sortida. Les dues teixidores son precioses, pero te mes vida la del pare Gabriel , que per cert no se on es troba.

Anònim ha dit...

Hola, hi ha dues obres, la de Joan l'he conegut avui. La subhasten aquest mes a Balclis per 7500 preu sortida. Les dues teixidores son precioses, pero te mes vida la del pare Gabriel , que per cert no se on es troba.