La iaia

La teixidora, Gabriel Planella*

Era una dona de posat dur, seriós. Acostumava a explicar-me històries de quan era petita, jove, històries de vida. Pensant-hi ara, m’adono que no sé quan va néixer ni quants anys fa que va morir, tot i que en fa molts.

Van ser molts germans, tampoc recordo la xifra exacta, però passaven de 10, encara que molts van morir de petits i en van quedar 6, amb ella. Quan li preguntava de què van morir els altres, recordo que em deia –de qualsevol cosa, en aquella època un nen podia morir d’un refredat.

El seu pare era de Múrcia, però es veu que no li agradava dir-ho això de que era “murcianu” i explicava que sempre deia que ell era “de un poquito más abajo de Madrid”. Es va cansar de passar la vergonya d’haver d’obrir la porta de casa seva, amb la mare amagada, i dir “mi mamá no está”, quan passava algun cobrador. –Quan jo tingui casa meva, això no em passarà–, deia que pensava sempre.

Als 11 anys, va començar a treballar en una fàbrica al Poble Nou, i no va plegar fins que es va jubilar, fent de teixidora. Hi anava a peu des d’on vivia, al nord de la ciutat. Es passava tota la jornada laboral de peu. 54 anys treballant no sé quantes hores de peu i anant i venint a peu també, els primers anys. Després van progressar anant en tramvia i més tard en autobús.

Treballaven amb el soroll de la maquinària. Aleshores no existia la contaminació acústica, i explicava que havien d’estar molt al cas, perquè podien prendre mal i perdre dits fàcilment, per sort, ella es va jubilar amb els 10. Amb aquesta imatge tan dura, era curiós quan deia que entre elles –les companyes– s’explicaven coses i fins i tot es podien explicar pel·lícules. Tenien un llenguatge de símbols, no sé si creat per elles o habitual de les fàbriques tèxtils, on només vocalitzant, exageradament, i gesticulant, però sense emetre cap so, s’entenien perfectament. Per exemple, per dir llet, deia la paraula, sense so, però marcant molt amb la boca la paraula, afegint-hi un gest on feia com si es recollís un pit, només recordo aquesta paraula ara mateix, però me n’havia ensenyat d’altres...

Tot ho explicava amb naturalitat, sense queixar-se’n, però vist des de la nostra perspectiva, fa esgarrifar tot plegat.

Quan va ser mare, sortia més aviat de casa encara, amb la nena –la meva mare– arreglada i ben embolicada i la portava a casa d’una senyora, en un altre barri, que la tenia tot el dia, fins que ella plegava, que l’anava a recollir. La casa on vivien, era una casa com de pagès, amb pou, amb 2 plantes, i el dissabte havia de netejar-la –aleshores es fregava de genolls– i de rentar la roba, a mà, al safareig del pati, tant si era estiu com hivern.

Cobraven per setmanes, la setmanada era molt popular en el món obrer, i ella tenia uns gots en una vitrina amb un paperet dintre amb el nom de cada despesa i cada setmana hi anava posant una quantitat, per tal d’arribar a final de mes amb els diners necessaris per cada rebut. Sempre deia, cofoia, que mai havia deixat de pagar res, sempre ho tenia tot separat i a punt.

Suposo que per tot això, era una dona de posat dur, seriós, perquè la vida que portaven era dura, malgrat que era feliç. Els avis es van estimar molt.

Com a única distracció, els dissabtes al vespre anaven al cinema. Hi havia un únic cinema, que feia dues pel·lícules, les que fossin. Quan la mare era petita, també l’hi portaven, fins i tot de bolquers. Els diumenges al matí anaven a l’hort, on l’avi hi conreava algunes coses, per consum propi, i el diumenge a la tarda l’avi escoltava el futbol per la ràdio. Quan la mare va ser joveneta, anaven al ball també, suposo que més per la mare. En aquella època, les noies coneixien els pretendents al ball. De fet, el pare el va conèixer al ball.

La iaia era Lerrouxista, però sempre vaig pensar que ho era per amor, amor a l’avi, que n’era un fervent admirador. Quan ja feia anys que l’avi era mort, sovint se la podia veure llegint les memòries d’en Lerroux, però crec que era una manera de recordar-lo, de sentir-lo més a prop.

Quan l’avi va morir, a casa, així que la funerària ho va arreglar tot, ella, decidida, va desfer el llit, va endreçar-ho tot de seguida i gairebé no va plorar. La vam veure plorar molt poc en públic, però alguna vegada havia dit que en privat el plorava cada dia. Era molt creient també, i sembla que això la va ajudar a portar-ho i suportar-ho, perquè el va perdre força aviat.


És curiós com la lectura d’un post, de cop, et pot obrir un dels calaixets de la memòria. Avui m’ha passat a mi, llegint un post del Sadurní Vergés. M’ha fet venir la iaia al cap i quin millor dia per retre homenatge, que el dia del treball, a una dona que va treballar des de nena, quan encara no tocava...

* En algun lloc he trobat que l'obra era del Gabriel Planella, però en algun altre diu Joan Planella i no en tinc la seguretat.