dimarts, 14 d’octubre de 2008

L'avi

Google


Ahir, pel carrer, al davant del bust d’en Cambó que hi ha a la Via Laietana amb Jonqueres, em vaig creuar amb un senyor que duia una nena d’uns 6-7 anys agafada de la mà i li deia –aquest senyor era en Francesc Cambó, un català, com nosaltres...– i ja no vaig sentir més.

Vaig entrar al Metro pensant en la funció dels avis i la bona feina que fan i vaig pensar en el meu.

El meu avi va morir quan jo tenia 13 anys, relativament jove, amb 66, d’un càncer que se’l va endur en 7 mesos. Suposo que per això mai entendré algunes coses que després, amb el temps, vaig saber que no eren bones, o considerades bones, però jo el vaig adorar.

Era senzill, bona persona, pacient, silenciós, sord, potser per això era silenciós, es perdia moltes coses, suposo. Tenia una rialla sincera, noble, espontània.

Els matins dels dies de Nadal, quan la mare i la iaia es posaven ben d’hora a la cuina, ell em portava a passejar per Barcelona. M’ensenyava llocs que a ell li agradaven i m’explicava històries. Tant aviat érem al carrer Mandri, amb aquells edificis plens de verd a la façana, com al carrer Escudillers, on encara hi quedava algun borratxo parlant sol i fent tentines, més que caminant. O a les “Golondrines” i anàvem fins a l’espigó, o a Montjuïc.

Quan es va enamorar de la iaia, deia, de seguida s’hi va voler casar. Tenia necessitats i no estava bé anar amb dones de la vida ja... Va anar a veure el seu pare, el de la iaia, i li va dir: –miri, jo necessito casar-me.

Em parlava de la guerra, deia que hi havia dos bàndols: els rojos i els nacionals. Jo li demanava que de quin era ell (sense saber res i entendre menys encara), i em deia que ell no era de cap dels dos, que ell era republicà. –Aleshores, avi, n’hi havia tres? –No, no, jo anava amb els rojos, però no n’era. Va estar pres al Burgo de Osma, província de Sòria, on hi havia gana, brutícia, i a ple hivern, els feien tirar al riu. Una vegada, molt refredat, l’hi van fer tirar, es va quedar tot morat, es pensava que es moria, però no va ser així, per sort, i li va marxar el refredat, em va explicar.

Quan vaig fer la comunió, em va agafar a banda i em va dir que ell no vindria a l’església, que no m’ho agafés malament, que m’estimava molt, però que allà no m’hi podia acompanyar. Que a la sortida ja hi seria i passaria la resta del dia amb nosaltres. Que ell a l’església només hi havia anat per casar-s’hi, i per portar la meva mare a l’altar, però que ja havia assegurat que no hi tornaria mai més, si no era amb els peus per davant.

Era ateu i la iaia molt creient. Ell li va dir que respectaria les seves creences, però que ella respectés que ell no en tingués. Així va ser. Es van estimar molt sempre i es van respectar encara molt més.

Va tenir una única amiga l’avi, que va esdevenir amiga de la iaia i de tota la família. Recordo haver-la anat a visitar en dues ocasions amb els avis: una monja. Ella em deia –si mai veus l’avi fent-li un petó a una dona que no sigui la iaia, és a mi! Quan s’estava morint, ella li va demanar que es deixés donar l’extremunció, que ho fes per la iaia, i va consentir.

L’avi era paleta, feia murals d’esglésies, sobretot. La va conèixer a Bordeus, on el van enviar a fer obres en una església d’un convent de l’orde. S’hi va estar uns mesos, sol, i allà va fer amistat amb la Mare Concepció, que també era catalana i dirigia el convent. Es veu que les converses que tenien eren llargues, dures, no s’entenien, eren pols oposats en qüestió de creences, però a l’hora van anar fent una sòlida amistat que va perdurar fins que es va morir ella, perquè un cop mort l'avi, va seguir amb la iaia i amb els pares.

Jo l’adorava, tenia passió per ell i el trobava tan bo... La seva mort, la primera de la meva vida, va ser molt dura de pair per mi.

Ell i la iaia, a vegades parlaven d’en Lerroux. N’havien estat seguidors. Jo seguia sense saber res i entenent menys.

Li agradava molt el futbol, era de l’espanyol.

Quan vaig ser més gran, algunes coses em van xocar molt, però els pares no en parlaven mai de política i no em van saber donar mai cap resposta a les meves preguntes, suposo que el franquisme els havia emmudit. En la meva memòria, però, l’avi seguirà sent una persona molt estimada i valorada. Mai ningú m’havia parlat tan clar com ell, a la meva edat, ni amb tanta naturalitat i maduresa.

26 comentaris:

Carquinyol ha dit...

Preciós relat. El franquisme va fer emmudir moltes coses, entre elles a alguns avis.

Carme ha dit...

Que bonic! M'ha encanta t el relat de l'avi. Els avis, per molt que els adorem sempre guarden misteris que no aclarirem mai. A vegade s penso que com a mare he explicat poques esperiències, poques coses viscudes, de nosaltres dels pares, desl avis. Potser encara hi som a temps.

Ferran ha dit...

Dels avis sempre hi ha algun aspecte fosc que se'ns escapa, però (gairebé) sempre són per nosaltres molt especials. Has explicat els teus records d'una manera molt bonica!

XeXu ha dit...

Tant temps després, és millor recordar les coses bones, que els avis solen tenir-ne moltes perquè estimen amb delit els nets, i deixar de banda les coses dolentes, que per sort, molts cops no arriben a les nostres orelles, o arriben molt tard, quan el bon record ja no canviarà.

Jesús M. Tibau ha dit...

els nostres avis deien les coses més clares que els nostres pares, ja que aquests últims van crèixer enmig d'una por, de la qual no s'han deslliurat encara del tot

òscar ha dit...

és un bonic homenatge als avis, a molt avis, que com el teu, l'edat i suposo que la guerra, els hi va fer perdre la por a explicar les coses sense embuts. admirables!

Cesc ha dit...

Hi ha persons que se'ns claven i sempre seran importants per a naltros, persones que pel què han donat i dit es claven aquí... i són part del nostre ser...

Rita ha dit...

Carquinyol,
Gràcies! Certament, el franquisme va fer molt mal.

Carme,
Gràcies! Fes-ho, explica'ls tot el que puguis. Jo ara ja no tinc ningú que em pugui explicar res del meu passat i quan els vaig tenir, lamentablement, no en vaig fer massa cas...

Ferran,
Gràcies! Sí, sempre queden llacunes amb els avis...

XeXu,
Cert. Per a mi el meu avi, malgrat algunes coses que no he entès, sempre serà especial. El vaig adorar!

Jesús M. Tibau,
Segurament tens tota la raó...

òscar,
Gràcies pel comentari i per la visita a l'Illa. Considera't a casa teva. :-)

Cesc,
Ja ho pots ben dir! Jo l'hi duc clavat l'avi...

Laura ha dit...

T'entenc perfectament i m'agrada molt la teva descripció i els teus sentiments cap al teu avi. T'has fixat en quant de bé et va fer, tot i que fossis tan petita, en com t'ha marcat?. Jo també vaig dedicar en el seu dia un post al meu avi. Tinc la sort de tenir-lo, encara, però si la seva mort -com en el teu cas- resulta la primera per a mi d'una persona de les més properes, sé que`ho passaré molt malament. Una abraçada!

khalina ha dit...

Realment els avis són persones molt importants, i és una sort els que poden gaudir-los molts anys, i poder sentir les seves històries

- assumpta - ha dit...

En el meu cas hi veig el rostre de la meva àvia, perquè el meu avi (l'altre es morir abans de nèixer jo) va ser sempre molt esquerp. No perdis mai aquests records ens ensenyen a comprendre un munt de coses !

Emily ha dit...

Rita, sempre ens queda el record del que ens han contat, no?
Sembla una persona molt especial.
Saps que conec una persona que va estar a la mateixa presó que ell?

horabaixa ha dit...

Hola Rita,

Emocionant relat. Maco i entranyable. En algunes coses m'has fet recordar al meu avi. Per sort va viure més anys amb mi, també anavem a passejar per BCN. El seu sentit de l'humor per les coses no gaire agradables, la manera d'entendre la vida.

Un cop vaig escoltar un cantant que deia que ell era diferent als seus amics, des de nano, per el seu avi. Aquella entrevista em va quedar grabada.

En el meu cas, van ser l'àvia i l'avi. No saps com els trobo a faltar.

Bona nit i una forta abraçada

Josep Lluís ha dit...

Si algun dia tinc nets, m'agradaria parlessin de mi com tu ho has fet del teu.

barbollaire ha dit...

Els avis, potser més que els pares, son el pont que ens apropen al nostre passat.

Tal vegada per que ja els agafem (relativament) grans i estan "de volta" de moltes coses.

Potser per que son conscients del que és la vida, i el seu futur és la memòria dels nets...
(ara no se si he dit una tonteria... ho deixo aqui per no empatollar-me gaire)

És una història preciosa, nina...
Bona nit
;¬)****

Una bosseta de petonets dolços

miq ha dit...

M'he enganxat fins al darrer punt d'aquest escrit sobre la vida del teu avi, tan ben narrada. Un plaer llegir-lo.

Josep-Empordà ha dit...

Els avis, ja les tenim aquestes coses.

Moltes vegades m'espanto de veure lo idealitzat que em tenen els meus nets. Els estimo amb bogeria. És una estimació diferent que la que sents pels fills. Deu ser que amb l'edat, ho veus tot amb un altre perspectiva i amb més calma, calma que valoran molt els nets, que normalment, tenen una pares atrafagats i amb poc temps per escoltar-los i dedicar-lis. Però no és pas cosa de la vida moderna, perque sempre ha sigut així. Ara que soc avi, encara recordo els meus, amb nostàlgia. Serà pel temps perdut que ja mai més tornará!.

Ah!, Rita, una cosa: feia anys que no gaudiam d'una tardor tant espéndida per ací, l'Empordà. La llástima és que no plou i no puc anar a "caçar bolets".

Cordialment.

mar ha dit...

preciós escrit rita...
sort que tens de tenir aquests records...
jo no en tinc i quan et llegia els trobava a faltar...
sort que els has compartit...
petonet...

Jo Mateixa ha dit...

Es que els avis son ben especials, jo vaig perdre els meus (matrimoni) fa una mica més d'un any i encara els ploro i recordo de tant en tant.

Una abrçada bonica!!!!

Violette ha dit...

Avui s'ha mort l'avi de la princesa de les rastes... un home diferent a qualsevol altre. El trobarem molt a faltar. Com tu al teu avi.

Una abraçada, Rita.

Rita ha dit...

Laura,
Que el gaudeixis molts anys, maca!

Khalina,
Ben cert el que dius...

-assumpta-,
No crec que l'oblidi mai, em sembla...

Emily,
Era molt especial, sí. Quina casualitat això de la presó! Ves a saber si van coincidir...

horabaixa,
Que bonic i quina sort que tinguem aquests records.
Petons, maca!

Josep Lluís,
Segur que sí. Dependrà de tu, només...

Barbollaire,
Gràcies! No t'empatolles pas. Dius el que penses i segurament és així.
Bona nit i uns petons!

miq,
Quina casualitat! Ahir precisament vaig visitar el teu bloc per primera vegada, però no vaig gosar comentar-te. M'ha fet gràcia trobar-te avui aquí. Gràcies pel comentari i per la teva visita. Considera't a casa teva!

Josep-Empordà,
Cert, de fet, jo l'hi tinc d'idealitzat l'avi! Et felicito per sentir-te tan cofoi dels néts i estimat per ells.
Quina enveja que puguis gaudir de la tardor empordanesa!

mar,
Si et van bé, disposa d'aquests records, serà un plaer compartir-los.
Petons!

Jo Mateixa,
Es recorden sempre, però amb el temps amb un somriure agradable.
Petons, maca!

Violette,
Em sap greu el que em dius de l'avi de la princesa de les rastes. Fes-li un petó de part meva i un altre per tu. Necessitareu temps doncs...
Una abraçada, maca!

Joan Alcaraz ha dit...

Felicitats, Carme, per aquesat preciosa història... i també pel premi.

el paseante ha dit...

Quina sort disfrutar d'un avi així, Rita. Crec que jo seria un bon avi per dur els nens a llocs bonics i carregats d'història o de records. Sóc molt "cebolleta" jo :-) El teu avi estaria molt content d'aquest text.

Rita ha dit...

Joan Alcaraz,
Gràcies pel teu comentari i per la teva visita!

paseante,
Gràcies! La gent "cebolleta" sempre té coses per ensenyar... ;-)

rits ha dit...

Uix! com em sona tot el què expliques!

La història del meu avi també s'assembla molt. Just ahir la vaig explicar! I també era ateu i la iaia molt creient!

Recordar-los és recordar part de la nostra història!

Rita ha dit...

rits,
Potse eren coses de l'època. Són els nostres antecedents!