L'avi

Google

Ahir, pel carrer, al davant del bust d’en Cambó que hi ha a la Via Laietana amb Jonqueres, em vaig creuar amb un senyor que duia una nena d’uns 6-7 anys agafada de la mà i li deia –aquest senyor era en Francesc Cambó, un català, com nosaltres...– i ja no vaig sentir més.

Vaig entrar al Metro pensant en la funció dels avis i la bona feina que fan i vaig pensar en el meu.

El meu avi va morir quan jo tenia 13 anys, relativament jove, amb 66, d’un càncer que se’l va endur en 7 mesos. Suposo que per això mai entendré algunes coses que després, amb el temps, vaig saber que no eren bones, o considerades bones, però jo el vaig adorar.

Era senzill, bona persona, pacient, silenciós, sord, potser per això era silenciós, es perdia moltes coses, suposo. Tenia una rialla sincera, noble, espontània.

Els matins dels dies de Nadal, quan la mare i la iaia es posaven ben d’hora a la cuina, ell em portava a passejar per Barcelona. M’ensenyava llocs que a ell li agradaven i m’explicava històries. Tant aviat érem al carrer Mandri, amb aquells edificis plens de verd a la façana, com al carrer Escudillers, on encara hi quedava algun borratxo parlant sol i fent tentines, més que caminant. O a les “Golondrines” i anàvem fins a l’espigó, o a Montjuïc.

Quan es va enamorar de la iaia, deia, de seguida s’hi va voler casar. Tenia necessitats i no estava bé anar amb dones de la vida ja... Va anar a veure el seu pare, el de la iaia, i li va dir: –miri, jo necessito casar-me.

Em parlava de la guerra, deia que hi havia dos bàndols: els rojos i els nacionals. Jo li demanava que de quin era ell (sense saber res i entendre menys encara), i em deia que ell no era de cap dels dos, que ell era republicà. –Aleshores, avi, n’hi havia tres? –No, no, jo anava amb els rojos, però no n’era. Va estar pres al Burgo de Osma, província de Sòria, on hi havia gana, brutícia, i a ple hivern, els feien tirar al riu. Una vegada, molt refredat, l’hi van fer tirar, es va quedar tot morat, es pensava que es moria, però no va ser així, per sort, i li va marxar el refredat, em va explicar.

Quan vaig fer la comunió, em va agafar a banda i em va dir que ell no vindria a l’església, que no m’ho agafés malament, que m’estimava molt, però que allà no m’hi podia acompanyar. Que a la sortida ja hi seria i passaria la resta del dia amb nosaltres. Que ell a l’església només hi havia anat per casar-s’hi, i per portar la meva mare a l’altar, però que ja havia assegurat que no hi tornaria mai més, si no era amb els peus per davant.

Era ateu i la iaia molt creient. Ell li va dir que respectaria les seves creences, però que ella respectés que ell no en tingués. Així va ser. Es van estimar molt sempre i es van respectar encara molt més.

Va tenir una única amiga l’avi, que va esdevenir amiga de la iaia i de tota la família. Recordo haver-la anat a visitar en dues ocasions amb els avis: una monja. Ella em deia –si mai veus l’avi fent-li un petó a una dona que no sigui la iaia, és a mi! Quan s’estava morint, ella li va demanar que es deixés donar l’extremunció, que ho fes per la iaia, i va consentir.

L’avi era paleta, feia murals d’esglésies, sobretot. La va conèixer a Bordeus, on el van enviar a fer obres en una església d’un convent de l’orde. S’hi va estar uns mesos, sol, i allà va fer amistat amb la Mare Concepció, que també era catalana i dirigia el convent. Es veu que les converses que tenien eren llargues, dures, no s’entenien, eren pols oposats en qüestió de creences, però a l’hora van anar fent una sòlida amistat que va perdurar fins que es va morir ella, perquè un cop mort l'avi, va seguir amb la iaia i amb els pares.

Jo l’adorava, tenia passió per ell i el trobava tan bo... La seva mort, la primera de la meva vida, va ser molt dura de pair per mi.

Ell i la iaia, a vegades parlaven d’en Lerroux. N’havien estat seguidors. Jo seguia sense saber res i entenent menys.

Li agradava molt el futbol, era de l’espanyol.

Quan vaig ser més gran, algunes coses em van xocar molt, però els pares no en parlaven mai de política i no em van saber donar mai cap resposta a les meves preguntes, suposo que el franquisme els havia emmudit. En la meva memòria, però, l’avi seguirà sent una persona molt estimada i valorada. Mai ningú m’havia parlat tan clar com ell, a la meva edat, ni amb tanta naturalitat i maduresa.