Això és un cop d'estat

Google

Jo no ho sabria explicar millor que en Vicenç Partal en el seu editorial d’avui.

Ara més que mai hem de fer pinya TOTS i no deixar-los que ens humiliïn més.

Castell per a la independència

Castellers del Poble Sec (Google)

M’aixeco tard, avui és festa, la Mercè, vaig anar a dormir tard també, i contenta.

Acabo una setmana que havia començat complicada, amb el 21 de setembre pel mig, però ha acabat molt bé amb una persona que m’agrada, i que m’agrada agradar-li, i més amiga d’una amistat recent que em complau molt de tenir.

Esmorzo amb calma, i busco per televisió si hi ha res de la festa major. A Barcelona TV fan castells, des de la plaça Sant Jaume, i em poso a mirar-me’ls i m’hi enganxo, m’emociono, i em passen moltes coses pel cap.

Ja ho sé, segurament divago, influenciada per aquest sentiment que tinc avui tan positiu, però penso que així com en Pep Guardiola posa vídeos als seus jugadors abans de partits decisius, potser seria bo que els polítics es miressin uns quants vídeos de castells.

Potser així s’adonarien que quan hi ha un objectiu la única manera d'aconseguir-lo és anant tots junts, tots a una, amb molt de seny i sense protagonismes. Que tothom hi té un paper important, des del més gran que es queda a baix fent pinya, fins a l’enxaneta que arriba a dalt de tot. Que cada pis que puja és important per al següent, que si només una persona falla tot se’n pot anar en orris, però que si tots, des del seu lloc, ho posen tot, el que es pot aconseguir és gran, molt gran.

I que si és important pujar i arribar al cim, tant o més ho és aguantar i baixar mica en mica, sense caure, baixar pis per pis, amb paciència, fent un darrer esforç, i quan tots, però tots siguin a baix, ja se celebrarà, es cridarà, es plorarà d’alegria, i és aleshores on sortirà la rauxa que també ens caracteritza i que és bona i sana de treure, però sempre amb la feina, la bona feina feta.

I tot això em fa pensar en la independència, que és ara l’objectiu que hauria de ser el més important per a tots, segur que s’ha de fer mica en mica, pis a pis com en els castells, amb una base sòlida, amb una bona pinya, però tots junts, fins arribar al final, com l’enxaneta, però un cop a dalt, un cop assolida, s’ha de saber baixar, pis per pis també, tenir un bon full de ruta, no n’hi ha prou en arribar-hi, després hi haurem de viure i conviure, amb la fortalesa que ens caldrà, perquè rebrem per totes bandes, i haurem de saber-les entomar i tirar endavant i tot això cal fer-ho amb molta seriositat i rigor i seny, molt de seny, fins arribar a ser un país normal, independent, i és aleshores, només aleshores, quan ja haurem baixat tots del castell, que podrem celebrar-ho i deixar-nos portar per la rauxa, amb la satisfacció de la feina feta, la bona feina feta.

Amor pel meu país

Un any més, ahir vam anar al Fossar de les Moreres amb l’F. La veritat és que des d’abans de vacances que no ens vèiem i inicialment vam estar més per posar-nos al dia de les nostres coses, que per l’ambient. A més era tardet quan ens vam trobar, però tot i així vam poder seguir els parlaments de dues formacions, les ofrenes florals i de cantar els Segadors per dues vegades.

Hi havia un bon ambient, jo diria que més còmode que l’any passat, que s’esbatussaven els uns als altres dialècticament –crits de botiflers! a tort i a dret– i una de les coses que vam recordar va ser la manifestació del 10 de juliol, el bon rotllo que hi havia, la tranversalitat de la gent, i com va penetrant el sentiment –i les ganes– d’independència.

Li explicava com després del 10 de juliol una amiga comuna em deia –si m’haguessis vist cridant independència, a mi! (no ho havia fet mai abans) i ell em deia que la seva mare, que mai havia tingut aquest sentiment, com molta gent fins fa poc, ara era la primera que deia que no hi havia cap més sortida.

I és que sembla que els polítics no gosin, o no vulguin, o no en tinguin prou ganes, però jo crec que amb ells o sense això acabarà sent. Digueu-me optimista si voleu o romàntica, però ja m’està bé. Bona diada a tothom!

El "mojito" del Clint

Fa dies que no actualitzo i podria dir que el principal motiu és la falta d’inspiració, però no és ben bé això. De fet, no he deixat d’escriure aquests dies, però quan em rellegeixo em veig tan poc políticament correcte que prefereixo desar-ho.

I és que aquests polítics –em ve molt de gust fer servir un diminutiu, però seré respectuosa– que tenim em posen malalta. No m’agrada com van les coses ni tampoc les entenc. No m’agrada que els darrers gestos als que estem assistint per part de tots plegats siguin en benefici personal i/o partidista. Com a exemple, les dues formacions que no es posen d’acord i no poden anar juntes a les eleccions per la confecció de les llistes, mentre que en l’ideari –que és on s’entendria que hi haguessin discrepàncies i que poguessin acabar en desacord– sembla que cap problema. ¿Què interessa més, el país o una cadira al Parlament de Catalunya?

I donant-li voltes a la política estava –no sé si us ha passat mai que si no publiques el que realment voldries no et surt res més, sembla que se’t faci un tap– que vaig decidir que prou i com que aquest cap de setmana hi ha la Fira d’indians a Begur, que celebra l’estreta relació amb Cuba, originada en l’emigració de molts begurencs a l’illa al llarg el segle XIX, i que en retornar, els que havien prosperat en els seus negocis, construïen ostentoses cases que encara avui decoren els carrers de Begur, vaig pensar en els "mojitos", que m’encanten, i vaig decidir penjar un apunt amb una foto d’un "mojito" i posar-ne la recepta.

Mentre buscava la foto al google, vaig veure que el meu estimat Clint acabava d’actualitzar publicant la meva intenció i com a conseqüència del mateix, de no voler parlar de política. Em va semblar tant bo que vaig decidir que no faria el meu apunt i que enllaçaria el seu aquí.

Bon cap de setmana a tothom!

Marxant...

M'acaben de passar aquesta imatge, és de l'any 1932!

No en poso la procedència perquè la desconec. Ho sento!

Marxo

Ara sí. Després de ser a la manifestació, una jornada inoblidable pel que crec que representa per a la història d’aquest país, petit, malmès i menystingut, però amb una gent amb una força i una il•lusió extraordinàries, me’n vaig de vacances, contenta, satisfeta i convençuda de que han de passar coses.




Ja poden dir que érem 4 gats, i obviar que la manifestació a més de transcórrer pel Pg. de Gràcia, també ho ha fet per la Rambla de Catalunya i per Pau Claris, perquè el Pg. de Gràcia estava col•lapsat, que a les 9 del vespre encara arribava gent a la Gran Via, procedent de la Rambla de Catalunya i del Pg. de Gràcia, que no hi ha hagut ni un sol incident, que hi havia criatures, gent amb cadira de rodes, que cridàvem i cantàvem, malgrat la calor.




Que diguin el que vulguin, nosaltres, els que hi érem, sabem com ha estat i què ha passat: només hem demanat el que ens correspon, per dret, malgrat els partits, els polítics, el TC, la Constitució, i trigarem més o menys, però ho aconseguirem. Sé que moriré en una Catalunya independent. Digueu-me romàntica, però n’estic segura.

Marxo uns dies a descansar i també d’ordinador.

Encara en som més!

Els actes de suport a la manifestació d'arreu del món es multipliquen

No estem sols!

VilaWeb

Quin goig m'ha fet veure això...

La capçalera

Google

Dilluns passat vaig arribar a casa a tres quarts de nou del vespre, vaig posar TV3 per tal de que no se’m passés el TN i vaig veure el president Montilla fent unes declaracions, així va ser com vaig saber que ja hi havia sentència del Tribunal Constitucional, i en aquell moment em van sorprendre les seves paraules dient que el poble s’havia de manifestar.

Em va sobtar que l’actual president de la Generalitat, que l’any 2007 no només no va anar a la manifestació de l’1 de desembre, sinó que ni ell ni la seva formació no li donaven suport, ara demanés que el poble es manifestés.

De seguida vaig veure que alguna cosa grinyolava i que m’hauria de rumiar molt bé si anava a la manifestació perquè de cap manera volia fer-los cap joc als socialistes, que s’acostava una campanya electoral i quedava molt bé fer-se els més catalans de tots, quan no ho sentien.

En vaig parlar amb un parell de persones de la meva confiança per veure si també hi veien el mateix que jo i efectivament coincidien amb mi tot i que una tenia clar que malgrat tot s’hi havia d’anar i l’altre dubtava com jo. Finalment, vaig decidir que sí, que hi aniria, però estant molt alerta dels esdeveniments.

Els fets que s’estan produint des del cap de setmana són prou evidents: el president Montilla diu que vol anar a la manifestació –jo penso que creu que ho ha de fer per imatge i per conveniència electoral–, però amb condicions. Primer deia que aniria darrera la senyera, en segon terme, darrera la capçalera amb la pancarta, però ara els socialistes estan fent pressions a tort i a dret perquè vol anar al davant, però només amb la senyera.

Sempre he dit, i algunes persones m’han censurat, que el president Montilla moltes vegades ja diu el que toca, però que el problema és que no s’ho creu, que no ho sent, que els seus no som nosaltres, que els seus són els d’allà, els de Madrid, i crec que tot aquest espectacle ho demostra ben clar. Ha volgut agafar el protagonisme, sobretot per prendre’l als altres, de cara a les eleccions, i ara vol fer-s’ho a la mida del seu gust per tal que des de Madrid no li facin pam pam al culet.

Només espero, i demano ferventment, que no s’afluixi i que al davant de la manifestació, a la capçalera, hi hagi la pancarta, que d’altra banda és el que proposa l’entitat convocant, Òmnium Cultural, amb l’acord de la resta de partits, tret dels socialistes i, òbviament, el PP i els Ciudadanos i és que ja ho deia Josep Pla “que allò més semblant a un espanyol d'esquerres era un espanyol de dretes” i que ell es posi on vulgui, com si no vol venir, que tampoc ens cal el seu suport amb condicions i de fet únicament i exclusiva motivat per uns interessos electoralistes.

A vegades, no ens entenc

Google

Es crema una bandera espanyola, es crema la foto dels reis, surt un pallasso –amb tots els meus respectes per als pallassos– amb barretina enmig del Festival d’Eurovisió i molta gent ho troba bé, s’engresca, se’n parla a tot arreu i tots som més nacionalistes i independentistes que mai.

Dic pallasso al Jimmy jump aquest perquè així ho havia cregut sempre, però ara ja ho he pogut comprovar perquè després de justificar la seva acció al festival d’Eurovisió en nom de Catalunya, divendres al vespre va sortir –i sense barretina– a un dels programes més casposos que hi ha a televisió, Sálvame de Luxe, a T5, i on es cobren bons calerons, per dir que aquesta acció havia estat perquè se sent artista de tota la vida i, sembla ser, perquè només vaig veure un trosset, però ho deia un dels cartellets que surten a sota la imatge, per retre homenatge a la Karmele perquè no l’havien deixada anar al festival.

Crec que no cal cap més comentari i només li demano que no utilitzi el nom de Catalunya en les seves pallassades, que Catalunya és mot més seriosa que tot això, i que a mi –com a catalana– no em representi més enlloc.

Però es fa un reportatge seriós, rigorós, amb el que hi podem estar més d’acord o menys, però que no es pot negar que és un bon document, i gairebé no se’n parla.

La meva primera sorpresa va ser quan l’endemà, a RAC1, esperant en Jordi Basté amb candeletes, pensant que el faria el tema del dia, no en va dir res, si més no fins gairebé les 9, que és fins quan jo puc escoltar el seu programa.

Des del meu punt de vista, Catalunya i la seva independència s’ha de reivindicar d’una manera seriosa, rigorosa, documentada i sobretot sense bel·ligerància, i aquest reportatge era un bon començament per encetar-ne el debat i moure, sacsejar, sensibilitzar la gent una mica, però suposo que altres interessos ho han deixat passar per alt.

Crec que ha estat una bona oportunitat perduda. I és que a vegades no ens entenc.

Adéu, Espanya?

Google

L’emissió ahir per TV3 del document Adéu, Espanya? , així com la breu entrevista posterior amb la seva directora, Dolors Genovès, va ser molt interessant així com importantíssima i crec que seria bo que tothom el veiés.

Una exposició excel·lent, feta amb rigor, amb arguments històrics, jurídics, econòmics i polítics.

Amb serenitat, amb respecte vers totes les opinions i, sobretot, sense cap ànim bel·ligerant, però amb rotunditat, fermesa i convenciment, es demostra, argumenta i justifica que tard o d’hora acabarà sent.

Insisteixo en que crec que cal que es vegi i es difongui aquest reportatge.

Al final, amb unes imatges d’uns castellers fent pinya, la veu en off va dir:

El 1906, el científic Santiago Ramón y Cajal va rebre el Premi Nobel de Medicina a Estocolm. Només feia un any que Noruega s’havia independitzat de Suècia, i Cajal va preguntar: com és possible això? I els suecs van respondre: perquè els noruecs així ho volien.

A mi em va emocionar i omplir d’optimisme.

A la primera ratlla, on hi ha el títol del reportatge subratllat, el teniu linkat.

Expressions intolerables

Google

Aquesta setmana hem viscut un episodi molt desagradable, en la meva opinió, com a conseqüència de l’entrevista que li va fer la periodista i directora de Televisió de Catalunya, Mònica Terribas, al president de la Generalitat.

Vaig tenir ocasió de veure-la i seguir-la amb atenció i crec que ella va estar molt bé, com sempre ha estat i amb tothom. Ella fa entrevistes, que es prepara i documenta, i l’èxit de les mateixes depèn de si l’entrevistat sap estar a l’alçada o no.

Si alguna cosa ha caracteritzat sempre la periodista és el seu estil punyent vers l’entrevistat, sigui del color que sigui, a fi de que contesti el que en definitiva interessa als ciutadans. És cert que sovint és incisiva, però és que d’alguna manera intenta evitar que l’entrevistat entri en circumloquis i acabi sense contestar allò que se li ha demanat.

El cas és que els socialistes, acostumats com estan a controlar tota la premsa catalana, segurament no s’esperaven que ella actués com la bona professional que és –com enyoro La nit al dia!– i van posar el crit al cel, esgarrifats pel tracte dispensat –així ho veuen ells– al president. Quan més aviat el que hauria d’esgarrifar-los és la constatació un cop més del nivell del president de Catalunya.

Malgrat aquesta introducció, però, sobre la ja famosa entrevista, que ha desencadenat un efecte contrari, també segons la meva opinió, perquè mentre la veia anava pensant que a la Terribas cada vegada li quedaven menys telediaris, però precisament després dels fets i de les terribles i grolleres crítiques ara penso que l’han ben blindada, a mi m’agradaria aprofitar aquest episodi, insisteixo que molt desagradable, per parlar d’una mena d’homes, que malauradament encara queden, i, lamentablement, penso que no són pocs, que només saben insultar les dones fent esment a qüestions sexuals i per tant atacant la dignitat de la persona.

Desconec què els porta a pensar i actuar així. Si tenen problemes de relació amb les dones o sexuals o si només és un ressentiment ocasionat com a conseqüència d’una mala experiència, però el cert és que no tenen arguments i sempre empren el mateix repertori, sigui quin sigui el conflicte, problema o motiu de desacord, quan el tenen amb una dona, que tractar-la de mal follada o bé de puta –i ho dic amb aquestes paraules, perquè són les que ells empren– si es troben davant d’una dona que tria i decideix i, normalment, no a homes com ells precisament.

I és així com un senyor, per dir-li d’alguna manera, ha gosat dir el que ha dit de la senyora Terribas, perquè no li va agradar com va anar l’entrevista amb el president de la Generalitat, sense fer cap més valoració, sense més arguments, només que el de veure –des del seu punt de vista– que una dona “es menjava” el seu líder i home a més.

O com ahir, que vaig llegir en un bloc –que no penso citar– el començament d’un apunt que, sense saber de què anava el tema, ni tan sols si podria tenir raó en la postura que defensava l’autor, però que és el de menys, perquè fins i tot amb tota la raó del món per a mi queda automàticament desautoritzat, per la manera de defensar-la, deia textualment, fent referència a una dona, “que li aniria bé que un negre del top manta li endinyés ben endinyada.“

Expressions així haurien de ser intolerables i censurades per tothom. Ningú, ni homes ni dones, hauríem de permetre que una persona es manifestés així davant nostre i fer-los evident el nostre enuig per aquestes maneres. Només així podrem fer-los fixar-s’hi més a l’hora de parlar o escriure i tant de bo si a més aconseguíssim fer-los canviar. No cal dir, i en això sóc dràstica, que una persona que s’expressi així, no ha de permetre-se-li i ostentar cap càrrec públic, perquè una persona que diu aquestes coses és impossible que sigui objectiva, respectuosa i equànime davant de qualsevol situació de conflicte que es pugui donar en el seu àmbit, sobretot si hi ha dones pel mig, per més disculpes que posteriorment demani i encara que ho faci públicament.


Val a dir que, per sort, ahir també, i en faig esment en honor a un altre mena d’homes, molt més interessants per a nosaltres, les dones, vaig llegir un apunt d’un home, Salvador Macip, aquest sí que el cito, i que en recomano la seva lectura, que em va encantar. Un home que demostra intel·ligència, cosa que ja sabem des de fa temps, i molta tendresa, cosa que als meus ulls l’honora, i que demostra que una cosa no està renyida amb l’altra.

Reagrupament

Google

Des de diumenge que estic seguint amb atenció l’afer Reagrupament que va esclatar dissabte a la nit. He llegit la premsa, vaig escoltar les declaracions del Joan Carretero dilluns a RAC1 i dimarts les de la Rut Carandell a la mateixa emissora i he llegit blocs, alguns de persones vinculades a l’organització, simpatitzants i fins i tot el d’un dels 4 membres que primer es van plantar, però que després van presentar la dimissió.

Encara ara no tinc clar què va passar –malgrat haver llegit també el bloc del Salvador Sostres, que sí que sembla saber-ho–, però el que sí que he vist, i amb tristesa, és que en aquesta bugada també hi hem tornat a perdre un llençol.

Quina llàstima que els catalans cada vegada estiguem més dividits. Al final creuré que tenim el que ens mereixem. ¿Com és possible que mentre PP i PSOE, que en teoria no tenen res en comú, siguin capaços de posar-se d’acord i anar a una quan es tracta d’anar contra els nacionalismes català i basc i en canvi nosaltres, els catalans, anem fent divisions i subdivisions que no fan més que minvar qualsevol possibilitat de força i unitat?

Haig de confessar que, personalment, i des de que vaig anar a una xerrada que va fer al meu barri, no hi posava massa expectatives en en Carretero, el vaig trobar molt fluix, la veritat, excessivament verd, fins i tot em va sobtar d’una persona que havia estat alcalde i conseller, però, com que també tenia clar que tampoc guanyaria les eleccions, em semblava que l’entrada al Parlament de Reagrupament podia ser positiva per al país i de passada útil per fer-los fer un bon rodatge.

També, que qui amb més il·lusió, entusiasme i ganes em va parlar de Reagrupament i d’en Carretero, des d’un bon començament va ser un dels 4 dimissionaris, en Francesc Abad. Fins al punt que em sabia greu que després de la xerrada a la que vaig assistir em demanés l’opinió, perquè sabia que el decebria, que li doldria. L’entusiasme que posava en ell i Reagrupament i la fe que els tenia eren enormes.

Aquests dies, llegint blocs de gent vinculada a l’organització he sentit molta tristesa. Hi ha adhesions als 4, n’hi ha de fetes individualment, però també hi he vist linxament així com que gent que es diuen amics han quedat dividits entre els dos bàndols i s’està barallant. Quina llàstima! Tinc la sensació que hi havia un gran potencial humà, gent que s’ho creia, que hi apostava fort i que s’hi havia posat amb il·lusió.

No sóc partidària de treure draps bruts, però creia que calia una explicació, però la que ha donat avui en Joan Carretero a Catalunya Ràdio, se l’hagués poguda estalviar.

És possible que Reagrupament sigui en Joan Carretero, com diuen alguns, i que per tant sense ell no pugui ser, però no és menys cert, si més no per a mi, que Reagrupament ja ha fet sostre. No crec que vagi molt més lluny.

Sigui el que sigui que hagi passat, les maneres, que en definitiva són el que compta, no han estat les més correctes, així com tampoc gens clares i això és d’una gran irresponsabilitat quan no s’està sol, quan hi ha una sèrie de persones de bona fe al darrera que han dipositat la seva confiança i la seva il·lusió en l’única empresa realment engrescadora que hi havia ara mateix.

Berlín, 9 de novembre de 1989

La jugada

Google

Avui fa una setmana que esclatava la notícia de les detencions a Catalunya d’una sèrie de persones, per ordre del jutge Garzón.

La meva reacció inicial va ser de consternació i tristesa, ja que fa anys vaig tenir ocasió de conèixer en Macià Alavedra i en Lluís Prenafeta i de col·laborar-hi professionalment. La relació va ser molt cordial i, per part meva, de respecte i admiració, sentiments que hores d’ara encara conservo, tot i fer molt que no sé res d’ells.

Després, però, de passar-me tota la setmana escoltant la ràdio, veient els telenotícies i televisió en general, llegint premsa digital i impresa, la consternació i la tristesa s’han convertit en ràbia, molta ràbia.

Sempre es parla de la doble moral dels americans, pel que fa als afers sentimentals, però em sembla increïble la doble moral que tenim aquí.

¿Des de quan ens ve de nou això del tràfic d’influències, de les irregularitats municipals, de les comissions i de totes aquestes qüestions?

¿Ja ningú recorda quan el President Maragall al Parlament de Catalunya li va retreure a l’Artur Mas allò del 3% i com tothom es va posar a xiular i a mirar cap a un altre cantó? Quan fins i tot al carrer es deia que era més del 3% i que no només havia passat i passava a la Generalitat sinó que a tots els Ajuntaments també...

¿Com s’ha justificat, i entès de seguida, el dèficit dels Ajuntaments amb la baixada de la construcció, perquè de tothom és sabut que els Municipis obtenen la major part d’ingressos –en blanc, negre o a canvi de– de la construcció?

¿Com es pot entendre que la Sindicatura de Comptes digui que ja havia avisat al Parlament de Catalunya –on hi són representats tots els partits polítics catalans, grans i petits, al Govern i a l’oposició– d’irregularitats a Santa Coloma i no se’n prengués cap de mesura?

Si fins i tot fa poc el propi President Pujol ho va dir ben clar a l’Àgora, que ell podia dir qui havia donat què a qui i que era millor no començar perquè tots podien prendre mal!

Diguem les coses clares d’una vegada i deixem de dedicar-nos a passar-nos la pilota els uns als altres amb l'"i tu més"! El finançament dels partits polítics se sustenta en les comissions, el tràfic d’influències i els tractes de favor. I el partit que digui que té les mans netes és perquè no ha ostentat mai el poder i si Esquerra i Iniciativa les hi tenen, si és que realment és així, és perquè encara que hi siguin (al poder) no en tenen (de poder) i per això s’han de dedicar a encarregar informes.

Com poden tenir la barra els senyors Zaragoza, Iceta i Puig de dir aquests dies que prendran mesures, que miraran de crear òrgans de control, etc etc etc I fins i tot el President Benach que també ha dit la seva dient que controlaran més... Si la Sindicatura de Comptes informa d’irregularitats i no en fan cas!

Naturalment que no hi estic d’acord amb tot això, però és la realitat i no es pot obviar i, si de debò es vol resoldre bé i de veritat, el primer que s’ha de fer és la Llei de finançament dels partits polítics que en una trentena d’anys de democràcia no s’ha fet encara i no crec que sigui perquè no hagin tingut temps precisament.

Em molesta molt que em prenguin per tonta, però també veure que hi ha molta gent que es queda amb la superfície de la notícia.

Tenint en compte que dono per sabut que res és nou, que el que passa passava i passarà, a Sant de què ara, en aquest moment en concret, el senyor Garzón –com si aquí no hi hagués jutges– decideix emprendre una acció a Catalunya, amb la Guàrdia Civil –com si no se sabés que també tenim Policia– i comença a fer anar el ventilador?

Crec que hauríem de rumiar-hi una mica més i no confondre’ns d’enemic, cosa que sovint tendim a fer.

Si un referèndum va esverar els espanyols, al Govern Central i als seus socis d’aquí, no poden estar gaire tranquils sabent que se n’estan organitzant uns quants més i arreu del territori. D’altra banda, i segons les enquestes, els socialistes tenen molt difícil la formació d’un tercer tripartit i no oblidem que el seu enemic és CiU.

A més, l’Estatut segueix al Constitucional i tots sabem que no sortirà sense que el toquin i saben que això generarà més crispació.

Quina millor manera de fer-nos callar, tapar-nos la boca, fer-nos abaixar el cap i deixar-nos en ridícul que posar a la presó persones significatives, encara que sense cap càrrec polític de Convergència?

Pel que he sentit aquests dies, l’alcalde de Santa Coloma no era Sant de la devoció del President Montilla. Sembla ser que de fet a ell li tocava ser el President de la Diputació de Barcelona, però el partit i, sobretot, el President Montilla no l’hi volien i que per això el van fer vicepresident.

Afegim-hi a això que com a conseqüència d’això van fer President de la Diputació al marit de la Manuela de Madre i que ara el més probable és que també el facin alcalde de Santa Coloma...

A mi tot això em sona més a jugada que a altra cosa.

Suposant que tot estigués fet innocentment i només a fi de bé, Per què en Garzón? No tenim jutges aquí? I si parlem de lladres –recordem la presumpció d’innocència– no en tenim un (en Millet), que a més ha confessat i ja ha declarat i es passeja tranquil·lament pel carrer?

No tenim tots els afectats, no sé si imputats, del cas Gürtel al carrer?

És molt lamentable que mentre nosaltres ens barallem entre nosaltres (els catalans, nacionalistes i independentistes), havent picat l’esquer que ens han posat, al Congrés ja hagin passat coses i molt importants que ens han passat per alt tret, pel que sembla, d’alguna persona com el Francesc Marc-Àlvaro que deia ahir a La Vanguardia en un article: El Estatut fue asesinado en el Congreso el pasado jueves.

Ho sento, però no tinc més remei que estar molt enrabiada i molt enfadada perquè sembla que no coneguem les males arts que alguns utilitzen –no és la primera vegada, ni serà la última–, ens quedem en la superficialitat de la notícia i, mentre nosaltres ens barallem i linxem l’Alavedra i en Prenafeta, ells, com sempre estiguin encantats, un cop més de la seva jugada.

Ja sé que aquest apunt és massa llarg, que segurament no agradarà a tothom, el més probable és que creï debat, que això ja m’està bé, però sento que l’haig de fer. Si no el fes, no crec que pogués tornar a escriure perquè em quedaria un nus a dintre que no m’ho permetria. Espero no ofendre a ningú, però si així fos, presento les meves excuses, però és el meu punt de vista i necessitava expressar-lo.

Transgènics

Google

A la Contra de la Vanguardia d’avui llegeixo aquesta entrevista mentre faig cafè. A mesura d’anar llegint em vaig crispant i només se m'acut pensar una cosa... És possible que els governants actuïn així? Podríem considerar-los assessins doncs?


Información secreta
Ha venido invitado por la plataforma Som lo que Sembrem y dice que urge presionar a los gobiernos a que exijan a las compañías productoras de transgénicos que se hagan públicos los estudios de los efectos que estos alimentos tienen en la salud: "No es posible alimentar al mundo con un producto que sólo se ha probado tres meses en ratas y cuyos análisis de sangre son secretos". ¿Tiene autoridad o es un loco de lo natural?... Preside el consejo científico del Comité de Recherche et d´Information Indépendantes sur le Génie Génétique (Criigen). Durante nueve años trabajó para el Gobierno francés evaluando los efectos de los transgénicos en la salud. Ahora lo hace para la Comisión Europea.


Dr. Gilles-Eric Séralini, experto de la Comisión Europea en transgénicos
"Los transgénicos son tóxicos para la salud humana"
IMA SANCHÍS - 08/04/2009

Tengo 49 años. Nací en Argelia y vivo en Caen (Francia), donde soy catedrático de Biología Molecular. Estoy casado y tengo dos hijos. Me preocupan el medio ambiente y la salud a largo plazo, soy especialista en toxicidad de variedades transgénicas y herbicidas. Soy cristiano

Es usted un radical de lo natural?
En absoluto, pero mi profesión es la investigación en biología molecular, cómo se hacen los organismos genéticamente modificados (OGM) y qué efectos tienen en la salud cuando los ingerimos.

¿Y?
Sabemos que el cáncer, las enfermedades hormonales, metabólicas, inmunitarias, nerviosas y reproductivas están relacionadas con los agentes químicos que contienen.

¿Cuántos tipos de transgénicos hay?
Soja, maíz, algodón y colza. Las semillas llevan incorporado el veneno para los insectos. Las de maíz y soja contienen Roundup, el mayor herbicida del mundo.

¿Hay muchos alimentos que contengan soja o maíz?
Sí, todos los que contienen por ejemplo azúcar de maíz (sodas, bebidas de cola, pastelería, salsas, bombones, caramelos, chocolate...). Y los animales que nos comemos que han sido alimentados con maíz transgénico (pollo, vaca, conejo, cerdo, leche, huevos...).

¿En qué dosis son peligrosos?
No lo sabemos, porque no se han hecho los test adecuados; sólo sabemos que nos hacen daño a largo plazo. En general, impiden que los órganos y las células funcionen bien.

Pero se han hecho test con ratas.
Sí, pero los resultados son confidenciales.

¡Pero qué dice!
Anormal, ¿verdad?... Hay que pedir a los gobiernos de Europa que hagan públicos estos análisis; y, cuando lo hagan, muchos debates ya no tendrán sentido porque serán evidentes los efectos de los OGM. Yo soy uno de los cuatro expertos que han trabajado para la Unión Europea en el conflicto que se debate en el marco de la Organización Mundial del Comercio entre Estados Unidos y Europa para etiquetar los OGM.

¿Europa es reticente a los OGM?
La UE ha pedido los resultados de las pruebas a las compañías para aceptar o no la comercialización de estos productos, pero las compañías dicen que son confidenciales, cuando según la ley de la UE deberían ser públicos. Ya hemos ganado algún juicio contra Monsanto demostrando los efectos nocivos de los OGM que pudimos analizar.

Cuénteme.
Para saber si los OGM son tóxicos, se hacen los mismos test en todo el planeta; se les da a las ratas dos dosis de maíz transgénico durante tres meses y se les hacen dos análisis de sangre, a las cinco semanas y a los tres meses. Los resultados fueron: aumento de grasa en sangre (del 20% al 40%), de azúcar (10%), desajustes urinarios, problemas de riñones y de hígado, precisamente los órganos de desintoxicación.

Suena fatal.
En España hay 100.000 hectáreas dedicadas al cultivo de maíz transgénico (casi todo en Catalunya), es la puerta de entrada de los OGM a Europa.

Usted también ha realizado investigaciones recientemente.
Sí, sobre los efectos del Roundup (el mayor pesticida del mundo, utilizado en tres cuartos de los transgénicos) en células humanas: directamente las mata.

Eso es grave.
Los expertos pedimos dos años de test sobre animales en laboratorio, tal como se hace con los medicamentos; pero entonces los OGM no son rentables. Hay un gran combate político y económico sobre este tema, y hay que decírselo a la gente: no nos permiten ver esos análisis de sangre ni conseguimos hacer el test más allá de tres meses. Esto es un escándalo escondido por las grandes compañías.

¿Tan poderosas son estas empresas que los gobiernos no puede detenerlas?
Es el mayor desafío financiero que jamás ha existido. Hay cuatro plantas que alimentan al mundo a nivel intensivo: soja, maíz, arroz y trigo. Las compañías registran patentes sobre las plantas de estos alimentos gracias a los OGM. Quien tenga las patentes y cobre royaltis cada vez que alguien las coma o cultive en el planeta será el rey del mundo; por eso las grandes empresas farmacéuticas han empezado a hacer OGM.

Qué miedo.
Las ocho mayores compañías farmacéuticas son las ocho mayores compañías de pesticidas y de OGM. Monsanto tiene el 80% de la biotecnología del mundo.

¿Y por qué lo permiten los gobiernos?
Hace quince años, todos los gobiernos de los países industrializados apostaron en el desarrollo de la industria de la biotecnología, donde se ha invertido mucho dinero público. Los gobiernos saben que hay problemas con los OGM, pero si consiguen y publican los resultados de los análisis, resultará que todo lo autorizado hasta el momento ha sido un error de graves consecuencias.

... Lo que hundiría cualquier gobierno.
Exacto. Aun así, jamás un OGM ha sido autorizado por los ministros de Medio Ambiente de Europa.

¿Por qué los científicos no presionan?
Ni siquiera uno de cada 10.000 tiene acceso a los datos. Yo hace nueve años que leo todos los informes europeos y americanos de controles sanitarios de OGM, y los únicos que hacen test son las propias compañías.

Usted los hace.
Pocos, son carísimos. Se debería exigir a las compañías que los análisis los realizaran universidades públicas en lugar de las empresas privadas a sueldo de las compañías.

El pacte

Google

D’ençà de les eleccions basques, he tingut al cap diferents posts, però després me’n desdeia, pensant primer que no passaria, que no podia passar després i, finalment, i davant l’evidència, doncs que ja no calia.

Aquest vespre tenia ganes de fer-ne un de ben diferent, però l’actualitat m’ha fet canviar d’opinió i he volgut fer esment d’un article d’en Partal, publicat ahir a vilaweb, per si se us ha passat per alt.

El títol és prou suggerent diria... La coalició de govern basca té majoria a l'Ajuntament de Barcelona i el contingut no té desperdici.

Pla Bolonya (2)

Google

Arran de l’anterior post, i després de veure afirmacions als comentaris que no tenia gens clares, però que tampoc em veia capacitada per desmentir, he estat buscant informació sobre el Pla i el primer que em trobo és això:

La Declaració de Bolonya, d’on surt l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) no és cap directiva de la UE, ja que la UE no te competències en matèria educativa. A aquest nivell només s'han signat declaracions d'intencions, que no tenen perquè complir-se. El Pla Bolonya afecta a molts països, alguns dels quals no formen part de la UE, en concret son 46, entre els que trobem Turquia o Azerbaidjan.

La UE, per iniciativa del Regne Unit, no té competències en educació. (Tractat Constitutiu de la Comunitat Europea, art.149.4)

· La Declaració de Bolonya sorgeix al 1999. Es tracta d'una declaració d’intencions que cada país decideix si vol aplicar-les, i com ho vol fer. Qualsevol país pot sortir sense cap mena de represàlia legal; de fet, a Grècia s’ha aturat sense representar cap mena de ruptura dins el Sistema Universitari europeu.

· L’àmbit de països adherits a la Declaració inclou Estats de fora de la UE.

· Per tal d'implementar el Procés de Bolonya, cada estat ha articulat la seva pròpia llei. A l’Estat Francès,la LRU; a l’Estat espanyol la LOU (2001, lleument reformada al 2007 amb la LOMLOU). El Reial Decret és un desenvolupament concret del que s'estableix a la LOU a grans trets: concreció dels graus, postgraus, etc.

· A Catalunya, el Parlament va aprovar la Llei d’Universitats de Catalunya al 2003 per adaptar-se a la LOU i a les reformes dirigides a la liberalització que estableix l’OMC:

“les aportacions del Govern de la Generalitat s’han de limitar a l’oferta universitària que es presta amb caràcter no empresarial, en previsió de la liberalització d’aquest sector en el marc de les negociacions en el si de l’Organització Mundial del Comerç.” (Preàmbul, LUC)

Un dels punts de la declaració diu:

Mitjançant aquesta declaració ens comprometem a assolir aquests objectius —dins del context de les nostres competències institucionals i respectant plenament la diversitat de cultures, llengües, sistemes d'educació nacional i de l'autonomia universitària— per consolidar l'àrea europea d'educació superior. Amb tal finalitat, seguirem les maneres de cooperació intergovernamental, junt amb les de les organitzacions europees no governamentals amb competències en educació superior. Esperem que les universitats responguin de nou amb promptitud i positivament i que contribueixin activament a l'èxit dels nostres esforços.

Convindreu amb mi que no estem prou ben informats i que sembla que no hi hagi voluntat que n’estiguem. Entenc que si Europa pren un camí, el que sigui, mirem de seguir-lo, per ser-hi i ser competitius, però també és cert que qualsevol declaració d’intencions i/o convenció, si es vol seguir, no es cap obligació, ha de servir per millorar i nosaltres sembla que estem perdent llençols en cada bugada.

Poso el link d’on he tret aquesta informació, no cal que jo vagi copiant coses i fer un post interminable, perquè em sembla interessant que us el mireu, és prou entenedor.

Després de llegir tot el que he trobat, penso que d’alguna manera, els Governs, Central i Autonòmic, estan aprofitant aquesta declaració d’intencions per fer una transformació de la Universitat, que no dubto que sigui necessària, però amb unes finalitats poc clares, que no expliquen, i una d’elles diria que és deixar d’invertir-hi diners, que hi posaran les empreses, però que òbviament repercutirà en les carreres de lletres, forçosament, ja que les empreses no inverteixen en aquest producte.

Per tal de "desengreixar" una mica, aprofito per recomanar-vos la visita a aquesta ciutat italiana, és una meravella.

Pla Bolonya

Google

Fa un any, quan vaig començar sentir parlar del Pla Bolonya, els professors de la Facultat de Geografia i Història no hi estaven d’acord, o això era el que deien als estudiants, i em sobtava que no diguessin res públicament. Celebro que finalment surtin a la llum. Potser això farà fer un gir a tot plegat, sobretot a l’opinió pública, i donarà més consistència a la protesta. Avui se n’han tancat uns quants i demà uns 150 diuen que aniran a la manifestació. Tant de bo!

Mossos d'Esquadra

Google

Fa molts anys, quan la Generalitat de Catalunya encara era la Diputació de Barcelona, hi havia Mossos d’Esquadra. Eren uns senyors –per a mi que era una nena– amables, que feien una funció pràcticament decorativa al Palau de la Generalitat, que aleshores potser molts no sabíem ni que l’era.

Amb el restabliment de la Generalitat, i aplicant l’Estatut de Catalunya, l’any 1984, va sortir la primera promoció –280 efectius– de l’anomenada Policia Autonòmica, que juntament amb els 100 que provenien de la Diputació de Barcelona, van formar el nucli originari de la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra. Un dels requisits per participar en les oposicions d’aquella promoció, era tenir el BUP.

Vaig conèixer molts membres d’aquella primera promoció i puc assegurar que eren nois joves, amb il·lusió, ganes, que parlaven català i el que no era catalanoparlant –només en recordo un ara mateix–, sempre el parlava.

Quan s’havia d’endegar el desplegament dels Mossos pel territori, i era obligada l’ampliació d’efectius, es van començar a fer promocions de milers o més d’efectius, amb presses, i, com sempre s’ha dit, les presses no són mai bones.

Un dels primers problemes que es van trobar va ser que no hi havia prou aspirants amb el BUP i, com que eren conscients que havia d’haver moltes més promocions, la única solució que van trobar va ser baixar el nivell i demanar només el graduat escolar.

Després d’aquest darrer paràgraf, crec que es fa necessari explicar que no crec que per tenir títols les persones siguin millors, jo no vaig voler estudiar –cosa que vaig mirar de solucionar després dels 40 anys–, i no em crec millor persona ara que abans de tenir un peu a la Universitat, però és cert que davant d’un nombre elevat i desconegut de persones, una titulació sempre dona una certa garantia, posa un llistó d’on partir. Després, si parlem cas per cas, segur que podem trobar persones excel·lents sense estudis i d’impresentables amb titulacions, carreres i màsters.

El fet de baixar el nivell i que molts joves no trobessin feina fàcilment –feina segura i ben pagada, pel que hi havia al carrer– va incrementar molt el nombre d’aspirants, però també va ocasionar que el sedàs fos més permissiu, perquè d’altra banda seguien les presses per tirar endavant amb el desplegament i havien d’anar sortint promocions.

No fa massa que es van celebrar els 25 anys de la primera promoció de la Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra i d’aquells 380 efectius s’ha passat a 13.000.

Suposo que en un col·lectiu tan gran, com a tot arreu, hi ha d’haver de tot, i és cert que una de les coses que tots hem pogut constatar és que et creues amb una parella de Mossos pel carrer i els sents parlar castellà, cosa que jo els prohibiria en horari de feina i vestint l’uniforme, ja que com a representants de la Generalitat haurien de donar exemple i parlar la llengua del país, per més que el castellà també sigui oficial.

Això no vol dir que els consideri pitjors, però no nego que m’agradaria més que la policia del meu país parlés la meva llengua, però sobretot m’agradaria que fos millor, diferent, a la que havia vist de petita i que anava vestida de gris.

Independentment, però, de com sigui individualment cada Mosso d’Esquadra –i penso que això correspon anar-ho controlant i solucionant, si cal, als seus superiors immediats, per tal que no practiquin abusos en les detencions, o quan van a discoteques a nivell particular i per qualsevol discussió utilitzin la prepotència que els dona el carnet de membre de la policia–, considero que les actuacions que van tenir lloc en el desallotjament de la Universitat de Barcelona i els incidents posteriors, no són culpa d’ells. El Mossos reben ordres i si van fer el que van fer és perquè així els ho deurien dir.

L’endemà, a la plaça Sant Jaume ho van entomar tot, suposo que perquè l’ordre va ser que així fos, atès l’ambient carregat que ja hi havia.

I si realment no és així, si és que anaven per lliure i van fer el que van fer perquè van voler, doncs se’ls ha de castigar i expedientar si cal, o fer seleccions més acurades en les properes promocions i reciclar aquests en tasques on no hagin de sortir el casos com aquests, però no crec que haguem d’anar contra els Mossos ara. Ells tenen uns superiors que s’ocupen de la selecció i de donar-los les ordres i aquests superiors tenen uns responsables polítics i són ells, uns i altres, els que han d’assumir les responsabilitats i, sobretot, mirar que no torni a passar.

Mirant les imatges d’aquests dies, he tornat a la meva infantesa, quan vivint al centre, anant pel carrer amb la mare, tot sovint ens trobàvem enmig de manifestacions on els grisos carregaven de valent.