dimecres, 22 de setembre de 2010

21 de setembre



Quan ho has viscut de prop, a casa, en la persona que més has estimat, relativament jove encara, quan encara no era una malaltia coneguda pràcticament per a ningú i totalment desconeguda per a tu, quan amb tota cruesa, sense cap embut, t’expliquen quina serà l’evolució, el procés, i passa fil per randa, passa exactament tot allò que t’havien anunciat que passaria i que t’havia semblat increïble, impossible, costa, costa molt de pair.

Cada any, el 21 de setembre, el dia que se celebra el dia mundial de l’Alzheimer és un dia difícil de passar, massa records i un nus que no s’acaba de desfer malgrat el temps que faci. Costa molt d’acceptar la pèrdua d’un ésser estimat en vida, perquè li queda la vida, però deixa de viure-la.

40 comentaris:

Joan Calsapeu-Layret ha dit...

és viva, no te les connexions que fan que us podeu comunicar com els demés sers vius, es com les persones que tenen la seva vida interior, que no poden expressar allò que senten, no comprenen, semblant als autistes...
És com cultivar un amor bonsai.

Carquinyol ha dit...

Tots estem conscienciats de que la presència dels nostre éssers estimats té una data límit ja que tots hem de morir... però veure com de mica en mica se'n van en vida és una cosa totalment diferent. Mirar-li als ulls i veure que gran part d'ell ja no hi és allà, tot i que de vegades et sembla veure un petit reflex, és d'una tristor indescriptible.

Emily ha dit...

Et recomano una pel·lícula, potser ja l'has vist, La memoria perdida. Li va fer el fill de Jordi Solé Tura, com a un homenatge en vida. Suposo que hi ha coses dures que costen d'acceptar. Un petó per a tu i per la persona que dius que més has estimat, ni que ja no sigui amb tu.

kika ha dit...

això sí que és estimar!

Carme ha dit...

Rita, és exactament així, com dius i jo ho he viscut també.

"Costa molt d’acceptar la pèrdua d’un ésser estimat en vida, perquè li queda la vida, però deixa de viure-la. "

I després quan ja no li va quedar vida, quan se'n va anar de veritat, la sensació de pèrdua és absolutament desconcertant, entre alleujament pel final del patiment i tristesa per tot el que ha passat, pels anys viscuts sense viure i perquè aquest final allibera, però no consola de res...

Una abraçada molt forta Rita, mira em fas plorar...

barbollaire ha dit...

una abraçada infinita, nina...
una capseta plena de petons dolços

:¬)***

montse ha dit...

Quan et mires i no et reconeixes, només queda la vida sense record.

mirambella ha dit...

Una abraçada molt forta Rita, i molt petons . No et puc dir res més. Es molt trist el que expliques i tu una persona molt valenta.

Núria Martí Constans ha dit...

Ho conec, Rita. Tal com dic a Hores prohibides, assumim una primera mort abans de la mort definitiva. I aquella mirada fixa enlloc i aquella pèrdua de consciència i aquell sofriment les estones de lucidesa...
Paro, avui no és un bon dia i se'm posa una nosa als ulls com si hi tingués sorra.
Una abraçada!

joanfer ha dit...

Ostres! Ara mateix se m'acaba de fer un nus a la gola. M'he quedat sense paraules... Enviar-te un petó i una abraçada ben forta.

rits ha dit...

una abraçada ben forta, Rita!

Pere ha dit...

A la meva família hi ha una persona molt propera que pateix la malaltia d'Alzheimer.Viure això és dur, canvia la vida i fa por ...

Bon dia Rita.

Candela ha dit...

Una abraçada beeeen forta.

Pakiba ha dit...

Rita un dia molt triste per a molts.

Reb una força abraçada amb cariyo.

Clint ha dit...

Una putada ben segur...però ja som dia 22...Petó!

XeXu ha dit...

És una malaltia cruel, redueix les persones a alguna cosa que no és digna, ningú es mereix patir aquesta degeneració. També és molt dur viure-ho des de fora, la impotència et mata. S'han de dedicar tots els recursos que es pugui a estudiar aquesta malaltia i poder prevenir-la, deixar-nos de collonades de grips i històries i estudiar el que importa, perquè tots hi estem exposats, no és just acabar una vida així.

DooMMasteR ha dit...

Bonica, rep una abraçada ben i ben forta!

Cris (V/N) ha dit...

Esperem que algún dia ben proper la poguem erradicar aquesta malatia.... Un gran petó i una fortíssima abraçada preciosa....

Lluïsa ha dit...

Fa estralls a la vida de qui la pateix i a la dels que hi conviuen les 24 hores del dia. Ho conec massa bé.

Una abraçada!

LEBLANSKY ha dit...

Molts ànims, i una abraçada amb molta caloreta. I quan ho necessitis, descarrega't amb els amics, els coneguts i els blocaires, que sempre va bé rebre caliu, fins i tot el virtual.

Rita ha dit...

Moltíssimes gràcies per les vostres paraules, el vostre suport i el vostre afecte, sou fantàstics!

La veritat és que és un tema força superat, però quan arriba aquest dia, així que en parlen a primera hora per la ràdio m'entra una sensació com diuen els castellans de "mal cuerpo" que em dura tot el dia. És com si em molestés sentir-ho o llegir-ho a la premsa perquè em remou massa per dintre. Va ser tan injust per a una persona que es mereixia només que coses bones... En fi, la vida continua i jo també.

Gràcies de nou a totes i tots pel vostre suport i companyia.
Molts petons!

garbi24 ha dit...

encara que costi s'ha de ser valent i tirar endavant...una forta abraçada de confort!!!!

Elvira FR ha dit...

No puc fer res més que enviar-te també una gran abraçada!

La RaTeta Miquey ha dit...

Les malalties que no són sols físiques costen d'asumir. Jo visc aprop d'una malatia mental i se li pot aplicar igualment la teva última frase. Per això m'agradaria que tots els diners que es roben dels nostres impostos es fessin servir per investigar, sempre, sense parar fins descobrir com fer deixar de patir a les famílies però sobretot, als malalts. Per això casos com el Millet i tants altres em fan tant mal.

Una abraçada molt forta. Tot i que ho hagis assumit.

khalina ha dit...

Una abraçada, i esperem que la ciència aconsegueixi aturar-lo

Arare ha dit...

avui, que han passat uns quants dies, així, en fred, vinc a abraçar-te i a oferir-te un cafetó.

Ull de cuc ha dit...

Suposo que no saber qui ets ni qui és la gent que tens al voltant, perdre els records bonics... tot... deu ser massa dur... perquè com dius, deixa de viure, encara que tingui vida. I un mateix també... Però ànims, una abraçada gegant i un estem aquí!!!

El veí de dalt ha dit...

T'entenc perfectament.
Una abraçada d'ànims!

novesflors ha dit...

Jo també vinc a abraçar-te, perquè altra cosa no puc fer.

Mireia ha dit...

Jo no ho he viscut de primera mà, però sé que és MOLT DUR.
Una abraçada ben forta!!!

Thera ha dit...

No sé què dir. Segur que ho estàs fent molt bé, segur que en algun lloc, el més profund de tots encara resta alguna cosa, segur que fa molt mal, segur que massa sovint no saps què sents,... Només una abraçada i molta moltíssima força!

Duschgel ha dit...

Uf, que dur, Rita! He tingut la sort de no viure una cosa així, i tant de bo que no arribi. Ni que jo la faci viure a ningú.

Una abraçada!

Alyebard ha dit...

Una abraçada. Jo hi vaig passar-hi. És molt dur.

fra miquel ha dit...

Una abraçada Rita. A mi també em deixa amb mal cos, aquest tema. Espero no fer patir a ningú amb aquesta enfermetat.

Rita ha dit...

Més i més gràcies a totes i a tots!

Com dic més a munt, és un tema passat i força superat, però sempre hi ha algun moment on se'm remou tot una mica quan se'n parla.

La vida continua, però, i hem de ser optimistes i tirar endavant, cadascú amb la seva motxilla que segur que tots en portem alguna.
Gràcies de nou i petons!

Ferran ha dit...

He tingut una setmana complicadota; em sap greu no haver pogut passar per casa teva quan tocava, per enviar-te una abraçada ben forta, Rita.

troyana ha dit...

Arrive un poc tard,però volia enviarte un abraç.Imagine ja sabràs que s´ha fet una peli al voltant d´aquesta malaltia que pateix Maragall.
bsts

el paseante ha dit...

Un petonet, Rita. Et podria dir més coses. Potser un vespre a Corts Catalanes (esborra el comentari, si vols).

Joana ha dit...

Ahir vaig anar a visitar una tia paterna que està en una residència. Hi vaig portar la meva mare. Les dues van parlar una estona...cadascuna en un món ben diferent.
Avui estic feta pols...i t'entenc.
Et vaig llegir fa dies. Estic enfeïnada.
una abraçada wapa!

Rita ha dit...

Ferran,
Gràcies! I no pateixis, se que hi ets i això és el que compta.
Petons!


troyana,
Sí, ho sé i l'aniré a veure, com vaig fer amb la que el fill d'en Solé Tura va fer del seu pare també.
Petons, maca, i gràcies!


el paseante,
Gràcies, maco!

No haig d'esborrar res, només faltaria!
Petons!


Joana,
Costa, Joana, costa molt...
Gràcies, ànims i molts petons!