divendres, 31 d’octubre del 2008

Revisió mèdica



Avui tinc revisió mèdica...

Em sembla que per l’edat, em toca electrocardiograma...

Suposo que me’l trobaran bé el cor...

Espero, però, que no m’hi vegin tot el que s’hi cou per aquí dintre...

I, si veuen l’embolic que hi ha, que no em demanin que l’expliqui...

Tindria feina i no me’n sortiria...

Ja m’agradaria a mi tenir-lo clar!

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Fred

Google




Aquesta nit comença el fred, han dit...

però no em preocupa...

m’he preparat per rebre’l...

dormiré ben abrigada...

avui he posat el nòrdic.

Bona nit i dolços somnis!



dissabte, 25 d’octubre del 2008

La dona del caixer

Google


Aquest cap de setmana pensava escriure sobre el tema de la dona cremada en un caixer. Ahir, en veure que en Clint ho feia, i com que deia el que jo pretenia més o menys, vaig decidir que ja no el faria, però el comentari de l’Striper al post m’ha fet canviar d’opinió.

Crec que tothom sap més o menys que va passar i com va anar la història i per tant no hi tornaré. Sí, però, que m’agradaria parlar de la dona que vivia en un caixer, tenint família, i, especialment, una filla.

La premsa ha dit que era ella que volia viure en caixers i m’ho crec. En reportatges per TV i en premsa ho he vist sovint. Moltes persones, quan arriben a aquest grau de degradació, es dediquen a beure, això les mig trastoca i ja no volen saber res de ningú ni de la vida per tots coneguda com a “normal”.

Però també he vist i llegit que a aquestes persones, malgrat això, si tenen suport, se les pot reconduir, sobretot, tornant-les-hi la dignitat, que un cop recuperada, en força casos permet la seva rehabilitació.

Entenc que no podem anar pel carrer ocupant-nos de tothom que viu en caixers, però també sé que si això li hagués passat a la meva mare, hagués fet el que fos perquè fos a casa, encara que fos tancada amb clau i, evidentment, proporcionant-li l’ajut psicològic i tot el que fos necessari.

És cert que per saber què es faria en moltes circumstàncies, t’hi has de trobar, però sincerament, no m’imagino fent la meva vida sabent que la meva mare dorm en un caixer. És la mare, la persona que t’ha donat la vida, que t’ho ha donat tot! No crec que em rendís en una situació així, per difícil que fos, que d’això no en tinc cap dubte. Però si no ho fas ni per la mare...

Pel que fa als assassins, que han demanat justícia, jo els la donaria, tal com demanen, cosa que la dona no va tenir, tenint en compte que van anar, la van molestar, van marxar, van buscar eines per fer més mal, van portar un desconegut perquè ella no els veiés i obrís la porta i van fer el que van fer. Que ara em diguin que no volien matar, em serveix de ben poca cosa.

divendres, 24 d’octubre del 2008

Retrobada

Google

Quan fa força anys, un xicot amb el que sortia la va deixar, el va plorar molt i enyorar encara més. Ho va passar malament, no se’n sabia avenir, no es podia imaginar la seva vida sense ell. El considerava el perfecte pare dels seus fills, amb ell s’hi veia amb cor de tenir-ne, i veure que ja no seria així li costava molt de pair, de superar. El trobava a faltar tant, que pensava que a ell li havia de passar el mateix i que, per tant, la trucaria o aniria a buscar-la i li diria que s’havia equivocat.

Malgrat aquest enyor tan gran, mentre per una banda esperava el seu retorn, el desitjava amb totes les seves forces, per l’altra es demanava com seria si ho fes. Pensava que, quan s’ha cregut tan cegament en una persona i t’ha fallat, t’ha decebut, ha de ser difícil tornar-hi a confiar, a sentir el mateix... Era un dubte que tenia dintre seu. Volia que tornés, però no estava gens segura de que pogués funcionar com abans.

Pensava que podia ser com el gerro aquell de porcellana que, un cop trencat, per molt bé que encaixin tots els trossets i s'enganxin, les ratlles que hi queden, mai desapareixeran. Sempre més hi seran.

No ha sabut mai si per sort seva o no, però el cas és que ell no va tornar, a ella naturalment se li va passar i la seva vida va seguir el seu rumb sense poder comprovar què hagués passat.

Recentment, i pràcticament a l’hora, han retornat dues persones a la seva vida. Dues persones que, en diferents moments, van ser especials, en les que va creure, confiar, que li van fer sentir coses maques, però que, així com havien aparegut de mica en mica i mica en mica li van anar creant il·lusió, van desaparèixer sobtadament i pràcticament sense explicacions.

La seva reacció inicial va ser de grata sorpresa, d’il·lusió, fins i tot de plantejar-se que potser hauria de triar, per honestedat i per no trair ningú, i això requeria una decisió ràpida per part seva, però de seguida va començar a veure-hi ombres, llacunes,...

Aquella fe cega, aquella confiança, ja no hi és, per més que ho intenta, ja no hi creu com hi havia cregut sense ni adonar-se'n, ara, tot i volent-ho, no ho aconsegueix. S’adona que ja no és el que era, que ara ja els coneix la cara lletja, que la tenen, per més que abans la considerés inexistent. No, ara té clar que ja no pot ser, que les coses han canviat massa i que el moment ja ha passat.


dimecres, 22 d’octubre del 2008

La princeseta

Google

Dilluns vaig anar a fer de cangur dels meus nens. Com creixen! El nen ha fet 7 anys fa poc i està preciós. Va estar jugant una bona estona amb un joc de Lego, de peces petites. Quan no en trobava alguna, o tenia alguna dificultat, demanava el meu ajut, però anava fent-t’ho tot sol la mar de bé.

La nena, la princeseta, estava una mica enfebrava, s’havia adormit i calia despertar-la perquè hi havia el perill que no dormís per la nit. Vaig començar a acariciar-la, a dir-li cosetes i primer realment no se n’adonava, però després, tot i adonar-se’n, s’anava fent la dormida, perquè seguís.

Com que estava una mica melindrosa, la vaig tenir una bona estona asseguda al damunt i se m’arrapava. Vaig aprofitar per fer-li piles de petons. Mica en mica es va anar eixorivint i engrescant. Fa poc, em va ensenyar una frase en anglès que ha après a l’escola i la vaig dir i, com que no la pronunciava tan bé com ella, es va posar les mans a la cara, com volen dir què malament!, i rient-se de mi. I és que la punyetera, amb 4 anys i mig, té molt més bon accent que jo, tot i saber encara molt poques paraules en anglès.

Quan es va fer l’hora, vam anar al bany. Quan la vaig pentinar em va dir que ja ho feia ella i es va pentinar amb els cabells cap endavant, com ara porten totes les adolescents. Tan petita i ja apunta maneres.

A l’hora de sopar, li vaig voler posar una diadema i no la volia. Li vaig explicar que era perquè no se li embrutessin aquells cabells tan macos amb el sopar. Tot i anar en pijama, i diguem-ne, d’estar per casa, va voler-la triar i així ho va fer amb una plena de brillantets. És tant nena!

A l’escola fa dansa i el mes de juny van fer el festival de final de curs i era per veure-la: seguint totes les coreografies, fina i delicada, tota bufona, molt nena i encara més princeseta.

Després de sopar, i abans d’anar al llit, normalment els pares els llegeixen un conte. Els vaig donar algunes opcions i va guanyar ella: un d’una nena que les llàgrimes se li convertien en perles. El nen no n’estava convençut del tot, però li vaig fer algunes preguntes de paraules del conte i de seguida es va distreure i s’hi va avenir, ella estava encantada amb això de les perles.

diumenge, 19 d’octubre del 2008

Una sensació

Google

Una de les coses que vaig comprovant, a mesura d’anar postejant i llegint blocs, és que els blocs, sobretot, són com diaris personals. Si, ja sé que n’hi ha de molt específics sobre temes concrets i molt diversos, però la gran majoria expliquem coses nostres, personals: què fem, què sentim, on hem estat, què ens agrada,...

Van recollint el nostre dia a dia i si feu la prova –jo l’he feta– i us mireu per exemple el que hagueu escrit uns mesos enrera, més o menys, podreu recordar amb tot detall el que us passava aquells dies. Encara que el post no n’expliqui de detalls, el que llegiu us portarà a recordar-los.

De la mateixa manera, i més concretament quan parlem de records, sobretot de temps passats, ens permet tenir-los guardats. És com un posar ordre a les nostres coses, un arxiu de vida, diria.

I pel que fa a la música, el mateix: mica en mica, anem tenint la música que més ens agrada, o que en un moment ha pogut significar moltes coses, o que ens ha marcat sempre o en una època determinada.

Resumint, el bloc és l’arxiu, el recull de les nostres coses, més o menys endreçades, però sobretot és la nostra vida.

Aquesta reflexió ve a tomb perquè volia que quedés reflectida aquí una sensació que he viscut durant uns dies, i a estones encara visc, sense entrar en detalls tampoc, perquè, com ja he dit més d’un cop, no m’agrada parlar de coses íntimes o massa personals. Però vull que hi sigui, per recordar-ho, si miro d’aquí un temps què em passava aquests dies i també perquè no sé si aquesta sensació es quedarà aquí o tindrà més conseqüències, que espero que no, perquè no és agradable.

dijous, 16 d’octubre del 2008

Els nois d'història

David Ruano


Un nou teatre sempre és una bona noticia, però la recuperació d’un teatre encara n’és més de bona. Si a més donen la direcció artística a una de les personalitats de primer ordre del panorama artístic nacional, un actor de qualitat, amb un bon bagatge i un alt nivell cultural ja presenta una certa garantia i si, a sobre, aquest director es proposa exhibir grans autors del segle XX i obres contemporànies, apostant per talent i títols de primer ordre, amb vocació d’arribar a un públic ampli, què més es pot demanar?

Amb aquestes premisses, dijous passat, vaig anar al Teatre Goya, tancat el 2004, recuperat pel Grup Focus, després d’una rehabilitació integral, i amb la direcció artística del Josep Maria Pou.

La inauguració ha estat amb l’obra Els nois d’història, d’Alan Bennett –autor també del llibre Una lectora poc corrent, darrer llibre editat a casa nostra d’ell i que aprofito per recomanar-vos– i guanyadora de sis premis Tony i tres Olivier.

El director és el mateix Pou, qui també és podria dir que interpreta el paper protagonista, tot i que el comparteix amb vuit joves actors, diria que força novells i desconeguts, tret d’un que surt a la sèrie Ventdelplà.

Els nois d’història és una obra insòlita i estranya, que em té el cor robat perquè parla de moltes de les coses que més m’agraden (i preocupen, alhora): de l’educació, de l’ensenyament, de la cultura, dels llibres, de la lectura, dels poetes, de la poesia, del cinema d’abans, de la música popular, del teatre, del plaer de jugar i de les ganes de saber. I ho fa de manera emotiva, intel·ligent i divertida, presentant dalt de l’escenari un grup de nois que volen menjar-se el món, i un grup de mestres –massa tips alguns, amb massa gana d’altres–, que s’arrisquen junts en el llarg viatge del coneixement, diu el director.

Aquests nois, interpreten, canten, 2 d’ells toquen el piano, fan riure a estones, emocionen d’altres, però sempre fan pensar.

Hi anava amb ganes i vaig sortir molt satisfeta. Una obra molt recomanable, francament.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

L'avi

Google


Ahir, pel carrer, al davant del bust d’en Cambó que hi ha a la Via Laietana amb Jonqueres, em vaig creuar amb un senyor que duia una nena d’uns 6-7 anys agafada de la mà i li deia –aquest senyor era en Francesc Cambó, un català, com nosaltres...– i ja no vaig sentir més.

Vaig entrar al Metro pensant en la funció dels avis i la bona feina que fan i vaig pensar en el meu.

El meu avi va morir quan jo tenia 13 anys, relativament jove, amb 66, d’un càncer que se’l va endur en 7 mesos. Suposo que per això mai entendré algunes coses que després, amb el temps, vaig saber que no eren bones, o considerades bones, però jo el vaig adorar.

Era senzill, bona persona, pacient, silenciós, sord, potser per això era silenciós, es perdia moltes coses, suposo. Tenia una rialla sincera, noble, espontània.

Els matins dels dies de Nadal, quan la mare i la iaia es posaven ben d’hora a la cuina, ell em portava a passejar per Barcelona. M’ensenyava llocs que a ell li agradaven i m’explicava històries. Tant aviat érem al carrer Mandri, amb aquells edificis plens de verd a la façana, com al carrer Escudillers, on encara hi quedava algun borratxo parlant sol i fent tentines, més que caminant. O a les “Golondrines” i anàvem fins a l’espigó, o a Montjuïc.

Quan es va enamorar de la iaia, deia, de seguida s’hi va voler casar. Tenia necessitats i no estava bé anar amb dones de la vida ja... Va anar a veure el seu pare, el de la iaia, i li va dir: –miri, jo necessito casar-me.

Em parlava de la guerra, deia que hi havia dos bàndols: els rojos i els nacionals. Jo li demanava que de quin era ell (sense saber res i entendre menys encara), i em deia que ell no era de cap dels dos, que ell era republicà. –Aleshores, avi, n’hi havia tres? –No, no, jo anava amb els rojos, però no n’era. Va estar pres al Burgo de Osma, província de Sòria, on hi havia gana, brutícia, i a ple hivern, els feien tirar al riu. Una vegada, molt refredat, l’hi van fer tirar, es va quedar tot morat, es pensava que es moria, però no va ser així, per sort, i li va marxar el refredat, em va explicar.

Quan vaig fer la comunió, em va agafar a banda i em va dir que ell no vindria a l’església, que no m’ho agafés malament, que m’estimava molt, però que allà no m’hi podia acompanyar. Que a la sortida ja hi seria i passaria la resta del dia amb nosaltres. Que ell a l’església només hi havia anat per casar-s’hi, i per portar la meva mare a l’altar, però que ja havia assegurat que no hi tornaria mai més, si no era amb els peus per davant.

Era ateu i la iaia molt creient. Ell li va dir que respectaria les seves creences, però que ella respectés que ell no en tingués. Així va ser. Es van estimar molt sempre i es van respectar encara molt més.

Va tenir una única amiga l’avi, que va esdevenir amiga de la iaia i de tota la família. Recordo haver-la anat a visitar en dues ocasions amb els avis: una monja. Ella em deia –si mai veus l’avi fent-li un petó a una dona que no sigui la iaia, és a mi! Quan s’estava morint, ella li va demanar que es deixés donar l’extremunció, que ho fes per la iaia, i va consentir.

L’avi era paleta, feia murals d’esglésies, sobretot. La va conèixer a Bordeus, on el van enviar a fer obres en una església d’un convent de l’orde. S’hi va estar uns mesos, sol, i allà va fer amistat amb la Mare Concepció, que també era catalana i dirigia el convent. Es veu que les converses que tenien eren llargues, dures, no s’entenien, eren pols oposats en qüestió de creences, però a l’hora van anar fent una sòlida amistat que va perdurar fins que es va morir ella, perquè un cop mort l'avi, va seguir amb la iaia i amb els pares.

Jo l’adorava, tenia passió per ell i el trobava tan bo... La seva mort, la primera de la meva vida, va ser molt dura de pair per mi.

Ell i la iaia, a vegades parlaven d’en Lerroux. N’havien estat seguidors. Jo seguia sense saber res i entenent menys.

Li agradava molt el futbol, era de l’espanyol.

Quan vaig ser més gran, algunes coses em van xocar molt, però els pares no en parlaven mai de política i no em van saber donar mai cap resposta a les meves preguntes, suposo que el franquisme els havia emmudit. En la meva memòria, però, l’avi seguirà sent una persona molt estimada i valorada. Mai ningú m’havia parlat tan clar com ell, a la meva edat, ni amb tanta naturalitat i maduresa.

diumenge, 12 d’octubre del 2008

Premiscat: Gràcies de nou!





Ja en vaig parlar en un post fa poc i no tinc gaire cosa més a afegir després del veredicte, només...




MOLTES GRÀCIES!!!




He preparat unes copetes de cava, agafeu-ne una i brimdarem!




dissabte, 11 d’octubre del 2008

Relats conjunts: Cavall

Cavall, Fernando Botero


Era xinesa, tenia 8 anys i havia tingut la sort de ser adoptada per una parella amb bon nivell econòmic i de professions liberals. Això els permetia viure en una masia, a prop de la natura, però en una comarca dotada de tots els serveis i amb una bona escolarització.

Era bona nena, treia bones notes, tremendament responsable per l’edat, adorava els pares adoptius. L’havien portada molt petitona, amb mesos, i probablement no recordava res del seu país d’origen, però d’alguna manera, semblava que agraïa la fortuna que havia tingut d’haver estat treta de l’orfenat.

Li agradaven molt els cavalls, l’havien portada a muntar algunes vegades, i s’ho havia passat tan bé, que els pares van pensar comprar-n’hi un.

Els van recomanar una quadra molt bona i un dissabte de bon matí s’hi van presentar. Mentre la visitaven, i els anaven ensenyant les instal·lacions i els cavalls, els seus ulls feien pampallugues de tants cavalls, de tant macos, esvelts, ja s’hi veia allà al damunt!

En un raconet, però, en va veure un de ben curiós. Era més aviat baixet, gras i amb unes potes curtes i rabassudes. No era gens maco, però li va cridar l’atenció. En quedar-se allà, mirant-lo, els pares i la persona de la quadra que els acompanyava també s’hi van aturar.

Els va dir que era un cavall que havia nascut així, amb una mena de malformació, una cosa genètica estranyíssima, que estava sa, però que no servia per res i no sabien massa què fer-ne. Com que no estava a la venda, no estava tan cuidat ni net com els altres i entre la forma estranya i tot plegat feia més pena que altra cosa.

Tot d’una, la nena diu, compreu-me aquest! Els pares, sorpresos, li van dir que es deixés de tonteries. Que no podia ser. Que aquell cavall no servia per res i que a més no es podia muntar.

Van demanar preus de diferents cavalls, van quedar que s’ho rumiarien i que ja tornarien.

Al vespre, a l’hora de sopar, tota seriosa va dir als pares que els volia demanar una cosa i que no podien dir-li que no. Van respondre que depèn, que no es podien comprometre abans de saber de que es tractava, però que s’expliqués.

La nena va dir-los que s’ho havia estat pensant molt tota la tarda i que definitivament volia aquell cavall, el de la malformació. Que allà no estava prou ben cuidat, que segurament amb el temps se’n desfarien i que es mereixia un lloc millor. Que ja sabia que no el podria muntar, però que li era igual, que preferia dedicar-se a cuidar i estimar aquell cavall.

La van veure tan seriosa i decidida que efectivament no li van poder dir que no.

dijous, 9 d’octubre del 2008

Vicky Cristina Barcelona


Finalment, vaig anar a veure LA pel·lícula. Llàstima, no em va agradar.

Ni sembla del Woody Allen, ni entenc tant de rebombori amb Barcelona. Tret de les imatges de la Sagrada Família, la Pedrera i el Tibidabo, que les haguessin pogut encabir sense fer tot el muntatge que van fer, instal·lant-se tots a Barcelona, podria haver estat rodada a qualsevol lloc. Fins i tot, em vaig quedar amb la sensació que sortia molt més la ciutat d’Oviedo, on representa que només hi passen un cap de setmana, que no pas Barcelona.

L’argument, de tan simple, no s’aguanta per enlloc i la manera de resoldre’l, més que previsible. L’Scarlett Johansson tan és que esmorzi, com que estigui malalta, com que estigui a punt de fer l’amor, sempre fa el mateix posat.

I a sobre, la vaig veure en castellà, a consciència, i em va semblar una vergonya que el Bardem i la Cruz estiguessin doblats. Ho considero d’un tansemenfotisme total per part del director i dels actors.

Només salvaria la Penélope Cruz, i a mitges, els papers exagerats trobo que li queden bé, i la Rebecca Hall (la que fa de Vicky), molt més atractiva i elegant, per al meu gust, amb un paper més interessant i ben interpretat.

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Sopar anual


Fa més de 20 anys que ja no treballem junts, però encara seguíem quedant per sopar de tant en tant. Entre sopar i sopar, alguna vegada havia passat massa temps i, el 2005, vam decidir institucionalitzar-lo, fer-lo un cop l’any i en la mateixa data, per tal que ja quedés fixat d’any en any en la memòria. Aquell dia era 6 d’octubre i ens va semblar que no hi havia una data millor per fer el sopar anual.

Aquests sopars sempre han estat memorables. Ens ho passem bé recordant vells temps en un gabinet de premsa, ens expliquem coses de les feines actuals, de les famílies –les criatures van creixent–, naturalment parlem de política i, en definitiva, arreglem el país.

Presidint la taula, el cap que havíem tingut. Un periodista i escriptor, excel·lent persona, patriota, compromès i tot un senyor, passant ja la setantena, a qui tots admiràvem i respectàvem i de qui tots hem après moltes coses, tant professionalment com humanament. La majoria havíem començat a treballar amb ell amb poc més de 20 anys i ens havíem format amb ell. Una mica, i en diferents moments, havia estat com un pare per tots.

L’any següent, el 2006, el dia 6 queia en cap de setmana i quan vaig començar a preparar els correus de convocatòria, per tal de trobar la data més propera al 6 i que anés bé a tots, no vaig obtenir resposta del cap, quan sempre era el primer en contestar. El vaig estar telefonant i no va contestar ningú a casa seva. Pendents encara de la seva resposta, per concretar la nova data, vaig tenir una telefonada, el cap havia mort, sorprenentment el dia 6 d’octubre.

Vam coincidir tots a l’enterrament, vam decidir fer el sopar i vam convenir, ara amb més motiu que mai, que això del 6 d’octubre seria sagrat. Va ser un sopar trist al començament, però mica en mica es va anar convertint en un homenatge a la seva persona, recordant anècdotes, moments, situacions,...

L’any passat, primer aniversari de la seva mort, i ja convocant-se el sopar del 2007, vam tenir coneixement de la presentació d’un llibre seu, del que la seva família n’havia trobat el manuscrit. Vam decidir anar a la presentació i a la sortida fer el sopar anual.

Ahir, 6 d’octubre, va tenir lloc el sopar d’enguany. Aquest cop vam arreglar el país, la crisi i els Estats Units també. No ens estem de res! Segur que el cap, des de la seva absència, va pensar que ja desbarrem sense ell.

diumenge, 5 d’octubre del 2008

Castells


Mai he estat molt al cas dels Castells. Sempre havia vist breus imatges als TNs de quan arriben al final –no sé si es diu coronen– o de quan cauen i poca cosa més. Mai he conegut prou la terminologia, ni sé què vol dir cada paraula, ni els noms dels tipus de castells. Això mateix de quan arriben al final, no sé ben bé com es diu.

Avui, i per casualitat, he posat el canal 33 i estaven fent en directe el Concurs de Castells de Tarragona, ja feia estona semblava, i m’he quedat mirant-me’l.

El que m’ha fet quedar-m’hi ha estat la primera imatge que he vist, no sé si se'n diu la pinya, una gran circumferència de gent, aquests anaven amb camises blaves, tots ben agafats, els braços dels uns amb els dels altres, sense ningú al damunt encara, però fent gruix, apretats. Han començat a pujar castellers, però de seguida han baixat, no deurien anar prou bé, i s’ha desfet aquell cercle.

Després s’ha vist un altre grup, colla crec, amb camises vermelles, amb aquesta gran circumferència novament, però al mig un quadrat, al darrera gent amb els braços a sobre dels del quadrat i un home al mig, tocant les cares dels quatre que feien el quadrat. He entès que els donava les darreres instruccions i ànims. Ha desaparegut per sota i han començat a aparèixer quatre castellers, mig gatejant, pel damunt de la pinya, i s’han posat a sobre d’aquells 4 inicials.

Bé, no seguiré, ja sabeu com va més o menys, però aquestes imatges m’han emocionat. Mai havia vist tan clarament la formació d’un castell, ni amb tant detall i aquesta visió m’ha fet sentir que potser sí que som diferents. Aquesta manera de fer, en equip, en colla, on cada petita aportació individual és necessària per al resultat, sense èxit personal sinó de grup. D’aixecar-se i tornar-ho a provar si s’ha caigut, de no defallir i de no deixar-ho d’intentar.

No fa massa, al 30 minuts, vaig veure un reportatge d’una ciutat de Xile, on estaven iniciant-se en això dels Castells. La idea era ensenyar les criatures a fer les coses en grup, en que tots eren importants i imprescindibles, però per al resultat del grup, de la colla, no individualment, i estava funcionant: la idea començava a estendre’s.

Cap al final de l’emissió d'avui, quan ja havien acabat i ensenyaven grups diversos, he anat veient criatures petites, enxanetes, he pensat, perquè anaven amb el casc encara, alguna xinesa, alguna negra, a més de rosses i morenes, però també m’ha fet pensar que la integració i la convivència és més que possible, és una realitat.

Seguir aquest programa, avui, m’ha fet pensar i sentir moltes coses.

dissabte, 4 d’octubre del 2008

Crisis i pau interior


Fernando Botero


Ahir, llegint la Joana, vaig pensar que havia fet un post de tots els que aquests dies hagués fet jo. Cada notícia que escolto a la ràdio, quan m'aixeco, em fa pensar en un post (ja dec ser malalta de bloc...). Aquesta crisi està afectant, com sempre, els més dèbils, els que viuen d’un sou a compte d’altri, que mentre s’han pogut enriquir no han parat i ara que les vaques no són tan grasses, tanquen.

De fet, i d’alguna manera, jo també l’estic patint aquesta crisi, encara que més relativament. Vaig comprar un pis fa una mica més d’un any i tots els càlculs que havia fet se m’han anat en orris, amb l’exagerada pujada de preus el darrer any i mig i la pujada d’hipoteca després del primer any.

Però hi ha més crisis. Coincidint, amb el començament de curs, en diversos blocs es va parlar de l’ensenyament i si hagués d’emprar una paraula per definir el que vaig anar llegint crec que seria pessimisme.

No repetiré, ni molt menys argumentaré, tot el que ja s’ha dit i per persones força més autoritzades, per la seva implicació, que jo, i ara ja confirmat per estudis i estadístiques, però faré uns petits apunts del que jo vaig captar: el nivell cada cop és més baix, els Governs, central i autonòmic, sembla que no estiguin massa interessats en una real, bona i sòlida formació, els professors s’han d’enfrontar a nens i joves poc o gens motivats, molts professors, estimen la feina, la viuen i la pateixen, però d’altres la fan com farien qualsevol altra cosa.

El panorama, doncs, no és cap meravella i vulguem o no estem parlant de les generacions futures la qual cosa ho fa més preocupant encara.

Però encara n’hi ha una altra de crisi i d’aquesta sí que no se’n diu res o pràcticament res. Fa temps que dono voltes al tema dels valors: crec que hi ha una gran crisi de valors. Evidentment, generalitzo, però em fixo en homes, dones, joves, grans, al carrer, al Metro, al bus, a la feina, i trobo que cada cop hi ha menys valors en les persones.

Crec que hi ha uns mínims necessaris, sobretot per a la convivència, que actualment no percebo o cada cop menys.

Sóc de l’opinió que els valors es reben a casa, des de criatura, amb el que ens diuen que està bé i no, però sobretot amb el que veiem fer, amb l’exemple.

Quan era una nena, vaig anar aprenent a no llençar papers a terra, a respectar les persones, homes i dones, a tolerar les persones grans i les seves mancances d’agilitat mental i física, a deixar-les seure als transports públics així com a les dones embarassades, a llegir, a consultar sempre els dubtes al diccionari, a tenir inquietuds, a voler aprendre sempre, i moltes coses més, que sense ni fixar-m’hi segueixo fent, de la manera més natural del món, com a ser honesta, responsable, a estimar, a ser justa, solidària...

Actualment, no veig valors, ni cap necessitat de tenir-los i en el cas dels joves em preocupa més, perquè ells se suposa que són els que els han de transmetre als fills.

Normalment, no m’agrada fer posts llargs perquè cansen, a mi em passa quan visito blocs, però volia enumerar les crisis, en plural, que crec que pateix la societat actual, ja sé que l’econòmica és molt important, però no podem oblidar les altres: sense un bon ensenyament i sense valors tampoc anirem gaire lluny penso, com a persones.

Malgrat aquest to pessimista, però, no estic desencantada, més aviat és un toc d’atenció només, segueixo creient en les persones, n’hi ha de fantàstiques, i en el món interior que tots tenim i que pot ser tan ric com nosaltres mateixos vulguem que sigui. Això no ens ho pot prendre ningú i només ens ho podem enriquir nosaltres mateixos, encara que també hi hagi aportacions externes.

Potser és per això que jo em sento bé, molt bé, amb pau interior i plena de sentiments. Amb coses per fer, amb ganes de fer-les i amb il·lusió per la pel·lícula que veuré avui, amb l’estrena de teatre que veuré dijous, amb el sopar que tindré dilluns, amb la feina, que m’agrada, amb els llibres que estic llegint, amb les persones amigues que m’estimo i m’estimen, en definitiva, que no va tan malament, penso, tenir valors i per això els reivindico.

Molt bon cap de setmana a tots!

Una cançó que m'agrada, però el You Tube no me la deixa linkar, I'm Outta Love d'Anastacia

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Gràcies!




Des de que es van convocar els premiscat, que tenia ganes de dir alguna cosa, però quan vaig veure les primeres votacions, alguna a lamevaillaroja, vaig pensar –com la nits– que era més prudent esperar que quedés tancada la votació, per tal de no influir ningú a votar-me o que semblés que afalagava l’organització. Per això, em vaig limitar a posar de seguida l’enllaç al bloc i prou.

La meva idea era felicitar l’organització per la iniciativa, perquè eren un premis on tots hi podíem participar amb els nostres vots i, per tant, del tot democràtics i equànimes, per la feinada que estaven disposats a fer, i, també, perquè pensava que això ens permetria conèixer molts més blocs a tots. Hores d’ara crec que totes les fites han estat més que assolides i per això vull fer arribar la meva felicitació més sincera a l’organització. Heu fet una bona feina!

Pel que fa a mi, confesso que quan al començament vaig veure que tenia algun vot em va fer molta il·lusió, però també pensant això, que era algun vot. Francament, em donava per més que satisfeta, tenint en compte que havia començat a finals de gener, amb més por de fracàs que altra cosa i per tant sense fer-ho saber a gairebé ningú. Només dos blocaires en tenien coneixement i a petició meva em van guardar el secret per la meva por a durar dos dies.

La realitat ha estat una altra, cada dia em sento més bé amb el vestit de blocaire i contenta de tot el que m’ha aportat aquest món, però això no treu que quan vaig veure que havia estat un dels 4 blocs nominats en l’apartat revelació, m’emportés una sorpresa i gran. De fet, guanyi qui guanyi jo ja em considero més que premiada i n’estic molt contenta.

Per això, vull fer-vos arribar el meu agraïment a tots: als que m’heu votat, als que em visiteu, als que em comenteu, en definitiva a tots i, com no, felicitar a la resta de nominats i molt especialment als que comarteixen apartat amb mi.