And the winner is...

Ha arribar l’hora de dir qui va encertar de qui era el meu text.

Val a dir que hi ha una persona que l’ha encertada de ple i una que ha dit el mateix que vaig dir jo, però que no és la resposta correcta, però m’ha fet gràcia que també haguem coincidit.

I bé, no us faré esperar més...

El meu text era de la Utnoa i per tant la persona guanyadora és la montserratqp i la persona que la va errar com jo és en McAbeu, jo també pensava que era d’en Sànset. Alguna persona em va dir, com a premi de consolació, que havia endevinat l'habitació...

Per recollir el premi, montserratqp, hauràs de passar-te pel bloc del “jefe”, el Ferran, que és el responsable del joc i l’encarregat de lliurar els guardons.

Gràcies a tots per participar i, sobretot, per la paciència que heu tingut amb aquesta colla de pesats, tocats pels aires berlinesos. Esperem que mica en mica se’ns vagi passant...

Jugant a Berlín

Google

Com que no en tenia prou amb fer de guia, el Ferran ens va proposar un joc als participants de la 1.TBfC que consistia en fer-nos fer un escrit de temàtica lliure, però en el que hi havien de sortir 8 de les 10 paraules o expressions següents: cervesa (o birra), blog, ET, brúixola, U-Bahn (o S-Bahn), somni, Marshmallow, rellotge de paret, loteria, alcalde; enviar-los-hi i ell ens els retornaria intercanviats. És a dir, cadascun de nosaltres en tindria un, del qual n’havia d’endevinar l’autor o autora.

L’escrit que a mi em va tocar llegir davant d’una llar de foc molt especial és el següent:


Per complir amb la juguesca proposada per l’amic Ferran et proposo una petita endevinalla per tal d’esbrinar qui sóc. Intentaré posar-t’ho fàcil, perquè et puguis escaquejar tan com puguis dels Glühweins ditxosos!

1- No he estat mai alcalde de cap ciutat catalana important.
2- Tampoc m’ha tocat mai la loteria, sinó m’allotjaria a l’altre hotel.
3- No sóc tu. Dada important, doncs ja pots descartar un participant.
4- Tinc un blog. Un blog molt maco! Segur que t’agrada molt passejar-t’hi! No em diràs que no!
5- No treballo de maquinista d’ U-Bahn.
6- Tampoc a l’S-Bahn.
7- L’any 1982 s’estrena E.T.
8- Vull un Marshmallow!
9- El meu nom té dues vocals.
10- En aquestes eleccions he hagut de votar per correu.
11- Dues cerveses, siusplau!
12- Non, je ne regrette rien
13- Tinc un somni. Ich habe einen Traum.

QUI SÓC?

Per tal de facilitar-vos la feina, si us ve de gust jugar a endevinar-ho, trobareu a la dreta la llista els blocs dels participants a la 1.TBfC, que a la vegada també aniran penjant al llarg del dia d’avui els textos que els van tocar i que també podeu provar de descobrir-ne els autors respectius.

Haig de confessar que tot i creure que estava ben segura de qui havia fet el que m’havia tocat a mi, la vaig ben errar.

Diumenge, tots Els de Berlín (nom encunyat per l’Eulàlia) publicarem de qui és cada escrit.

Primeres impressions

Hi ha entrades difícils de fer i aquesta n’és una, de les més difícils gosaria dir, i no per falta de coses a dir precisament, però ¿com posar en paraules la quantitat de coses viscudes en un cap de setmana a Berlín? ¿Com explicar tres dies perfectes, fantàstics, intensos, amb 14 persones desconegudes?

Com explicar el bon rotllo des de l’aeroport de Barcelona –punt de trobada– fins de nou a l’aeroport de Barcelona –lloc de comiat? ¿Com explicar la il•lusió que despreníem tots per estar fent aquesta gesta i que estigués sortint tant i tant bé? ¿Com explicar les bromes, les riallades així com a estones l’emoció de moments tan i tan especials? ¿Com descriure la cara del Ferran en veure els obsequis? I les nostres de veure’l tan emocionat!

Com explicar, i que s’entengui tal com ho hem viscut, les piles de correus previs d’en Sànset enviant-nos el dibuix del Ferran... –Els ulls no els té així... –Hi podries afegir el Mur... –La samarreta del Barça que no falti... I el pobre Sànset posant, traient, separant-li els ulls... Tot això si no s’ha viscut per més que s’expliqui no es pot entendre.

I és per tot això, i per moltíssimes coses més que sóc incapaç de posar aquí en paraules, i per tant m’haureu de creure i prou, que la 1a Trobada Blocaire fora de Catalunya (1.TBfC), concretament a Berlín, muntada pel Ferran i seguida per 14 blocaires malalts de bloc, però enormement satisfets, ha estat un gran èxit.


Mica en mica aniran sortint coses i fotos i per tant hi haurà més apunts parlant-ne d’aquesta trobada, però ara mateix –i escoltant el Barça també, tot s’ha de dir– no sóc capaç d’escriure res més.

Ferran, Joan, Ariana, Sànset i Utnoa, DooMMasteR, Francesca, Teresa, Mar, kika, Jèssica, Nur, Lluïsa i Eulàlia, tot un plaer haver-vos conegut!



* La imatge és la primera del viatge.

“Capde” blocaire a Berlín

Google

Com que no ens estem de res en aquest món blocaire, en Ferran i en Sànset s’han engrescat i ens fan una proposta difícil de rebutjar.

¿Us imagineu un cap de setmana a Berlín, més concretament el darrer del mes de novembre, amb la fira nadalenca en marxa, amb la companyia i complicitat d’altres blocaires i amb un guia d’excepció com és en Ferran?

Si us atrau la idea, passeu-vos pel bloc d’en Ferran, l’In varietate concordia, on hi trobareu tota la informació i us hi podeu apuntar.

Sevilla: "La Feria"

Coneixia Sevilla, la darrera vegada que la vaig visitar va ser per l’Expo, però no havia estat mai a "La Feria”.

"La Feria” és molt viscuda per tothom. Pel carrer, al metro, a les parades de bus hi veus les dones vestides de sevillana camí de "La Feria”. En tenen més d’un i cada any miren d’estrenar-ne un que afegeixen als que ja tenen i van canviant durant els dies que dura.

Les nenes també, algunes van en cotxet, no caminen, però ja les porten amb el vestit típic. Els nens també van vestits, tot i que no tant, amb pantalons cenyits, jaqueta curta i camperes i els homes van amb vestit i corbata, molt ben arreglats.

El recinte és enorme, ple de carrers, molt més gran del que em pensava, i hi ha “casetas” de mides diverses. La majoria són privades, on no hi pots accedir si no t’hi conviden els coneguts, moltes tenen vigilant de seguretat, però n’hi ha algunes de públiques també.

Durant el dia hi ha gent que hi va a cavall i amb carros. La gent d’alt nivell els porten en carros i els deixen a la “caseta”, però a les 8 de la tarda cavalls i carros han de deixar el recinte. Alguns marxen buits perquè els senyors s’hi queden.

Bàsicament s’hi menja, s’hi beu, s’hi canta i s’hi balla i sobretot és un lloc de trobada d’amics i familiars. Antigament bevien Manzanilla, però ara es beu molt el “rebujillo”, que és Manzanilla amb Sprite o 7up amb força gel. El cap de setmana s’hi passen tot el dia i la nit, però durant la setmana hi van a la sortida de la feina. Un amic que treballa en un hospital ens explicava que algunes dones al plegar, quan es canvien, ja es posen els “faralaes” i se n'hi van.

cap de setmana, sense pont

Google

Cinc amigues, descansant, rient, amb complicitat, confidències, amb vida per darrera, però amb ganes de molta més encara per davant, plenes de somnis, però tocant de peus a terra, independents, agafant-se les coses amb optimisme, passant-ho bé.

Un cap de setmana, sense pont, però ben aprofitat, amb visita cultural inclosa, bombolletes i dolls de tot tipus.

Comiat

Aquest any n'hagués fet 9 que anàvem juntes a tot arreu, però poc abans de Nadal em va deixar. No va voler continuar amb mi, donant-me més satisfaccions. Érem de viatge i em va doldre molt, però quedava la possibilitat que en tornar a casa, i amb alguna ajuda, tornés, però no hi va haver res a fer. No ha pogut ser.

Ara n’hauré de buscar una altra, però, fins que ens coneguem com amb ella, passarà temps. La sensació que li saps els defectes, els trucs, dona molta tranquil·litat, tot i que sempre pot fallar, com ha estat ara.

Cada vegada que he sortit a passar uns dies fora, ha estat la primera d’anar a la maleta, amb la seva posta a punt i amb material suficient. És cert que després, tornava al seu calaix, però mai oblidada, només esperant la propera sortida, per agafar-la de nou.

Vam començar a caminar juntes per Buenos Aires, seguint per Astúries, Milà, Nàpols i la Costa Amalfitana, Berlín, Croàcia, Roma, Polònia, Tarragona, Cotlliure, per les capitals Bàltiques i, per descomptat, cada estiu per l'Empordà, però ja no sortirem més totes dues, ella ja no hi és, la meva estimada càmera s’ha espatllat i ja no es pot reparar, –el millor que pots fer és llençar-la, em van dir a la casa de fotografia.

Unes mostres de la seva darrera col·laboració, abans de deixar-me plantada a Nova York, el segon dia.

Nova York (i 3)

Com molt bé deia en Clint, en els comentaris al Nova York (1) , l’1 era una amenaça, però era previsible, Nova York dóna molt de si, no m’agraden els posts llargs i, entre les festes, que us les volia felicitar, i l’amic invisible, que també tenia el seu timing, no podia ser d’una altra manera.

Aquest post és el darrer, tret de si aconsegueixo recuperar alguna foto més, que encara no ho sé, i, més que explicar visites, sobretot explicaré detalls, coses que m’han sorprès, encuriosit i/o cridat l’atenció.

Dispenseu-me si em faig pesada amb el tema, però és que també em serveix a mi per tenir la informació recopilada i en ordre, sempre podeu llegir en diagonal o directament passar de llarg. Per als que seguiu fins al final, gràcies per la paciència.

Una cosa que em va sorprendre molt és que no vaig veure contenidors per a les escombraries i, com nosaltres, fa anys, hi havia bosses, grans, a molts llocs, apilades. Diria que només el cap de setmana, com si no les recollissin, però no n’estic segura. Amb la neu, feia gràcia veure les piles de bosses, totes nevades.

Em va encuriosir que totes les botigues tinguin horaris diferents. Per exemple, un Toys”R”Us que hi havia a Times Square, obria les 24 hores al dia. No sé si per les festes o sempre. Una casa de fotografia, coneguda, B&H Photo, divendres tancava a les 14:00, dissabte feia festa tot el dia i diumenge obria fins les 14:00. A la guia deia que eren jueus i que tancaven totes les festes jueves, dissabte inclòs. Un banc on vaig anar a canviar diners, el TD, tenia uns cartells que deien que obria 7 dies a la setmana. Uns grans magatzems, els Macy’s, dissabte, dia 20, tancava a les 24:00, tampoc sé si era per les dates o sempre.

Google

Una altra cosa que em va cridar l’atenció: hi ha moltes botigues de productes vitamínics (no sé com es diu més oficialment) per a gent que fa gimnàs. Pots enormes de productes d’aquells que prenen les persones que fan peses i moltes coses més. A la mateixa 5a avinguda n’hi ha una. Pel barri de Chelsea, sobretot, n’hi vaig veure moltes, com també, centres de bellesa on fan manicura i pedicura. En el mateix carrer, fins i tot, uns quants. És evident que hi ha molt culte al cos, tot i que també hi ha força obesitat, encara que no en vaig veure tanta com m’havien dit que hi havia i/o jo m’havia imaginat.

Google

Em vaig sorprendre a mi mateixa amb els cotxes. No hi entenc gens, no condueixo i no tinc costum de mirar-me’ls, però curiosament allà me’ls mirava. No sabria dir cap marca, ni model, però em van agradar molt els cotxes d’allà: els vaig trobar sòlids, forts, consistents, elegants, macos. Tret de les limusines: espectaculars, n’hi ha de blanques i de negres, més grans i més petites, però espantoses, la veritat, per al meu gust.

Per cert, no vam veure cap Pare Noel, cap ni un. Potser eren tots per Europa...

Per acabar, un resum del menjar. Vam menjar bé, sense anar a cap restaurant bo, més aviat vam seguir recomanacions de la guia, de restaurants coneguts, però no cars i vam menjar bé i bé de preu.

Per esmorzar anàvem a qualsevol Deli que tinguéssim a prop. Els DeliS són botigues de menjar preparat, amanides, guisats, sandvitxos, begudes, cafès, xocolata, pastes,... on s’hi pot menjar de tot i a qualsevol hora. A la planta baixa hi ha la botiga, on ho agafes tot, i a la primera una gran sala amb taules i serveis. Un dia vam sopar-hi també i tot el que vaig tastar estava molt bé. No ens va passar mai d’uns 10 $ per cap i això que els esmorzars d’alguns semblaven dinars: ous remenats, bacó, formatge... 1 cafè, per exemple, valia 1 $. Més barat que al centre de Barcelona.

La primera nit vam sopar al Island Burgers & Shakes (766 9th Ave, entre la 51st i la 52nd), no lluny de Times Square. Un lloc no gaire gran, ple d’americans, i que la guia deia que tenia hamburgueses molt bones i que eren famoses les seves patates. Vam demanar dos tipus de patates i per a la nostra sorpresa eren dos patates enormes, bullides i amb pell, obertes pel mig, de punta a punta i amb coses dintre. Aquest ens va sortir per uns 17 $ per cap.

En un altre restaurant, al Soho, vam descobrir que les patates fregides, allà són French fries. Aquest, que també ens el recomanava la guia, és el Fenelli’s Cafe (94 Prince St, cantonada Mercer St.). Aquí vam pagar 15 $ per cap.

Un altre lloc on vam menjar molt bé, el Mangia (Edif. Trump, 40 Wall St. entre Broadway St i William St), d’aquests de menjar preparat, però molt elegant, suposo que per la zona, per 13 $.

I el darrer, a Chinatown, un xinès, ple de xinesos i americans, Oriental Garden (14 Elizabeth St, entre Bayard St. i Canal St). Vam fer uns entrants, i llagosta de segon, dues, per a 4 persones, vam menjar molt bé i ens va sortir per uns 30 $ per cap.

Nova York (fotos)

Abans de quedar-me sense càmera, havia fet algunes fotos. Aquí en teniu una petita mostra.

Nova York (2)

Seguint la recomanació d’un amic, vam agafar el ferry que va a Staten Island, des d’on es veuen unes bones vistes de l’skyline del baix Manhattan. Aquest ferry és gratuït i porta la gent que es desplaça d’una illa a l’altra. És gran i anava força ple. La gent habitual anava asseguda llegint, dormitant, parlant entre ella, com si anés al metro o al bus, però quan vaig anar a fora, per veure les primeres vistes, era ple de turistes fent fotos.

Google

La vista és realment espectacular. Passes també per l’estàtua de la Llibertat i, si no tens especial interès en pujar-hi, és suficient per veure-la de prop. Hi ha uns ferrys que t’hi porten i a l’Illa d’Ellis també, en el mateix viatge. La imatge de Manhattan, des de l’aigua i allunyant-t’hi, aquella imatge tant vista, però que no per això deixa d’emocionar-te quan ets allà i ho pots veure en directe, val la pena.

Aquest amic, també m’havia dit que era interessant tornar quan ja era fosc per veure Manhattan de nit i, seguint els seus savis consells, així ho vam fer. Només era qüestió d’esperar una estona per a la tornada.

Vam fer un volt per Staten Island, vam aprofitar per fer una xocolata calenta, feia força fred, i vam tornar cap a la terminal del ferry. A tocar de la terminal vam veure un monument dedicat a les persones que havien perdut la vida en l’atemptat de l’11 de setembre del 2001 i que vivien allà. Tot de perfils, tallats en pedra, amb el nom, la data de naixement i el nom de l’empresa on treballaven a sota. N’hi havia molts que coincidien en l’empresa. Mentre érem allà, va aparèixer una parella gran, amb unes flors, discretament es va apropar, van posar-les en un dels perfils i van marxar.

Tant allà, com quan vam visitar la Zona Zero, sense proposar-t’ho, et canvia la cara, et vénen piles de pensaments, i et quedes una estona en silenci. És molt gros el que va passar i no pots evitar pensar-hi i en la quantitat de famílies afectades.

Un cop al ferry de tornada, vaig tornar a anar a fora, per veure Manhattan de nit. No es pot explicar, és una imatge brutal. Tots els edificis, alts, que es veuen foscos, amb totes les finestres il·luminades, i al costat el pont de Brooklyn, també il·luminat, i encara un altre pont, al darrera del de Brooklyn, el de Manhattan, és espectacular. Literalment em vaig tornar boja fent fotos, tant és així, que crec que vaig espatllar la càmera, ja no ha funcionat més després d’aquell moment.

Google

Algú m’havia dit que Nova York és per visitar-la de nit i realment quan hi ets ho penses. De dia és maca, però de nit ho és molt més. Tots els edificis són alts, a més dels típics i famosos, i de nit tots tenen els llums oberts de dintre. Això la fa una ciutat especialment vistosa de nit. No sé si la llum és barata o si és subvencionada, però realment és una passada això de veure totes les finestres de cada edifici amb llum. Una cosa que em va fer pensar és que dóna la sensació que no pensen massa en l’estalvi energètic.

Diria que tampoc en el reciclatge, ja que fan servir molt el plàstic i el porexpan. Normalment anàvem a esmorzar a un Deli, una mena de botiga de menjars preparats, a més de sandvitxs –sembla que posar entrepà parlant d’allà queda com rar–, cafès, begudes, pastes,... On tot t’ho posaven en envasos d’aquests, tant si t’ho emportaves, com si et quedaves allà a menjar-t’ho, com era el nostre cas.

Google

També em va donar la sensació que pensen poc en les barreres arquitectòniques, he vist pocs ascensors al metro, no recordo haver vist rampes a les aceres i cap semàfor sonor.

L'amic invisible, és amic, però no és amic...

Nova York (1)

Sortir de l’hotel, al carrer 44, acabant d'arribar, quan ja es fosc, caminar unes passes i trobar-se a Times Square es difícil de descriure. Una barreja de sensacions, emocions, sentiments, tot a l’hora es fa present, després de tant de temps desitjant fer aquest viatge: llum, color, gent de tots colors, tots parlant amb el xiclet a la boca, en sentit figurat, però sovint també en real, emociona i et fa sentir petita.

Google

Sempre que pensava en Nova York m’imaginava així: petita i distant en un món que no era el meu. Però això dura molt poc, unes poques hores i de seguida et sents com una més. Res ni ningú se’t fa estrany.

De Nova York s’ha dit molt ja i no crec que pugui aportar res de nou, però és innegable que cadascú ho viu d’una manera i jo faré 5 cèntims de la manera en la que jo ho he viscut.

Una de les primeres sensacions que vaig percebre, després de la de llum i color, va ser la de les olors. Un olor a brasa, bona, agradable: a la majoria de cantonades hi ha uns carros, ben muntats i posats, on et fan entrepans, pinxos, et vénen ganes d’anar-hi i comprar-te qualsevol cosa. Penses que te’n faràs farts, però he tornat sense tastar-ho, suposo que el fred hi ha tingut molt a veure, que ens feia buscar llocs tancats per menjar. També de tant en tant t’arriba una olor com de forn a primera hora del matí, però aquesta no és tan freqüent i tampoc m’hi vaig fixar tant.

Al centre hi ha molta gent, caminant, aturada, anunciant-te rutes turístiques, promocionant espectacles, també hi ha policies, però sense donar cap sensació de que hi hagi cap tensió, tot molt tranquil, gent que fa campanya perquè deixis de fumar, però de molt bon rotllo. Una noia em va aturar i em va demanar si m’havia proposat deixar de fumar. Li vaig dir que no, però que sí que hi pensava, em va dir good! i em va desitjar sort. Em va proposar fer-me una fotografia i posar-me en una gran pantalla que hi ha a Times Square on van sortint imatges de persones que ho han fet, que ho faran, etc. Li vaig donar les gràcies, però li vaig dir que no.

Una cosa que m’ha sorprès i gratament és que malgrat la quantitat de gent que hi ha, en cap moment he sentit sensació d’inseguretat, no m’he sentit amenaçada per res ni per ningú. Evidentment, parlo del centre i d’on et mous com a turista. No hem anat ni a Harlem ni al Bronx, ens ha faltat temps, 6 dies tampoc donen per molt, i amb 2 nevant, encara més.

La neu, un altre espectacle. Divendres al matí va començar a nevar i de seguida van aparèixer homes amb uns carretons, com aquells que feien servir –no sé si encara ara– els paletes abans, plens de sacs de sal i la van tirant per l’acera de manera que no arriba a quallar i pots anar caminant tranquil·la. Alguns de més sofisticats, dintre del carretó hi porten com una mena d’aparell que va donant voltes, com un tambor de rentadora, que la va escampant. Pel carrer, també apareixen màquines que la va apartant.

Una altra cosa són les voreres, entre l’acera i el carrer, on la neu es va acumulant. Quan vas a creuar un carrer, poses el peu damunt de la neu, pensant que és dura i et trobes que se t’ensorra i et quedes dintre d’un bassal d’aigua. Després ja t’hi fixes i no et passa més, però segons el calçat que portis, pots haver fet salat. Evidentment, a mi em va passar. Si vas cap a barris, la neteja no és tan eficaç i te’ls trobes tots nevats i pot arribar a semblar que ha nevat més i tot.

Diumenge al matí, vam anar a passejar per Central Park i era completament nevat. A més, tret dels caminets, la neu era intacta i estava tot preciós. Una curiositat, bé, per a nosaltres, suposo que allà hi deuen estar acostumats perquè no hi donaven importància, de tant en tant sortien esquirols, tan tranquils, enmig de la neu. També hi havia gent fent footing, com si res.

Google

Ja tinc amic/ga invisible. M'hi posaré de seguida. Serà tot un repte.