Comiat

Aquest any n'hagués fet 9 que anàvem juntes a tot arreu, però poc abans de Nadal em va deixar. No va voler continuar amb mi, donant-me més satisfaccions. Érem de viatge i em va doldre molt, però quedava la possibilitat que en tornar a casa, i amb alguna ajuda, tornés, però no hi va haver res a fer. No ha pogut ser.

Ara n’hauré de buscar una altra, però, fins que ens coneguem com amb ella, passarà temps. La sensació que li saps els defectes, els trucs, dona molta tranquil·litat, tot i que sempre pot fallar, com ha estat ara.

Cada vegada que he sortit a passar uns dies fora, ha estat la primera d’anar a la maleta, amb la seva posta a punt i amb material suficient. És cert que després, tornava al seu calaix, però mai oblidada, només esperant la propera sortida, per agafar-la de nou.

Vam començar a caminar juntes per Buenos Aires, seguint per Astúries, Milà, Nàpols i la Costa Amalfitana, Berlín, Croàcia, Roma, Polònia, Tarragona, Cotlliure, per les capitals Bàltiques i, per descomptat, cada estiu per l'Empordà, però ja no sortirem més totes dues, ella ja no hi és, la meva estimada càmera s’ha espatllat i ja no es pot reparar, –el millor que pots fer és llençar-la, em van dir a la casa de fotografia.

Unes mostres de la seva darrera col·laboració, abans de deixar-me plantada a Nova York, el segon dia.