Barber

Tom Brown

Passa per davant del barber –un barber d’aquells de tota la vida– i com cada dia, quan hi passa, no pot evitar pensar en ell. El barber on ell anava sempre, mentre va viure a la ciutat d’ella, però quan ella no el coneixia. Coses de la vida, ara que el coneix, ell ja no hi viu.

Pensa en ell i pensa en què ha passat. Tan engrescat que el veia, el sentia, l’imaginava, la primera vegada, i tan poc que l'hi veu ara.

Totes les històries tenen un temps, un moment, i potser aquesta, sense haver començat, ja s’ha acabat.

No pot evitar pensar en aleshores, quan ell la trucava, tant content com estava, li sentia aquella veu il·lusionada, l’imaginava amb els ulls brillants, intuint el seu desig, o quan rebia els seus sms, sempre amb el tractament reial –princesa– i dient-li bona nit, cada dia, fins que va deixar de fer-ho i silenciosament va desaparèixer. Ara no hi ha sms, ni gaire trucades, només molt de tant en tant.

Què ha passat? –es torna a demanar– però ella mateixa es respon: potser és millor així. En aquell moment, hagués pogut prendre mal, de tant que n’estava. Ara segur que no. Però, quina llàstima, oi? Tan bonic que és estimar i sentir-se’n, desitjar i saber-se’n...