divendres, 30 de juliol del 2010

Definició




En La Vanguardia d’ahir hi havia un reportatge al voltant de la figura de la Maria Canals, intèrpret i pedagoga important que ens acaba de deixar, creadora del Concurs Internacional de Música que porta el seu nom el 1954, que s’ha seguit celebrant des d’aleshores i que és considerat el primer certamen de pianistes d’Espanya així com un dels primers del món.

De fragments de les nombroses entrevistes que el diari li havia fet en diverses ocasions i que recullen en un quadre que titulen Maria Canals por Maria Canals, n’extrec aquest que m’ha agradat i amb el qual m’hi sento molt propera:


La felicitad es una cuestión individual, subjetiva, que debe procurarse cada uno. Lo esencial para mí es ir siempre adelante, hacer las cosas por el gusto de hacerlas, y lograrlo sin hacer daño a nadie. Yo no me he dejado pisar, pero dudo de que encuentre a alguien que demuestre que yo le he perjudicado de forma consciente.


dimecres, 28 de juliol del 2010

Meduses




Un dia, arribant a la platja, els nens ens van venir a trobar, esverats, emocionats, cridant –hi ha meduses! Ja n’havien tret 8 i portaven una galledeta, de les de jugar, amb les vuit meduses dintre amb aigua de mar. Cap al migdia ja en portàvem gairebé una vintena.

Mai les havia pogudes observar tan bé i tan tranquil•lament i les vaig trobar maques, d’una textura semitransparent de color entre rosat i salmonat i bellugant-se amb elegància.

Però a mi, que el mar m’encanta, les bestioles que hi viuen em fan por, fins i tot les que no fan res, com els peixets, i tan bon punt vaig saber que estàvem tan ben acompanyats, se’m van passar les ganes de nedar. Em vaig anar remullant com una iaiona i poca cosa més.

Les meduses les va anar traient un xicot molt amable, amb una mena de pala de tractor que els nens duien per jugar, i que es miraven amb admiració, era com el seu heroi!

Cap a primera hora de la tarda, quan els nens ja no hi eren, ni tampoc el xicot amable, mirant-me l’aigua vaig veure’n una tota quietona al fons a tocar d’una noia que es banyava amb un nen molt menut a coll i em vaig espantar pensant que si picava a la noia, amb l’esglai, podia deixar anar el nen de mala manera, cosa que segurament hagués fet jo de trobar-me en el seu lloc. M’hi vaig acostar, preparada per agafar el nen si calia, i li vaig dir que s’hauria de moure d’allà perquè tenia una medusa a tocar.

Va sortir de l’aigua, sense demostrar cap espant i jo, morta de por, però fent-me la valenta –que no en sóc gens– i amb una tupper en la que hi portem la fruita –que ja m’havia menjat– la vaig treure. Per sort, només va ser aquell dia que n’hi havia, la resta ja no se’n van veure més.


dimarts, 27 de juliol del 2010

De tornada





Pols per tot arreu, roba per rentar, la nevera pràcticament buida, però amb nous records a la motxilla de la vida.

Moments passats, per recents que siguin, que ja no tornaran, però que ja formen part de mi. Noves vivències, amb persones que no són noves, passejades, excursions, sol, mar, lectures...

He tornat a saltar ones com una criatura, he conegut llocs nous, he sopat amb amics, he pres sol, he nedat, he llegit i, sense que soni a amenaça, he fet moltes fotos.


diumenge, 11 de juliol del 2010

Marxant...





M'acaben de passar aquesta imatge, és de l'any 1932!




No en poso la procedència perquè la desconec. Ho sento!

Marxo



Ara sí. Després de ser a la manifestació, una jornada inoblidable pel que crec que representa per a la història d’aquest país, petit, malmès i menystingut, però amb una gent amb una força i una il•lusió extraordinàries, me’n vaig de vacances, contenta, satisfeta i convençuda de que han de passar coses.




Ja poden dir que érem 4 gats, i obviar que la manifestació a més de transcórrer pel Pg. de Gràcia, també ho ha fet per la Rambla de Catalunya i per Pau Claris, perquè el Pg. de Gràcia estava col•lapsat, que a les 9 del vespre encara arribava gent a la Gran Via, procedent de la Rambla de Catalunya i del Pg. de Gràcia, que no hi ha hagut ni un sol incident, que hi havia criatures, gent amb cadira de rodes, que cridàvem i cantàvem, malgrat la calor.




Que diguin el que vulguin, nosaltres, els que hi érem, sabem com ha estat i què ha passat: només hem demanat el que ens correspon, per dret, malgrat els partits, els polítics, el TC, la Constitució, i trigarem més o menys, però ho aconseguirem. Sé que moriré en una Catalunya independent. Digueu-me romàntica, però n’estic segura.

Marxo uns dies a descansar i també d’ordinador.


divendres, 9 de juliol del 2010

No estem sols!




Quin goig m'ha fet veure això...



dimarts, 6 de juliol del 2010

La capçalera


Google


Dilluns passat vaig arribar a casa a tres quarts de nou del vespre, vaig posar TV3 per tal de que no se’m passés el TN i vaig veure el president Montilla fent unes declaracions, així va ser com vaig saber que ja hi havia sentència del Tribunal Constitucional, i en aquell moment em van sorprendre les seves paraules dient que el poble s’havia de manifestar.

Em va sobtar que l’actual president de la Generalitat, que l’any 2007 no només no va anar a la manifestació de l’1 de desembre, sinó que ni ell ni la seva formació no li donaven suport, ara demanés que el poble es manifestés.

De seguida vaig veure que alguna cosa grinyolava i que m’hauria de rumiar molt bé si anava a la manifestació perquè de cap manera volia fer-los cap joc als socialistes, que s’acostava una campanya electoral i quedava molt bé fer-se els més catalans de tots, quan no ho sentien.

En vaig parlar amb un parell de persones de la meva confiança per veure si també hi veien el mateix que jo i efectivament coincidien amb mi tot i que una tenia clar que malgrat tot s’hi havia d’anar i l’altre dubtava com jo. Finalment, vaig decidir que sí, que hi aniria, però estant molt alerta dels esdeveniments.

Els fets que s’estan produint des del cap de setmana són prou evidents: el president Montilla diu que vol anar a la manifestació –jo penso que creu que ho ha de fer per imatge i per conveniència electoral–, però amb condicions. Primer deia que aniria darrera la senyera, en segon terme, darrera la capçalera amb la pancarta, però ara els socialistes estan fent pressions a tort i a dret perquè vol anar al davant, però només amb la senyera.

Sempre he dit, i algunes persones m’han censurat, que el president Montilla moltes vegades ja diu el que toca, però que el problema és que no s’ho creu, que no ho sent, que els seus no som nosaltres, que els seus són els d’allà, els de Madrid, i crec que tot aquest espectacle ho demostra ben clar. Ha volgut agafar el protagonisme, sobretot per prendre’l als altres, de cara a les eleccions, i ara vol fer-s’ho a la mida del seu gust per tal que des de Madrid no li facin pam pam al culet.

Només espero, i demano ferventment, que no s’afluixi i que al davant de la manifestació, a la capçalera, hi hagi la pancarta, que d’altra banda és el que proposa l’entitat convocant, Òmnium Cultural, amb l’acord de la resta de partits, tret dels socialistes i, òbviament, el PP i els Ciudadanos i és que ja ho deia Josep Pla “que allò més semblant a un espanyol d'esquerres era un espanyol de dretes” i que ell es posi on vulgui, com si no vol venir, que tampoc ens cal el seu suport amb condicions i de fet únicament i exclusiva motivat per uns interessos electoralistes.

diumenge, 4 de juliol del 2010

Tal com ragen


Google


Sembla mentida com ens poden marcar les dates. Divendres que ve plego, començo vacances, i sembla que estigui a les últimes. Si hi penso bé, estic segura que si comencés 15 dies més tard no la tindria aquesta sensació encara, però com deia al començament tenir una data fa que els darrers dies sembli que no es puguin suportar.

Aquesta setmana que em queda faré el que podré, però no crec que em doni temps a actualitzar, tret de dir que marxo de vacances. Últimament tinc moltes coses entre mans que em deixen poc temps, a més d’un portàtil que només em cal donar-li corda. Per sort, ja en tinc un de nou, però ara me l’han de posar en marxa, jo no en sé, i amb una mica de sort aquesta setmana em quedarà enllestit també. Enguany, però, tampoc me l’enduré, 15 dies sense connexió penso que són bons, fins i tot saludables gosaria dir.

Massa hores, entre les de la feina i les de casa, al davant de la pantalla. Amb això que l’ordinador no em va bé, que em triga molt a carregar-se’m, que se m’atura enmig d’un comentari, m’hi passo massa hores i a sobre tampoc em llueix perquè comento molt menys del que voldria i a més això fa que trigui tant, que m’hagi d’esperar tant, d’una lectura a una altra, d’un comentari a un altre, que em canso i ho deixo, però com que també em sap greu que hi hagi gent que pensi que ja no la visito o no la comento hi torno i per tant les nits se’m fan llargues, cosa que no em faria res, ja m’agrada la nit, si no fos que matino molt i acabo morta de son i cansada a finals de setmana. A vegades des de la feina trec el nas i visito algun bloc, però ni tinc massa temps tampoc ni de fet hauria de fer-ho i per tant com a molt faig un comentari i tanco.

Dimarts es va morir la mare d’una amiga, bé, la més amiga meva, la més antiga que tinc, l’amiga que em queda de l’escola. Feia temps que no vivia una mort propera, perquè les mares de les amigues d’escola una mica ho són teves també, perquè de petita t’han tingut a casa seva de vacances, i em va entristir, però com que la vida continua vaig anar de donar el condol a la família a un sopar que organitzava un company de feina a casa seva, un sopar que feia temps que estava organitzat i al que no podia faltar. Em va anar bé i va anar molt bé. A vegades aquestes trobades fora de la feina fan que ens apropem una mica més a nivell humà i això és bo. L’endemà, però, d’enterrament.

Ja hi vaig passar fa anys per això jo, en sis mesos vaig enterrar primer el pare i després la mare, però per a la meva amiga era nou i estava tocada, tot i que és tan discreta que va estar amable amb tothom, propera i fins i tot tendre amb persones que arribaven, paint encara la notícia, perquè és tan prudent que quan havien hagut d’ingressar a l’hospital la mare no havia volgut molestar avisant.

Aquestes coses trasbalsen, et fan pensar i, de fet, et fan venir més ganes de viure, de viure la vida. Perquè veus que és tan fàcil ser-hi avui i demà ja no que relativitzes moltes coses en favor de viure, allunyant-te de segons quines coses i persones que no et donen benestar i que no veus clares.

Sempre he estat molt solitària, però m’adono que m’hi vaig tornant més encara. Tinc amistats i hi faig coses amb elles, però a l’hora m’adono que tanco molt el cercle, i que vaig cada cop més per lliure. Deixo poc espai a les intromissions si no em poden aportar benestar, que traduït vol dir compartir, donar i rebre en les dues direccions.

La setmana que ve m’han convidat a assistir a la presentació d’un llibre, que ja he llegit, polèmic, però els afectes i els agraïments es demostren així, sent-hi quan et criden, i hi aniré.

Dissabte, després de donar-hi voltes, fer-ne alguna consulta i rumiar-m’ho molt –perquè no vull fer el joc a ningú– aniré a la manifestació i diumenge marxaré cap a l’Illa, que ja em moro per ser-hi.


Ara tindré un problema, a l’hora de posar títol a aquest apunt, perquè no sabré què posar, perquè me n’he anat d’una cosa a l’altre. Tampoc hi veig allò de la introducció, nus i desenllaç, però a vegades ja passen aquestes coses, que van sortint així, tal com ragen.