diumenge, 31 d’agost del 2008

Premi

L'striper m'ha atorgat un nou premi, el Premio Unidad, i, què voleu que us digui, a mi em segueix fent il·lusió i per això l'hi agraeixo molt sincerament.







Aquest cop, però, i ja que és d'unitat, no en faré un lliurament personalitzat i el donaré a tots els blocs: els que visito sempre, els que visito de tant en tant, als blocaires que veniu per aquí i en deixeu constància, als que em llegiu i no dieu res, i a tots els que participeu d'aquest món tan i tan especial de la blogosfera.

A tots els guardonats, felicitats!

dissabte, 30 d’agost del 2008

No som babaus!


Sóc impulsiva de mena i per tant em costa molt callar i no dir el que penso. Aquesta manera de ser m’ha portat problemes en algunes ocasions i, amb els anys, he après a callar, quan crec que em pot perjudicar més del compte, o quan considero que l’interlocutor no s’ho val. En aquestes situacions prefereixo fer-me passar per babaua, encara que no me n’hi consideri. No suporto, però, que em tractin com si en fos i als governants encara menys. Jo me’n puc fer passar, però compte, no en sóc i per tant no m’hi tracteu.

Quant temps fa que estem donant-li voltes al finançament? Quant fa que se sap que la data era el 9 d’agost i per Llei?

Quan vaig sentir que el senyor Saura havia pactat amb la senyora M. Teresa F. de la Vega l’ajornament de la data per pactar el finançament, vaig al·lucinar. L’explicació oficial és que el pacte s'ha fet com a Iniciativa, però jo no m’ho crec.

No em crec que el senyor Saura, que té tot el que té al Govern, gràcies als socialistes catalans, els hi doni l’esquena per pactar res amb Madrid. Per tant, el primer que vaig pensar és que el president Montilla, un cop més, apareix net i impol·lut i que rebin els altres. Pràctica habitual d’ell i dels socialistes catalans: fer que es barallin la resta de partits, entre tots, i els socialistes mirant-s’ho fredament des de la distància com si no en sabessin res.

Si, tot i que jo no m’ho crec, realment fos així, que hagués pactat d’esquena als socialistes catalans i per tant d’esquena també al Govern, crec que no són necessàries massa explicacions: com a soci de Govern, el senyor Saura, encara que sigui en nom d’Iniciativa, ha pactat una cosa que perjudica al Govern i, per tant, han de sortir immediatament, ell i els seus, del Govern, per actuar en contra dels propis interessos de Catalunya. En el benentès que el Govern hi estigui interessat en el finançament, és clar. Per tant, alguna cosa grinyola en tot això.

Per cert que, a tot això, uns altres implicats en el Govern, el senyor Carod-Rovira i Esquerra com a partit, tret de fer-se els enfadats, tampoc han fet gran cosa més, a més de dir que tampoc deixaran el Govern per la manca de finançament, tot i haver-ho dit en reiterades ocasions.

Per acabar-ho d’arrodonir, ahir el president Montilla ens surt més nacionalista que ningú, més independentista que ningú i va i diu que ell no entén d’imposicions i que amenaça amb una Llei de Finançament unilateral.

Ho sento, però tampoc me’l crec. Si és cert que ho té tan clar, per què deixa que el senyor Saura vagi i pacti? Si no l’ha deixat, per què no el fa fora del Govern per perjudicar Catalunya?

La realitat és que tenim 3 mesos més d’espera i que encara hem de veure quants cops més, entre els uns i els altres, ho ajornaran.

Com deia al començament, jo em puc fer la babaua, però no en sóc i, per tant, no tolero que mi tractin.

divendres, 29 d’agost del 2008

dimecres, 27 d’agost del 2008

Acabant l'estiu


Google




Cançó de rem i de vela n. XII

Entre les barques quan passa l'amor,
no duu la fúria de crits ni besades,
l'amor que passa a la vora del mar,
és blau verdós i flexible com l'aigua.

Entre les barques quan passa l’amor,
no s’ha vestit de passades molt llargues,
l’amor que passa a la vora del mar,
curt refilet de pinsà i cogullada.

Perquè a la platja hi arribi l'amor,
hem de tenir una miqueta de calma,
i una gavina pel cel adormit,
una gavina i una aigua ben blava.

Perquè a la platja hi estigui de grat,
ni una estrelleta li amagui la cara;
l’amor que passa a la vora del mar,
va sospirant per les nits estrellades.

L'amor que passa a la vora del mar,
vol que tot just es bellugui la barca,
vol a la vela una mica de vent,
però té por de sentir les onades.

Vol una galta que es deixi besar,
però que hi posi una certa recança;
l'amor que es diu a la vora del mar,
és un amor de molt poques paraules.

Amor d’estrella que apunta en el cel,
amor tranquil si agonitza la tarda,
ran de la cara se’ns gronxa l’airet
i el cant del grill ens arriba a la platja.

Entre les barques quan passa l'amor,
no vol ni plors ni gemecs ni rialles,
l'amor que passa a la vora del mar,
és un sospir que batega com l'aigua.

Que si per cas hi ha una punta de grop
si xiscla el vent, i si trona, i si llampa,
l’amor que passa a la vora del mar
esporuguit va fugint de la platja.


Josep Ma. de Sagarra

dimarts, 26 d’agost del 2008

Fanatismes


Mai he estat massa a favor dels fanatismes, siguin del tipus que siguin (polítics, religiosos, esportius,...). Les coses portades a límits extrems només serveixen per radicalitzar i treure objectivitat a les persones.

Entenc, però, que n'hi ha de més o menys greus. Tenim l’exemple del ddriver i el seu fanatisme pel Barça: ell és feliç així i no fa mal a ningú.

Els fanatismes polític i religiós, sovint barrejats a més, són més perillosos. De tots és sabut els disbarats que ha fet l’església al llarg de la història així com els que s’han fet per raons polítiques també.

Per tant, insisteixo, no m’agraden massa els fanatismes. Entenc que tinguem aficions, creences, criteri, prioritats, que ens decantem cap a un sector més que a un altre, políticament parlant, però em costa entendre que una persona, en nom d’una creença política i/o religiosa, pugui jugar-s’hi i, molt menys encara, deixar-s’hi la vida.

No obstant això, puc intentar respectar, tot i considerar que en mereix molt poc de respecte, i sense entendre-ho, que una persona adulta, pugui ser capaç de fer una cosa així. Allà ell o ella! Però, em repugna, no puc dir-ho més suaument, que els fanatismes puguin arribar a manipular criatures i/o adolescents.

Una nena de 13 anys no pot tenir criteri suficient com per saber que vol morir per una causa i els que li ho hagin fet pensar, per fanàtics i manipuladors, mereixen tot el meu menyspreu i la meva comdemna.

dissabte, 23 d’agost del 2008

Vermut


Té una pell clara, delicada, i cada cop que pren el sol, tot i la protecció que s’hi posa, es posa morena, però també li surten pigues. Any rera any, aquestes pigues es van afegint a les que ja té i cada vegada en té més.

A l’hivern, i a mesura que va perdent color, es van amagant, discretament, però, així que despunta la primavera i els primers banys de sol, tornen a sortir. Una darrera l’altra, es tornen a posar al seu lloc.

No es pot dir que sigui pigada, però és ben plena de pigues, sobretot, als braços, a les espatlles, a l’esquena, a l’escot, i, amb no tanta intensitat, a la resta del cos.

Fa poc, es va trobar amb ell i li va demanar per les pigues. –Més que fa dos anys–, li va dit...

Es van conèixer un capvespre, ja feia dos estius, van anar a sopar, de seguida es va anar creant un clima molt especial, i, tot sortint del restaurant, ell li va dir, li va demanar, tot besant-la, que li agradaria veure-li les pigues, totes. Acariciar-les, una a una, besar-les, tastar-les una darrera l’altra. –Cada piga una carícia– va dir.

Ell és un esperit lliure, –un revolucionari– diu ell, ella pensa que no, que més aviat és un idealista, i ella ha après a gaudir de les bones coses de la vida, dels moments, del dia a dia, i a no esperar res de ningú. –Esperar és dolorós, viure el moment, si s’ho val, és plaent i no deixa rastre, ni ferides...– diu sempre.

No s’havien vist més, tret d’algunes telefonades, cada cop més espaiades, i una de recent, felicitant-la pel seu sant.

–Et sembla que fem un vermut?– li va dir ell.

dimecres, 20 d’agost del 2008

Tot evolucionant


Google


Avui, per tal de combatre la dura tornada, he quedat amb una amiga per dinar i hem tingut una conversa molt interessant.

Darrerament, i per raons de feina, ha tingut molt contacte amb homosexuals i he pogut observar com ha evolucionat, abans no era pas tan receptiva amb aquest tema. M’explicava coses que havia comentat amb ells, temes socials, de relacions amb les famílies, etc, tot donant-los el seu suport.

Un dels meus millors amics ho és i per tant sempre ho he viscut amb tota naturalitat, però reconec que no tothom ha tingut les mateixes oportunitats i per tant encara hi ha molt camí per fer.

Moltes de les coses que es consideren diferents al que estem acostumats, o no habituals, o que se surten dels esquemes, el millor per entendre-les, i sobretot, respectar-les, és viure-les de prop, com penso que li ha passat a ella i en el seu moment a mi.

Recordo que quan es va legalitzar el matrimoni homosexual, i es va parlar de l’adopció per part dels homosexuals, jo no n’era massa partidària. Considerava que una criatura havia de tenir les figures del pare i de la mare i que dues mares o dos pares podien ser, si més no d’entrada, contraproduents i fer-los diferents davant de la resta de criatures i per tant no ho considerava prou encertat.

Els mateixos dies, vaig tenir ocasió de conèixer una família que havia adoptat una nena xinesa i, parlant amb la mare adoptiva, li vaig demanar si els havien donat algun tipus d’instruccions per tal que la nena d’entrada no notés el canvi tan dràstic de cultures. Em referia a alimentació, maneres de fer, costums,... Em va dir que què em pensava, que allà tenien 4 o 5 criatures en un llitet tot el dia, que de tant en tant els donaven menjar i poca cosa més. Ni costums, ni estímuls, ni maneres de fer, ni res de res.

Vaig quedar tan tocada que el primer que vaig pensar va ser si no era molt millor que fossin adoptades, encara que el pares adoptius fossin dues dones o dos homes, a tenir-les allà en aquestes condicions.

Aquest estiu, he conegut un altra cas i parlant amb la mare adoptiva em deia que mai li va poder donar un biberó a la seva filla xinesa. De ben menuda se l’agafava i se l’aguantava ella, amb les dues manetes, i no el deixava anar per res fins que se l’havia acabat. Suposo que era la única manera de subsistir en un llitet, amb 3 o 4 criatures més, o se l’aguantava tota sola o no menjava. No vaig poder evitar tornar a pensar en l’adopció homosexual.



****************************************************


En un altre ordre de coses, en Jesús M. Tibau m’ha demanat la meva col·laboració, que he acceptat amb molt de gust, tot posant una pista del 70è joc literari:

Cada dimecres, el mes d’agost inclòs, el bloc Tens un racó dalt del món proposa jocs literaris.

En el 70è joc literari, la pista es troba al nom d’aquest escriptor anglès:


Lewis Carroll


La resta d’instruccions les trobareu al seu blog. Animeu-vos a participar, diu que hi ha premis!



Ah! No deixeu la resposta del joc als meus comentaris.

dilluns, 18 d’agost del 2008

Final de festa


Google


Demà tot tornarà a ser com era: el despertador, els horaris, les presses, el metro, la fitxa, la rutina...

Em queden els bons records dels dies passats: el sol, la platja, les sortides, els sopars, les passejades, les persones –les de sempre i les noves–, els bons moments, les converses relaxades, les fotografies,...

Ara, el futur: Projectes, plans, il·lusions, nous somnis en definitiva.

És com un final de festa, de Festa Major, però sabent que tornarà, l’any que bé!

Avui s’acaben les vacances... Demà torno a la feina.


dissabte, 16 d’agost del 2008

El regal d'avui

Des de molt joveneta, tinc el costum de dormir amb un petit transistor sota el coixí. Havia estat motiu de disputes a casa, perquè els meus pares em deien que no descansava, que no podia ser bo dormir tota la nit amb la ràdio engegada, però jo vaig seguir fent-ho, sóc tossuda, i fins avui.

M’agrada adormir-me sentint música o qualsevol programa nocturn, sempre són especials les converses que s’hi donen, i, durant el curs, despertar-me amb les notícies, les úniques que durant el dia podré escoltar fins al vespre que torni a ser a casa.

Quan faig vacances, i sóc per casa, mai sé què em trobaré quan em desperti, tant per l’hora, perquè lògicament ho faig sense despertador, com per la programació d’estiu, que sempre és més diversa, i avui he tingut un magnífic regal: he obert els ulls sentint aquesta versió de What a wonderful world del Louis Armstrong.

Només és dissabte, només 16 d’agost, cap data especial per a mi, però cal que sigui res especial perquè la vida et faci un regal? M’he sentit tan afortunada que he vingut a veure si la trobava per tenir-la, tornar-la a escoltar i compartir-la amb qui passi per aquí.


Eva Cassidy - What a wonderful world

divendres, 15 d’agost del 2008

Malentesos


Sovint, quan diem o escrivim coses, a més de les paraules, i el seu significat, normalment evident, hi donem una interpretació, una intenció, una voluntat i, això darrer, no sempre és rebut tal i com nosaltres ho hem pretès i/o enfocat.

De la mateixa manera, ens passa a nosaltres quan llegim o sentim una cosa.

Si això ho portem a una conversa entre dues persones o a un correu-e, pel fet de ser més personal, encara s’acostuma a filar molt més prim.

Si hi afegim que la innocència fa anys que l’hem perduda, i no som com els nens, que no tenen cap malícia, el més probable és que l'errònia interpretació que li donem sigui negativa o desfavorable.

Per fortuna, si entre les dues persones hi ha una bona relació, serà fàcil aclarir-ho, ampliant l’explicació, però si la relació ja té dificultats, o hi ha poca, nul·la o mala relació, això pot arribar a ser una catàstrofe.

Recentment m’ha passat: una cosa escrita en un correu-e amb una intenció, totalment positiva, ha estat malentesa. Per sort, la mateixa persona se n’ha adonat de seguida, sense la meva intervenció, i ha reaccionat amb tota contundència, demanant disculpes. Aleshores, he aprofitat per mostrar-li tot el meu afecte i respecte, que ja l’hi tenia, però a més ara per la seva noble actitud.

No he pogut evitar, però, reflexionar al voltant d’això i pensar-hi: Quantes vegades no se m’ha entès bé o jo no he entès bé? Quines conseqüències ha pogut tenir això?

No puc repassar ara tota la meva vida, és llarga, ni totes les meves relacions, són moltes al llarg d’aquesta llarga vida, no arribaria mai al dia d’avui i el passat, passat està, però sí que em puc plantejar mirar d’entendre millor les persones i intentar sempre que pugui, si més no, mirar d’aclarir sempre qualsevol cosa que pugui esdevenir un malentès. Tant si ha sortit de mi, com si m’ha arribat a mi.

dimarts, 12 d’agost del 2008

Sopar improvisat


Horacio Bellotti


Un pati amb molta vegetació: plantes, cactus, atzavares,... Espelmes estratègicament repartides, una taula, 7 comensals: un pintor, un cuiner professional, un físic, els propietaris d’una bodega, petita, però de molta qualitat, i una funcionària.

Una conversa variada i distreta, però sempre interessant, parlant de vins, de cuina, d’estudis de cuina –a França són universitaris, de grau superior–, de fumats, de vins i caves, de gossos, de llibres, de malalties, de països, de maria,...

Al voltant d’un pernil d’aglà, deliciós, un pa de Taüll, d’aquells de tota la vida, boníssim, uns espaguetis al pesto, fets per l’artista, amb alfàbrega collida poc abans al mateix pati, exquisits, i de postres uns formatges, a quin més bo, i una xocolata negra, gruixuda, regat tot amb bons vins i cava per acabar.

La gossa del cuiner, recollida en una gossera, discreta, només pendent de si hi havia restes d’alguna cosa, però bonassa i tranquil·la.

Bona música, entre d’altres Joan Bibiloni.

Es pot demanar res més, quan tot havia començat amb una clara, al davant de casa, a mitja tarda?

Una trucada d’una amiga a l’artista, va fer improvisar aquest sopar, a casa seva, a l'Alt Penedès, on les seves paraules van ser prou contundents: "et perdràs uns espaguetis al pesto, amb alfàbrega collida de casa?"

dissabte, 9 d’agost del 2008

Perla estiuenca



Un fragment de pissarra, anunciant el menú, en un restaurant de l’Alt Empordà.

Quin mal al ulls!

dijous, 7 d’agost del 2008

La tornada


M’he llevat ben entresuada, però veig que no fa tanta calor com ahir. Mentre prenc el cafè, i em fumo la primera cigarreta del dia, penso que he somiat amb tu. Quant temps fa que vas desaparèixer? No ho recordo, però en fa molt. Gairebé un any? Potser sí...

Hem passat tota la nit junts, fent tot allò que sempre ens ha agradat tant, donant-nos plaer l’un a l’altre, excitant-nos, satisfent-nos, tocant-nos, besant-nos, rebregant-nos, gaudint-nos... M’agrada que hagis tornat.

La primera vegada que vas desaparèixer, em vaig enfadar molt, però ara, ja has vist que no. Em dones el que m’agrada: paraules, carícies, passió, admiració, desig,... I que em desitgis em fa sentir poderosa i lliurar-me a tu. I tu, veient-ho i volent-me correspondre, et dones i em dones tot el millor de tu, que em fa morir de plaer.

*************

He anat a la dutxa i m’he trobat les ampolles destapades. M’ha sorprès, perquè jo mai les hi deixo. Faig una mirada ràpida per casa i em trobo una nota teva: “Bon dia princesa...”



Diana Krall - 'S Wonderful

dimecres, 6 d’agost del 2008

Cels (2)

Como vaig explicar en l'anterior Cels, m'agraden els cels i m'encanta fotografiar-los. Aquí hi ha cels d'aquest estiu...























dimarts, 5 d’agost del 2008

Barcelona - Buenos Aires / Buenos Aires - Barcelona


Ahir vaig passar una vetllada molt especial. Una passejada per la platja de la Barceloneta, un sopar en un restaurant del Palau de Mar, després passeig per la passarel·la del Maremagnum, seguidament rambla amunt fins la plaça Reial, plaça Sant Jaume i plaça del Rei.

Durant el sopar vam fer plans de viatges: un creuer per l’Amazones –que el més probable és que no faci mai–, celebrar el proper aniversari a Buenos Aires –aquest té més possibilitats–, al febrer,... Va ser com 8 anys enrera que érem a Buenos Aires, les mateixes persones, i fèiem plans de viatges també.

Jo hi havia anat amb un argentí, que viu a Catalunya fa molts anys, i allà vaig conèixer els seus amics de joventut, alguns dels quals ara han vingut a passar uns dies per Europa. Em van ensenyar la ciutat, una ciutat preciosa i enorme, encara ahir em recordaven com un dia, que vaig sortir sola a voltar, al vespre els vaig explicar que gairebé m’havia fet por creuar l’Avinguda 9 de Julio de gran que la vaig trobar –140 metres d’amplada, i considerada una de les més amples del món.

Quan hi vaig anar vaig sortir d’aquí amb abric i vaig arribar que era estiu. Havia pres una mica de sol artificial, però tot i així estava blanca i ells ben morenets. Ahir, va ser tot el contrari, havien sortit de Buenos Aires amb 0º, estan blancs com la llet, fa cosa i tot mirar-los amb el nostre color.

Quan viatjo procuro llegir coses del país i abans d’anar a Buenos Aires vaig llegir Guapa, rica, culta i argentina, del Xavier Febrés, que vaig rellegir a la tornada també, i encara el vaig gaudir molt més. De tornada, també, vaig llegir la biografia de la Victoria Ocampo, editada per Circe. Havia sentit parlar d’ella, sabia que era argentina i una activista cultural, però poc més. Després, vaig saber que va ser una dona generosa, guapa, culta, als 10 anys ja parlava correctament anglés i francès, oberta al món i al seu temps, nascuda l’any 1890, en el si d’una família milionària de l’aristocràcia, i que va dedicar la seva vida a la seva gran passió: la literatura. Per casa seva van passar Rabindranath Tagore, André Malraux, Albert Camus, o José Ortega y Gasset, que la va definir com “la Mona Lisa de l’hemisferi sud”.

El 1931, va fundar la revista Sur, que va dirigir durant gairebé 40 anys, i que va donar a conèixer autors com Jorge Luis Borges, Juan Rulfo, Adolfo Bioy Casares o Ernesto Sábato. La seva incansable activitat en favor de la cultura i de la llibertat es va veure obstaculitzada per la incomprensió d’una societat patriarcal i masclista i per les persecucions del règim de Perón. Va morir el 1979 a l’edat de 88 anys.

De tornada vaig descobrir Fito Paez i no parava d’escoltar el seu àlbum, Abre, editat el 1999. Feia molt, anys, que no l’escoltava. Avui, des de que m’he llevat que l’estic escoltant de nou.

Viatjar és fantàstic, però, si coneixes gent del país, encara ho és més. I retrobar-se al cap dels anys, com vam fer ahir, és molt entranyable i emotiu. Ahir, vaig ser molt feliç.

dilluns, 4 d’agost del 2008

Sándor Márai



El primer llibre que vaig llegir de Sándor Márai va ser L’última trobada i em va agradar molt. Després vaig llegir La dona justa: una història explicada des de cadascun dels punts de vista dels tres protagonistes. Em va agradar molt la primera versió, la de la dona, va estar bé la segona, la del marit, i em va decebre la tercera, la de la l’altra dona: vaig trobar que perdia moltíssima força. Després vaig llegir La germana i em va deixar força freda. Ahir vaig acabar de llegir L’estranya i penso que trigaré a tornar a llegir res d’ell.

Escriu bé, té força detalls, com el de la llengüeta de les sabates, per exemple, però... m’he quedat igual, no m’ha dit res. No sé si és que aprofitant l’èxit de la primera li ho han publicat tot, i ja ens ho llegim només perquè és d’ell, però crec que no tenen res a veure aquestes dues darreres amb la primera.

M’agrada molt l’Stefan Zweig, per exemple, només li he llegit contes, però sempre m’ha sorprès, m’ha enganxat i m’han agradat molt. No és el cas d’en Márai.




Aquest cap de setmana he conegut aquesta versió de Purple rain, que m'ha agradat molt.


divendres, 1 d’agost del 2008

Regals

Avui, m'he fet aquest regal... Me l'han recomanat molt.





I, després de sopar, m'he fet aquest altre...




Boníssim!