dimarts, 24 de febrer del 2009

Relats conjunts: Els corbs han tornat

Els corbs han tornat, Alekséi Savrásov (1871)



Aquella imatge l’havia trasbalsat molt. Havia anat a veure l’exposició, Pintors russos del segle XIX, després tenia previst baixar caminant fins al mar i fer-hi un dinar en un restaurantet molt agradable que coneixia, amb molt bona cuina, que hi havia al davant mateix –començava a fer bo i ja venia de gust– i després al cinema, a la primera sessió, com feia molts diumenges, però havia quedat tan tocat que havia decidit anar cap a casa i estirar-se a veure si amb una mica de sort s’adormia. Sempre ho feia quan tenia dies baixos, si no eren laborables i no es podia distreure amb la feina.

Mentre intentava adormir-se només feia que pensar en el Pau, en el mal que havia fet a la família, en com sempre se l’havia cregut tothom i en com només ell havia tingut clar quin tipus de persona era, des de ben jovenet.

El seu germà petit era simpàtic, atractiu, enginyós, però també egoista, gandul i vividor. Les havia fetes de tots colors. Ell ho havia tingut clar sempre, però ningú se’l va creure mai, li deien que era gelosia i de fet ho podia semblar. En Pau sabia enlluernar tothom: sabia com seduir les dones i fer-se amic dels homes, sempre amb les paraules adequades en cada moment i per a cada persona. Però era un posat, una actitud només, que li permetia treure’n profit, de tot i de tothom. Mentre que ell havia estat seriós, responsable, havia estudiat el que el pare havia volgut i s’havia posat a treballar amb ell a l’empresa familiar.

En Pau, va intentar fer 4 carreres, passava de l’una a l’altre, sempre dient que aquella no li agradava, però que l’altre sí que li venia de gust, però a mig curs ja volia plegar i canviar, i en realitat el que feia era passar-se la vida al bar de les diferents Universitats. Va sortir amb moltes noies, però acabava trencant amb totes –algunes el deixaven quan no veien futur i a altres les deixava ell quan se’n cansava– i tampoc no hi havia hagut manera d’encarrilar-lo en el negoci familiar. Sempre explicava que tenia negocis entre mans, negocis que emprenia tot dient que serien brillants a la llarga, però que mai donaven cap fruit i sempre amb diners de la família.

Ell que ho veia ho deia als pares, intentava evitar-ho, advertir-los, però els pares, sempre pensaven que potser aquell li funcionaria i que alguna cosa havia de fer. El Pau els deia que no tenia sort i ells s’ho creien i pensaven que calia ajudar-lo perquè tingués un futur i estabilitat.

Tot això va anar a més, cada cop més, fins que els pares, tot i ser una família benestant, amb una economia més que sanejada, entre que el Pau no parava de treure’ls diners i que començava a aflorar la crisi en el tèxtil, van patir una sotragada important. Tot i així, el Pau els va anar xuclant, com sempre havia fet, ells van anar cedint i donant-li tot el que demanava fins que gairebé es van arruïnar.

Un dia se les van tenir els dos germans i ell li va dir que era com un corb. En Pau, segurament perquè veia que amb ell no podia, que era l’única persona amb la que no se n’havia sortit mai, que no l’havia pogut enredar ni vendre-li les seves pel·lícules, i pensant en que poc podia treure ja de la família, es va desemmascarar del tot i li va dir que encara no ho havia vist tot i el va deixar amb un cop de porta i la paraula a la boca.

Aquell matí, veient aquell quadre, Els corbs han tornat d’Alekséi Kondrátievich Savrásov, li va venir al cap tot això i no va poder evitar-ho: es va ensorrar pensant en la Marta, la seva dona, la dona que tant havia estimat, i que en Pau, sabent que era filla única i d’una família burgesa molt coneguda, que algun dia heretaria una gran fortuna, l’hi va prendre.

Ell la va avisar, la va prevenir del seu germà, li va suplicar fins i tot que no el deixés, i ella, com totes les dones amb les que havia anat abans, enlluernada per les seves maneres, perquè era més jove, perquè es mostrava enamoradíssim, perquè era més divertit que el seu marit, perquè la duria de viatge, de caps de setmana, a festes,... el va deixar.

Ell els va dir que si marxaven junts, no els voldria veure mai més, a cap dels dos, ni junts ni separats, que per ell s’haurien mort tots dos. Però ells no van fer cap cas i van marxar a viure junts: ell endut pel seu egoisme i ella pels falsos encants d’ell.

Als pocs mesos ella el va anar a trobar i ell no la va voler ni veure. Va saber per amics comuns que ja no estaven junts, que havien durat poc i acabat molt malament, però ell, tal com els havia dit, no va voler saber res més de cap dels dos, per més que seguia bojament enamorat d’ella.


Una altra proposta de Relats conjunts

dissabte, 21 de febrer del 2009

Una lliçó



A vegades creiem que ho tenim tot controlat i que tot és perfecte i amb aquesta actitud, no voluntàriament, però si per omissió, ens oblidem de moltes coses i persones. I només quan ens fan un toc, ens adonem que hi ha moltes diversitats convivint amb nosaltres i que potser no hi pensem.

No estic segura d’haver expressat prou bé la sensació que vaig experimentar fa uns dies quan vaig rebre un correu d’un blocaire que m'havia descobert i em deia això:


... per agrair-te que hagis posat juntament amb la verificació visual de la paraula, la possibilitat que es puguin escoltar uns numerets i escriure'ls al lloc corresponent. No sé si això és propi de Blogspot o ho has posat tu perquè has volgut, però sóc cec i m'he trobat més d'un cop que no he pogut intervenir en un bloc perquè hi havia verificació visual sense la possibilitat d'accedir-hi d'una altra manera.

Vaig quedar parada. No era conscient d’haver fet res d’especial en la verificació, només recordava haver-la activat quan em van començar a entrar spams, però, sobretot, perquè aquest correu em va fer pensar que mai se m’hagués passat pel cap que cap blocaire tingués alguna mancança o deficiència. M’agradaria ser curosa amb les paraules, no molestar ningú, però desconec el llenguatge més adequat i em sento insegura.

Vaig mirar de seguida la configuració de blogger, vaig veure que ja venia per defecte i li vaig contestar tot dient-li que no era cosa meva sinó de blogger i que m’havia sorprès, que m’havia donat una lliçó i que si m’ho permetia en faria un post. A més, trobava que escrivia molt bé el català, redactava perfectament també i el post que li havia llegit, en tornar-li la visita, estava molt ben escrit. A més, li demanava com s’ho feia i em va contestar:


No té cap mèrit això de fer anar l'ordinador. De fet, la meva feina és justament la d'ensenyar i instal·lar adaptacions informàtiques per a cecs. Vaig estudiar Filologia catalana, però quan vaig descobrir les possibilitats dels processadors de textos (m'agrada escriure, però corregir em feia una mandra terrible), vaig començar-me a engrescar per aquell món de tecnologia incipient i que semblava de ciència fició... I aquí em tens, al·lucinant encara amb el fet que pugui llegir qualsevol text sense esperar a que s'editi en braille, cercant informació, jugant amb jocs on-line, o remenant pels blocs i fent, de tant en tant, alguna descoberta interessant, com ara una Illa Roja plena de sorpreses.

Per saber què hi ha a la pantalla i fer anar l'ordinador, faig servir un programa que es diu Jaws i que permet treballar amb les aplicacions més estàndar de Windows: des de navegadors a fulls de càlcul (jo no els faig servir, que sóc de lletres i quan l'operació matemàtica passa de dues xifres m'agafa vertigen), passant, és clar, per processadors de text o OCR.

Evidentment, llegiré amb molt d'interès el post que facis sobre aquest tema o qualsevol altre, però res més lluny de donar lliçons a ningú, perquè faig el que fa molta gent: aprofitar les noves tecnologies per mirar de ser una mica més lliure. Toma frase, jajaja, aquesta no l'havia pensat abans, veus? Seriosament, tu parla del que vulguis i com et vingui de gust, sense mirar de ser políticament correcta, que és un dels mals dels nostres dies, sinó dient les coses amb l'estil elegant i expressiu a què ens tens acostumats.

També hi afegia això en un altre paràgraf:


La veritat és que és fantàstic que la verificació visual ja no sigui una barrera, com passa en altres servidors de blocs.

No tinc costum de reproduir textos que no siguin meus, sense citar-ne l’autoria, i molt menys de reproduir fragments de correus, perquè són privats, però, en aquest cas, he cregut necessari fer-ho, perquè la frescor que transmet no crec que jo l’hagués sabut reproduir.

Quina lliçó més gran i quin gust trobar-se persones així a la vida. Un cop més, gràcies al bloc he tingut aquesta oportunitat i m’ha vingut de gust compartir-la amb vosaltres i aprofitar per fer-li el meu sincer homenatge.

Gràcies, amic X*, per haver-me trobat i haver-me permès saber de la teva existència!


* No hi poso les seves dades, perquè sí que em demanava que no donés la seva identitat. De la mateixa manera, si el coneixeu, tampoc feu esment al seu nom i/o nick. Gràcies!

dimecres, 18 de febrer del 2009

Criatures

Google


Fa uns dies, una persona que en coneix una altra que treballa a atenció a la infància, a la Generalitat, m'explicava que tenien moltes criatures per col·locar, molts problemes de manca de personal per als centres, però que tampoc en podien contractar, i moltes necessitats individuals per cobrir dels nanos, com ulleres, per exemple, per falta de recursos.

En fa menys que vaig llegir la notícia a la premsa que, efectivament, la Generalitat tenia en llista d’espera 150 menors i que tenia previst obrir unes 80 places noves enguany.

Dades molt preocupants, tenint en compte que parlem de criatures i adolescents que viuen amb famílies que no se n’ocupen o que els maltracten. Alguns viuen amb altres familiars, fins i tot, de moment. L’argument del Departament és que tampoc hi ha casos urgents.

I si surt un altre cas Alba? No fa massa, arran del judici als acusats de maltractament, sentint les seves declaracions i l’estat de la nena –mai més es posarà bé, les seqüeles són irreversibles–, encara m’esgarrifava... Aleshores haurem de córrer tots a buscar culpables? Aleshores els trobarem lloc de seguida?

Penso que hi ha d’haver prioritats i les criatures haurien de ser-ho, ja que són víctimes innocents de tots plegats. Per descomptat dels pares, però en darrer cas del Govern, que n’ha de garantir la seva seguretat i el seu benestar i si no hi ha recursos, que els treguin d’altres coses, que segur que amb bona voluntat es pot fer.


Precisament, avui he llegit que el viatge que va fer el president de la Generalitat al Japó, el mes de desembre passat, va costar més de 154.000 €. No sé si era tan imprescindible o prioritari fer aquest viatge...

dissabte, 14 de febrer del 2009

Una setmana particular

Google



Dimarts, vaig arribar a la feina a les 9 tocades, no hi havia ningú i tot era fosc. Mai arribo la primera i em va estranyar, però vaig obrir el llum i vaig anar cap al meu lloc. Al damunt de la taula tenia un pastís amb una espelma i tot seguit van sortir tots del despatx del cap cantant-me l’aniversari feliç. Em van fer saltar les llàgrimes. Amb aquests companys no fa encara un any que treballem junts, som un departament nou, i no hi havia encara aquella complicitat del temps que fa que es facin aquestes coses.

Al costat del pastís, hi havia un paquet, tot feia pensar que era un llibre, el vaig obrir i, efectivament, eren les memòries d’un cap que havia tingut feia temps. Quan ja el deixava em diuen –mira dintre!– ho vaig fer i em trobo això:

A la Rita, que recordo amb afecte i agraïment. Perquè és una bona professional i una bona persona, i perquè estima Catalunya. Amb el desig de molts anys de vida plena i joiosa.

Cordialment,

xx

10-II-09


Em van deixar sense paraules, emocionada i plena de llàgrimes. Eren moltes emocions seguides i gens, gens esperades. Ens vam posar a treballar, tot i que jo tenia com un nus a l’estómac, que no em va deixar fer gairebé res. A més de tenir més trucades i correus de l’habitual, que anava atenent, i als que explicava la sorpresa que m’havien fet els companys, tota cofoia.

Cap al migdia, havia previst una mica d’aperitiu per fer una copeta i brindar i quan ja anàvem a començar em sona el telèfon i em passen el cap aquell, el del llibre, que trucava per felicitar-me.

Quan acabo, i innocent els ho explico, confessen que era la part final del seu regal: sorpresa, pastís, llibre, dedicatòria i trucada. A més, d’una felicitació signada per tots, un paper que ocupava la pantalla de l’ordinador i un cartell a la paret, tots de felicitació amb motiu del 50è aniversari. Moltes emocions seguides i difícils de pair a tanta velocitat. La veritat és que ja no vaig fer gran cosa més que agrair i agrair tot el que m’estava passant.

Normalment, sempre m’he portat bé amb els companys, tret d’alguna excepció, però quan portes tan poc amb unes persones, no t’esperes una cosa així i això va fer que tot plegat fos una gran i veritable sorpresa.

Per qüestions personals d’uns amics molt estimats, la celebració important, amb tota la meva gent, no la podré fer fins a finals de mes o primers de març i, per això, el mateix dia, vaig pensar de fer un sopar amb les meves amigues, les més íntimes, properes, aquelles que saps que ho són de veritat, amb les que pots ser tu i que t’hi sents com a casa i així ho vam fer.

Sis dones, d’edats diverses, des dels 38 fins als 61 anys. La que fa més que conec, fa 36 anys i la que en fa menys, 9. Unes amigues de 10! D’aquelles que sempre hi són i que, encara que ens veiem poc, sempre és com si ens haguéssim vist el dia abans. A més, com que de tant en tant les convoco, elles també es coneixen ja i es crea un clima molt maco i agradable. Parlem de tot, de fills, una ja del net, de política, del que calgui... Me les estimo molt i m’estimen i em fan sentir molt bé.

A l’hora de bufar les espelmes, van començar a dir que no duien càmera i aleshores em van treure el paquet amb el regal. La magnífica càmera que ja us he presentat i novament em van emocionar: s’havien organitzat entre elles per comprar-me el que més il·lusió em feia.

L’endemà vaig enviar-les un correu que deia que malgrat que el regal m’havia agradat i emocionat molt, el millor regal són elles, tenir-les a elles com a amigues.

Quan semblava que ja s’acabava la setmana, i mica en mica tot anava tornant a la normalitat, ahir em truca un amic que m’estimo molt, em diu que és a prop de casa i que si el convido a una coca-cola. Evidentment li vaig dir que sí i em va portar una fotografia, gran, preciosa, de Times Square, ampliada, perquè la pugui penjar a la paret.

Suposo que entendreu que estigui encantada amb els meus 50, amb la gent que m’envolta, que és fantàstica, i que m'haig d’estimar per força, no es mereixen altra cosa.

Dispenseu que hagi estat tan monotemàtica darrerament, però no podia deixar-vos-ho d’explicar, em feia tanta il·lusió...


dimecres, 11 de febrer del 2009

Benvinguda a casa !!!

Ahir em van regalar aquesta joia...






Vaig a estudiar! (Les instruccions)

dilluns, 9 de febrer del 2009

Cinquanta

Demà, 10 de febrer, en faig...




Us podeu servir...




I una mica de...




I podeu ballar si us ve de gust...





Tenim festeta!

dissabte, 7 de febrer del 2009

Enyorant-te





Moltes nits, tard, molt tard, era aquí, a l’ordinador, i m’arribava un missatge, mirava, i quan en veia l’autor, només em calia recordar quants posts tenia sense comentaris seus i mica en mica anaven entrant tots. A vegades, era al matí, que els trobava tots juntets...

No sé descriure la sensació, però era bona, emocionant, esperar que entrés, obrir-lo, llegir-lo i sentir-me bé, sempre, amb les seves paraules amables.

Una vegada anaven caient els posts, però no els comentaris, em va arribar a preocupar, s’haurà molestat per a alguna cosa que he escrit al meu o seu bloc...

Molts matins, en aixecar-me, mirava la llista de blocs, aquella que ens va criticar, i si veia post seu, per pressa que tingués, no podia deixar de llegir-lo. A vegades em feia vergonya comentar-lo tan aviat, i no ho feia fins més tard, però llegir-lo sempre, tan aviat com publicava, sí que ho feia.

De tots els blocs que llegeixo, cada cop més, sempre n’hi ha hagut alguns d’especials, de no poder deixar, de prioritzar, perquè et fan sentir coses, a vegades maques, a vegades tristes, a vegades envegeta, però sempre, sempre, et fan sentir, i el seu era un d’aquests.

No sé com el vaig conèixer, o a través de quin bloc hi vaig arribar, però des de molt abans de ser blocaire ja el llegia, a vegades en silenci, a vegades el comentava, però sempre el vaig llegir.

Quan ja vaig ser blocaire, em va trobar, i va veure que el tenia a la meva llista, i va mostrar sorpresa. Per a mi va ser com un premi, que m’hagués trobat i un regal que m’hagués comentat. No sé perquè, però amb el seu posat de no-vull-fer-soroll, n’ha fet molt a la xarxa, s’ha convertit en un bloc de referència, amb una persona que s’endevina molt especial al darrera.

A través d’ell he conegut altres blocs, que ara també formen part de la meva llista, d’aquells que tampoc podries passar sense ja, ha creat un bon grup d’amicsvirtuals.

Quan un bloc, i qui l’escriu, representa tot això, és lògic trobar un buit, enyorar-lo, no voler-te creure que ja no actualitzarà, una mica és com haver perdut alguna cosa important i costa acostumar-se a aquesta nova situació. I, tot i que la llista no te’l dona com a actualitzat, hi entres, per si Blogger no anés bé i sí que hagués actualitzat, però veus que no, que hi ha més comentaris, tristos, però no més posts, no, no ha actualitzat, llàstima...






Et trobaré a faltar, el paseante,
i et deixaré a la llista,
per si un dia actualitzes...

dijous, 5 de febrer del 2009

Massatge

Google


Estirada damunt del llit, de bocaterrosa, nua. Ell, també nu, de genolls, al damunt d’ella. Te un pot de crema corporal amb oli d’oliva al costat, n’agafa una bona quantitat, l’hi posa a l’esquena i comença a escampar-la tot fent un massatge. Té les mans fortes, però la pressió que fa és només la necessària perquè mica en mica vagi penetrant. Quan ja l’ha absorbida, n’agafa més, es posa més avall, ara envoltant les cames, va cap a les natges, i segueix amb el massatge.

Quan acaba, li fa donar la volta, ara cara a munt, es posa més crema a les mans, li agafa un peu, els dits, la planta, el taló, el turmell, la cama, després l’altre peu, l’altra cama. Tot seguit les cuixes, ara l’una, ara l’altra. Quan arriba al cap damunt, passa, però gairebé de puntetes, pel pubis, només l’acaricia.

Arribat a aquest punt, ella ja comença a tenir la sensibilitat a flor de pell i una certa excitació comença a manifestar-se-li. Ell, aparentment impassible, segueix, ara la mà, els dits, el braç, l’altra mà, el braç, només s’atura per anar agafant més crema, per poder seguir amb el massatge, ara un pit, s’hi entreté, ara l’altre, també, ella cada cop està més... neguitosa i, fluixet, va fent petits gemecs. Ell, com si res, agafa més crema, ara deixa els pits i baixa, seguint el massatge, fins que arriba novament al pubis. –Ara t’hi hauràs de quedar –diu ella– i ell com si res, segueix amb el massatge com si l’hi pentinés, com si posés en ordre tots els pelets, tots mirant cap al mig: els de dalt, els d’un costat, els de l’altre. Ella... gairebé ja no pot més, –em fas patir –diu–.

Ell agafa el pot, el tapa, el treu del costat, el deixa al damunt de la tauleta de nit, s’hi acosta, ara sí, i com si no el volgués despentinar, comença a jugar-hi, amb un parell de dits, mentre els gemecs d’ella comencen a augmentar...


dimarts, 3 de febrer del 2009

"Viva la vida" i... 200!

Avui m'he hagut de llevar molt d'hora i per la ràdio he sentit això:




The Dirty Heads - Viva la vida (Coldplay)



Vull pensar que és un regal per matinar i perquè aquest és el post número 200.


Que tingueu molt bon dia!