dimarts, 24 de febrer de 2009

Relats conjunts: Els corbs han tornat

Els corbs han tornat, Alekséi Savrásov (1871)



Aquella imatge l’havia trasbalsat molt. Havia anat a veure l’exposició, Pintors russos del segle XIX, després tenia previst baixar caminant fins al mar i fer-hi un dinar en un restaurantet molt agradable que coneixia, amb molt bona cuina, que hi havia al davant mateix –començava a fer bo i ja venia de gust– i després al cinema, a la primera sessió, com feia molts diumenges, però havia quedat tan tocat que havia decidit anar cap a casa i estirar-se a veure si amb una mica de sort s’adormia. Sempre ho feia quan tenia dies baixos, si no eren laborables i no es podia distreure amb la feina.

Mentre intentava adormir-se només feia que pensar en el Pau, en el mal que havia fet a la família, en com sempre se l’havia cregut tothom i en com només ell havia tingut clar quin tipus de persona era, des de ben jovenet.

El seu germà petit era simpàtic, atractiu, enginyós, però també egoista, gandul i vividor. Les havia fetes de tots colors. Ell ho havia tingut clar sempre, però ningú se’l va creure mai, li deien que era gelosia i de fet ho podia semblar. En Pau sabia enlluernar tothom: sabia com seduir les dones i fer-se amic dels homes, sempre amb les paraules adequades en cada moment i per a cada persona. Però era un posat, una actitud només, que li permetia treure’n profit, de tot i de tothom. Mentre que ell havia estat seriós, responsable, havia estudiat el que el pare havia volgut i s’havia posat a treballar amb ell a l’empresa familiar.

En Pau, va intentar fer 4 carreres, passava de l’una a l’altre, sempre dient que aquella no li agradava, però que l’altre sí que li venia de gust, però a mig curs ja volia plegar i canviar, i en realitat el que feia era passar-se la vida al bar de les diferents Universitats. Va sortir amb moltes noies, però acabava trencant amb totes –algunes el deixaven quan no veien futur i a altres les deixava ell quan se’n cansava– i tampoc no hi havia hagut manera d’encarrilar-lo en el negoci familiar. Sempre explicava que tenia negocis entre mans, negocis que emprenia tot dient que serien brillants a la llarga, però que mai donaven cap fruit i sempre amb diners de la família.

Ell que ho veia ho deia als pares, intentava evitar-ho, advertir-los, però els pares, sempre pensaven que potser aquell li funcionaria i que alguna cosa havia de fer. El Pau els deia que no tenia sort i ells s’ho creien i pensaven que calia ajudar-lo perquè tingués un futur i estabilitat.

Tot això va anar a més, cada cop més, fins que els pares, tot i ser una família benestant, amb una economia més que sanejada, entre que el Pau no parava de treure’ls diners i que començava a aflorar la crisi en el tèxtil, van patir una sotragada important. Tot i així, el Pau els va anar xuclant, com sempre havia fet, ells van anar cedint i donant-li tot el que demanava fins que gairebé es van arruïnar.

Un dia se les van tenir els dos germans i ell li va dir que era com un corb. En Pau, segurament perquè veia que amb ell no podia, que era l’única persona amb la que no se n’havia sortit mai, que no l’havia pogut enredar ni vendre-li les seves pel·lícules, i pensant en que poc podia treure ja de la família, es va desemmascarar del tot i li va dir que encara no ho havia vist tot i el va deixar amb un cop de porta i la paraula a la boca.

Aquell matí, veient aquell quadre, Els corbs han tornat d’Alekséi Kondrátievich Savrásov, li va venir al cap tot això i no va poder evitar-ho: es va ensorrar pensant en la Marta, la seva dona, la dona que tant havia estimat, i que en Pau, sabent que era filla única i d’una família burgesa molt coneguda, que algun dia heretaria una gran fortuna, l’hi va prendre.

Ell la va avisar, la va prevenir del seu germà, li va suplicar fins i tot que no el deixés, i ella, com totes les dones amb les que havia anat abans, enlluernada per les seves maneres, perquè era més jove, perquè es mostrava enamoradíssim, perquè era més divertit que el seu marit, perquè la duria de viatge, de caps de setmana, a festes,... el va deixar.

Ell els va dir que si marxaven junts, no els voldria veure mai més, a cap dels dos, ni junts ni separats, que per ell s’haurien mort tots dos. Però ells no van fer cap cas i van marxar a viure junts: ell endut pel seu egoisme i ella pels falsos encants d’ell.

Als pocs mesos ella el va anar a trobar i ell no la va voler ni veure. Va saber per amics comuns que ja no estaven junts, que havien durat poc i acabat molt malament, però ell, tal com els havia dit, no va voler saber res més de cap dels dos, per més que seguia bojament enamorat d’ella.


Una altra proposta de Relats conjunts

18 comentaris:

kweilan ha dit...

Molt bon relat. Però em fa molta pena aquest protagoniste teu enamorat i solitari. Felicitats per aquesta història que m'ha emblant superben contada!!

Striper ha dit...

Molt bon relat els amors imposibles també existeixen l'amor es gaudeix tant com es pateix.

XeXu ha dit...

Un relat magnífic, la veritat, però de tant dur que és, arriba massa i tot. M'encanta com ho has relacionat amb el quadre, de manera subtil, i és que no sempre s'ha de girar al voltant de la pintura. Et felicito, m'ha semblat molt bo. I això que és primera hora!

Carme ha dit...

Enhorabona pel teu relat! Fantàstic!

Fros ha dit...

Bon relat! En un no res, has descrit diferents personalitats i segur que tots podriem posar nom i cognoms a més d'un dels personatges.

Emily ha dit...

Deixar-se enlluernar té els seus perills, encara que ell ja l'havia avisat.
Molt ben escrit, Rita. És maco aquest joc, que de la visió d'un quadre algú pensi una historia. Aquí estem per llegir-la!

Rita ha dit...

kweilan,
Gràcies. No pateixis per aquest protagonista, per sort, aquest no pateix... ;-)

Striper,
Sí, l'amor és gran, com grans les seves conseqüències, per bé i per mal... Gràcies!

XeXu,
Gràcies, maco! A partir d'ara tots els comentaris a última hora eh! ;-)

Carme,
Gràcies, maca!

Fros,
Quina alegria i sorpresa a l'hora! Gràcies! I gràcies per passar per l'Illa, considera't a casa teva. Segur que sí que tenim persones semblants als personatges al voltant nostre...

Emily,
Encara no t'has animat a participar??? Nena!!!
Gràcies i petons!

estrip ha dit...

ostres quina història. Sembla que en Pau en tingui la culpa. Però potser no la tenia, no?
gran relat, Rita.

Cesc ha dit...

Ostres l'has orientat cap a altres bandes, preciós de veritat.

Pd40 ha dit...

Una història que podria ser real. M'ha agradat com l'has lligat amb el quadre.

Rita ha dit...

strip,
La meva mare sempre deia la culpa és negra i ningú la vol... :-)

Potser podríem aprofundir en cada personatge, però això ja seria una novel·la i prou em costa fer relats, no m'hi veig amb cor.


Cesc,
Gràcies, maco!


Pd40,
Gràcies! De fet en totes les històries, hi ha trossets de realitat...

Spock ha dit...

Contundent i elegant, sí senyora, amb personatges ben dibuixats que tothom podem identificar en més o menys grau amg persones que coneixem.

Rita ha dit...

Spock,
Gràcies! Sí, oi, que tots coneixem persones semblants? :-)

Joana ha dit...

He vist en Pau i el que feia , com pensava...
El quadre ha quedat desdibuixat i present alhora!
Ets una crak!

Deric ha dit...

un final dur

khalina ha dit...

Potser el Pau deixarà d'anar a segons quines exposicions, ja que li porten mals records... però tampoc podem fugir dels records, ja que són part del nostre oassat

el nadador ha dit...

T'ha quedat un bon relat. Fa dies que et volia comentar que tinc uns negocis entre mans, i busco gent amb sòlida situació econòmica com tu. T'envio un email i et dono més detalls.

Rita ha dit...

Joana,
Gràcies! Ets molt generosa... :-)

Deric,
Sí que l'és de dur, però segur que, si gratéssim una mica,trobaríem persones com aquestes... ;-)

khalina,
Cert. Els records també són bocins de vida.

nadador,
Ja saps que amb molt de gust t'ajudaria en el que fos. Però, precisament, han de ser diners? ;-)