dimecres, 29 de desembre del 2010

Any nou



Com que sóc tradicional fins la medul•la, no podria deixar-vos de desitjar un bon any a totes i a tots els que passeu per aquí. Que aconseguiu tot allò que desitgeu!!!


divendres, 24 de desembre del 2010

Colors



M’aixeco, encara és fosc i veig la lluna.

Vaig corrents a buscar la càmera, farem el que podrem, però aquesta imatge no la puc deixar escapar.

Encara dorms, avui no t’ha calgut agafar-me el dit amb la teva mà com vas fer ahir, quan dormint, i com un infant, amb tota la teva mà m’abraçaves el dit gros. Vaig intentar desfer-me’n i no em vas deixar, me’l vas prémer fort, i em va venir al cap aquella imatge dels nadons quan volen agafar-nos la mà, amb aquelles manetes tan petitones i com que no poden es conformen amb agafar-nos només el dit gros, però amb tota aquella força de que són capaços per assegurar-se que no els deixaràs, que hi ets, allà, amb ells.

Avui ja estaves més tranquil, has dormit millor, tornaves a veure colors i ja no necessitaves la meva mà, ni tan sols el dit gros... Avui ja sabies que eres a casa!


Molt bon Nadal a tothom!

dijous, 23 de desembre del 2010

Això és un cop d'estat

Google



Jo no ho sabria explicar millor que en Vicenç Partal en el seu editorial d’avui.

Ara més que mai hem de fer pinya TOTS i no deixar-los que ens humiliïn més.

dissabte, 18 de desembre del 2010

Relats conjunts: La Cara de Barcelona


La Cara de Barcelona, Roy Lichtenstein (1992)



Estava boig per ella, l’estimava, l’adorava, hagués fet qualsevol cosa per ella. A ella li agradava el mar i, el que més, passejar amb aquella antiga vespa que ell havia heretat del seu pare, per camins i caminets, arran de mar, en aquella Costa Brava que tant els agradava i on s’havien enamorat.

Sovint, cap a la caiguda de la tarda, agafaven la moto i anaven a fer camins d’aquells solitaris, plens de pedres, però sempre arranet de mar. A vegades s’aturaven, s’estaven una estona mirant al mar, s’abraçaven, gairebé no es deien res, només es miraven i ja s’ho deien tot. D’altres, si el caminet ho permetia, corrien una mica i tot i, aleshores, pel retrovisor, ell veia com li voleiaven els seus cabells amb aquella brisa que sempre feia cap al tard.

Aquesta imatge el tornava boig perquè en aixecar-se-li els cabells veia com li llambrava el brillantet de l’orella, en aquella orella que a ell li encantava besar, i com li quedava tot el coll al descobert, aquell coll que ell besava, llepava, s’hagués menjat, vaja, si hagués pogut! No se la treia mai del cap aquella imatge!

Aquell amor, però, es va estroncar: un càncer fulminant se la va endur, era molt jove i els metges de seguida van dir que no hi havia res a fer. Ell es volia morir amb ella, no se’n sabia avenir de viure sense ella, però no va poder ser. Per ell la vida va continuar, però no la podia viure i només passejava, caminava per Barcelona amb el cap cot, mirant, però sense veure-hi.

Un dia, baixant per la Via Laietana, sobtadament, i per un soroll que va sentir, va aixecar el cap, i tot d’una es va adonar d’una imatge, al fons, que per un moment li va fer pensar en aquells cabells voleiant d’ella. Va apressar-se, gairebé s’ofegava, no per la velocitat que no era tanta sinó per una mena d’angoixa que va sentir, semblava ella, la seva imatge, ja sabia que no, però semblava inspirada en aquella imatge que a ell el tornava tan i tan boig. Quan va arribar-hi va tenir una sensació de pau, de felicitat, que el va fer sentir molt bé. S’hi va passar una bona estona mirant-la, pensant-la, recordant-la, sentint-la, homenatjant-la i, d’alguna manera, tancant una ferida que encara restava oberta.

Al cap d’una estona va marxar, va començar a caminar, amb el cap ben alt, ara sí mirant i veient, i es va començar a sentir molt més lleuger d’ànima i com si tornés a començar.

Des d’aleshores, torna a viure la vida, i només quan se sent molt atapeït per dintre, se’n va a veure-la, s’hi passa una estona, li deixa tot el que du dintre i, lleuger de nou, se’n va a seguir vivint la vida.


Una nova proposta de Relats conjunts


dimarts, 14 de desembre del 2010

Som fràgils

Google


Quan un dia –un dia que tenies previst anar a veure i fotografiar les columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc i al concert de Kool & The Gang al vespre a l’Auditori– et despertes i vas a llevar-te i veus que no pots, que tens un dolor indescriptible que t’impedeix moure’t, que no saps què tens, només la sensació d’estar-te paralitzant, però estàs sola i has de fer alguna cosa, a més tens pipí, has d’anar al lavabo, però segueixes sense poder-te aixecar, tot i haver aconseguit amb molt dolor asseure’t al llit, però posar-te dreta ja no és possible, les cames no tenen força, però ho has de fer, no pots quedar-te allà eternament, finalment amb molt més dolor t’aixeques –encara no saps com t’ho has fet– et cauen les llàgrimes de dolor, però encara més de por perquè no saps què et passa, aconsegueixes caminar fins al bany, i amb dolor asseure’t a la tassa del vàter, però després no saps com aixecar-te fins que assumeixes que només amb molt més dolor ho podràs fer, i apuntalant-te amb les mans a les cuixes ara l’una, ara l’altra, mica en mica fer-les pujar, a l’hora que aconsegueixes aixecar-te, és tan espantós, tan bèstia, tan brutal tan trist que és quan t’adones de com en som de fràgils.

Després, i fent el cor fort per parlar sense plorar, truques al metge, i finalment trucant-lo a ell i deixant-te anar, plorant, bramant, sense parar, espantant-lo fins que pots començar a dir les primeres paraules –em trobo molt malament, no sé què tinc, vine sisplau!

Caminant pis a munt pis a vall –no goses seure i encara menys estirar-te, per si no et veus amb cor de tornar a passar per aquell dolor tan espantós i no pots aixecar-te a obrir el metge–, es fa llarg, però saps que és el teu estat que ho fa tot llarg i mires de tenir paciència, et sents com engabiada, atrapada, en un cos que no et respon i en un pis petit, que tot i ser-ho, mai t’ho havia semblat tant...

Arriba el metge i et diu que és lumbago, que només és això, que no passa res més, que només cal reposar i una medicació forta, tan forta que no la pots prendre més de 5 dies –perquè et foradaries l’estòmac– diu...

Després arriba ell i el pobre s’emporta tot el disgust, tota la por, tot el dolor, totes les llàgrimes del que has passat tota sola i que t’ha espantat tant i tant.

Però aleshores amb el diagnòstic, la medicació i ell que no es mou del teu costat, tot i seguir amb el mateix dolor, amb la incapacitat de moure’t sola, tot és diferent.

Tot això passava diumenge i fins avui no he aconseguit sortir sola del llit, amb força dolor encara, però això vol dir que estic molt millor, afortunadament!


dijous, 9 de desembre del 2010

M'agrada...




M’agrada estar amb tu,

m’agrada com em tractes,

m’agrada que t’emocionis amb mi,

m’agrada dormir amb tu,

m’agrada com em protegeixes quan t’ensenyo les meves pors,

m’agrada que em desitgis,

m’agrada sentir tot el que em fas sentir,

m’agrada com t’ocupes dels teus,

m’agrada la truita de patates que em fas,

m’agraden les llargues converses que tenim,

m’agrada la pau que em dones,

m’agrada que ens haguem trobat,

m’agrades, vaja!


diumenge, 5 de desembre del 2010

And the winner is...



Ha arribar l’hora de dir qui va encertar de qui era el meu text.

Val a dir que hi ha una persona que l’ha encertada de ple i una que ha dit el mateix que vaig dir jo, però que no és la resposta correcta, però m’ha fet gràcia que també haguem coincidit.

I bé, no us faré esperar més...

El meu text era de la Utnoa i per tant la persona guanyadora és la montserratqp i la persona que la va errar com jo és en McAbeu, jo també pensava que era d’en Sànset. Alguna persona em va dir, com a premi de consolació, que havia endevinat l'habitació...

Per recollir el premi, montserratqp, hauràs de passar-te pel bloc del “jefe”, el Ferran, que és el responsable del joc i l’encarregat de lliurar els guardons.

Gràcies a tots per participar i, sobretot, per la paciència que heu tingut amb aquesta colla de pesats, tocats pels aires berlinesos. Esperem que mica en mica se’ns vagi passant...

dimecres, 1 de desembre del 2010

Jugant a Berlín

Google


Com que no en tenia prou amb fer de guia, el Ferran ens va proposar un joc als participants de la 1.TBfC que consistia en fer-nos fer un escrit de temàtica lliure, però en el que hi havien de sortir 8 de les 10 paraules o expressions següents: cervesa (o birra), blog, ET, brúixola, U-Bahn (o S-Bahn), somni, Marshmallow, rellotge de paret, loteria, alcalde; enviar-los-hi i ell ens els retornaria intercanviats. És a dir, cadascun de nosaltres en tindria un, del qual n’havia d’endevinar l’autor o autora.

L’escrit que a mi em va tocar llegir davant d’una llar de foc molt especial és el següent:


Per complir amb la juguesca proposada per l’amic Ferran et proposo una petita endevinalla per tal d’esbrinar qui sóc. Intentaré posar-t’ho fàcil, perquè et puguis escaquejar tan com puguis dels Glühweins ditxosos!

1- No he estat mai alcalde de cap ciutat catalana important.
2- Tampoc m’ha tocat mai la loteria, sinó m’allotjaria a l’altre hotel.
3- No sóc tu. Dada important, doncs ja pots descartar un participant.
4- Tinc un blog. Un blog molt maco! Segur que t’agrada molt passejar-t’hi! No em diràs que no!
5- No treballo de maquinista d’ U-Bahn.
6- Tampoc a l’S-Bahn.
7- L’any 1982 s’estrena E.T.
8- Vull un Marshmallow!
9- El meu nom té dues vocals.
10- En aquestes eleccions he hagut de votar per correu.
11- Dues cerveses, siusplau!
12- Non, je ne regrette rien
13- Tinc un somni. Ich habe einen Traum.


QUI SÓC?


Per tal de facilitar-vos la feina, si us ve de gust jugar a endevinar-ho, trobareu a la dreta la llista els blocs dels participants a la 1.TBfC, que a la vegada també aniran penjant al llarg del dia d’avui els textos que els van tocar i que també podeu provar de descobrir-ne els autors respectius.

Haig de confessar que tot i creure que estava ben segura de qui havia fet el que m’havia tocat a mi, la vaig ben errar.

Diumenge, tots Els de Berlín (nom encunyat per l’Eulàlia) publicarem de qui és cada escrit.

dilluns, 29 de novembre del 2010

Primeres impressions



Hi ha entrades difícils de fer i aquesta n’és una, de les més difícils gosaria dir, i no per falta de coses a dir precisament, però ¿com posar en paraules la quantitat de coses viscudes en un cap de setmana a Berlín? ¿Com explicar tres dies perfectes, fantàstics, intensos, amb 14 persones desconegudes?

Com explicar el bon rotllo des de l’aeroport de Barcelona –punt de trobada– fins de nou a l’aeroport de Barcelona –lloc de comiat? ¿Com explicar la il•lusió que despreníem tots per estar fent aquesta gesta i que estigués sortint tant i tant bé? ¿Com explicar les bromes, les riallades així com a estones l’emoció de moments tan i tan especials? ¿Com descriure la cara del Ferran en veure els obsequis? I les nostres de veure’l tan emocionat!

Com explicar, i que s’entengui tal com ho hem viscut, les piles de correus previs d’en Sànset enviant-nos el dibuix del Ferran... –Els ulls no els té així... –Hi podries afegir el Mur... –La samarreta del Barça que no falti... I el pobre Sànset posant, traient, separant-li els ulls... Tot això si no s’ha viscut per més que s’expliqui no es pot entendre.

I és per tot això, i per moltíssimes coses més que sóc incapaç de posar aquí en paraules, i per tant m’haureu de creure i prou, que la 1a Trobada Blocaire fora de Catalunya (1.TBfC), concretament a Berlín, muntada pel Ferran i seguida per 14 blocaires malalts de bloc, però enormement satisfets, ha estat un gran èxit.


Mica en mica aniran sortint coses i fotos i per tant hi haurà més apunts parlant-ne d’aquesta trobada, però ara mateix –i escoltant el Barça també, tot s’ha de dir– no sóc capaç d’escriure res més.

Ferran, Joan, Ariana, Sànset i Utnoa, DooMMasteR, Francesca, Teresa, Mar, kika, Jèssica, Nur, Lluïsa i Eulàlia, tot un plaer haver-vos conegut!



* La imatge és la primera del viatge.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Cementiri de Poblenou



















Visites guiades i gratuïtes els primers i tercers diumenges de cada mes.


dimarts, 16 de novembre del 2010

Tinc un clavell per tu

A vegades, quan creiem que una persona ens ha decebut, ens pot saber greu, fins i tot ens pot arribar a fer mal, però, si ens ho rumiem bé, en algunes ocasions podrem comprovar que no és culpa d’aquella persona sinó nostra, per haver-hi posat unes expectatives que no s’hi corresponien, perquè potser aquella persona no era com crèiem que era. Tampoc és que ens hagi enganyat, senzillament és que potser nosaltres havíem distorsionat el que hi vèiem fent-nos-ho a la mida del nostre gust.

És complicat, ja ho sé, i cada cas pot ser diferent, però aquesta també és una possibilitat en la que caldria pensar, quan tinguem una decepció.

Però avui i aquí no vull fer referència a cap persona d’aquestes sinó tot al contrari. Vull honorar una persona que no només no m’ha decebut mai sinó que m’ha demostrat que podia comptar amb ella de tot cor i vull que sàpiga que sempre n’ocuparà un trosset del meu.

Fa uns dies, em va recordar una cançó d’en Llach que feia anys que no escoltava i em ve de gust posar-la aquí.


dissabte, 13 de novembre del 2010

Avui som més orfes

Google


Ens ha deixat físicament, encara que ja feia temps que no hi era, maleït Alzheimer!


“Luis García Berlanga, poeta de la calle y erotómano elevado”

dimecres, 10 de novembre del 2010

El problema de l'Església

Google



Quan era una nena –ja fa uns quants anys d’això- recordo haver vist per casa uns llibres, crec que eren quatre volums, que es deien una cosa així com “Enciclopedia de la mujer”.

De més grandeta, suposo que adolescent ja, recordo haver-los fullejat i, tot i ser “de la mujer”, més aviat semblaven per al marit perquè tot eren consells per a complaure’l, atendre’l, servir-lo, “fer-lo content”, “feliç”...

Curiosament, llegint ahir les declaracions a La Vanguardia del Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, arran de la participació de les quatre monges –úniques dones que van intervenir en tota la cerimònia de la dedicació– precisament per netejar l’altar, ungit pel Papa amb els sants olis, i escoltant avui a RAC1 les declaracions de la superiora de la congregació de la Catedral, Antonia Cano, concretament quan ha dit: “que miren si un hombre casado no está feliz de ver a su mujer limpiar, cuando es lo que tiene que hacer la mujer en la casa…” m’ha vingut al cap aquella enciclopèdia de la mare i he pensat que el problema de l’Església és exactament aquest que s’ha quedat ancorada allà, 40 o 50 anys enrere.


diumenge, 31 d’octubre del 2010

Primavera a la tardor

Google



No m’he amagat mai del poc que m’agrada la tardor. Veure com s’acaba l’estiu, com s’escurça el dia, com fresqueja al matí i al vespre, tot això no m’agrada, em ve massa de nou tot just sortint de l’estiu, amb aquella llum...

Però enguany la tardor m’està agradant i tot. I és que estic vivint una primavera en plena tardor: m’estan passant coses maques, molt maques.

Una retrobada amb un amic illenc, que espero que hagi servit per consolidar una amistat que m’agrada molt tenir, una trobada amb un antic cap al que sempre he respectat i estimat molt, que després d’una sèrie de vicissituds que ha passat recentment, m’ha demostrat, un cop més, la seva grandesa, la seva fortalesa. Em va fer molta il•lusió compartir una estona amb ell i poder seguir aprenent d’ell. I per últim, però ara mateix potser el que em fa sentir més la primavera, una persona que ha aparegut a la meva vida i que ara mateix em fa sentir molt i molt bé.

Com que fins i tot a l’estiu a vegades també plou, hi ha hagut algun núvol també, i ja em sap greu, però ja és això viure també: saludar i acomiadar gent, què hi farem!


diumenge, 24 d’octubre del 2010

Història d'amor




S’havien conegut en el ball de la cooperativa, aquells balls d’abans on hi anaven els pares, els oncles, les tietes, els veïns... Ell venia de fora, d’un altre barri, i al no conèixer-lo ningú, hi havia una certa desconfiança, perquè tot i fer molta patxoca, a més era més gran.

Es va enamorar d’ella, però ella no s’acabava de decidir. L’anava a esperar a la feina i l’acompanyava fins al tramvia, agafava un taxi i quan ella baixava del tramvia ell era assegut en el bar de la cantonada esperant-la i així durant dies.

Un dia, però, ell li va posar un ultimàtum: si no li deia que sí, no el tornaria a veure mai més i aleshores ella es va decidir, li va dir que sí i van ser feliços la resta de les seves vides.

divendres, 22 d’octubre del 2010

Relats conjunts: Noia llegint una carta davant una finestra

Noia llegint una carta davant una finestra, Johannes Vermeer (1657-1659)



Li acabaven de portar una carta i estava sorpresa. Mai n’havia rebut cap des de que feia temps que havia marxat de casa seva, en un poblet lluny de ciutat. Havia marxat a fer de minyona, que era la única cosa que podia fer una noia pobre: marxar, per deslliurar la seva mare d’una boca que alimentar. Tenia tres germans més petits, el pare havia mort feia temps i la mare feia el que podia per tirar-los endavant.

Amb dificultat, perquè no en sabia massa, es va posar a llegir la carta, que li costava d’entendre perquè tenia un vocabulari molt acurat i ella no n’estava acostumada.

La signava un advocat, el d’un senyor que tenia una finca al seu poble, on la seva mare havia servit, que la requeria al seu despatx per un assumpte del seu interès, atès que el senyor havia mort, i, en el seu testament, havia volgut reparar una gran injustícia que havia comès amb ella en vida.



Una nova proposta de Relats conjunts

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Llibres: Dues presentacions




Dijous vaig assistir a la presentació del llibre Il•lusions i incerteses escrit entre d’altres per una, fins aleshores, coneguda virtual, l’Arare.

Quan vas a presentacions d’aquests tipus el motiu principal és acompanyar la persona coneguda, fer-li costat, però ja és el segon cop que em passa –bé, ahir em va tornar a passar per tercera vegada– que quan surts et sents satisfeta perquè a més ha resultat ser un acte interessant.

La originalitat amb que està escrit aquest llibre requeria una explicació una mica acurada de cadascun dels autors, amb detalls de la creació dels personatges, el creuament dels mateixos, la contrarietat, en algun cas, per aquest canvi, la responsabilitat de seguir amb un personatge creat per un altre...

Tot això multiplicat per set persones, podia haver estat feixuc, però la manera de fer-ho, aportant-hi sensacions, moments personals, demostrant el gust per l’escriptura, l’amor a la terra, i el goig pel repte, va fer que es convertís en una presentació interessant, viva, original i molt gustosa, de debò.

Felicito l’Arare, així com a tots els autors per haver aconseguir tirar endavant una història tan engrescadora, però força complicada, amb aquest èxit.







Ahir, una altre presentació, en aquest cas d’un llibre que ja havia llegit i ressenyat aquí, El mundo en una botella, de Frederic Mayol Ibáñez, Deric per al món blocaire, i que em va encantar, va estar de nou molt agradable.

Al final de l’acte vam poder donar la nostra opinió les persones que ja l’havíem llegit i es va fer un col•loqui al voltant de l’homosexualitat i de la violència de gènere, que va resultar molt interessant.

Quan marxava, ja al carrer, un xicot em va aturar per donar-me les gràcies perquè, després de sentir les meves impressions del llibre, s’havia acabat de decidir a comprar-lo i frissava per llegir-lo.

També felicito en Deric perquè la seva primera novel•la per a adults és bona i l’encoratjo a que hi torni així que pugui.

A més dels actes en sí, aquestes presentacions m’han permès saludar de nou blocaires coneguts, que sempre ve de gust, així com conèixer-ne de nous –a més dels autors– com en aquest cas la fanal blau i la pakiba: tot un plaer senyores!


dimecres, 13 d’octubre del 2010

Premisc@ts 2010





L’any 2008, quan feia poquet que corria per aquest món, una colla de gent maca i amb ganes de donar més vida encara a tot això de la blogosfera va crear els premis c@ts. Uns premis en els que no t’has de presentar ni s’ha de fer cap campanya, senzillament qui vol vota els blocs que li sembla i prou. I quina va ser la meva sorpresa que aquell mateix any, vosaltres, amb els vostres vots, em veu donar el premi al bloc revelació.

És difícil explicar, quan tot just acabes d’arribar en un món on hi ha tanta gent bona a la que admires i on sempre et sembla que ho fan molt millor que tu, què se sent quan veus el nom del teu bloc escrit en el logo que diu premi al bloc revelació 2008. Haig de confessar que me’l vaig mirar diverses vegades per confirmar que sí, que era el meu bloc el guardonat.

L’any passat, ja no sent bloc revelació i amb tants blocs bons com hi ha, per sorpresa meva, vaig quedar finalista al premi miscel•lània, i haig de dir que vaig tenir una alegria, perquè ja em semblava un bon premi quedar seleccionada entre 4 o 5, no ho recordo molt bé.

Enguany, ha tornat a passar. Un bon dia vaig veure que havia quedat finalista al bloc miscel•lània i vaig pensar novament que ja era un honor i que em donava per satisfeta, perquè novament competia amb gent bona.

Quina ha estat, però, la meva sorpresa quan, seguint l’acte en directe, he tornat a veure’m, però aquest cop amb el primer premi al bloc miscel•lània 2010. Confesso que abans d’agrair-lo me l’he tornat a mirar diversos cops per estar-ne segura que era jo i és que tot i que no és el primer cop, l’emoció ha estat tan gran com la primera vegada.

Vull felicitar als tots els guardonats, a tots els finalistes i, especialment, a aquest grup de persones que amb la mateixa il•lusió que el primer any, malgrat alguns entrebancs ocasionats per persones de mal conformar, tiren això endavant, tot i la feinada que els ocasiona, a canvi només de fer-nos-ho passar bé i de donar més vida a aquest món tan viu i tan canviant com és la blogosfera, i agrair-vos a tots el vostre suport, perquè si no fos per ell, jo ara no estaria escrivint això.

Felicitats i gràcies!!!

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Sopant d'hora

Molt d’hora, faltava ben poc per a les nou de la nit, entrem al Petit Comitè. Una decoració fosca, masculina, elegant, però austera a l’hora. Ens demanen si fumadors o no fumadors i el meu acompanyant gentilment em cedeix la tria que es decanta per fumadors.

Una carta no excessivament extensa ens posa al davant la cuina tradicional catalana. Quin goig! I és que amb la cuina tan fantàstica que tenim, la cuina de les mares, de les àvies, ben feta, per a mi segueix sent la millor.



Hem dinat molt bé, hem anat a plaça i m’ha cuinat tot de menges boníssimes, entre d’altres un tzatziki deliciós, i per tant no hi ha molta gana, però ho solucionem demanant uns rovellons. Uns rovellons boníssims, només amb una simple picada d’all i julivert, tot i que la simplicitat també s’ha de saber fer: una picada en la seva mida justa i una cocció suficient per donar perfum, aroma, però sense treure cap gust de bosc als rovellons.

Curiosament, sense dir-nos-ho, tots dos triem el mateix segon plat: peus de porc amb prunes, un plat senzill, però exquisit. En els serveixen desossats, un punt passats per la paella que hi deixen una fina crosta, molt suau.

Bebem un vi mallorquí, Quíbia, un vi blanc molt suau, que passa molt bé i amb el que l’acompanyant ha tingut molt a veure perquè es digués així.

Uns formatges artesans amb codony tanquen aquest àpat deliciós, que hem gaudit sols, perquè a Barcelona i en dissabte la gent surt tard a sopar, i per tant quan el menjador de fumadors es comença a omplir nosaltres estem a punt de marxar.

Mentre fem el cafè i esperem el compte, entra un matrimoni amb una jove, una parella jove, i tres homes. Em fixo amb aquests tres homes, grandets, molt elegants, un d’ells sembla francès, i el que sembla d’aquí, i que deu ser l’amfitrió, el que domina territori i restaurants, parlant espanyol diu: “¡Aquí no vamos a comer ‘rovellons’!” Noto com se’m posa un somriure a la cara i penso doncs no saps massa on ets, em sembla, ni el que et perds...

Sortint, asseguts en un banc de la Rambla Catalunya, fent una cigarreta tots dos, parlem de com de difícil és per a les actrius d’una certa edat trobar feina, de quan jo era jove i de les meves “males” companyies, que no eren dolentes, però sí diferents i de com patia la meva mare, pobreta, innecessàriament perquè res em va fer canviar...

Acabades les cigarretes, baixem caminant fent una llarga passejada fins al metro de Jaume I.

dijous, 7 d’octubre del 2010

A day or a night...




What a difference a day made
What a difference a day made
Twenty-four little hours
Brought the sun and the flowers
Where there used to be rain

My yesterday was blue, dear
Today I'm part of you, dear
My lonely nights are through, dear
Since you said you were mine

What a difference a day makes
There's a rainbow before me
Skies above can't be stormy
Since that moment of bliss, that thrilling kiss

It's heaven when you find romance on your menu
What a difference a day made
And the difference is you

What a difference a day makes
There's a rainbow before me
Skies above can't be stormy
Since that moment of bliss, that thrilling kiss

It's heaven when you find romance on your menu
What a difference a day made
And the difference is you



dilluns, 4 d’octubre del 2010

Sense respostes



Fa uns dies que una persona em fa preguntes i només faig que dir-li que no m’agraden les preguntes, i és que no m’agraden, sobretot quan no les puc respondre, perquè ni jo mateixa tinc respostes.

Per respondre-les, s’han de tenir les coses clares, hi ha d’haver una certa coherència, i ara mateix sóc un mar de dubtes, un mar ple d’onades, que van i vénen, que esclaten, que tornen enrere, que vénen amb força i acaben en un no res, que vénen fluixetes, però que se t’emporten rodolant,...

No és com m’agradaria, però potser perquè tampoc sé ben bé què m’agradaria. Sempre dic que el temps ho resolt tot, perquè ho posa tot al seu lloc, i ara mateix el que vull, el que necessito, és temps. Que passin les coses, una darrera de l’altra, i el temps decidirà. Jo no en sé més ara mateix.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Llibres: Olive Kitteridge

Google



L’Olive Kitteridge és una mestra d’escola d’un poblet de l’estat de Maine, a la costa est dels Estats Units que al llarg de 13 relats i durant 30 anys de la seva vida, anirem coneixent tant pel que explica ella, com pel que expliquen la resta de personatges del seu entorn.

Cada relat té uns protagonistes, però ella sempre hi té un paper, més important quan es parla del marit, per exemple, i menys quan es parla d’uns veïns, però encara que només sigui de passada, sempre hi surt.

Inicialment a l’Olive se la veu seca, freda, autoritària, però mica en mica, tal com es va desenvolupant cada història es va configurant un personatge que té les seves febleses, les seves pors fins i tot els seus motius que fins que no es coneixen no permeten entendre algunes de les seves reaccions.

L’amor, la parella, els fills, l’amistat, les relacions humanes en general són els temes que tracta aquest llibre de persones quotidianes amb vides quotidianes, però que no deixen indiferents els personatges ni qui els acompanya al llarg d’aquestes 377 pàgines.


No recorda si aleshores devien saber gaudir de la felicitat serena d’aquells moments. Segur que no. Tot sovint la gent no és prou conscient, mentre viu la vida, que l’està vivint. I ara li quedava aquell record, el record d’uns instants sans i purs.


Premi Pulitzer 2009 i premi Llibreter 2010 és una novel•la, escrita en forma de 13 relats, aparentment independents, però amb un nexe, l’Olive, una dona que anirà acceptant el pas dels anys i adaptant-s’hi.

En algun lloc vaig llegir d’aquest llibre, que un cop acabat, i anant-lo recordant, cada cop t’agradava més i una cosa així m’ha passat a mi. Hi vaig pensant i em va agradant més i més.


divendres, 24 de setembre del 2010

Castell per a la independència

Castellers del Poble Sec (Google)


M’aixeco tard, avui és festa, la Mercè, vaig anar a dormir tard també, i contenta.

Acabo una setmana que havia començat complicada, amb el 21 de setembre pel mig, però ha acabat molt bé amb una persona que m’agrada, i que m’agrada agradar-li, i més amiga d’una amistat recent que em complau molt de tenir.

Esmorzo amb calma, i busco per televisió si hi ha res de la festa major. A Barcelona TV fan castells, des de la plaça Sant Jaume, i em poso a mirar-me’ls i m’hi enganxo, m’emociono, i em passen moltes coses pel cap.

Ja ho sé, segurament divago, influenciada per aquest sentiment que tinc avui tan positiu, però penso que així com en Pep Guardiola posa vídeos als seus jugadors abans de partits decisius, potser seria bo que els polítics es miressin uns quants vídeos de castells.

Potser així s’adonarien que quan hi ha un objectiu la única manera d'aconseguir-lo és anant tots junts, tots a una, amb molt de seny i sense protagonismes. Que tothom hi té un paper important, des del més gran que es queda a baix fent pinya, fins a l’enxaneta que arriba a dalt de tot. Que cada pis que puja és important per al següent, que si només una persona falla tot se’n pot anar en orris, però que si tots, des del seu lloc, ho posen tot, el que es pot aconseguir és gran, molt gran.

I que si és important pujar i arribar al cim, tant o més ho és aguantar i baixar mica en mica, sense caure, baixar pis per pis, amb paciència, fent un darrer esforç, i quan tots, però tots siguin a baix, ja se celebrarà, es cridarà, es plorarà d’alegria, i és aleshores on sortirà la rauxa que també ens caracteritza i que és bona i sana de treure, però sempre amb la feina, la bona feina feta.

I tot això em fa pensar en la independència, que és ara l’objectiu que hauria de ser el més important per a tots, segur que s’ha de fer mica en mica, pis a pis com en els castells, amb una base sòlida, amb una bona pinya, però tots junts, fins arribar al final, com l’enxaneta, però un cop a dalt, un cop assolida, s’ha de saber baixar, pis per pis també, tenir un bon full de ruta, no n’hi ha prou en arribar-hi, després hi haurem de viure i conviure, amb la fortalesa que ens caldrà, perquè rebrem per totes bandes, i haurem de saber-les entomar i tirar endavant i tot això cal fer-ho amb molta seriositat i rigor i seny, molt de seny, fins arribar a ser un país normal, independent, i és aleshores, només aleshores, quan ja haurem baixat tots del castell, que podrem celebrar-ho i deixar-nos portar per la rauxa, amb la satisfacció de la feina feta, la bona feina feta.

dimecres, 22 de setembre del 2010

21 de setembre



Quan ho has viscut de prop, a casa, en la persona que més has estimat, relativament jove encara, quan encara no era una malaltia coneguda pràcticament per a ningú i totalment desconeguda per a tu, quan amb tota cruesa, sense cap embut, t’expliquen quina serà l’evolució, el procés, i passa fil per randa, passa exactament tot allò que t’havien anunciat que passaria i que t’havia semblat increïble, impossible, costa, costa molt de pair.

Cada any, el 21 de setembre, el dia que se celebra el dia mundial de l’Alzheimer és un dia difícil de passar, massa records i un nus que no s’acaba de desfer malgrat el temps que faci. Costa molt d’acceptar la pèrdua d’un ésser estimat en vida, perquè li queda la vida, però deixa de viure-la.

diumenge, 19 de setembre del 2010

Llibres: L'ametlla. Memòries eròtiques d'una dona musulmana



Vaig saber d’aquest llibre per la llista de novetats que rebo de la llibreria Pròleg, on parlaven del darrer de l’autora –El viaje de los sentidos– i deia una cosa així com de la mateixa autora de L’ametlla. Memòries eròtiques d’una dona musulmana (2005).

Sempre m’ha encuriosit l’erotisme femení musulmà perquè hi ha molt poca cosa traduïda, perquè és on la dona ho té més difícil per manifestar-se lliurement, de fet l’autora escriu sota el pseudònim Nedjma i perquè pel poc que he llegit –El gust de la mel, escrit també per una dona, Salwa El Neimi– desprèn una sensualitat molt especial, a més de fer referències a una cultura tan diferent de la nostra i prou desconeguda.

El vaig buscar per les llibreries, però el tenien descatalogat i vaig haver de recórrer a la biblioteca.

La Badra és una dona que després d’un matrimoni forçat als 17 anys amb un home de 40, acaba fugint i se’n va a una ciutat on hi té una tieta. Allà descobrirà l’amor, el sexe, la sensualitat, la passió, però també que la vida no és de color de rosa. Però tot això l’enfortirà encara més fins arribar a ser mestressa del seu cos i dels seus sentits.

Haig de confessar que no m’ha agradat tant com esperava, però m’ha resultat molt interessant pels costums que explica, com el de la cerimònia del casament, per la descoberta de que les dones musulmanes, tot i la imatge que en tenim, parlen entre elles de sexe, tenen els seus recursos, es cuiden, i, en aquest cas en concret, es parla de gent benestant, de festes, de cases, una visió que m’ha sobtat perquè és la més desconeguda que tenim o tinc dels països del Magrib.

La clau del plaer femení és a tot arreu: als mugrons que es drecen, glaçats de desig, febrosos i imperiosos. Delerosos de saliva i de carícies. Mossegar i acaronar. Els pits es revifen i ja només els falta rajar de llet. Volen ser mamats, tocats, masegats, reclosos i alliberats. El seu orgull no té límits. Ni els seus sortilegis tampoc. Es fonen a la boca, fugen, s’endureixen i es concentren en el seu plaer. Volen sexe. Quan saben que la partida s’ho val, esdevenen obertament lúbrics. Pincen les cigales i, consolats, s’enardeixen. Els mugrons es pensen de vegades que són clítoris, polles i tot. S’encaixen als replecs d’un anus púdic. Forcen l’entrada d’un orifici que, de tant voler xuclar un objecte, o un ésser, engoleix tot allò que se li presenta: un dit, un mugró o un consolador ben oliat. La clau es troba als llocs on cal anar, allà on a ningú no se li acudiria d’anar: al bescoll, al lòbul de les orelles, al sacsó d’una aixella peluda, a la ratlla que separa les natges, als dits dels peus que s’han de llepar per saber què vol dir estimar, a la part de dins de les cuixes. Tot, en el cos, és capaç de deliri. De plaer. Tot panteixa i regalima per a qui sap tocar. I beure. I menjar. I donar.

El llibre va de l’ara a l’abans, alternant el present amb el passat, explicant la cruesa, la duresa, de la nit de noces, i també la seva primera trobada amb el que serà el seu amor, en Driss, amb el que té el seu primer orgasme, i amb el que descobreix tot el que el seu cos es capaç de donar i de rebre.

Però l’amor no sempre és un camí de roses, a vegades pot ser plaent i dolorós a l’hora.

No sé si dir-ne recomanable d’aquest llibre, però sí que el considero interessant de llegir per tractar-se sobretot d’una cultura tant desconeguda.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Relats conjunts: Moai


Moai de l'Illa de Pasqua



Quan vam arribar a l’Illa ens van sorprendre aquelles immenses escultures que hi havia repartides per tot arreu. N’havíem sentit parlar, però res a veure amb la realitat que estàvem observant.

La gent era molt hospitalària i de seguida ens van acollir amb tota generositat. Una de les preguntes que més els fèiem era que ens expliquessin coses les escultures, pel misteri que sempre hi ha hagut al voltant d’elles, per com havien estat fetes, i aixecades, tenint en compte que eren d’una sola peça. I les dels barrets, aquestes encara més complicades, atès que els barrets es deia que havien estat posats amb posterioritat, en finalitzar-se l’escultura.

La resposta sempre era la mateixa, que no ho sabien, que no hi havia ningú que hagués traspassat la informació i que ells no ho sabien, que els que ho havien fet s'ho havien endut a les tombes.

Una nit, però, ens vam quedar soles les dones del grup amb un parell de dones de l’Illa. Vam beure força, elles també, i van començar les confidències femenines. Com la majoria de vegades, al voltant dels homes.

Vam parlar d’amor, de sexe, de sentiments, d’erotisme, de desig, de sensualitat i de les diverses menes de relacions sentimentals nostres. Elles també es van decidir a parlar-ne, tot i que d’entrada semblaven molt més reservades.

Van explicar-nos que elles donaven molta importància al sexe, més que als sentiments, i que quan trobaven un home que era bo sexualment parlant el cuidaven, el mimaven, li ho donaven tot i el tractaven com a un rei, perquè les satisfeia i era el que més valoraven: la satisfacció sexual. També valoraven els que les feien mares, però aquests no eren tan importants com els primers. Tot i que aquests duraven més, els deixaven viure fins que es morien de mort natural.

Ens va sorprendre aquesta explicació i vam demanar-les si és que els mataven als primers. Es van mirar entre elles, i ens van dir que era molt delicat el que ens dirien i que fins i tot no ens ho creuríem. Van començar a parlar-nos d’un beuratge, un beuratge màgic que només unes poques dones sabien fer, que la recepta anava passant de mares a filles, que el feien amb la barreja d'unes herbes d’allà i d'altres ingredients autòctons i que quan un home d’aquests deixava de funcionar o de ser-les útils sexualment, després del quorum d’una mena de consell de dones, el portaven a un lloc solitari i li donaven aquest beuratge. –I què passava amb ells després? Vam preguntar entre sorpreses i espantades, –l’endemà hi ha un nou Moai a l’Illa.



Una nova proposta de Relats conjunts.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Amor pel meu país



Un any més, ahir vam anar al Fossar de les Moreres amb l’F. La veritat és que des d’abans de vacances que no ens vèiem i inicialment vam estar més per posar-nos al dia de les nostres coses, que per l’ambient. A més era tardet quan ens vam trobar, però tot i així vam poder seguir els parlaments de dues formacions, les ofrenes florals i de cantar els Segadors per dues vegades.

Hi havia un bon ambient, jo diria que més còmode que l’any passat, que s’esbatussaven els uns als altres dialècticament –crits de botiflers! a tort i a dret– i una de les coses que vam recordar va ser la manifestació del 10 de juliol, el bon rotllo que hi havia, la tranversalitat de la gent, i com va penetrant el sentiment –i les ganes– d’independència.

Li explicava com després del 10 de juliol una amiga comuna em deia –si m’haguessis vist cridant independència, a mi! (no ho havia fet mai abans) i ell em deia que la seva mare, que mai havia tingut aquest sentiment, com molta gent fins fa poc, ara era la primera que deia que no hi havia cap més sortida.

I és que sembla que els polítics no gosin, o no vulguin, o no en tinguin prou ganes, però jo crec que amb ells o sense això acabarà sent. Digueu-me optimista si voleu o romàntica, però ja m’està bé. Bona diada a tothom!






divendres, 3 de setembre del 2010

El "mojito" del Clint



Fa dies que no actualitzo i podria dir que el principal motiu és la falta d’inspiració, però no és ben bé això. De fet, no he deixat d’escriure aquests dies, però quan em rellegeixo em veig tan poc políticament correcte que prefereixo desar-ho.

I és que aquests polítics –em ve molt de gust fer servir un diminutiu, però seré respectuosa– que tenim em posen malalta. No m’agrada com van les coses ni tampoc les entenc. No m’agrada que els darrers gestos als que estem assistint per part de tots plegats siguin en benefici personal i/o partidista. Com a exemple, les dues formacions que no es posen d’acord i no poden anar juntes a les eleccions per la confecció de les llistes, mentre que en l’ideari –que és on s’entendria que hi haguessin discrepàncies i que poguessin acabar en desacord– sembla que cap problema. ¿Què interessa més, el país o una cadira al Parlament de Catalunya?

I donant-li voltes a la política estava –no sé si us ha passat mai que si no publiques el que realment voldries no et surt res més, sembla que se’t faci un tap– que vaig decidir que prou i com que aquest cap de setmana hi ha la Fira d’indians a Begur, que celebra l’estreta relació amb Cuba, originada en l’emigració de molts begurencs a l’illa al llarg el segle XIX, i que en retornar, els que havien prosperat en els seus negocis, construïen ostentoses cases que encara avui decoren els carrers de Begur, vaig pensar en els "mojitos", que m’encanten, i vaig decidir penjar un apunt amb una foto d’un "mojito" i posar-ne la recepta.

Mentre buscava la foto al google, vaig veure que el meu estimat Clint acabava d’actualitzar publicant la meva intenció i com a conseqüència del mateix, de no voler parlar de política. Em va semblar tant bo que vaig decidir que no faria el meu apunt i que enllaçaria el seu aquí.

Bon cap de setmana a tothom!

diumenge, 22 d’agost del 2010

Bolero

Ahir, com deia un “novio” (sempre ho dic així jo) que vaig tenir fa anys, al que havia considerat l’home de la meva vida i que la vida m’ha demostrat que potser per a mi no hi ha home de la vida, sinó homes en algunes etapes de la vida, vaig fer “hogarín”.

Fer “hogarín” vol dir planxar i fer endreça i neteja de la casa. Quina mandra em fa posar-m’hi sempre! I això que és petita! Entre la mandra que em fa i que sóc nocturna –als vespres és quan estic més en plena forma–, sempre acabo posant-m’hi tard i acabant a les tantes.

Avui, quan m’he llevat, amb tot netet, m’ha vingut de gust anar descalça i notar la fresca –poca– als peus, la textura de la fusta i aquell so que té quan la trepitges, perquè sempre sona una mica, si t’hi fixes bé. Val a dir que sempre m’aixeco amb la ràdio, però avui, no sé perquè, m’he llevat en silenci –potser per això he anat sentint els crecs del parquet– i així m’he estat molta estona, fins que m’he posat al You Tube.


Ahir, mentre planxava, vaig veure un programa de T5 en el que parlaven de boleros. Va sortir el Moncho, el gitano català dels Boleros, i l’únic membre que queda dels Panchos –ara no li’n recordo el nom– i van estar recordant i cantant trossets de boleros.

Em va venir al cap la Teresa Pàmies, que fa uns quants anys tenia un espai setmanal al programa del matí que feia el Josep Cuní, a Catalunya Ràdio, que es deia Coses de la vida a ritme de bolero. En ell, comentava un fet d’actualitat –en general de la vida quotidiana, de la gent corrent– i l’”il•lustrava” amb un bolero, cada setmana diferent.

Fins i tot se’n va editar un llibre, a cura de l’editorial Empúries, el 1993, amb un recull d’aquests fulletons radiofònics i al final de cadascun d’ells la lletra del bolero que s’havia emès en el programa.






Házmelo otra vez

yo necesito que me vuelvas a querer

házmelo otra vez

hazme sentir esa locura del placer

Házmelo otra vez

quiero en tus brazos nuevamente enloquecer

házmelo otra vez

para saciar cada pedazo de mi piel

házmelo otra vez

deja tus labios en mis labios palpitar

házmelo otra vez

que quiero amarte como nadie te ha de amar

házmelo otra vez

esa caricia que me hiciste conocer

que hoy te suplico desde el fondo de mi piel

cuando termines, ven y házmelo otra vez.



Házmelo otra vez

quiero en tus brazos nuevamente enloquecer

házmelo otra vez

para saciar cada pedazo de mi piel

házmelo otra vez

deja tus labios en mis labios palpitar

házmelo otra vez

que quiero amarte como nadie te ha de amar

házmelo otra vez

esa caricia que me hiciste conocer

que hoy te suplico desde el fondo de mi piel

cuando termines, ven y házmelo otra vez.


dimarts, 17 d’agost del 2010

Aixecada de camisa?

Google


Ahir, anant cap a casa, m’atura una noia pel carrer, amb els ulls gairebé plorosos, i em demana si li puc donar diners. Com que no tinc costum de donar mai res a ningú pel carrer, perquè sempre he tingut la sensació que qui realment ho necessita no és al carrer demanant, tot i que potser vagi errada, li vaig contestar que no, que no tenia diners.

Tot seguit em diu –i no em podria comprar uns bolquers per al meu fill?

De cop, tota la meva seguretat se’n va anar en orris –suposo que vaig pensar en la criatura i a mi els petits em poden– i li vaig dir que sí, que m’acompanyés al supermercat a comprar-los.

Pel camí li vaig demanar on era el nen i em va contestar que a casa d’una amiga que vivia per allà, perquè tenia por que si l’agafaven demanant amb la nena l’hi prenguessin. Li vaig dir que m’havia dit un nen i em va contestar que no, que era una nena. I així vam arribar al super.

Em va preguntar si entrava o s’esperava fora, però la vaig fer venir amb mi perquè triés els bolquers. N’hi havia d’aquests de marca no t’hi fixis i dodot, va insistir que fossin dodot perquè amb els altres la nena s’encetava –val a dir que en aquell moment jo ja tenia les meves sospites d’aixecada de camisa– i li vaig dir que esperava que no m’estigués enredant. Em va jurar i perjurar que no, afegint que què en podia fer ella d’uns bolquers.

Vam anar a la caixa, la caixera i el xicot de darrera meu ens miraven –suposo que no els quadrava que anéssim juntes, perquè ella no anava gaire polida–, vaig pagar els bolquers, em va donar les gràcies amb cara d’agraïda, els va agafar i va marxar.

Quan ja no hi era, i davant la mirada interrogant d’ells, vaig dir-los que m’havia demanat si l’hi podia comprar uns bolquers i m’havia fet pena i el xicot em va dir, amb cara de pobre innocent com has picat, –“se los venden, se lo venden todo”.

diumenge, 15 d’agost del 2010

Exposicions: Barceló i Lartigue

Jacques Henri Lartigue


La setmana passada vaig anar a veure les dues exposicions del Miquel Barceló: Barceló abans de Barceló. 1973-1982 a l’Art Santa Mònica i Miquel Barceló, 1983-2009. La solitude organisative, al Caixa Fòrum.

No ha estat mai sant de la meva devoció l’artista i per tant hi he anat més pel fet de veure el “tot Barceló”. La primera, no em va dir absolutament res i reconec que la segona la vaig trobar més interessant del que em pensava, tot i no haver canviat massa l’opinió que en tinc.



Jacques Henri Lartigue


En canvi, si que em va encantar veure l’exposició Un món flotant. Fotografies de Jacques Henri Lartigue (1894 – 1986).

Nascut en una família acabalada, quan tenia vuit anys el seu pare li va regalar la primera càmera i des d’aleshores va començar a fer fotografies, un diari personal i a fer àlbums de les seves imatges. Tres activitats que no va deixar fins la seva mort i que han esdevingut un llegat importantíssim d’una manera de viure d'una generació.

Es diu que va ser el fotògraf de la felicitat i així deu ser, jo hi veig alegria de viure i de viure la vida intensament. Va voler ser pintor, però el que ha deixat són milers de fotografies de família, dones i amics en instants de felicitat, de jocs, de balls, d’esports, de velocitat, de fred, de calor, en definitiva vida, molta vida.

Una de les seves dèries va ser captar imatges de persones “volant” i ho va aconseguir en múltiples ocasions.



Jacques Henri Lartigue


Una exposició molt recomanable, que es pot visitar fins al 3 d’octubre al Caixa Fòrum.



dimarts, 10 d’agost del 2010

Casualitat

Institut d'Estudis fotogràfics de Catalunya, Col·lecció Roisin



Avui he anat a veure l’exposició La nova cançó. La veu d’un poble al Museu d’Història de Catalunya i m’he trobat, a més, amb una exposició de fotografies, La Costa Brava abans de la Costa Brava. Fotografies de la Casa de la Postal, 1915-1935.

Casualitats de la vida, la fotografia que hi ha en el text de presentació és la de l’Hotel Empúries, el mateix de l’apunt anterior.


dissabte, 7 d’agost del 2010

Pensament



Mirant-me aquesta foto he pensat en passar un cap de setmana en aquest hotelet amb tu. En el bany nocturn que ens faríem, sols, nusos, nedant, abraçant-nos, capbussant-nos, besant-nos, gaudint-nos, deixant-nos portar pel nostre desig i per la meravella del lloc.

Aturar el temps, fins esgotar-nos, fins que ja no ens quedés res més per donar-nos, i, només aleshores, tornar-lo a posar en marxa i anar-nos-en a descansar.


dimecres, 4 d’agost del 2010

Monestir de Sant Quirze de Colera

Una de les sortides que vam fer aquestes vacances va ser la visita al Monestir de Sant Quirze o Sant Quirc de Colera, un monestir mil•lenari, amb el claustre més antic d’Europa, a la Serra de l’Albera, a l’Alt Empordà.

Malauradament, no hi vam poder accedir perquè està en procés de rehabilitació i només l’obren dues tardes a la setmana.

Pel camí, quan ja faltava poc per arribar-hi, em van cridar l’atenció aquestes flors.





Tot i que m’ho havien explicat, no em podia imaginar el que vaig veure: un conjunt monumental important, crec que força desconegut, que val molt la pena de visitar, en un paratge natural preciós.














De tornada, camí de Rabós, vam aturar-nos per visitar el menhir conegut com la pedra dreta del Mas Roquer, que es calcula que té uns 5.000 anys d’antiguitat i del que Joan Amades, l’any 1941, va publicar la llegenda que diu que la part soterrada és tan gran que subterràniament arriba amb la seva punta a tocar el mar que es troba a considerable distància. Per això, els habitants de la rodalia creien que aplicant l’oïda a la pedra s’escoltava el so de les ones i que segons la intensitat d’aquest es coneixia amb certesa l’estat de la mar. També es deia que la pedra transpirava o que moltes vegades era humida a causa del seu contacte amb el mar.





Finalment, vam fer una visita a Rabós, un poble petit i amb molt d’encant.