dissabte, 2 d’octubre del 2010

Llibres: Olive Kitteridge

Google



L’Olive Kitteridge és una mestra d’escola d’un poblet de l’estat de Maine, a la costa est dels Estats Units que al llarg de 13 relats i durant 30 anys de la seva vida, anirem coneixent tant pel que explica ella, com pel que expliquen la resta de personatges del seu entorn.

Cada relat té uns protagonistes, però ella sempre hi té un paper, més important quan es parla del marit, per exemple, i menys quan es parla d’uns veïns, però encara que només sigui de passada, sempre hi surt.

Inicialment a l’Olive se la veu seca, freda, autoritària, però mica en mica, tal com es va desenvolupant cada història es va configurant un personatge que té les seves febleses, les seves pors fins i tot els seus motius que fins que no es coneixen no permeten entendre algunes de les seves reaccions.

L’amor, la parella, els fills, l’amistat, les relacions humanes en general són els temes que tracta aquest llibre de persones quotidianes amb vides quotidianes, però que no deixen indiferents els personatges ni qui els acompanya al llarg d’aquestes 377 pàgines.


No recorda si aleshores devien saber gaudir de la felicitat serena d’aquells moments. Segur que no. Tot sovint la gent no és prou conscient, mentre viu la vida, que l’està vivint. I ara li quedava aquell record, el record d’uns instants sans i purs.


Premi Pulitzer 2009 i premi Llibreter 2010 és una novel•la, escrita en forma de 13 relats, aparentment independents, però amb un nexe, l’Olive, una dona que anirà acceptant el pas dels anys i adaptant-s’hi.

En algun lloc vaig llegir d’aquest llibre, que un cop acabat, i anant-lo recordant, cada cop t’agradava més i una cosa així m’ha passat a mi. Hi vaig pensant i em va agradant més i més.


26 comentaris:

fanal blau ha dit...

Rita,

me'l vaig comprar ahir i ja em té atrapada!
Molt molt bon dissabte!

Elfreelang ha dit...

No s'hi val tinc llibres a mig llegir, la feina se m'acumula i ara em feu dentetes amb un altre llibre! ei que me l'apunto! gràcies!

Rita ha dit...

fanal blau,
T'agradarà... :-)
Molt bon capde, maca!


Elvira FR,
A mi també em passa això. :-)

Mica en mica i a gaudir de les bones lectures!

Sergi ha dit...

Alguna cosa deu tenir aquest llibre ja que molts en parleu bé. Me'l recomanaries a mi, creus que em podria agradar?

Rita ha dit...

XeXu,
És una història de persones, persones molt normals, amb vides senzilles, però tu saps que, com nosaltres, tots tenim històries al darrera que fan o justifiquen algunes actituds i maneres de ser, sempre centrat en aquesta dona que al començament la veus esquerpa i mica en mica, t'hi vas fent amiga.

Tot això explicat en 13 relats amb principi i final on ella sempre hi és en major o menor mesura.

Aquí entraríem en aquella eterna polèmica que tenim la Carme, tu i jo, de si se'l podria qualificar d'un llibre de dones. Potser les dones ens insteressem per les històries petites, que no vol dir que puguin ser grans pel que ens fan reflexionar.

No sabria dir-te si t'agradaria o no, prova-ho...
Petons, maco!

PS ha dit...

A part de la teva ressenya em crida l´atenció el petir fragment que transcrius. Aquesta sensació, la de no viure plenament o no tenir consciència del que realment es viu em passava fa uns anys. Ara per sort vaig aprenent just el contrari, visc el que em toca viure amb tota intensitat.D´això se n´aprèn amb els anys, n´estic segura.
Gràcies Rita.

Pakiba ha dit...

Tots parleu molt bé d'aquet llibre. Un més a la llista.

Besitos i bon fi de semana

Dafne ha dit...

Dono fe que és un llibre que no et deixa indiferent. Al principi l'Olive no et cau gaire bé, de tan esquerpa com és. Després, se't fa entranyable. Jo me la imagino, pel físic, com una Mari Santpere, forta per fora, vulnerable per dins
Si voleu fer el xafarder, també en parlo al meu bloc:
http://dafnellibreserratics.blogspot.com/

Francesca ha dit...

Fa molt bona pinta!!! Aquest me l'apunto (un dia o altre m'acabaré el munt de llibres pendents, no perdo l'esperança).

Gràcies per compartir-ho! Una abraçada forta!

khalina ha dit...

Doncs sí que fa molt bona pinta el llibre.

He llegit també el post anterior, del castell per a la independència i m'ha agradat molt

viu i llegeix ha dit...

només faig que llegir-ne coses bones d'aquets libe. Caurà, caurà segur

Ferran Porta ha dit...

Jo no sóc una dona, però si fan absolut de les "històries petites", que ja sabem que, en realitat, no ho són: són grans històries de vida, amb tot el que això comporta.

No estic lector de llibres, darrerament. Qüestió de temps i de prioritats. Però sé que m'agradaria.

Molt bon diumenge, Rita!

miquel ha dit...

A veure, ara que estic orfe de lectures noves.

el paseante ha dit...

Normalment, a les ressenyes literàries poso comentaris infantils del tipus: "Hi ha fotos?". Però aquesta vegada, m'has fet venir ganes de llegir-lo. De debò.

Pere ha dit...

M'ha agradat això de la polèmica sobre els llibres de dones.
Jo també parlaria de blocs de dones ...

Bona nit Rita.

montse ha dit...

Prenc nota, m'heu fet agafar ganes de llegir-lo.

Salut!!!

Núria Martí Constans ha dit...

M'ha agradat això dels 13 relats i del vincle, que és ella. Gairebé sempre és tan important com es diu la història com la història en si.I m'agraden les històries de dones!
A mi també em passa això de pensar en un llibre o una pel·lícula un cop acabats i que em vagi agradant més. I a vegades l'encís em dura dies!

Una abraçada!

kweilan ha dit...

Molt bona novel.la! excel.lent recomanació, Rita. I crec que al XeXu no li agradaria gaire.

Albanta ha dit...

L'apunte!!! A mi si que m'agraden els llibres de petites històries, intimistes...

Rita ha dit...

País secret,
Per sort, els anys ens fan aprendre moltes coses i per això fer anys té tantes coses bones.
Petons, maca!


Pakiba,
A veure si t'agrada doncs... :-)


Dafne,
T'he visitat i la teva ressenya és excel·lent.

Gràcies per passar per l'Illa, considera't a casa teva! :-)


Francesca,
Espero que t'agradi, quan hi arribis!
Petons!


khalina,
Gràcies, maca!
Petons!


viu i llegeix,
Esperem ressenya doncs... :-)


Ferran,
A mi em sembla que sí, t'agradaria...
Petons, maco!


pere,
Doncs anima-t'hi. No crec que et deixi indiferent...
Petons!


el paseante,
Doncs ja te'l passaré...
Petons!


Pere,
Doncs haurem de muntar un debat. Estaria bé, no?
Petons!


montse,
A veure si t'agrada doncs...
Petons!


Núria Martí Constans,
Diria que t'agradaria. A veure si t'animes!
Petons!


kweilan,
Hehehe jo tampoc les tinc totes amb el XeXu. I mira que em sap greu que es perdi algunes lectures... :-)
Petons!


Albanta,
Segur que t'agrada!
Petons!

Sergi ha dit...

Moltes gràcies per aquesta resposta tan acurada! Ostres, aquesta polèmica que tenim a mitges amb la Carme no s'acabarà mai, però és ja un clàssic, tan entranyable que espero que mai no s'acabi! Probablement no sigui de l'estil que m'enganxa a mi, però he de reconèixer que la idea, el concepte del llibre, el trobo molt original, això d'estructurar-lo en 13 relats on la prota hi surt d'una manera o altra. Per la idea ja es mereix reconeixement.

fra miquel ha dit...

Ritaaaa! És el llibre que hem escollit per llegir aquest mes al club de lectura!
Ja et diré què tal ;o)
petó

Rita ha dit...

XeXu,
Un plaer contestar-te, ja saps que et tinc estima! :-)

Bé, si t'hi fixes, el pere n'apunta un altre de debat: els blocs de dones. Potser hauríem de fer-ne un apunt i proposar-lo aquest debat i seguir amb el dels llibres, és clar.

No sé si has vist, que la kweilan diu que no t'agradaria, potser ens haurem de guiar més pel seu criteri...
Petons, maco!


fra miquel,
Ja diràs doncs...

Em sap greu no poder-te'l deixar, però justament ahir el vaig passar a una amiga... :-(
Petons, maco!

Sergi ha dit...

Uf, em poseu feina! M'agrada el tema. Però abans de tot, donar les gràcies a la Kweilan per la seva resposta també, no sé si dir que em coneix o no, però també ha assistit a molts debats d'aquests de 'llibres per dones', i potser ja em té cal·lat. I com que és una referència per mi pel que fa a literatura, em sembla que li faré cas, i també a tu, que tot i dir-me que ho provi, també aventures que potser sí que seria d'aquests llibres que jo anomeno 'per dones'.

Pel que fa als blogs de dones, et diré que en podem fer uns posts i discutir-ho, segur que hi hauria molt a dir i la gent faria comentaris molt interessants. Però t'avanço la meva opinió, en realitat tot és llegir, llegeixo més blogs que llibres, estic segur que si sumes tots els posts que he llegit aquest any et surt més extensió escrita que la dels llibres llegits en el mateix període. No busco el mateix en els dos casos. Llegir és una altra cosa. Per mi llegir és llegir llibres. També llegeixo blogs. Però dels llibres busco que m'entretinguin, que m'expliquin alguna història interessant, nova, inversemblant. En els blogs busco proximitat, busco l'ànima de les persones que l'escriuen, perquè tots hi posem part de nosaltres, per més que no parlem de coses personals. Busco poder dir alguna cosa a aquella persona, i si pot ser que em contesti. No ho sé explicar millor, només que no és el mateix. En un llibre no busco en absolut això, és més, m'avorreix. Per això no llegeixo llibres de reculls de posts. Quan llegeixo un llibre no vull llegir blogs. M'explico, oi?

Per això que dic, no faig la mateixa distinció, m'agrada molt la sensibilitat amb que algunes dones expliquen coses aquí a la catosfera, ho trobo preciós. Si llegís això en un llibre, ho trobaria cursi i avorrit. I mai he tingut aquesta sensació llegint un post d'una dona (ni d'un home). Suposo que és qüestió del que deia, de buscar coses diferents en els dos llocs. I suposo també que és per això que solc llegir llibres d'autors masculins, i potser tendeixo més als blogs de dones. O potser és que n'hi ha més, i cal dir que hi ha uns quants homes que són autèntics cracks, en Clint, l'Òscar, els dos Jordis Casanovas, en Zinc... unes males bèsties.

Sergi ha dit...

Ei, jo havia deixat un llarg comentari a aquest post i ara no hi és. Blogger està esborrant comentaris, així que segurament el trobaràs al nou apartat de comentaris que hi ha a la configuració del blog, potser a correu brossa, mira si hi és.

Rita ha dit...

XeXu,
Un llarg comentari, que efectivament havia anat al correu brossa, i gràcies a tu vaig recuperar d'allà.

Bé, entenc la teva distinció i és cert que llegir trossets d'ànima als blocs és més que maco, tant d'homes com de dones, però en el meu cas, tampoc em fa res trobar-m'ho als llibres.
Petons, maco!