Avui som més orfes

Google

Ens ha deixat físicament, encara que ja feia temps que no hi era, maleït Alzheimer!


“Luis García Berlanga, poeta de la calle y erotómano elevado”

Pel·lícula: "Cerezos en flor"

Google

Feia temps que la volia veure. Intuïa que havia de ser una pel·lícula especial i que m’agradaria.

Els metges comuniquen a una dona que el seu marit té càncer i que no li queda massa temps de vida. Ella decideix quedar-s’ho per ella, no dir-li res i li proposa d'anar a veure els fills que viuen a Berlín o a l'altre que viu al Japó.

Van a Berlín on hi viu un fill casat i amb fills i una filla aparellada també. De seguida, però, s’adona que fan més nosa que servei, els fills estan massa enfeinats i no poden estar per ells. Fins i tot la néta vol tornar a la seva habitació que ara ocupen els avis.

La filla també se sent incòmoda amb la presència dels pares i, tot i que els convida a fer cafè un dia a casa seva, aviat els suggereix que deuen estar cansats i que potser volen marxar.

Com en moltes famílies, aquesta és la típica en que la mare s’ha dedicat tota la vida al marit i als fills, deixant les seves afeccions i desitjos de banda. Servicial amb tots ells, mai ha pogut complir cap dels seus somnis.

Quan es retroba amb els fills, en certa manera els desconeix, perquè ja no són aquells nens petits als que ella feia de marassa i tampoc coneix als néts pràcticament, amb els que no comparteixen cap complicitat. Perquè la néta li faci una mena de massatge a l’avi, d’amagat d’ell, l’àvia li dona unes monedes.

Veient això, li proposa al marit de marxar al Bàltic a veure el mar. Mentre són allà, una nit que senten música i que ell es queixa que no podran dormir, ella comença a ballar, sempre li ha agradat el Butoh, ball japonès que de jove havia practicat i que el marit li va fer deixar.

A Berlín ha tingut ocasió de veure’n un espectacle, acompanyada per la parella de la seva filla, mentre el marit les espera fora. No ha pogut ni entrar i compartir-ho amb la seva dona, quan ella ha renunciat, per ell i els fills, a aquest ball, a visitar el Japó, com ella sempre ha desitjat, i a veure el mont Fuji, un dels seus somnis.

Mentre ell tot sorprès de veure-la ballar li diu que què li passa, que la desconeix, ella es deixa portar per la música i balla i el fa ballar amb ella. L’endemà, quan ell es desperta, ella dorm i ja no es despertarà mai més.

A partir d’aquí, de la seva absència, trobant-la a faltar molt, s’adona de totes les renúncies d’ella i decideix anar al Japó, a casa del fill, amb la idea de mostrar-li –d’una manera molt particular– a la seva dona el país somiat, els cirerers en flor, el Fuji.

Allà toparà novament amb un fill enfeinat, amb el que compartirà un apartament minúscul, i amb la dificultat de la llengua i de la grafia. Sortir sol a passejar se li fa complicadíssim tot i que ho fa per no quedar-se tot el dia sol, tancat en aquella capsa que el fill té per pis.

En una d’aquelles passejades coneix una adolescent, que balla Butoh en un parc, i amb la que compartirà complicitats perquè també ha sofert la mort d’un ésser estimat: la mare. Ella li ensenyarà, li descobrirà, una nova manera d’expressar-se.

És una pel·lícula plena de sentiment, d’amor, de renúncies, d’estimació de pares a fills, de fills a pares –encara que a la seva manera–, també entre els germans.

De contrastos, des dels neons atapeïts japonesos, que sembla que puguin arribar-se’t a menjar, fins als cirerers florits, pleníssims de flors, que recorden la fragilitat de la vida, de la felicitat.

De silencis, de la dona al marit, de la filla vers els pares, del fill que viu al Japó que no ha mostrat mai els seus sentiments.

De detalls, mentre la dona planxa un mocador del marit, només és veu una gota que cau i el mulla –deu plorar– i ella l’eixuga passant-li la planxa per sobre. Del mocador que l’home lliga a una barana, com en el conte amb les molletes de pa que ho fan per saber el camí de tornada, per saber tornar “a casa” també.

Una pel·lícula amb massa rutines, tant per part del marit –que ha triat–, com per part de la dona –que ha acceptat. Ha hagut d’ofegar totes les seves inquietuds, perquè sense compartir-les amb ell, tampoc li feia goig de dur-les a terme.

Ell no és mala persona, ni la tracta malament, només fa el que sap fer i molt probablement el que creu que s’ha de fer i, només quan la perd, quan ja no la té, s’adona de tot el que ella s’ha perdut, ha deixat de fer per ell, i ho vol reparar de la millor manera que se li acut.

Efectivament, tal com havia intuït, em va agradar molt. Una pel·lícula deliciosa, tot i un regust trist, i molt recomanable.

Towanda!!!

Google

Aquest matí, anant cap a la feina, he arribat al Metro i m’he trobat una cua que arribava fins les escales. D’entrada, m’hi he posat, tot i que m’ha sorprès perquè no m’hi havia trobat mai en els dos anys que fa que visc a aquest barri. De seguida, però, i pensant què podia passar, se m’ha acudit que potser s’havien espatllat els accessos, torniquets em sembla que en diuen, n’hi ha tres i sovint n’hi ha algun d’espatllat, he sortit de la cua i he anat fins a dintre a veure què passava.

Efectivament, de les tres cancel·ladores , només en funcionava una i hi havia una treballadora del Metro ajudant els passatgers a passar les targetes –i suposo que resant perquè no s’avariés també. La cua que hi havia suposava perdre un comboi amb seguretat i potser dos o més, quan al matí tots anem amb presses i apurats de temps.

M’he adreçat a la noia i li he dit que si no funcionava no era culpa nostra, que no es podia tolerar aquella cua i que el que havien de fer era obrir portes i deixar passar la gent. Una altra persona ha dit que tenia raó, però la resta s’ha quedat fent la cua i ben callada.

Faig un incís per dir que agafo el Metro cada dia 2 vegades com a mínim i sovint autobusos. Per aquesta raó, a primers de mes em compro tantes targetes com setmanes té el més per no haver de preocupar-me més del tema, o sigui que pago sempre. D’altra banda, estic tipa de veure gent com passa sense pagar saltant les portes i moltes vegades en presència del personal, que fa veure que no ho veu, per estalviar-se problemes suposo, cosa que em molesta molt perquè em quedo amb cara de babaua i pensant que per què uns sí i altres no.

Tot seguit, he anat a un dels accessos que no funcionava, he aixecat la cama, he saltat i he entrat cap a les vies. L’empleada m’ha dit que em vindrien a buscar els de seguretat i li he dit que ja podien venir.

Suposo que si en aquell moment m’haguessin fet una fotografia, jo mateixa m’hagués espantat de la cara que posava, perquè estava indignada amb TMB, però també amb la gent que com xaiets feia la cua sense dir res.

Mentre baixava les escales, m’he recordat de la pel·lícula Tomàquets verds fregits, quan aquella dona dòcil, frustrada perquè està grassa i que se sent incompresa pel marit, després d’uns dies de conversa amb la Ninny, la velleta que s’està a la residència d’avis, va recuperant l’autoestima i en un aparcament d’un hipermercat, després que unes adolescents li prenen la plaça on pensava aparcar, tota decidida va i topa amb el cotxe d’elles repetidament dient towanda!, i quan elles li criden l'atenció se les mira i les hi diu que ho admetin, que és més vella i que la seva assegurança ho cobreix tot. I això he fet jo, pensar towanda!!! Perquè crec que he fet el que tots haguéssim hagut de fer.

No m'espantava que vinguessin els de seguretat, considero que tenia tota la raó i m'hagués defensat, però evidentment, no ha vingut ningú a buscar-me.

Els ponts de Madison County

Ahir només vaig plorar gairebé al final: quan ell, en el seu cotxe, és davant d’ells, ella i el seu marit, en el seu. Quan ell penja la creu que ella li havia donat al retrovisor i ella, veient-ho, es trenca tota per dintre. Quan ell no arrenca, perquè encara li està donant una darrera oportunitat, quan ella prem la maneta del cotxe, com si encara s’hi repensés, i la mou, però a l’hora s’hi agafa fort, i quan el marit toca la botzina, perquè, aliè a tot, no entén que aquell cotxe trigui tant a arrencar.

Porto uns dies estranys: m’he allunyat de persones amb les que creia que hi havia coses en comú, camí per fer, arrossego un refredat fort que em molesta molt i que m’impedeix fer coses que tenia previstes per a aquests dies i, a sobre, ahir vaig acabar el tercer Milenium –que, com bé m’havien dit, et deixa una mica buida i enyorada.



Quan la van estrenar vaig plorar des del començament, amb les primeres lletres i la música.

Havia llegit el llibre coincidint amb un moment de desamor en la meva vida i em va agradar molt, però em va trinxar per dintre. Val a dir que no era difícil, jo ja no estava sencera, m’acabaven de fet trossets.



Anys més tard, l’havia vista per televisió i ja havia estat més fàcil: només plors en els moments més emotius.

Com era d’esperar, aquella història estava tancada i jo sencera de nou, malgrat algunes cicatrius, que amb el temps, però, es van barrejant amb altres marques del pas del temps i queden tan confoses que ja no es veuen i encara menys se senten.



Veure la pel·lícula, ahir, novament després de molt temps, i en les circumstàncies actuals –vaig decidir que mai més llegiria el llibre– era com un test, una prova, una avaluació i n’estic contenta: prova superada!

El so no és molt bo, però el que realment compta aquí són les imatges.

Pel·lícula: "Le premier jour du reste de ta vie"

Google

Feia temps que no anava al cinema, triar una pel·lícula que valgués la pena amb tantes com tinc pendents no era fàcil, però estic satisfeta de la meva elecció.

Cinc dies decisius a la vida d'un matrimoni i dels seus tres fills repartits al llarg de dotze anys. Cadascun dels dies correspon a un membre de la família, els passos de la qual se segueixen del matí a la nit. Guanyadora de tres César: Millor actriu novell, millor actor novell i millor muntatge.

Una pel·lícula senzilla, gosaria dir que no té un altíssim pressupost, tampoc explica res de nou, ni dona cap solució, però ho fa de manera diferent, original: des dels diferents punts de vista dels protagonistes. No hi ha vencedors ni vençuts, ningú no és perfecte, ni els fills, però tampoc els pares.

Em va agradar, vaig riure i vaig plorar, té algun moment especialment dur, però sense fer-ne cap dramatisme exagerat, i molts de simpàtics, que et fan somriure. Com la vida mateixa.

Google

Una pel·lícula del tot recomanable.

Pel·lícula: "Tara Road"

A vegades, sense esperar-t’ho la vida et porta petits regals... Avui he vingut d’hora a casa, volia planxar, he posat tv3 i m’he trobat amb una pel·lícula deliciosa.

Una nord-americana, casada, a qui se li acaba de morir un fill adolescent, decideix deixar el marit, perquè el culpa de la mort del seu fill, per haver-li comprat una moto, pel seu aniversari.

Una dona irlandesa, que se separa, perquè el marit ha deixat embarassada una altra dona.

Decideixen intercanviar-se la casa i totes dues volen, cadascuna al país de l’altra. Allà, soles, s’integren en la societat, amistats i històries de l’altra.

L’americana no vol parlar del seu fill i ni tan sols li ho explica a l’irlandesa, que ho descobreix un cop és a allà, però els fills de l’irlandesa, que van a acomiadar-se, perquè marxen als Estats Units, a passar uns dies amb la mare, i sense saber que és mort, li pregunten per ell i es veu obligada a explicar-los-ho.

L’irlandesa allà es fa forta, comença a valer-se per ella mateixa.

Dues vides que després d’un cop, un cop molt dur, canvien, però surten reforçades. Quan s’acaba la pel·lícula, a Irlanda, acomiadant-se, l’irlandesa li diu a la nord-americana, tornem al nostre lloc i ella li contesta, sí, però ja no som les mateixes.

Dia internacional contra la violència de gènere

No cal dir que estic en contra de tota violència, però avui toca aquesta i a aquesta dedico el post.

Per sort, no ho he viscut personalment, ni cap dona a prop meu, però no per això deixa de ser un tema preocupant per a mi.

Si no les heu vistes, us recomano dues pel·lícules que a mi em van impactar i em van apropar a aquest tema:

Solas





Te doy mis ojos

Vicky Cristina Barcelona

Finalment, vaig anar a veure LA pel·lícula. Llàstima, no em va agradar.

Ni sembla del Woody Allen, ni entenc tant de rebombori amb Barcelona. Tret de les imatges de la Sagrada Família, la Pedrera i el Tibidabo, que les haguessin pogut encabir sense fer tot el muntatge que van fer, instal·lant-se tots a Barcelona, podria haver estat rodada a qualsevol lloc. Fins i tot, em vaig quedar amb la sensació que sortia molt més la ciutat d’Oviedo, on representa que només hi passen un cap de setmana, que no pas Barcelona.

L’argument, de tan simple, no s’aguanta per enlloc i la manera de resoldre’l, més que previsible. L’Scarlett Johansson tan és que esmorzi, com que estigui malalta, com que estigui a punt de fer l’amor, sempre fa el mateix posat.

I a sobre, la vaig veure en castellà, a consciència, i em va semblar una vergonya que el Bardem i la Cruz estiguessin doblats. Ho considero d’un tansemenfotisme total per part del director i dels actors.

Només salvaria la Penélope Cruz, i a mitges, els papers exagerats trobo que li queden bé, i la Rebecca Hall (la que fa de Vicky), molt més atractiva i elegant, per al meu gust, amb un paper més interessant i ben interpretat.

Testimoni de càrrec

Sóc una persona de grans i llargues fidelitats. Quan m’agrada un metge, un perruquer, una manicura,... sempre vaig als mateixos. M’agrada sentir que ja em coneixen i no haver de donar massa explicacions de com m’agrada que m’ho facin. Fa poc, un metge al que he anat només 3 vegades, però la primera va ser fa 15 anys, va fer esment a la meva antiguitat com a pacient i li vaig dir que quan m’hi trobava bé amb un metge, jo era molt fidel i, somrient, em va contestar tot preguntant-me, només als metges?

Per aquesta raó, la perruqueria on vaig normalment és al centre comercial Diagonal Mar, és una llarga història de fidelitats a persones que havien estat en una altra i les he anades seguint. A més, coses de la vida, ara no hi visc lluny.

Divendres tenia hora a la perruqueria i em van demanar si podia anar a fer un cafè i tornar mitja hora més tard, que anaven amb molt de retard, i vaig aprofitar per fer un volt per l’Fnac. No m’agrada gaire comprar llibres a l’Fnac, com tampoc al Corte Inglés, com ja vaig explicar en una altra ocasió, però sí que m’agrada passejar-m’hi de tant en tant perquè sempre hi trobo algun CD interessant i bé de preu o pel·lícula que m’ha agradat molt i que m’agradaria tenir. Normalment, tenen unes piles d’ofertes que si mires bé sempre hi pots trobar alguna joia.

Ves per on, i seguint la bona ratxa, divendres vaig trobar un regal de pel·lícula: Testimoni de càrrec. És antiga, de l’any 1957, l’he vista moltes vegades, però em ve molt de gust tenir-la. Sempre l’he considerada una de les millors que he vist mai. Pel guió, per la interpretació, per l’emoció que manté fins al final.

Basada en una obra de l’Agatha Christie, dirigida pel brillant, Willy Wilder, i magníficament interpretada per Charles Laughton, Marlene Dietrich i Tyrone Power, és la història d’un acusat d’assassinat d’una senyora rica, amb qui tenia una relació d’amistat, on tot sembla indicar que ho ha fet per l’herència, i d’un prestigiós advocat, que accepta la seva defensa, perquè creu en la seva innocència.

“Una de les millors pel·lícules de Hitchcock, només que la va dirigir Wilder”, diu Hellmuth Karasek, al començament del capítol sobre Testimoni de càrrec en el llibre homenatge a Billy Wilder, titulat Nadie es perfecto.

Una història d’amor. Un amor important, fort, intens, d’aquells pels que es faria qualsevol cosa, i, com totes les bones històries d’amor, amb final tràgic. És precisament al final on hi ha el cop, un cop que et fa sentir tota la comprensió del món vers aquella persona que estima tant i que ha estat traïda d’aquella manera tan brutal.

Escena - Testimoni de càrrec

84, Charing Cross Road

Fa força anys, i per casualitat, vaig trobar una pel·lícula a TV2, acabada de començar que em va enganxar de seguida.

Una dona americana, de més de 40 anys, escrivia a una llibreria de vell londinenca demanant si disposaven llibres d’una llista que adjuntava, després de veure un anunci en una revista especialitzada americana.

La vaig trobar deliciosa i fins que no va acabar no en vaig saber el títol, però em va quedar gravat.

Al cap d’anys, un dia, a la llibreria Catalonia, buscant una altra cosa, em vaig trobar davant d’un llibre que, en veure-li el títol, em va fer venir al cap aquella pel·lícula i el vaig comprar. Llegir-lo va ser d’una emoció indescriptible. Com es poden crear relacions tan i tan intenses, entre dues persones de dos continents i per carta!

Després d’un temps, es va estrenar l’obra de teatre, interpretada per la Carme Elies i el Josep Minguell, al Romea. Em va sorprendre molt positivament la posada en escena: no era fàcil, sobretot després d’haver vist la pel·lícula, però la direcció de la Isabel Coixet va ser perfecta, li va donar un toc molt especial. En algun moment em va emocionar tant que em van arribar a caure les llàgrimes i tot.

Aquests dies, l’he rellegit i m’ha vingut de gust parlar-ne. Si us agrada la lectura, si estimeu els llibres –és un llibre de llibres–, si us agraden les relacions humanes, us agradarà de ben segur.

No goso fer-ne la crítica literària, com fan tan bé el veí de dalt o la joana, jo no en sé tant, m’estimo més donar-vos les dades, posar-vos el caramelet a la boca i, en tot cas, esperar les vostres opinions.

84, Charing Cross Road - Trailer

L'autoestima

Avui he vist The color purple. Una pel·lícula que em va agradar quan la van estrenar. És trista, però amb final optimista, positiu.

Explica la història de la Celie (Whoopi Golberg), durant 30 anys. Comença quan ella, només amb 14 anys, està donant a llum una filla, la segona criatura que té, del seu pare. Posteriorment, el pare la casa amb un home que no la vol.

La Celie no té cap tipus d’autoestima, les circumstàncies han fet que mai s’hagi sentit estimada i gairebé ho troba normal. En un moment en que el fill del seu marit, ja casat, es queixa que la dona no li fa cas, ella mateixa li diu que la pegui. Per ella és habitual.

Per sort, i curiosament, una dona que té molta mala fama, l’ajuda a reaccionar.


Aquest matí he tingut una conversa amb un amic que no està en el seu millor moment. Separat, amb una relació que no li va com voldria, i tot plegat el fa estar molt baix de moral.

Sembla mentida com altres persones ens poden arribar a influir tant com per fer-nos sentir tan poca cosa.

En el cas de la Celie, el pare primer i el marit després la fan sentir com si no fos ningú ni mereixés res. I en l’altre cas, el fet que la companya no correspongui a les seves expectatives l’han conformat de tal manera que considera que val més això que res.

He hagut de sacsejar-lo una mica, recordar-li que és una personal que val molt, bon pare, intel·ligent, culte, divertit, amb inquietuds i que mereix una persona que el valori pel que val. Semblava que li parlava d’una altra persona, m’ho anava negant tot. Després de molta estona de conversa, s’ha anat animant i m’ha reconegut que li estava anant bé i que potser sí que estava distorsionant la pròpia imatge als seus ulls.

A tots ens agrada que ens estimin, agradar, i ho necessitem, però és important que ens estimem molt nosaltres, abans que ningú, per si això ens falla. I s’ha d’anar amb molt de compte en deixar-nos influenciar més del que cal per les persones que ens envolten, perquè ens poden arribar a fer molt mal. S’ha de ser prou fort per poder ser capaç de renunciar a una relació que no funciona, abans que ens destrueixi.

Shug Avery - Miss Celie´s Blues

Pel·lícula

L’Striper, darrerament, està posant vídeos de pel·lícules i a mi avui me n’ha vingut una al cap.

Em va agradar l’argument: persones acabades que es troben i tenen por de viure la felicitat, vides buides, avorrides, d'éssers que ho veuen, però no volen o no saben o pensen que no cal reaccionar, em va agradar ella com cantava i em va agradar i molt la càrrega sensual i eròtica que portava també.

Pels que l’hagueu vist, ja em direu què en penseu i pels que no, us la recomano: Els fabulosos Baker Boys. Poso el fragment que més m’agrada. Llàstima que no segueixi, després de la cançó hi ha una escena encara molt més sensual i eròtica. Gaudiu-la!

Michelle Pfeiffer - Makin' Whoopee

Ballem?

Tanca els ulls i deixa't anar...



William Holden and Kim Novak (Picnic, 1955)