dimarts, 1 de juny de 2010

Pel·lícula: "Cerezos en flor"

Google


Feia temps que la volia veure. Intuïa que havia de ser una pel·lícula especial i que m’agradaria.

Els metges comuniquen a una dona que el seu marit té càncer i que no li queda massa temps de vida. Ella decideix quedar-s’ho per ella, no dir-li res i li proposa d'anar a veure els fills que viuen a Berlín o a l'altre que viu al Japó.

Van a Berlín on hi viu un fill casat i amb fills i una filla aparellada també. De seguida, però, s’adona que fan més nosa que servei, els fills estan massa enfeinats i no poden estar per ells. Fins i tot la néta vol tornar a la seva habitació que ara ocupen els avis.

La filla també se sent incòmoda amb la presència dels pares i, tot i que els convida a fer cafè un dia a casa seva, aviat els suggereix que deuen estar cansats i que potser volen marxar.

Com en moltes famílies, aquesta és la típica en que la mare s’ha dedicat tota la vida al marit i als fills, deixant les seves afeccions i desitjos de banda. Servicial amb tots ells, mai ha pogut complir cap dels seus somnis.

Quan es retroba amb els fills, en certa manera els desconeix, perquè ja no són aquells nens petits als que ella feia de marassa i tampoc coneix als néts pràcticament, amb els que no comparteixen cap complicitat. Perquè la néta li faci una mena de massatge a l’avi, d’amagat d’ell, l’àvia li dona unes monedes.

Veient això, li proposa al marit de marxar al Bàltic a veure el mar. Mentre són allà, una nit que senten música i que ell es queixa que no podran dormir, ella comença a ballar, sempre li ha agradat el Butoh, ball japonès que de jove havia practicat i que el marit li va fer deixar.

A Berlín ha tingut ocasió de veure’n un espectacle, acompanyada per la parella de la seva filla, mentre el marit les espera fora. No ha pogut ni entrar i compartir-ho amb la seva dona, quan ella ha renunciat, per ell i els fills, a aquest ball, a visitar el Japó, com ella sempre ha desitjat, i a veure el mont Fuji, un dels seus somnis.

Mentre ell tot sorprès de veure-la ballar li diu que què li passa, que la desconeix, ella es deixa portar per la música i balla i el fa ballar amb ella. L’endemà, quan ell es desperta, ella dorm i ja no es despertarà mai més.

A partir d’aquí, de la seva absència, trobant-la a faltar molt, s’adona de totes les renúncies d’ella i decideix anar al Japó, a casa del fill, amb la idea de mostrar-li –d’una manera molt particular– a la seva dona el país somiat, els cirerers en flor, el Fuji.

Allà toparà novament amb un fill enfeinat, amb el que compartirà un apartament minúscul, i amb la dificultat de la llengua i de la grafia. Sortir sol a passejar se li fa complicadíssim tot i que ho fa per no quedar-se tot el dia sol, tancat en aquella capsa que el fill té per pis.

En una d’aquelles passejades coneix una adolescent, que balla Butoh en un parc, i amb la que compartirà complicitats perquè també ha sofert la mort d’un ésser estimat: la mare. Ella li ensenyarà, li descobrirà, una nova manera d’expressar-se.

És una pel·lícula plena de sentiment, d’amor, de renúncies, d’estimació de pares a fills, de fills a pares –encara que a la seva manera–, també entre els germans.

De contrastos, des dels neons atapeïts japonesos, que sembla que puguin arribar-se’t a menjar, fins als cirerers florits, pleníssims de flors, que recorden la fragilitat de la vida, de la felicitat.

De silencis, de la dona al marit, de la filla vers els pares, del fill que viu al Japó que no ha mostrat mai els seus sentiments.

De detalls, mentre la dona planxa un mocador del marit, només és veu una gota que cau i el mulla –deu plorar– i ella l’eixuga passant-li la planxa per sobre. Del mocador que l’home lliga a una barana, com en el conte amb les molletes de pa que ho fan per saber el camí de tornada, per saber tornar “a casa” també.

Una pel·lícula amb massa rutines, tant per part del marit –que ha triat–, com per part de la dona –que ha acceptat. Ha hagut d’ofegar totes les seves inquietuds, perquè sense compartir-les amb ell, tampoc li feia goig de dur-les a terme.

Ell no és mala persona, ni la tracta malament, només fa el que sap fer i molt probablement el que creu que s’ha de fer i, només quan la perd, quan ja no la té, s’adona de tot el que ella s’ha perdut, ha deixat de fer per ell, i ho vol reparar de la millor manera que se li acut.

Efectivament, tal com havia intuït, em va agradar molt. Una pel·lícula deliciosa, tot i un regust trist, i molt recomanable.



22 comentaris:

troyana ha dit...

Rita,
m´alegra que t´haja agradat.És una peli preciosa que s´ha de vore en calma.
bsts

Carme ha dit...

Doncs, sí que fa venir ganes de veure-la. En calma com diu troyana.
Gràcies, rita!

Carquinyol ha dit...

Sembla una pel·lícula maca, trista i que transmet ganes de viure alhora.

Sovint ens adonem de les coses massa tard, la vida hauria de tenir una pròrroga al final per poder gaudir-ne després d'haver-la entès...

zel ha dit...

Sort que ha passat la crisi, Rita, quin dia, ahir, un piló de rètols taronges arreu! La peli promet, eh?

fanal blau ha dit...

A mi que sempre se'm passen, aquesta vegada la vaig veure l'any passat d'estrena a Barcelona, i en vaig sortir encantada d'aquesta pel·lícula de la Doris Dörrie.
Com bé dius, deliciosa i un cant a la bellesa.

Molt bon dia, Rita!

kika ha dit...

feia molt tmeps que no veia una peli tan bona, i crec que des d'aleshors no n'he vist cap mes de millor. em va fer reiure, plorar, pensar, bada, meravellar-me, al·lucinar, ...

Núr ha dit...

ains, la veritat és que fa moltes ganes de veure-la, tot i que em sembla que ploraré quan la vegi... Ha de ser bunika, bunika!

sànset i utnoa ha dit...

A veure si el senyor "ARES" me la troba (AVÍS: Senyors de la S.G.A.E. ares és el diminutiu d'un amic meu que es diu "Arestecio", per res del món em referia al programa de descàrrega P2P).

*Sànset*

garbi24 ha dit...

no tinc el plaer de haver-la vist però te bona pinta, si

novesflors ha dit...

Que ben explicada! Crec que m'agradaria.

joanfer ha dit...

Fa molt bona pinta!! Gràcies per la recomanació... ;)

Joana ha dit...

Se'm va passar quan la van fer en V.O i ja tenia bona pinta!
Aixxxx ja la miraré de trobar-la!
Gràcies per tant extens comentari. Poca crisi :)
petons

rits ha dit...

ostres, només de llegir la teva crítica se m'omplen els ulls de llàgrimes! ha de ser preciosa i plena de sentiment!!!!

apuntada per un vespre de cine!!

LEBLANSKY ha dit...

Me l'apunto! Gràcies per la crítica.

el paseante ha dit...

Té bona pinta. L'hauré de mirar sol, perquè deu ser d'aquelles pelis que fan plorar. I ja se sap que els homes no plorem. M'han agradat tots els detalls en que t'has fixat, com les gotes que cauen en la roba que ella planxa.

Toy folloso ha dit...

Encara que un dia va recomanar el llibre "Petons de diumenge", on gairebé vaig quedar deshidratat per vía llagrimal, i avui ens fa una mena de cinc cèntims d´aquesta pel.lícula (a mig llegir, he hagut de anar a buscar un llençol), doncs un cop vàrem anar a fer un mos amb la Rita, i em va semblar una noia increïblement riallera....

Rita ha dit...

troyana,
Cert, preciosa!

La vaig veure tranquil·la, en calma, relaxada i molt atenta... :-)


Carme,
Em sembla que t'agradaria... :-)


Carquinyol,
És molt maca, i certament trista, però d'alguna manera fa reflexionar sobre les relacions amb les persones i això és molt positiu penso... :-)


zel,
Hehehe va ser una crisi ben productiva, érem més de 60! :-)


fanal blau,
Porta un any en cartellera ja i per diferents circumstàncies no l'havia poguda veure encara... Sort que no me l'he perduda, és tan maca... :-)

No sé si havies vist Hombres hombres de la mateixa directora, fa uns anyets ja. Res a veure amb aquesta, però molt bona també...

kika,
Coincideixo plenament amb tu en tot el que dius... :-)


Núr,
Sí, crec que sí que ploraries. Jo ho vaig fer, però tampoc tant, no et pensis...

És bonica, bonica! :-)


sànset i utnoa,
Hehehehe molt bo!!!


garbi24,
A veure si us animeu doncs... :-)


novesflors,
Amb la teva sensibilitat, segur!


joanfer,
Un plaer! :-)


Joana,
Hehehe va ser una crisi solidària només...

Busca-la, t'encantarà! :-)


rits,
Fins demà, no sé si seguirà en cartellera, la fan a l'Alexanda a les 10,10 del matí.

Vaig haver de matinar i tot per veure-la i no em sap gens de greu... :-)


LEBLANSKY,
A veure si us agrada... :-)


paseante,
Saps, els homes ploraners no m'agraden, però els homes que ploren m'encanten! Segur que entens el matis... :-)

És una pel·lícula plena de detalls i de gestos i de silencis, és molt maca, de debò...


Toy folloso,
M'has fet riure... És que ser riallera no està gens renyit amb plorar davant d'una cosa trista, home! :-)

A més això vol dir que tu ets tan sensible o MÉS que jo, perquè jo no vaig haver de menester cap llençol... hahaha

Sort que em fas propaganda! ;-)
Un petó ben fort!

mar ha dit...

fa bona pinta tal i com l'expliques Rita...
a veure si tinc l'oportunitat de veure-la...

petons!

Deric ha dit...

sembla molt bona, però vols dir que és per veure en dies baixos de sentiments?

Deric ha dit...

jejeje
:P

mirambella ha dit...

Ha de ser dura, y dolça. Em feria un fart de plorar ho ser. Penso però que ès una pena haver d'arribar a un estat tan límit com una malaltia, un cancer, la mort aprop, per aprofitar de VIURE de debó. Petons Rita.

Rita ha dit...

Mar,
Ja diràs doncs... :-)


Deric,
És trista, però no és un drama i de fet al final ell aconsegueix el que volia...


Deric,
:-)))


mirambella,
Bé, sí, tens raó, però val més tard que mai, no?

Jo també vaig plorar, però tampoc massa. No és un dramon! :-)