Pel·lícula: "Cerezos en flor"

Google

Feia temps que la volia veure. Intuïa que havia de ser una pel·lícula especial i que m’agradaria.

Els metges comuniquen a una dona que el seu marit té càncer i que no li queda massa temps de vida. Ella decideix quedar-s’ho per ella, no dir-li res i li proposa d'anar a veure els fills que viuen a Berlín o a l'altre que viu al Japó.

Van a Berlín on hi viu un fill casat i amb fills i una filla aparellada també. De seguida, però, s’adona que fan més nosa que servei, els fills estan massa enfeinats i no poden estar per ells. Fins i tot la néta vol tornar a la seva habitació que ara ocupen els avis.

La filla també se sent incòmoda amb la presència dels pares i, tot i que els convida a fer cafè un dia a casa seva, aviat els suggereix que deuen estar cansats i que potser volen marxar.

Com en moltes famílies, aquesta és la típica en que la mare s’ha dedicat tota la vida al marit i als fills, deixant les seves afeccions i desitjos de banda. Servicial amb tots ells, mai ha pogut complir cap dels seus somnis.

Quan es retroba amb els fills, en certa manera els desconeix, perquè ja no són aquells nens petits als que ella feia de marassa i tampoc coneix als néts pràcticament, amb els que no comparteixen cap complicitat. Perquè la néta li faci una mena de massatge a l’avi, d’amagat d’ell, l’àvia li dona unes monedes.

Veient això, li proposa al marit de marxar al Bàltic a veure el mar. Mentre són allà, una nit que senten música i que ell es queixa que no podran dormir, ella comença a ballar, sempre li ha agradat el Butoh, ball japonès que de jove havia practicat i que el marit li va fer deixar.

A Berlín ha tingut ocasió de veure’n un espectacle, acompanyada per la parella de la seva filla, mentre el marit les espera fora. No ha pogut ni entrar i compartir-ho amb la seva dona, quan ella ha renunciat, per ell i els fills, a aquest ball, a visitar el Japó, com ella sempre ha desitjat, i a veure el mont Fuji, un dels seus somnis.

Mentre ell tot sorprès de veure-la ballar li diu que què li passa, que la desconeix, ella es deixa portar per la música i balla i el fa ballar amb ella. L’endemà, quan ell es desperta, ella dorm i ja no es despertarà mai més.

A partir d’aquí, de la seva absència, trobant-la a faltar molt, s’adona de totes les renúncies d’ella i decideix anar al Japó, a casa del fill, amb la idea de mostrar-li –d’una manera molt particular– a la seva dona el país somiat, els cirerers en flor, el Fuji.

Allà toparà novament amb un fill enfeinat, amb el que compartirà un apartament minúscul, i amb la dificultat de la llengua i de la grafia. Sortir sol a passejar se li fa complicadíssim tot i que ho fa per no quedar-se tot el dia sol, tancat en aquella capsa que el fill té per pis.

En una d’aquelles passejades coneix una adolescent, que balla Butoh en un parc, i amb la que compartirà complicitats perquè també ha sofert la mort d’un ésser estimat: la mare. Ella li ensenyarà, li descobrirà, una nova manera d’expressar-se.

És una pel·lícula plena de sentiment, d’amor, de renúncies, d’estimació de pares a fills, de fills a pares –encara que a la seva manera–, també entre els germans.

De contrastos, des dels neons atapeïts japonesos, que sembla que puguin arribar-se’t a menjar, fins als cirerers florits, pleníssims de flors, que recorden la fragilitat de la vida, de la felicitat.

De silencis, de la dona al marit, de la filla vers els pares, del fill que viu al Japó que no ha mostrat mai els seus sentiments.

De detalls, mentre la dona planxa un mocador del marit, només és veu una gota que cau i el mulla –deu plorar– i ella l’eixuga passant-li la planxa per sobre. Del mocador que l’home lliga a una barana, com en el conte amb les molletes de pa que ho fan per saber el camí de tornada, per saber tornar “a casa” també.

Una pel·lícula amb massa rutines, tant per part del marit –que ha triat–, com per part de la dona –que ha acceptat. Ha hagut d’ofegar totes les seves inquietuds, perquè sense compartir-les amb ell, tampoc li feia goig de dur-les a terme.

Ell no és mala persona, ni la tracta malament, només fa el que sap fer i molt probablement el que creu que s’ha de fer i, només quan la perd, quan ja no la té, s’adona de tot el que ella s’ha perdut, ha deixat de fer per ell, i ho vol reparar de la millor manera que se li acut.

Efectivament, tal com havia intuït, em va agradar molt. Una pel·lícula deliciosa, tot i un regust trist, i molt recomanable.