diumenge, 13 de juny de 2010

Jesús Moncada, cinc anys

Google


Deu fer a la vora de 20 anys, anàvem caminant Passeig de Gràcia avall amb una amiga, una amiga més gran que jo i de la que he après i encara aprenc moltes coses, i tot d’una vaig veure que de cara venia en Jesús Moncada. Mentre s'acostava, com sempre que veig un personatge d’aquestes característiques, me’l mirava amb una certa sensació de –com m’agradaria conèixer-lo!

Quan el vam tenir al davant, es va aturar i vaig veure com amb tota naturalitat s’adreçava a la meva amiga. Es van saludar, es van demanar com estaven, com els anava tot –va ser una salutació breu– i es van acomiadar.

Un cop soles, i tota emocionada, li vaig demanar com era que el coneixia i em va explicar que el pare dels seus fills –a qui jo vaig conèixer quan ja no era el seu marit, i amb qui pel bé dels seus fills sempre han mantingut una relació modèlica– havia treballat amb ell a l’Editorial Montaner i Simón, eren amics i havien fet algunes sortides junts. Fins i tot, quan es van casar, i com que no volien les fotos típiques, i ja que en Moncada era un artista –bon pintor i fotògraf també– els va fer el reportatge fotogràfic del casament.

Després em va fer cinc cèntims d'aquell equip de la Montaner i Simón, les persones que el formaven, el món que vivien i fins i tot l’intent d’aparellar en Moncada amb una amiga d’ella, que lamentablement no va prosperar, però això ja és una altra història.

15 comentaris:

Eulàlia Mesalles ha dit...

Els escriptors ens mostren moltes de les seves parts íntimes a través dels seus escrits. Però les anècdotes personals sempre ajuden a humanitzar-los, oi?

F.Puigcarbó ha dit...

mica en mica es va fent un mosaic de coneixences i sensacions sobre Jesús Moncada. Allau també l'havia copneguit i algun altre blocaire. Crec que estem fent un bonic recordatori de la seva figura desapareguda fa cinc anys, i a la primavera que és quan es solen o haurien de morir els poetes.

kweilan ha dit...

Una anècdota que com ja han dit ens apropa al persontage. Bon diumenge!

Elvira FR ha dit...

Carai quina sort poder conèixer algú que el coneixia....un escrit especial que ens apropa a la persona que era

novesflors ha dit...

Una anècdota real per a un homenatge molt particular. M'ha agradat molt.

Carme ha dit...

Una anècdota homenatge molt bonica, sempre acosta molt els personatges, això. M'ha agradat molt llegir-la, Rita.


Una abraçada.

Núr ha dit...

És fa estrany, oi, que algun amic conegui una persona coneguda? De vegades oblidem que són gent com nosaltres, amb vides normals i corrents. M'ha agradat moltíssim aquesta anècdota, Rita! :D

Ull de cuc ha dit...

La Núr m'ha tret les paraules de la boca!! I és que precisament anava a dir això, que la gent coneguda és gent com tu i com jo :)

Abraçada!

El Company de Venus ha dit...

Sense cap mena de dubte, un dels grans de la literatura catalana de tots els temps. Em penso que ho tinc tot d'ell!

sànset i utnoa ha dit...

Ostres, quina anècdota!

En Jesús Moncada era una d'aquelles persones que hauria volgut conéixer.

*Sànset*

vpamies ha dit...

Veus? Aquestes petites anècdotes només es troben a la xarxa, capbussant-se en l'homenatge a Moncada. :-)

El veí de dalt ha dit...

Caram, quin detall!

Mart de Garriga ha dit...

De Mequinensa només ens queda el llibre den Montcada, mirau si n'és d'important una novel·la de vegades. La Mequinensa actual val més oblidar-la.
Besades

Rita ha dit...

Eulàlia Mesalles,
Cert. I és que no sé perquè tendim a pensar que no són com nosaltres... :P


F.Puigcarbó,
Ha quedat prou maco i entranyable el recordatori, ben cert!


kweilan,
Vaig una mica tard, bon capde gairebé... :P


Elvira FR,
Una bona amiga a més. Tot un luxe!


novesflors,
Un homenatge blogosfèric... Gràcies!


Carme,
Sí que els fa més propers... Gràcies!


Núr,
Gràcies maca! Sí, a vegades els fem irreals i llunyans...


Ull de cuc,
Tens raó, però sovint tendim a oblidar-ho...

Gràcies pel comentari i per passar per l'Illa, considera't a casa teva!


El Company de Venus,
Un gran gran, certament. M'alegra veure't per aquí! :-)


sànset i utnoa,
Sí, a mi també m'hagués agradat més del moment aquest...


vpamies,
Realment la xarxa és màgica en coses com aquesta...

Gràcies pel comentari i per passar per l'Illa,considera't a casa teva!


veí,
:-)


Mart de Garriga,
Quanta raó que tens. Una magnífica reflexió!
Petons!

el paseante ha dit...

Amb el Moncada vam ser veïns de carrer els seus darrers sis anys. El veia sempre amb el gosset i la gorra de quadres british. Tinc una anècdota bonica amb ell. L'hauràs de buscar a casa meva :-) És conya, ja te la passaré per email.