Jesús Moncada, cinc anys

Google

Deu fer a la vora de 20 anys, anàvem caminant Passeig de Gràcia avall amb una amiga, una amiga més gran que jo i de la que he après i encara aprenc moltes coses, i tot d’una vaig veure que de cara venia en Jesús Moncada. Mentre s'acostava, com sempre que veig un personatge d’aquestes característiques, me’l mirava amb una certa sensació de –com m’agradaria conèixer-lo!

Quan el vam tenir al davant, es va aturar i vaig veure com amb tota naturalitat s’adreçava a la meva amiga. Es van saludar, es van demanar com estaven, com els anava tot –va ser una salutació breu– i es van acomiadar.

Un cop soles, i tota emocionada, li vaig demanar com era que el coneixia i em va explicar que el pare dels seus fills –a qui jo vaig conèixer quan ja no era el seu marit, i amb qui pel bé dels seus fills sempre han mantingut una relació modèlica– havia treballat amb ell a l’Editorial Montaner i Simón, eren amics i havien fet algunes sortides junts. Fins i tot, quan es van casar, i com que no volien les fotos típiques, i ja que en Moncada era un artista –bon pintor i fotògraf també– els va fer el reportatge fotogràfic del casament.

Després em va fer cinc cèntims d'aquell equip de la Montaner i Simón, les persones que el formaven, el món que vivien i fins i tot l’intent d’aparellar en Moncada amb una amiga d’ella, que lamentablement no va prosperar, però això ja és una altra història.