Ens vam conèixer, fa 8 anys, a la feina. Des del primer dia ens vam entendre, i sobretot em va tractar molt bé: amb confiança, amb franquesa. Jo sortia d’un altre departament, una mica cremada i molt desencantada de les persones. Amb la seva actitud, de seguida, em va fer recuperar la confiança en elles novament.
Al poc temps, li van donar responsabilitats i no va canviar gens, tot al contrari, encara ara, la senzillesa és la seva característica principal, juntament amb la seva extraordinària qualitat humana, tot i que és molt treballador i molt exigent.
Fa poc li vaig dir que una de les millors coses que m’havien passat durant aquests 8 anys era que ens haguéssim conegut i haver anat configurant aquesta amistat que ara ens uneix. Conèixer una persona tan valuosa i poder-la incorporar al teu cercle d’amistats és un regal i dels bons! Té 11 anys menys que jo i algunes vegades m’ha dit que ha après moltes coses de mi. Res, però, comparat amb tot el que jo he après de la seva manera de fer: davant la vida, amb la feina, amb la família, amb els amics,...
Durant aquest temps -després d’una època en que li van fer tastar galeres, i on va demostrar més que mai la seva grandesa: no va tirar mai la tovallola, al contrari, va seguir treballant amb aquella il·lusió que sempre posa en tot i ganes-, hem seguit a prop tot i que fa dos anys, per altres interessos meus vaig canviar novament de departament.
Val a dir, en honor seu, que al poc temps es van adonar de la seva vàlua i, no només li va arribar la restitució sinó que li van donar un càrrec encara més alt, força important, per més que segueixi fent aquella cara d’adolescent i quan es troba amb els amics i els seus segueix sent la senzillesa en persona. Professionalment, però, les seves relacions són de molt alt nivell.
Res no ha canviat entre nosaltres, l’amistat, la franquesa, l’estima, segueixen sent-hi, ampliada a la família, que m’ha acollit amb el seu mateix tarannà.
És una persona activa, vital, que estima la vida i els seus, però gairebé igual estima el seu País i hi creu així com el Barça. Els seus amors van per aquest ordre: família, amics, País i Barça.
Un dia, parlant, es va sorprendre que no anés al Fossar de les Moreres el 10 de setembre a la nit i em va dir que no podia ser i que ja m’hi duria.
Ahir, com ja és habitual els darrers anys per a mi, hi vam ser.
Té un defecte, canta fatal i a l’hora de cantar els Segadors, ho fa fluixet perquè ja sap que desentona, però quan al final del cant es crida visca Catalunya... el seu LLIURE!!!!!! estremeix.
