dimecres, 22 d’octubre de 2008

La princeseta

Google

Dilluns vaig anar a fer de cangur dels meus nens. Com creixen! El nen ha fet 7 anys fa poc i està preciós. Va estar jugant una bona estona amb un joc de Lego, de peces petites. Quan no en trobava alguna, o tenia alguna dificultat, demanava el meu ajut, però anava fent-t’ho tot sol la mar de bé.

La nena, la princeseta, estava una mica enfebrava, s’havia adormit i calia despertar-la perquè hi havia el perill que no dormís per la nit. Vaig començar a acariciar-la, a dir-li cosetes i primer realment no se n’adonava, però després, tot i adonar-se’n, s’anava fent la dormida, perquè seguís.

Com que estava una mica melindrosa, la vaig tenir una bona estona asseguda al damunt i se m’arrapava. Vaig aprofitar per fer-li piles de petons. Mica en mica es va anar eixorivint i engrescant. Fa poc, em va ensenyar una frase en anglès que ha après a l’escola i la vaig dir i, com que no la pronunciava tan bé com ella, es va posar les mans a la cara, com volen dir què malament!, i rient-se de mi. I és que la punyetera, amb 4 anys i mig, té molt més bon accent que jo, tot i saber encara molt poques paraules en anglès.

Quan es va fer l’hora, vam anar al bany. Quan la vaig pentinar em va dir que ja ho feia ella i es va pentinar amb els cabells cap endavant, com ara porten totes les adolescents. Tan petita i ja apunta maneres.

A l’hora de sopar, li vaig voler posar una diadema i no la volia. Li vaig explicar que era perquè no se li embrutessin aquells cabells tan macos amb el sopar. Tot i anar en pijama, i diguem-ne, d’estar per casa, va voler-la triar i així ho va fer amb una plena de brillantets. És tant nena!

A l’escola fa dansa i el mes de juny van fer el festival de final de curs i era per veure-la: seguint totes les coreografies, fina i delicada, tota bufona, molt nena i encara més princeseta.

Després de sopar, i abans d’anar al llit, normalment els pares els llegeixen un conte. Els vaig donar algunes opcions i va guanyar ella: un d’una nena que les llàgrimes se li convertien en perles. El nen no n’estava convençut del tot, però li vaig fer algunes preguntes de paraules del conte i de seguida es va distreure i s’hi va avenir, ella estava encantada amb això de les perles.

23 comentaris:

Carquinyol ha dit...

Un post intimista, d'aquest que transmeten escalfor i delicadesa i que ajuden a portar millor el matí.

Carme ha dit...

Els nens sempre són una font de vivències i emocions inesgotable. A mi també m'encanten els nens!

XeXu ha dit...

Caram, com puja la canalla! Aquesta nena apunta maneres de ben petita, no me la vull imaginar d'adolescent. Aquesta generació pot ser terrible, que ara tot fa molta gràcia, però...

òscar ha dit...

si el cansament no et venç abans que els nens, explicar-lis un conte per anar a dormir és molt i molt gratificant. posar veus als personatges, donar tons intrigants o de tensió a les frases, ... una delícia que no sempre acabem fent!

Josep-Empordà ha dit...

Jo estic "colat" pels meus dos nets (i no ho digueu a ningú, però ells també ho estan per mi).

Però sápigues, Rita, que per tenir nets, primer cal tenir fills. No valen els nebots, així és que...espabila!!. He he.

iruNa ha dit...

Ai senyor, que bonic Rita!!! I no només la nena i les sevse cosetes de princeseta sinó l'amor que brolla de les teves paraules. Com es nota que et desvius per ells!
De ben segur que aquesta mossa serà una "rompe corazones" així és que ves amb compte eh?! jeje
una abraçada!

Emily ha dit...

Ma neboda és una presumida, après de sa mare i l'àvia. És de collars, i gorretes, i mai va amb unes sabates que no li vagin bé si els texans són estrets. Sa tia (jo) és tot el contrari i quan veig que la nena es posa collars li faig una petita reflexió mig en broma: les dones no som arbres de Nadal! Tot i que de vegades li pinto els ulls i els llavis.
Les dones som dones, què hi farem!

Laura ha dit...

Que sempre els vegis créixer tan sans i curiosos. Que mai no perdin el gust per aprendre i estimar el món. I que tu els hi ajudis tant com ara. :-)

Clint ha dit...

això passa quan els veus de tant en tant! jajaja

i desprès què, a fregar tot el passadís de la baba que t'havia caigut eh! aiiiiii

Striper ha dit...

Ah els nens ens desperten tantes coses i el nen que portem amagat.

horabaixa ha dit...

Hola Rita,

Saps? llegint-he has despertat en mi una tendresa fora mida. I alhora tristor. Si, perquè a vegades amb les preses, som incapaços de gaudir d'estones com la que tú descrius. El temps pasa i no torna enrrera per poder rectificar.

Saps un altre cosa?, d'aquests moments s'enrecordaran tota la vida. D'aixó pots estar-ne segura.

Aixó es estimar.

Una forta abraçada

espiadimonis ha dit...

noia, rita, pels qui per les circumstàncies de la vida no tenim fills ens fas caure la baba i sentir cert enyor, amb posts d'aquests tipus.

Rita ha dit...

Carquinyol,
Celebro que t'hagi ajudat a passar un millor matí.

Carme,
Sense cap dubte! I són tan macos...

XeXu,
Tens força raó, però per sort la princeseta té uns pares molt ferms i estic segura que si cal ja hi estaran a sobre.

òscar,
Tens tota la raó. A més, jo sóc pallassota i encara els fa més gràcia.

Josep-Empordà,
Felicitats per aquests néts tan fantàstics!

iruNa,
Gràcies! Sí que me'ls estimo molt. És que són tan macos i agraïts...
Sempre dic que si sap utilitzar bé el potencial que té, aquesta nena arribarà ben lluny en tots els sentits.

Emily,
Ja tens raó, ja. Jo tampoc sóc tan presumida, però collarets i cosetes al coll sí que me'n poso eh!

Laura,
Procuraré ser-hi sempre ben a prop d'ells. A més, és tan gratificant!

Clint,
Hahaha si vols cangur, ja saps!!!

Striper,
Quanta raó que tens!

horabaixa,
T'asseguro que el favor me'l fan ells a mi deixant-me passar unes hores amb ells. Em donen tant!

espieta,
Ja t'arribaran, ets jove, home! :-)

Josep Lluís ha dit...

Caram Rita, m'has recordat aquells moments en que jo els explicava un conte als meus fills, i sentis de lluny: shiit, el papa s'ha adormit...
Aprofita cada moment amb ells, no té preu...

estrip ha dit...

jo també tinc una neboda. Bonica descripció de tots aquests moments tant tendres, tant de tot...

Té la mà Maria - Reus ha dit...

gràcies per estar aqui a prop meu, no entro el que voldria però quan ho faig m'hi passo llargues estones, per cert ón és aquest marevellosa illa roja del teu perfil ?

petons

mossèn ha dit...

enhorabona pel blog ... per cert, parlant de perles ... quina és la darrera de l'amic rajoy ??? ... salut

Jesús M. Tibau ha dit...

bonics records per col.leccionar i desar per sempre

Cesc ha dit...

Cal agafar-se a aquests moments per a somriure :)

atikus ha dit...

No acabara en la realeza británica??

No tengo niños,pero mi ahijada no me deja terminar los cuentos, siempre pregunta, y por que, porque...jaja!!

Rita ha dit...

Josep Lluís,
Celebro haver-te portat records agradables. Certament, les estones que passo amb ells, no tenen preu... :-)

estrip,
Gaudeix-la molt doncs la teva neboda. Després creixen i donen altres satisfaccions, però aquestes ja no...

Té la mà...,
Gràcies a tu per ser-hi!
L'Illa Roja és una platja que hi ha entre Begur i Pals, a la Costa Brava, molt especial. Per a mi, la millor platja del món. Els que hi anem ens enganxem i ja no deixem d'anar-hi.

mossèn,
Gràcies, guapíssim! Hahahaha l'amic Rajoy cada dia passa més de tot... :-))

Jesús M. Tibau,
Molt bonics, sí...

Cesc,
Aquests sempre em posen el somriure a la cara, sí...

atikus,
No me veo con esos tocados tan raros que se ponen las de la Realeza Británica, pero si la princesita se mete por ahí, haremos un esfurzo... ;-)

Sí, ellos también interrumpen y preguntan y el cuento acaba siendo larguísimo jajajajajaja

el paseante ha dit...

Com en aquestes reunions d'alcohòlics, ho confeso: jo també sóc cangur. I m'agrada. :-) M'has fet compartir sensacions amb el teu post.

Rita ha dit...

paseante,
Ja m'agrada compartir aquestes sensacions amb tu...