El comandament i ells

Google

Divendres, sopava amb unes amigues, i no recordo com va anar que vam parlar del comandament de la televisió i de la necessitat que tenen els homes de controlar-lo, de tenir-lo sempre ells.

Una ens va fer riure molt quan explicava que a vegades, quan es posen a mirar la televisió amb la seva parella, sense que ell se n’adoni l’amaga i de seguida observa com ell comença a mirar a banda i banda –sense dir res, com si busqués alguna cosa. Ella li diu –que vols alguna cosa? Però ell li diu que no, mentre segueix movent el cap, mirant per tot arreu, quan finalment ella, tota enriolada, el treu i li diu que busques això?

Comentàvem com en les pauses dels programes l’agafen i comencen a canviar de canal, passant per tots, –fins al punt –deia una altra– que quan tornes al programa que estaves veient, ja ha començat!

Diumenge, explicant-li que una amiga amaga el comandament a la seva parella, per atabalar-lo, Ell em diu –saps què em va passar una vegada que dormia a casa d’uns amics? Doncs que quan al matí vaig anar al bany, a l’obrir el necesser vaig trobar-hi dintre el comandament!

Agenda

Google

Quan fa anys feia anar una agenda d’aquelles petitones, amb anelletes, dietari i guia de telèfons, cada any, quan canviava el recanvi del dietari per un de nou, també ho feia amb la guia de telèfons i a l’hora de passar-los a la nova, quan m’apareixia un nom amb el que havia deixat de tenir-hi relació, aprofitava per fer-lo desaparèixer i, d’alguna manera, a aquella persona.

Des de fa temps, i amb l’ús de l’Outlook i el telèfon mòbil, he deixat de fer servir agenda física i aquest ritual de fer neteja de telèfons.

Aquest any, però, i curiosament en les mateixes dates en les que seguia aquest ritual, tinc la sensació d’haver-ho tornat a fer, tot i no sentir-me’n gens orgullosa, sinó més aviat trista.

Bon capde a tothom!

Gràcies E!

S’han acabat les festes: els dinars, els sopars, les celebracions, les vacances i 11 dies magnífics, especials i inoblidables. Gràcies E!

Persones

M’agraden molt les persones, i per això sempre estic oberta a conèixer-ne de noves i a incorporar-les a la meva vida, si considero que s’ho valen.

Quan això passa, tot i intuir-les moltes coses bones, que per això em disposo a afegir-les al meu cercle d’amistats, no en tinc la seguretat i per això miro de conèixer-les més, de més a prop. I és en aquest procés que a vegades hi poden sorgir coses, conflictes.

Si segueixo pensant que la persona s’ho val, davant d’una contrarietat, intento parlar-ne, amb urgència, abans que res es deteriori o hi pugui haver malentesos, però si aquella persona passa, considero que no li dona cap importància al que s’estava construint –aquella amistat– i per tant, acomiadant-me o amb un senzill em sap greu, dono per conclosa aquella història, aquell principi d’amistat.

I és que és ben cert que em sap greu, perquè si hi havia apostat era perquè hi creia, però no en faré res de creure-hi jo si l’altre no hi creu o no hi posa per la seva part.

Sempre he donat oportunitats a les persones, temps, i de fet deixo les portes obertes, per si s’hi repensen, però el que no faig és insistir més, cap pas més. Saben on sóc i, si volen res, ja m’ho faran saber, però no crec que serveixi de res forçar una persona a que sigui amiga meva o a que m’estimi, per més que jo ho desitgi. Per sort, el temps ho cura tot i tot passa!

Bons Reis a tothom!

Una cosa semblant a la felicitat

Feia molts anys que no passava un cap d’any a casa. Pràcticament sempre he estat fora i sempre amb els mateixos amics. Aquest, però, tot ha estat diferent: el lloc, la companyia, les sensacions...

Aquest any vam sopar a casa, sols, ell i jo. Mentre jo em dutxava, em pintava, em vestia, ell cuinava unes menges exquisides.




Hi havia espelmes, música, bon menjar, bon vi i totes les ganes del món d’estar bé, d’intimitat. Un cap d’any diferent, nou, una cosa semblant a la felicitat.

Colors

M’aixeco, encara és fosc i veig la lluna.

Vaig corrents a buscar la càmera, farem el que podrem, però aquesta imatge no la puc deixar escapar.

Encara dorms, avui no t’ha calgut agafar-me el dit amb la teva mà com vas fer ahir, quan dormint, i com un infant, amb tota la teva mà m’abraçaves el dit gros. Vaig intentar desfer-me’n i no em vas deixar, me’l vas prémer fort, i em va venir al cap aquella imatge dels nadons quan volen agafar-nos la mà, amb aquelles manetes tan petitones i com que no poden es conformen amb agafar-nos només el dit gros, però amb tota aquella força de que són capaços per assegurar-se que no els deixaràs, que hi ets, allà, amb ells.

Avui ja estaves més tranquil, has dormit millor, tornaves a veure colors i ja no necessitaves la meva mà, ni tan sols el dit gros... Avui ja sabies que eres a casa!


Molt bon Nadal a tothom!

Som fràgils

Google

Quan un dia –un dia que tenies previst anar a veure i fotografiar les columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc i al concert de Kool & The Gang al vespre a l’Auditori– et despertes i vas a llevar-te i veus que no pots, que tens un dolor indescriptible que t’impedeix moure’t, que no saps què tens, només la sensació d’estar-te paralitzant, però estàs sola i has de fer alguna cosa, a més tens pipí, has d’anar al lavabo, però segueixes sense poder-te aixecar, tot i haver aconseguit amb molt dolor asseure’t al llit, però posar-te dreta ja no és possible, les cames no tenen força, però ho has de fer, no pots quedar-te allà eternament, finalment amb molt més dolor t’aixeques –encara no saps com t’ho has fet– et cauen les llàgrimes de dolor, però encara més de por perquè no saps què et passa, aconsegueixes caminar fins al bany, i amb dolor asseure’t a la tassa del vàter, però després no saps com aixecar-te fins que assumeixes que només amb molt més dolor ho podràs fer, i apuntalant-te amb les mans a les cuixes ara l’una, ara l’altra, mica en mica fer-les pujar, a l’hora que aconsegueixes aixecar-te, és tan espantós, tan bèstia, tan brutal tan trist que és quan t’adones de com en som de fràgils.

Després, i fent el cor fort per parlar sense plorar, truques al metge, i finalment trucant-lo a ell i deixant-te anar, plorant, bramant, sense parar, espantant-lo fins que pots començar a dir les primeres paraules –em trobo molt malament, no sé què tinc, vine sisplau!

Caminant pis a munt pis a vall –no goses seure i encara menys estirar-te, per si no et veus amb cor de tornar a passar per aquell dolor tan espantós i no pots aixecar-te a obrir el metge–, es fa llarg, però saps que és el teu estat que ho fa tot llarg i mires de tenir paciència, et sents com engabiada, atrapada, en un cos que no et respon i en un pis petit, que tot i ser-ho, mai t’ho havia semblat tant...

Arriba el metge i et diu que és lumbago, que només és això, que no passa res més, que només cal reposar i una medicació forta, tan forta que no la pots prendre més de 5 dies –perquè et foradaries l’estòmac– diu...

Després arriba ell i el pobre s’emporta tot el disgust, tota la por, tot el dolor, totes les llàgrimes del que has passat tota sola i que t’ha espantat tant i tant.

Però aleshores amb el diagnòstic, la medicació i ell que no es mou del teu costat, tot i seguir amb el mateix dolor, amb la incapacitat de moure’t sola, tot és diferent.

Tot això passava diumenge i fins avui no he aconseguit sortir sola del llit, amb força dolor encara, però això vol dir que estic molt millor, afortunadament!

M'agrada...

M’agrada estar amb tu,

m’agrada com em tractes,

m’agrada que t’emocionis amb mi,

m’agrada dormir amb tu,

m’agrada com em protegeixes quan t’ensenyo les meves pors,

m’agrada que em desitgis,

m’agrada sentir tot el que em fas sentir,

m’agrada com t’ocupes dels teus,

m’agrada la truita de patates que em fas,

m’agraden les llargues converses que tenim,

m’agrada la pau que em dones,

m’agrada que ens haguem trobat,

m’agrades, vaja!

Tinc un clavell per tu

A vegades, quan creiem que una persona ens ha decebut, ens pot saber greu, fins i tot ens pot arribar a fer mal, però, si ens ho rumiem bé, en algunes ocasions podrem comprovar que no és culpa d’aquella persona sinó nostra, per haver-hi posat unes expectatives que no s’hi corresponien, perquè potser aquella persona no era com crèiem que era. Tampoc és que ens hagi enganyat, senzillament és que potser nosaltres havíem distorsionat el que hi vèiem fent-nos-ho a la mida del nostre gust.

És complicat, ja ho sé, i cada cas pot ser diferent, però aquesta també és una possibilitat en la que caldria pensar, quan tinguem una decepció.

Però avui i aquí no vull fer referència a cap persona d’aquestes sinó tot al contrari. Vull honorar una persona que no només no m’ha decebut mai sinó que m’ha demostrat que podia comptar amb ella de tot cor i vull que sàpiga que sempre n’ocuparà un trosset del meu.

Fa uns dies, em va recordar una cançó d’en Llach que feia anys que no escoltava i em ve de gust posar-la aquí.

Avui som més orfes

Google

Ens ha deixat físicament, encara que ja feia temps que no hi era, maleït Alzheimer!


“Luis García Berlanga, poeta de la calle y erotómano elevado”

Primavera a la tardor

Google

No m’he amagat mai del poc que m’agrada la tardor. Veure com s’acaba l’estiu, com s’escurça el dia, com fresqueja al matí i al vespre, tot això no m’agrada, em ve massa de nou tot just sortint de l’estiu, amb aquella llum...

Però enguany la tardor m’està agradant i tot. I és que estic vivint una primavera en plena tardor: m’estan passant coses maques, molt maques.

Una retrobada amb un amic illenc, que espero que hagi servit per consolidar una amistat que m’agrada molt tenir, una trobada amb un antic cap al que sempre he respectat i estimat molt, que després d’una sèrie de vicissituds que ha passat recentment, m’ha demostrat, un cop més, la seva grandesa, la seva fortalesa. Em va fer molta il•lusió compartir una estona amb ell i poder seguir aprenent d’ell. I per últim, però ara mateix potser el que em fa sentir més la primavera, una persona que ha aparegut a la meva vida i que ara mateix em fa sentir molt i molt bé.

Com que fins i tot a l’estiu a vegades també plou, hi ha hagut algun núvol també, i ja em sap greu, però ja és això viure també: saludar i acomiadar gent, què hi farem!

Història d'amor

S’havien conegut en el ball de la cooperativa, aquells balls d’abans on hi anaven els pares, els oncles, les tietes, els veïns... Ell venia de fora, d’un altre barri, i al no conèixer-lo ningú, hi havia una certa desconfiança, perquè tot i fer molta patxoca, a més era més gran.

Es va enamorar d’ella, però ella no s’acabava de decidir. L’anava a esperar a la feina i l’acompanyava fins al tramvia, agafava un taxi i quan ella baixava del tramvia ell era assegut en el bar de la cantonada esperant-la i així durant dies.

Un dia, però, ell li va posar un ultimàtum: si no li deia que sí, no el tornaria a veure mai més i aleshores ella es va decidir, li va dir que sí i van ser feliços la resta de les seves vides.

Sopant d'hora

Molt d’hora, faltava ben poc per a les nou de la nit, entrem al Petit Comitè. Una decoració fosca, masculina, elegant, però austera a l’hora. Ens demanen si fumadors o no fumadors i el meu acompanyant gentilment em cedeix la tria que es decanta per fumadors.

Una carta no excessivament extensa ens posa al davant la cuina tradicional catalana. Quin goig! I és que amb la cuina tan fantàstica que tenim, la cuina de les mares, de les àvies, ben feta, per a mi segueix sent la millor.

Hem dinat molt bé, hem anat a plaça i m’ha cuinat tot de menges boníssimes, entre d’altres un tzatziki deliciós, i per tant no hi ha molta gana, però ho solucionem demanant uns rovellons. Uns rovellons boníssims, només amb una simple picada d’all i julivert, tot i que la simplicitat també s’ha de saber fer: una picada en la seva mida justa i una cocció suficient per donar perfum, aroma, però sense treure cap gust de bosc als rovellons.

Curiosament, sense dir-nos-ho, tots dos triem el mateix segon plat: peus de porc amb prunes, un plat senzill, però exquisit. En els serveixen desossats, un punt passats per la paella que hi deixen una fina crosta, molt suau.

Bebem un vi mallorquí, Quíbia, un vi blanc molt suau, que passa molt bé i amb el que l’acompanyant ha tingut molt a veure perquè es digués així.

Uns formatges artesans amb codony tanquen aquest àpat deliciós, que hem gaudit sols, perquè a Barcelona i en dissabte la gent surt tard a sopar, i per tant quan el menjador de fumadors es comença a omplir nosaltres estem a punt de marxar.

Mentre fem el cafè i esperem el compte, entra un matrimoni amb una jove, una parella jove, i tres homes. Em fixo amb aquests tres homes, grandets, molt elegants, un d’ells sembla francès, i el que sembla d’aquí, i que deu ser l’amfitrió, el que domina territori i restaurants, parlant espanyol diu: “¡Aquí no vamos a comer ‘rovellons’!” Noto com se’m posa un somriure a la cara i penso doncs no saps massa on ets, em sembla, ni el que et perds...

Sortint, asseguts en un banc de la Rambla Catalunya, fent una cigarreta tots dos, parlem de com de difícil és per a les actrius d’una certa edat trobar feina, de quan jo era jove i de les meves “males” companyies, que no eren dolentes, però sí diferents i de com patia la meva mare, pobreta, innecessàriament perquè res em va fer canviar...

Acabades les cigarretes, baixem caminant fent una llarga passejada fins al metro de Jaume I.

A day or a night...

What a difference a day made
What a difference a day made
Twenty-four little hours
Brought the sun and the flowers
Where there used to be rain

My yesterday was blue, dear
Today I'm part of you, dear
My lonely nights are through, dear
Since you said you were mine

What a difference a day makes
There's a rainbow before me
Skies above can't be stormy
Since that moment of bliss, that thrilling kiss

It's heaven when you find romance on your menu
What a difference a day made
And the difference is you

What a difference a day makes
There's a rainbow before me
Skies above can't be stormy
Since that moment of bliss, that thrilling kiss

It's heaven when you find romance on your menu
What a difference a day made
And the difference is you

Sense respostes

Fa uns dies que una persona em fa preguntes i només faig que dir-li que no m’agraden les preguntes, i és que no m’agraden, sobretot quan no les puc respondre, perquè ni jo mateixa tinc respostes.

Per respondre-les, s’han de tenir les coses clares, hi ha d’haver una certa coherència, i ara mateix sóc un mar de dubtes, un mar ple d’onades, que van i vénen, que esclaten, que tornen enrere, que vénen amb força i acaben en un no res, que vénen fluixetes, però que se t’emporten rodolant,...

No és com m’agradaria, però potser perquè tampoc sé ben bé què m’agradaria. Sempre dic que el temps ho resolt tot, perquè ho posa tot al seu lloc, i ara mateix el que vull, el que necessito, és temps. Que passin les coses, una darrera de l’altra, i el temps decidirà. Jo no en sé més ara mateix.

Castell per a la independència

Castellers del Poble Sec (Google)

M’aixeco tard, avui és festa, la Mercè, vaig anar a dormir tard també, i contenta.

Acabo una setmana que havia començat complicada, amb el 21 de setembre pel mig, però ha acabat molt bé amb una persona que m’agrada, i que m’agrada agradar-li, i més amiga d’una amistat recent que em complau molt de tenir.

Esmorzo amb calma, i busco per televisió si hi ha res de la festa major. A Barcelona TV fan castells, des de la plaça Sant Jaume, i em poso a mirar-me’ls i m’hi enganxo, m’emociono, i em passen moltes coses pel cap.

Ja ho sé, segurament divago, influenciada per aquest sentiment que tinc avui tan positiu, però penso que així com en Pep Guardiola posa vídeos als seus jugadors abans de partits decisius, potser seria bo que els polítics es miressin uns quants vídeos de castells.

Potser així s’adonarien que quan hi ha un objectiu la única manera d'aconseguir-lo és anant tots junts, tots a una, amb molt de seny i sense protagonismes. Que tothom hi té un paper important, des del més gran que es queda a baix fent pinya, fins a l’enxaneta que arriba a dalt de tot. Que cada pis que puja és important per al següent, que si només una persona falla tot se’n pot anar en orris, però que si tots, des del seu lloc, ho posen tot, el que es pot aconseguir és gran, molt gran.

I que si és important pujar i arribar al cim, tant o més ho és aguantar i baixar mica en mica, sense caure, baixar pis per pis, amb paciència, fent un darrer esforç, i quan tots, però tots siguin a baix, ja se celebrarà, es cridarà, es plorarà d’alegria, i és aleshores on sortirà la rauxa que també ens caracteritza i que és bona i sana de treure, però sempre amb la feina, la bona feina feta.

I tot això em fa pensar en la independència, que és ara l’objectiu que hauria de ser el més important per a tots, segur que s’ha de fer mica en mica, pis a pis com en els castells, amb una base sòlida, amb una bona pinya, però tots junts, fins arribar al final, com l’enxaneta, però un cop a dalt, un cop assolida, s’ha de saber baixar, pis per pis també, tenir un bon full de ruta, no n’hi ha prou en arribar-hi, després hi haurem de viure i conviure, amb la fortalesa que ens caldrà, perquè rebrem per totes bandes, i haurem de saber-les entomar i tirar endavant i tot això cal fer-ho amb molta seriositat i rigor i seny, molt de seny, fins arribar a ser un país normal, independent, i és aleshores, només aleshores, quan ja haurem baixat tots del castell, que podrem celebrar-ho i deixar-nos portar per la rauxa, amb la satisfacció de la feina feta, la bona feina feta.

21 de setembre

Quan ho has viscut de prop, a casa, en la persona que més has estimat, relativament jove encara, quan encara no era una malaltia coneguda pràcticament per a ningú i totalment desconeguda per a tu, quan amb tota cruesa, sense cap embut, t’expliquen quina serà l’evolució, el procés, i passa fil per randa, passa exactament tot allò que t’havien anunciat que passaria i que t’havia semblat increïble, impossible, costa, costa molt de pair.

Cada any, el 21 de setembre, el dia que se celebra el dia mundial de l’Alzheimer és un dia difícil de passar, massa records i un nus que no s’acaba de desfer malgrat el temps que faci. Costa molt d’acceptar la pèrdua d’un ésser estimat en vida, perquè li queda la vida, però deixa de viure-la.

Amor pel meu país

Un any més, ahir vam anar al Fossar de les Moreres amb l’F. La veritat és que des d’abans de vacances que no ens vèiem i inicialment vam estar més per posar-nos al dia de les nostres coses, que per l’ambient. A més era tardet quan ens vam trobar, però tot i així vam poder seguir els parlaments de dues formacions, les ofrenes florals i de cantar els Segadors per dues vegades.

Hi havia un bon ambient, jo diria que més còmode que l’any passat, que s’esbatussaven els uns als altres dialècticament –crits de botiflers! a tort i a dret– i una de les coses que vam recordar va ser la manifestació del 10 de juliol, el bon rotllo que hi havia, la tranversalitat de la gent, i com va penetrant el sentiment –i les ganes– d’independència.

Li explicava com després del 10 de juliol una amiga comuna em deia –si m’haguessis vist cridant independència, a mi! (no ho havia fet mai abans) i ell em deia que la seva mare, que mai havia tingut aquest sentiment, com molta gent fins fa poc, ara era la primera que deia que no hi havia cap més sortida.

I és que sembla que els polítics no gosin, o no vulguin, o no en tinguin prou ganes, però jo crec que amb ells o sense això acabarà sent. Digueu-me optimista si voleu o romàntica, però ja m’està bé. Bona diada a tothom!

Bolero

Ahir, com deia un “novio” (sempre ho dic així jo) que vaig tenir fa anys, al que havia considerat l’home de la meva vida i que la vida m’ha demostrat que potser per a mi no hi ha home de la vida, sinó homes en algunes etapes de la vida, vaig fer “hogarín”.

Fer “hogarín” vol dir planxar i fer endreça i neteja de la casa. Quina mandra em fa posar-m’hi sempre! I això que és petita! Entre la mandra que em fa i que sóc nocturna –als vespres és quan estic més en plena forma–, sempre acabo posant-m’hi tard i acabant a les tantes.

Avui, quan m’he llevat, amb tot netet, m’ha vingut de gust anar descalça i notar la fresca –poca– als peus, la textura de la fusta i aquell so que té quan la trepitges, perquè sempre sona una mica, si t’hi fixes bé. Val a dir que sempre m’aixeco amb la ràdio, però avui, no sé perquè, m’he llevat en silenci –potser per això he anat sentint els crecs del parquet– i així m’he estat molta estona, fins que m’he posat al You Tube.


Ahir, mentre planxava, vaig veure un programa de T5 en el que parlaven de boleros. Va sortir el Moncho, el gitano català dels Boleros, i l’únic membre que queda dels Panchos –ara no li’n recordo el nom– i van estar recordant i cantant trossets de boleros.

Em va venir al cap la Teresa Pàmies, que fa uns quants anys tenia un espai setmanal al programa del matí que feia el Josep Cuní, a Catalunya Ràdio, que es deia Coses de la vida a ritme de bolero. En ell, comentava un fet d’actualitat –en general de la vida quotidiana, de la gent corrent– i l’”il•lustrava” amb un bolero, cada setmana diferent.

Fins i tot se’n va editar un llibre, a cura de l’editorial Empúries, el 1993, amb un recull d’aquests fulletons radiofònics i al final de cadascun d’ells la lletra del bolero que s’havia emès en el programa.

Házmelo otra vez

yo necesito que me vuelvas a querer

házmelo otra vez

hazme sentir esa locura del placer

Házmelo otra vez

quiero en tus brazos nuevamente enloquecer

házmelo otra vez

para saciar cada pedazo de mi piel

házmelo otra vez

deja tus labios en mis labios palpitar

házmelo otra vez

que quiero amarte como nadie te ha de amar

házmelo otra vez

esa caricia que me hiciste conocer

que hoy te suplico desde el fondo de mi piel

cuando termines, ven y házmelo otra vez.



Házmelo otra vez

quiero en tus brazos nuevamente enloquecer

házmelo otra vez

para saciar cada pedazo de mi piel

házmelo otra vez

deja tus labios en mis labios palpitar

házmelo otra vez

que quiero amarte como nadie te ha de amar

házmelo otra vez

esa caricia que me hiciste conocer

que hoy te suplico desde el fondo de mi piel

cuando termines, ven y házmelo otra vez.

Aixecada de camisa?

Google

Ahir, anant cap a casa, m’atura una noia pel carrer, amb els ulls gairebé plorosos, i em demana si li puc donar diners. Com que no tinc costum de donar mai res a ningú pel carrer, perquè sempre he tingut la sensació que qui realment ho necessita no és al carrer demanant, tot i que potser vagi errada, li vaig contestar que no, que no tenia diners.

Tot seguit em diu –i no em podria comprar uns bolquers per al meu fill?

De cop, tota la meva seguretat se’n va anar en orris –suposo que vaig pensar en la criatura i a mi els petits em poden– i li vaig dir que sí, que m’acompanyés al supermercat a comprar-los.

Pel camí li vaig demanar on era el nen i em va contestar que a casa d’una amiga que vivia per allà, perquè tenia por que si l’agafaven demanant amb la nena l’hi prenguessin. Li vaig dir que m’havia dit un nen i em va contestar que no, que era una nena. I així vam arribar al super.

Em va preguntar si entrava o s’esperava fora, però la vaig fer venir amb mi perquè triés els bolquers. N’hi havia d’aquests de marca no t’hi fixis i dodot, va insistir que fossin dodot perquè amb els altres la nena s’encetava –val a dir que en aquell moment jo ja tenia les meves sospites d’aixecada de camisa– i li vaig dir que esperava que no m’estigués enredant. Em va jurar i perjurar que no, afegint que què en podia fer ella d’uns bolquers.

Vam anar a la caixa, la caixera i el xicot de darrera meu ens miraven –suposo que no els quadrava que anéssim juntes, perquè ella no anava gaire polida–, vaig pagar els bolquers, em va donar les gràcies amb cara d’agraïda, els va agafar i va marxar.

Quan ja no hi era, i davant la mirada interrogant d’ells, vaig dir-los que m’havia demanat si l’hi podia comprar uns bolquers i m’havia fet pena i el xicot em va dir, amb cara de pobre innocent com has picat, –“se los venden, se lo venden todo”.