Primer dia de curs

Google

Quan era nena, per aquestes dates, a casa es vivien els preparatius de la tornada a l’escola, que aleshores era a primers d’octubre.

A les monges dúiem uniforme i s’havia de mirar si m’anava bé el del curs passat o si me n’havien de comprar un de nou, el mateix amb les bruses blanques de popelín que portàvem i amb les sabates –això sí que era inevitable, normalment hi havia canvi de número.

Després venia la compra i folrat de llibres, mirar la cartera si estava en condicions o no –jo sempre en volia una de nova, però no ho justificava prou bé, suposo, i a vegades tornava amb la del curs passat–, la compra de llibretes i preparar l’estoig.

Això de preparar l’estoig m’agradava molt: posar-ho tot a punt, fer punta al llapis i als de colors, perquè la renovació dels colors acostumava a ser per Reis. Com m’agradaven les capses de colors noves, les havia tingudes de 24, però també n’hi havia de 32, crec, i de 40. Però això tocava per Reis, un dels regals solia ser un estoig nou i una capsa de colors Caran d’Ache, tots arrenglerats, per gamma de colors, m’encantaven!

Després venien els propòsits: estudiar des del primer dia, fer els deures, anar a dormir d’hora –sempre m’ha costat anar aviat al llit–, que duraven ben poc, perquè era poc disciplinada, la veritat.


D’alguna manera, de grans, passa una cosa semblant. No ens comprem roba i sabates noves forçosament ni ens preparem l’estoig, però pel que fa a propòsits, no crec que haguem canviat gaire: el gimnàs, l’anglès, “neteges” mentals i sentimentals, anar a dormir més d’hora, però per la meva experiència diria que segueixen durant tan poc com sempre, tant que, per Any nou, hem de tornar-nos-ho a proposar tot de nou.


Aquest matí a RAC1 ha tornat en Basté i tot ha estat sentir-lo i pensar que avui era com si fos el primer dia de curs i que havia de posar-me amb els propòsits. A veure com va aquest cop.

La píndola de l'endemà

Google

Sempre he estat a favor de l’avortament lliure i per tant de la seva legalització. Afegint-hi, però, que tan de bo no s’hi hagi de recórrer mai.

Em sembla bé la contracepció en general i també trobo bé que hi hagi la píndola de l’endemà o postcoital, de la mateixa manera que estic d’acord en que una jove de 16 anys pugui avortar lliurement si no es veu amb cor de ser mare, cosa que és fàcil d’entendre.

Tot això no treu, però, que no estigui d’acord amb la possibilitat d’automedicar-se amb la píndola de l’endemà. Aquesta píndola, per força, atesa l’eficàcia que sembla que té, ha de causar un fort impacte a l'organisme i no crec que sigui bo que es faci servir sovint i, sense un bon us de la contracepció, pot acabar sent com comprar aspirines.

Crec que no costa res que l’adolescent o dona que cregui que la necessita s’hagi d’adreçar al CAP, de manera que obtingui un mínim examen mèdic i/o com a mínim una conversa amb el metge que podrà suggerir, aconsellar i advertir dels perills i riscos de l’ús sovintejat així com insistir en els mètodes contraceptius menys impactants i recordar el perill de les malalties de transmissió sexual i sobretot del VIH i, per tant, recomanar el preservatiu abans que res.

Pel que sembla, cal molta pedagogia, molta més encara, informació i formació al voltant de tot això i, d’alguna manera, el fet d’anar al CAP sempre ajudarà a recordar-ho.

Si per el contrari, adquirir la píndola acaba sent tan senzill com comprar una crema de cacau, potser no tindrem embarassos no desitjats, però tindrem més VIH i efectes secundaris a dojo per l’excés de consum de la píndola.

Pel que fa a l’avortament, penso que, tot i trobar bé que sigui lliure i legal, ha de ser un darrer recurs al que recórrer perquè han fallat ocasionalment altres coses, no per deixadesa o irresponsabilitat.

Hauria d'haver moltes més campanyes informatives encara sobre el sexe segur i responsable.

Viure la vida

Tamara de Lempicka

“El menys freqüent en aquest món és viure. La majoria de gent existeix, això és tot”.

Oscar Wilde - Dublín 1854 - París 1900
Dramaturg, novel·lista, poeta i assagista irlandès en llengua anglesa.



Des de fa temps, un amic ens envia, cada dia, un correu amb la paraula corol·lari a l’assumpte, amb un parell de frases de personatges del món intel·lectual, polític, econòmic,... Sempre van bé de llegir, sovint fan reflexionar i, en alguna ocasió, fins i tot, s’ha creat un cert debat entre el grup. En el corol·lari d’avui hi havia aquesta que encapçala el post.

És curiós com l’ha encertada amb mi. D’aquí pocs dies faré anys, xifra rodona, amb una certa consistència ja, per dir-ho d’alguna manera, i sense pretendre-ho o sense ser-ne molt conscient, fa dies que tot sovint em sorprenc donant voltes a la meva vida, com si en fes balanç.

Un d’aquests dies, així, a corre-cuita, vaig pensar que gairebé podria dir-se que ho tenia tot per fer encara, entre d’altres coses perquè no he escrit cap llibre, no he plantat cap arbre i no he tingut cap fill, però també, si m’aturo una mica més, i faig repassada, veig que he viscut força, he conegut molta gent, he tingut força experiències, m’han passat prou coses, bones i dolentes, han entrat i sortit persones de la meva vida, algunes amb dolor, però moltes de molt gratificants, i que tampoc es pot dir que no hagi fet res. No dic si res de bo, perquè com sabem si ha estat bo, si no sabem què hagués passat de no fer-ho...

Al llegir el corol·lari, i reflexionar, ara ja intencionadament i més detinguda, crec que puc afirmar que la visc jo la vida. Sóc sensible, temperamental, impulsiva i això em fa viure-ho tot molt intensament, per bé i per mal, és clar, algunes vegades fent coses sense pensar-me-les massa, però sempre amb unes garanties mínimes –tampoc sóc de tirar-me a la piscina sense saber si hi ha aigua o no, però podríem dir-ne que amb poqueta ja faig el fet– i això sempre m’ha portat més coses bones que no pas dolentes. Potser perquè sóc intuïtiva o perquè he tingut sort, no ho sé, però el cas és que en alguna ocasió que potser m’he arriscat, que he fet alguna cosa que potser semblava agosarada, m’ha sortir prou bé.

El millor de tot, i és amb això amb el que vull quedar-me, és que no em penedeixo de gairebé res del que he fet –sempre hi ha alguna cosa que hagués pogut no fer o fer millor, però que assumeixo, com a ésser humà que sóc– ni tampoc del que no he fet.

Per tant, i tenint en compte que a aquestes alçades no crec que canviï, penso seguir vivint la vida fins que pugui.

Barber

Tom Brown

Passa per davant del barber –un barber d’aquells de tota la vida– i com cada dia, quan hi passa, no pot evitar pensar en ell. El barber on ell anava sempre, mentre va viure a la ciutat d’ella, però quan ella no el coneixia. Coses de la vida, ara que el coneix, ell ja no hi viu.

Pensa en ell i pensa en què ha passat. Tan engrescat que el veia, el sentia, l’imaginava, la primera vegada, i tan poc que l'hi veu ara.

Totes les històries tenen un temps, un moment, i potser aquesta, sense haver començat, ja s’ha acabat.

No pot evitar pensar en aleshores, quan ell la trucava, tant content com estava, li sentia aquella veu il·lusionada, l’imaginava amb els ulls brillants, intuint el seu desig, o quan rebia els seus sms, sempre amb el tractament reial –princesa– i dient-li bona nit, cada dia, fins que va deixar de fer-ho i silenciosament va desaparèixer. Ara no hi ha sms, ni gaire trucades, només molt de tant en tant.

Què ha passat? –es torna a demanar– però ella mateixa es respon: potser és millor així. En aquell moment, hagués pogut prendre mal, de tant que n’estava. Ara segur que no. Però, quina llàstima, oi? Tan bonic que és estimar i sentir-se’n, desitjar i saber-se’n...

Desitjos

Google

M’agradaria poder-te ajudar, però no sé com.

M’agradaria arribar a fer-te entendre que acceptant-se un mateix, assumint-se, és més planer tirar endavant.

M’agradaria que veiessis que torturant-te no en treus res, només fer-te patir a tu mateix i angoixar els que t’estimen.

M’agradaria que creguessis que sense fer-te tantes preguntes, pots tenir respostes cada dia i aprendre tant o més.

M’agradaria que t’adonessis que la vida és més senzilla, més fàcil del que tu creus, i que moltes vegades només cal seguir-ne el curs, que ella sola, dia a dia ens va posant les oportunitats de ser feliços al davant i que només cal veure-les i agafar-les.

M’agradaria que desitgessis coses assolibles perquè se’t complissin i et donessin pau i serenor.

M’agradaria imaginar-te feliç, sempre, gaudint del que tens, que és molt: amor, estimació i afecte.

M’agradaria que aquestes paraules et servissin d’alguna cosa, amic meu!

Una sensació

Google

Una de les coses que vaig comprovant, a mesura d’anar postejant i llegint blocs, és que els blocs, sobretot, són com diaris personals. Si, ja sé que n’hi ha de molt específics sobre temes concrets i molt diversos, però la gran majoria expliquem coses nostres, personals: què fem, què sentim, on hem estat, què ens agrada,...

Van recollint el nostre dia a dia i si feu la prova –jo l’he feta– i us mireu per exemple el que hagueu escrit uns mesos enrera, més o menys, podreu recordar amb tot detall el que us passava aquells dies. Encara que el post no n’expliqui de detalls, el que llegiu us portarà a recordar-los.

De la mateixa manera, i més concretament quan parlem de records, sobretot de temps passats, ens permet tenir-los guardats. És com un posar ordre a les nostres coses, un arxiu de vida, diria.

I pel que fa a la música, el mateix: mica en mica, anem tenint la música que més ens agrada, o que en un moment ha pogut significar moltes coses, o que ens ha marcat sempre o en una època determinada.

Resumint, el bloc és l’arxiu, el recull de les nostres coses, més o menys endreçades, però sobretot és la nostra vida.

Aquesta reflexió ve a tomb perquè volia que quedés reflectida aquí una sensació que he viscut durant uns dies, i a estones encara visc, sense entrar en detalls tampoc, perquè, com ja he dit més d’un cop, no m’agrada parlar de coses íntimes o massa personals. Però vull que hi sigui, per recordar-ho, si miro d’aquí un temps què em passava aquests dies i també perquè no sé si aquesta sensació es quedarà aquí o tindrà més conseqüències, que espero que no, perquè no és agradable.

Crisis i pau interior

Fernando Botero

Ahir, llegint la Joana, vaig pensar que havia fet un post de tots els que aquests dies hagués fet jo. Cada notícia que escolto a la ràdio, quan m'aixeco, em fa pensar en un post (ja dec ser malalta de bloc...). Aquesta crisi està afectant, com sempre, els més dèbils, els que viuen d’un sou a compte d’altri, que mentre s’han pogut enriquir no han parat i ara que les vaques no són tan grasses, tanquen.

De fet, i d’alguna manera, jo també l’estic patint aquesta crisi, encara que més relativament. Vaig comprar un pis fa una mica més d’un any i tots els càlculs que havia fet se m’han anat en orris, amb l’exagerada pujada de preus el darrer any i mig i la pujada d’hipoteca després del primer any.

Però hi ha més crisis. Coincidint, amb el començament de curs, en diversos blocs es va parlar de l’ensenyament i si hagués d’emprar una paraula per definir el que vaig anar llegint crec que seria pessimisme.

No repetiré, ni molt menys argumentaré, tot el que ja s’ha dit i per persones força més autoritzades, per la seva implicació, que jo, i ara ja confirmat per estudis i estadístiques, però faré uns petits apunts del que jo vaig captar: el nivell cada cop és més baix, els Governs, central i autonòmic, sembla que no estiguin massa interessats en una real, bona i sòlida formació, els professors s’han d’enfrontar a nens i joves poc o gens motivats, molts professors, estimen la feina, la viuen i la pateixen, però d’altres la fan com farien qualsevol altra cosa.

El panorama, doncs, no és cap meravella i vulguem o no estem parlant de les generacions futures la qual cosa ho fa més preocupant encara.

Però encara n’hi ha una altra de crisi i d’aquesta sí que no se’n diu res o pràcticament res. Fa temps que dono voltes al tema dels valors: crec que hi ha una gran crisi de valors. Evidentment, generalitzo, però em fixo en homes, dones, joves, grans, al carrer, al Metro, al bus, a la feina, i trobo que cada cop hi ha menys valors en les persones.

Crec que hi ha uns mínims necessaris, sobretot per a la convivència, que actualment no percebo o cada cop menys.

Sóc de l’opinió que els valors es reben a casa, des de criatura, amb el que ens diuen que està bé i no, però sobretot amb el que veiem fer, amb l’exemple.

Quan era una nena, vaig anar aprenent a no llençar papers a terra, a respectar les persones, homes i dones, a tolerar les persones grans i les seves mancances d’agilitat mental i física, a deixar-les seure als transports públics així com a les dones embarassades, a llegir, a consultar sempre els dubtes al diccionari, a tenir inquietuds, a voler aprendre sempre, i moltes coses més, que sense ni fixar-m’hi segueixo fent, de la manera més natural del món, com a ser honesta, responsable, a estimar, a ser justa, solidària...

Actualment, no veig valors, ni cap necessitat de tenir-los i en el cas dels joves em preocupa més, perquè ells se suposa que són els que els han de transmetre als fills.

Normalment, no m’agrada fer posts llargs perquè cansen, a mi em passa quan visito blocs, però volia enumerar les crisis, en plural, que crec que pateix la societat actual, ja sé que l’econòmica és molt important, però no podem oblidar les altres: sense un bon ensenyament i sense valors tampoc anirem gaire lluny penso, com a persones.

Malgrat aquest to pessimista, però, no estic desencantada, més aviat és un toc d’atenció només, segueixo creient en les persones, n’hi ha de fantàstiques, i en el món interior que tots tenim i que pot ser tan ric com nosaltres mateixos vulguem que sigui. Això no ens ho pot prendre ningú i només ens ho podem enriquir nosaltres mateixos, encara que també hi hagi aportacions externes.

Potser és per això que jo em sento bé, molt bé, amb pau interior i plena de sentiments. Amb coses per fer, amb ganes de fer-les i amb il·lusió per la pel·lícula que veuré avui, amb l’estrena de teatre que veuré dijous, amb el sopar que tindré dilluns, amb la feina, que m’agrada, amb els llibres que estic llegint, amb les persones amigues que m’estimo i m’estimen, en definitiva, que no va tan malament, penso, tenir valors i per això els reivindico.

Molt bon cap de setmana a tots!

Una cançó que m'agrada, però el You Tube no me la deixa linkar, I'm Outta Love d'Anastacia

Tot evolucionant

Google

Avui, per tal de combatre la dura tornada, he quedat amb una amiga per dinar i hem tingut una conversa molt interessant.

Darrerament, i per raons de feina, ha tingut molt contacte amb homosexuals i he pogut observar com ha evolucionat, abans no era pas tan receptiva amb aquest tema. M’explicava coses que havia comentat amb ells, temes socials, de relacions amb les famílies, etc, tot donant-los el seu suport.

Un dels meus millors amics ho és i per tant sempre ho he viscut amb tota naturalitat, però reconec que no tothom ha tingut les mateixes oportunitats i per tant encara hi ha molt camí per fer.

Moltes de les coses que es consideren diferents al que estem acostumats, o no habituals, o que se surten dels esquemes, el millor per entendre-les, i sobretot, respectar-les, és viure-les de prop, com penso que li ha passat a ella i en el seu moment a mi.

Recordo que quan es va legalitzar el matrimoni homosexual, i es va parlar de l’adopció per part dels homosexuals, jo no n’era massa partidària. Considerava que una criatura havia de tenir les figures del pare i de la mare i que dues mares o dos pares podien ser, si més no d’entrada, contraproduents i fer-los diferents davant de la resta de criatures i per tant no ho considerava prou encertat.

Els mateixos dies, vaig tenir ocasió de conèixer una família que havia adoptat una nena xinesa i, parlant amb la mare adoptiva, li vaig demanar si els havien donat algun tipus d’instruccions per tal que la nena d’entrada no notés el canvi tan dràstic de cultures. Em referia a alimentació, maneres de fer, costums,... Em va dir que què em pensava, que allà tenien 4 o 5 criatures en un llitet tot el dia, que de tant en tant els donaven menjar i poca cosa més. Ni costums, ni estímuls, ni maneres de fer, ni res de res.

Vaig quedar tan tocada que el primer que vaig pensar va ser si no era molt millor que fossin adoptades, encara que el pares adoptius fossin dues dones o dos homes, a tenir-les allà en aquestes condicions.

Aquest estiu, he conegut un altra cas i parlant amb la mare adoptiva em deia que mai li va poder donar un biberó a la seva filla xinesa. De ben menuda se l’agafava i se l’aguantava ella, amb les dues manetes, i no el deixava anar per res fins que se l’havia acabat. Suposo que era la única manera de subsistir en un llitet, amb 3 o 4 criatures més, o se l’aguantava tota sola o no menjava. No vaig poder evitar tornar a pensar en l’adopció homosexual.

****************************************************

En un altre ordre de coses, en Jesús M. Tibau m’ha demanat la meva col·laboració, que he acceptat amb molt de gust, tot posant una pista del 70è joc literari:

Cada dimecres, el mes d’agost inclòs, el bloc Tens un racó dalt del món proposa jocs literaris.

En el 70è joc literari, la pista es troba al nom d’aquest escriptor anglès:


Lewis Carroll


La resta d’instruccions les trobareu al seu blog. Animeu-vos a participar, diu que hi ha premis!

Ah! No deixeu la resposta del joc als meus comentaris.

Final de festa

Google

Demà tot tornarà a ser com era: el despertador, els horaris, les presses, el metro, la fitxa, la rutina...

Em queden els bons records dels dies passats: el sol, la platja, les sortides, els sopars, les passejades, les persones –les de sempre i les noves–, els bons moments, les converses relaxades, les fotografies,...

Ara, el futur: Projectes, plans, il·lusions, nous somnis en definitiva.

És com un final de festa, de Festa Major, però sabent que tornarà, l’any que bé!

Avui s’acaben les vacances... Demà torno a la feina.

Malentesos

Sovint, quan diem o escrivim coses, a més de les paraules, i el seu significat, normalment evident, hi donem una interpretació, una intenció, una voluntat i, això darrer, no sempre és rebut tal i com nosaltres ho hem pretès i/o enfocat.

De la mateixa manera, ens passa a nosaltres quan llegim o sentim una cosa.

Si això ho portem a una conversa entre dues persones o a un correu-e, pel fet de ser més personal, encara s’acostuma a filar molt més prim.

Si hi afegim que la innocència fa anys que l’hem perduda, i no som com els nens, que no tenen cap malícia, el més probable és que l'errònia interpretació que li donem sigui negativa o desfavorable.

Per fortuna, si entre les dues persones hi ha una bona relació, serà fàcil aclarir-ho, ampliant l’explicació, però si la relació ja té dificultats, o hi ha poca, nul·la o mala relació, això pot arribar a ser una catàstrofe.

Recentment m’ha passat: una cosa escrita en un correu-e amb una intenció, totalment positiva, ha estat malentesa. Per sort, la mateixa persona se n’ha adonat de seguida, sense la meva intervenció, i ha reaccionat amb tota contundència, demanant disculpes. Aleshores, he aprofitat per mostrar-li tot el meu afecte i respecte, que ja l’hi tenia, però a més ara per la seva noble actitud.

No he pogut evitar, però, reflexionar al voltant d’això i pensar-hi: Quantes vegades no se m’ha entès bé o jo no he entès bé? Quines conseqüències ha pogut tenir això?

No puc repassar ara tota la meva vida, és llarga, ni totes les meves relacions, són moltes al llarg d’aquesta llarga vida, no arribaria mai al dia d’avui i el passat, passat està, però sí que em puc plantejar mirar d’entendre millor les persones i intentar sempre que pugui, si més no, mirar d’aclarir sempre qualsevol cosa que pugui esdevenir un malentès. Tant si ha sortit de mi, com si m’ha arribat a mi.

Somni

Avui he tingut un somni ben curiós. Em trucava una dona, que em deia que érem antigues companyes d’estudis. Com que no em sonava, ni el nom tampoc, li demanava d’on i em deia una escola on jo no havia estudiat mai. Així li ho feia saber, però ella insistia, i se’m posava a plorar. Aleshores em deia que s’acabava de separar, que se sentia sola i que no sabia si se’n sortiria. Tot i no conèixer-la de res, jo li deia que sí que se’n sortiria i que ja l’ajudaria. Ja no recordo res més.

En el metro, venint cap a casa, hi he pensat i he vist que aquest somni, curiosament, em definia prou bé. Crec que amb un cop de mà, amb alguna persona que t’estiri, a vegades, tot és més fàcil.

Jo ho he fet sempre que m’ha semblat veure-hi la conveniència i a mi també m’ho han fet en alguna ocasió i sempre ho he valorat i agraït, procurant, a més, no oblidar-me’n mai.

Hi ha persones que les coses no els han anat prou bé a la vida. A vegades involuntàriament i d’altres no voluntària, però si per falta de mitjans, o de força, o per un cúmul de circumstàncies. Són persones que sempre em criden l’atenció, si hi detecto un bon fons.

Sovint, només necessiten que alguna persona cregui en elles i les ho digui, això les augmenta l’autoestima, comencen a tirar endavant amb facilitat i a mi em produeix una gran satisfacció. És com allò dels regals: m’encanta que me’n facin, però sóc molt feliç fent-ne.

A vegades, però, potser per falta de costum, perquè no s’han sentit mai valorades per ningú i les sobta, aquestes persones reaccionen malament i no fan més que convertir-se en botxins de la persona que els ha donat la mà, arrossegant-la al seu desassossec, en alguna ocasió m’hi he trobat. Fa anys, vaig tenir una companya de feina, amb qui em vaig abocar molt, perquè realment ho necessitava, i em va fer això, fins arribar-me a fer mal. Ara, com que ja m’ho sé, quan m’hi trobo, si veig que les coses poden anar així i que jo encara puc rebre, discretament em retiro, tampoc es tracta de prendre mal.

Però, no he deixat de fer-ho, o d'intentar-ho si més no, i, pel que he vist al somni, tinc aquesta manera de ser ben arrelada.

Post a quatre mans

Antonio Mas Morales

Quin gust té un petó?

Quina olor?

Quina textura?

Quina temperatura?

Quina intenció?

Quin sentiment?

Quina sensació?

N’hi ha que volen per l'aire...buscant uns llavis... o una mirada

N’hi ha que es donen amb els ulls

N’hi ha d’innocents

N’hi ha d’intencionats

N’hi ha de seductors

N’hi ha que obren portes

N’hi ha de compromesos

N’hi ha de luxuriosos

N’hi ha d’insolents

N’hi ha que fan sentir vertigen

N’hi ha...

Fins on arriba un peto?

I els que no es donen.. on van?

Sexe

Conscient com sóc que toco un tema delicat, i tenint en compte que no he parlat mai d’aquests assumptes al bloc, fa uns dies que dono voltes a una cosa que penso que potser posant-la al damunt de la taula, entre tots podrem aconseguir alguna cosa.

L’estripanits ha fet una oferta especial al seu bloc, que em sembla molt lícita i legal, res a dir en contra seu, que m’ha sorprès en un aspecte concret.

Vull insistir en que ell és absolutament curós i respectuós amb la seva proposta, que és una trobada amb una dona, que si vol podrà mantenir l’anonimat, per tal de demostrar-li quants orgasmes és capaç de fer-li tenir, atès que se li ha posat en dubte la seva afirmació.

No pretenc entrar en això dels orgasmes, ja que com haureu pogut observar no he parlat mai de sexe en el meu bloc ni en tinc cap intenció, ara com ara si més no, però sí diré, només, que m’han sorprès molts comentaris de dones, en relació a això dels 4 o 5 orgasmes. Però no és aquest el tema que vull tocar.

El que sí que m’ha fet pensar, i repeteixo que per part d’ell res a dir, tot al contrari, ja que ell només ha fet una proposta i ofereix l’anonimat de la dona en tot moment, és que el fet de fer-ho públic a ell no el perjudica en res, mentre que ella, s’amagarà.

Per què una dona, si li ve de gust tenir sexe amb un home, no ho pot dir tranquil·lament, encara?

Per què les coses han canviat tan poc, encara, en aquest aspecte?

Confesso que jo sóc la primera que si no m’aturo a reflexionar-ho, sense pensar-hi gaire no ho trobo bé.

Fa poc, llegint un post d’una blocaire, en un moment en que a mi em va semblar que era massa explícita amb una intimitat seva, vaig pensar que no ho hagués hagut de posar allò, que la podia perjudicar, però potser ja va sent hora d’un canvi per part de tots.

L'arracada

Avui dinava amb uns companys de feina i tot d’una he notat com una cosa em passava per dintre la camisa, per l’escot, i anava cap a vall. M’he tocat el penjoll que portava, pensant que potser s’havia trencat la cadena, però no, hi era. M’he tocat l’orella i he vist que no duia l’arracada. M’he aixecat, he mirat per terra, i res. Finalment, un company ha trobat a terra la part de darrera, són d’aquestes que tenen una coseta petita amb un forat per on passa la peça que es posa per dintre del forat de l’orella. Havia perdut l’arracada i curiosament m’havia quedat la peça aquesta no sé pas on. M’ha sabut greu, perquè m’agraden molt i les porto sempre, tot i que abans me les anava canviant, perquè trobo que són unes arracades que m’afavoreixen.

Sovint quan una cosa no funciona sembla que totes les altres es posin d’acord per a no funcionar tampoc, però quan una comença a anar bé sembla que totes les altres també es posin d’acord per començar a rutllar.

Després d’un temps de no estar prou bé a la feina, i decidir que havia de canviar, he estat afortunada i dilluns vaig començar en un altre departament, dintre de la mateixa organització, malgrat haver hagut de sacrificar una cosa que feia per hobby, però a la feina hi passem moltes hores i és important estar-hi bé.

Tot va ser saber que això se’m solucionava, que van començar a passar-me coses bones: un nou amic, una visita desitjada, un cap de setmana molt gratificant, una retrobada amb un company de feina que ens havíem dut molt bé, ara tornem a ser a prop, i la guinda avui, amb l’arracada.

Tornant de dinar, he anat pel carrer mirant per terra, però res, per les escales d’accés al despatx, i tampoc. Però, així que he entrat, em trobo la senyora de la neteja que em diu: “no has perdut pas una arracada?” amb la meva arracada a la mà...

L'estació de la vida

La vida és com una estació i els trens, les coses que ens passen.

Ni ha de molts tipus, de llarg recorregut, de rodalies, ràpids, directes, semidirectes, però, afortunadament sempre en passen.

A vegades se’ns en pot escapar un, però el que ve darrera és directe, o va més buit i hi podem anar asseguts, o més nou...

A vegades ve amb retard, però sempre acaba arribant.

Només cal ser-hi, no posar-se nerviós i esperar que arribi el nostre. Tots tenim un tren per a cada etapa de la nostra vida. I només cal no agafar l’equivocat, però si ho fem és fàcil: es baixa a la primera estació i se n’agafa un altre.

Morcheeba - Rome Wasn't Built In A Day

El nen

Tenia dos anys, bé, gairebé, li faltava molt poc per a fer-los. Era rosset, amb cabells arrissats, ulls entre verds i grisos, com l'àvia, grossos, estava grassonet, amb sacsons a les cuixetes i als canells, dormia i menjava de meravella. De matinada, quan només es bellugava una mica, li posaven el biberó i, bo i adormit, se’l prenia tot, senceret. Un nen fàcil, còmode, d’aquells que pugen sols. Feliç com un gínjol, no s’avorria mai, sabia jugar tot sol i amb qualsevol cosa.

Li agradaven molt l’Epi i el Blas, reia i reia quan els veia per televisió i els hi van comprar, dos ninots grans, li encantaven. Tenia un trenet de fusta que també li agradava molt.

Quan faltava una setmana per fer el 2 anys, els seus pares van fer una festa perquè la seva germana, la Montserrat, en feia 3. Va ser una festa fantàstica, hi eren tots: els pares, els avis dels dos cantons, els oncles per part de la mare, la tieta, per part del pare,...

L’endemà es va posar malalt, li van diagnosticar el xarampió. No li van donar massa importància, però al final sí que en va tenir. El dia que hagués fet els 2 anys, al cap d’una setmana de la festa d’aniversari, el van enterrar.

La tieta en parla poc, ho explica poc, en el seu moment li va afectar molt perdre el nebot, però han passat 30 anys i afortunadament a la vida tot se supera. Va tenir molts anys l’Epi i el Blas guardats, i el trenet, no els volia ni podia veure, però necessitava saber que els tenia. Al cap de 18 anys, amb un canvi de pis, els va trobar i en adonar-se que no li feien ni fred ni calor, va pensar que era un bon senyal i els va llençar. Totes les etapes s’han de saber tancar a la vida, i les ferides també, va pensar.

Mai l’ha oblidat, però se li fa un somriure a la cara quan hi pensa. Com un record bonic. Alguns van dir que era com un angelet i que marxava al seu lloc, el cel. Ella no hi creu en això, però a vegades pensa que potser sí que ho va ser i per això va haver de marxar...

Solitud

solitud



[s. XIV; del ll. solitudo, -inis, íd.]

f 1 Estat del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol.

2 Lloc solitari, desert, inhabitat.


Això és el que diu el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, però crec que s’hauria de diferenciar entre estar sol i sentir-se sol.

Pots estar-ne i no sentir-te’n i pots no estar-hi i sentir-te’n molt.

Això ho he vist molt al xat. Molta gent que viu amb la família i que així que té un moment es connecta al xat per parlar, per expressar el que pensa, el que sent, el que desitja, el que li agradaria, però no pot o no s’hi veu amb cor de fer-ho a casa, amb la parella, amb ningú del seu entorn.

He tingut llarguíssimes converses amb persones d'aquestes i m’han fet adonar de quanta solitud hi ha i de com la gent, amb els seus, parla tan poc, suposo que per por de fer trontollar massa coses, o per por de perdre unes comoditats, o per por al desconegut, però no tothom que viu en companyia està acompanyat.

Món virtual versus món real

Per la meva manera de ser, per les meves circumstàncies personals, perquè fa 28 anys que treballo a la mateixa empresa, però he passat per molts departaments i sempre m’he endut gent posada, puc dir que tinc molts coneguts i força amistats. Sí, ja sé, amics dels bons, pocs, però puc dic que gaudeixo d’un bon grup d’amics, de diferents procedències i de moltes tendències que, a més d’entendre’ns, em permeten fer activitats molts diverses, tot i que una de les coses que més m’agrada és trobar-m’hi al voltant d’una taula, sopar, conversar, fumar, beure i canviar opinions sobre el que sigui.

Malgrat això, i ben bé per casualitat, fa una mica més de dos anys, vaig entrar en un xat i m’hi vaig trobar molt bé de seguida. Val a dir que, abans de conèixer aquest món, n’era molt escèptica, no entenia les coses que sentia dir que hi passaven. Reconec que de seguida vaig canviar d’opinió i ara en sóc una entusiasta. Bé, només en conec un de xat, i tampoc crec que vagi a cap més, però allà m’hi trobo bé.

En aquest temps que hi porto, m’ha passat de tot: he conegut gent maca, gent molt impresentable, he fet bones amistats, amb homes i dones, i algunes ja han passat a formar part del cercle d’amics, independentment del xat. És cert que al començament t’hi pots agafar els dits, perquè sempre hi ha desaprensius, però també és cert que n’aprens ràpid, i si tens una certa vista, pots sortir-te’n perfectament. En un espai com un xat, com que en el fons tothom és anònim, hi ha de tot: persones realment malaltes, persones incultes, persones amb afany de protagonisme, persones amargades, persones realment dolentes, però també t’hi pots trobar gent molt culta, algun personatge més o menys conegut, fins i tot, i gent normal i maca. S’ha de saber destriar una mica i anar seleccionant.

Al xat vaig conèixer un blocaire, aquest em va portar a conèixer-ne d’altres, vaig començar a deixar comentaris, em vaig començar a escriure correus-e amb alguns d’ells i bé, el final ja el sabeu. M’he convertit en una blocaire més.

Tot això ve a tomb, perquè avui la jodesh m’ha deixat un comentari que m’hi ha fet pensar i m’ha semblat que podia ser un post. Què passa quan expliques a alguna amistat de fora de la xarxa que xateges, que coneixes blocaires –encara que sigui tot virtual– i que tens un bloc?

Doncs de tot, a mi m’ha passat de tot, però la majoria de gent posa cara rara, o et diuen de seguida, compte!, o notes que pensen pobra... en fi que costa molt que ho entenguin i si més no que ho acceptin.

Al començament, ho explicava obertament a les meves amistats, però de seguida em vaig adonar que d’alguna manera, em censuraven. Tampoc entenien que poguessis arribar a fer-hi una amistat, ja no parlo d’una relació més estreta –que també se’n fan i, com al carrer, algunes funcionen i d’altres no–, això ja es terrible. Et diuen compte, i si és un psicòpata? Com si els psicòpates només naveguessin i no n'hi hagués al carrer. A més, quan quedes amb algú per primera vegada, sempre quedes en un lloc públic i, en el meu cas, quan decideixo trobar-me amb algú físicament, primer hi he parlat molt i molt i, francament, he conegut gent i mai he tingut cap tipus de problema. Sempre he fet el que he volgut i mai res que no m’hagi vingut de gust.

Amb el temps m’he acostumat a no parlar-ne tant, només amb els íntims de debò, que em coneixen, saben com sóc, i si no ho acaben d’entendre –que també és lògic, jo tampoc, abans de posar-m’hi– em respecten i ho accepten.

M’he trobat algun cas de censura total i, aleshores, tanco el tema i no en parlo mai més, i és quan notes que alguna cosa ha canviat, perquè les persones, per amigues que siguem, hem de saber respectar qualsevol actitud, sempre que no sigui nociva, és clar, però la xarxa no n’és gens si t’ho saps agafar bé, com el que és, una cosa més.

No he deixat mai de fer cap activitat, ni de trobar-me amb els amics de fora, ni d’atendre res del que ja tenia abans. En canvi, tinc algunes noves amistats, amb les que també quedo, m’he obert molt a les formes diverses de vida de les persones, entenc molt més algunes situacions que abans considerava que només podien ser blanques o negres i he après molt de les persones. També he après moltes coses. No tinc una gran formació, sóc molt autodidacta, i el xat i els blocs m’han permès conèixer llibres, poetes, música, llocs, ciutats, pobles i sobretot gent, gent molt interessant, la veritat, a la que no penso renunciar.

Mad World - Gary Jules

Blocaires

Sóc nocturna de mena, des de sempre. Tot el que puc ho faig de nit. Fins i tot les coses de casa. Si és un dissabte o festiu, encara que em passi el dia a casa, fins les 7 o 8 de la tarda no m’inspiro, perquè en cal molta d’inspiració per posar-se a fer coses de casa, i és clar sovint se’m fa tardíssim quan acabo. Però sóc així, no hi puc fer més.

Sempre m’ha agradat la nit, em poso música i és quan em sento més bé, lliure, sense telèfon, sense sorolls, per llegir, escriure... Darrerament, des de que tinc el bloc, és quan aprofito per fer posts o buscar música o fotos. A vegades, em trobo al davant de la pantalla, fent un post, o llegint blocs i tot de sobte se m’obre la finestreta d’avis de correu i veig el remitent i no puc negar que em poso contenta. Un blocaire tan o més nocturn que jo, que em deixa un comentari. M’agrada molt com escriu, m’agrada que em visiti, i em fa il·lusió “veure’l”.

M’ha passat altres vegades, a més, passa de tant en tant, i a vegades en deixa més d’un i gairebé que ja em quedo mirant, esperant, a veure si n’entrarà un altre i un altre... Aquesta estona, mentre dura, és molt agradable sento una mena de complicitat, estranya, sé que és allà, on sigui, però el sento aquí, proper.

Avui m’ha passat i m’ha fet pensar. Com pot ser que aquest món creï aquests vincles tan curiosos amb les persones. Com pot ser que hi hagi blocs que t’encantin i per tant, qui hi ha al darrera també, i d’altres que no pots amb ells. Alguns et fan pensar que qui hi ha al darrera deu ser així o aixà i et cau bé, d’altres, i sense saber perquè, et fan pensar que no t’agradarien. Alguns, els agafes afecte, d’altres et desperten tendresa, algun, penses –com ja vaig dir en un post recent–, què masclista!, d’altres quina sensualitat que desprèn, o quin erotisme, n'hi ha que els trobo ben simpàtics, n'hi ha de cultes, n'hi ha d'espontanis, naturals... Tot un món, aquest dels blocaires, ben apassionant.

Declaració de principis

Las perlas – Claudia García Moritán

Tot i ser força nova en aquest món de la blogosfera, i no saber encara molt bé com aniré evolucionant, una cosa que inicialment pretenia era no explicar coses massa personals. Malgrat aquest propòsit, fins ara només he fet que parlar de coses personals i, per tant, suposo que per ara només he aconseguit no entrar en els detalls que crec que no calen: els íntims o massa íntims, que també volia evitar.

Una altra cosa que tampoc m’agradaria és donar la imatge de ser la persona perfecte, perquè ningú no ho és i, quan es parla d’un mateix, és fàcil caure-hi. Llegeixo posts a vegades que semblen escrits per "persones 10" i, francament, no crec que existeixi la persona ideal en cap sentit i menys encara en tots.

També tenia la intenció, i fins ara pràcticament l'he mantingutda –se me’n va escapar un, però no podia escriure res més en aquell moment, em sentia com bloquejada, com si no pogués escriure res més mai més–, de no explicar els dies dolents o negatius, no perquè no en tingui, suposo que, com tothom, en tinc, sinó més aviat perquè pel que he observat, els blocaires tenen tendència a preocupar-se dels companys i em sabria greu i perquè segurament tampoc ningú m’ho podria resoldre.

Per la meva manera de ser, tinc tendència a escoltar i mirar d’ajudar les persones en general, i encara més les properes, no tant com m’agradaria, però sempre tant com puc, però de la mateixa manera, quan sóc jo la que tinc problemes, del tipus que siguin, prefereixo tancar-me, no explicar-los i passar-m’ho sola. Només tinc dues amigues, d’aquelles de tota la vida, i el meu rei, que, des de que hi és, hi és sempre, que en algun moment ho arriben a saber, però la resta, o no ho saben mai o quan ja fa temps que ha passat.

Sóc una persona molt normal, amb qualitats –suposo– i defectes –molts– i sí, encara que no ho expliqui, ni al bloc ni als amics més propers, tinc problemes, més d’un, imagino que com molta altra gent, però com he fet sempre, me’n vaig sortint. Amb més temps o menys, amb més llàgrimes o menys, però sempre remuntant, buidant el sac.

Malgrat tot, sóc feliç, perquè en vull ser, perquè fa molt temps que em vaig proposar ser-ne, perquè també em passen coses bones, i perquè crec que viure és això: gaudir al màxim del bo que ens passa i superar els obstacles que ens van sortint.