dimarts, 24 de juny del 2008

Somni



Avui he tingut un somni ben curiós. Em trucava una dona, que em deia que érem antigues companyes d’estudis. Com que no em sonava, ni el nom tampoc, li demanava d’on i em deia una escola on jo no havia estudiat mai. Així li ho feia saber, però ella insistia, i se’m posava a plorar. Aleshores em deia que s’acabava de separar, que se sentia sola i que no sabia si se’n sortiria. Tot i no conèixer-la de res, jo li deia que sí que se’n sortiria i que ja l’ajudaria. Ja no recordo res més.

En el metro, venint cap a casa, hi he pensat i he vist que aquest somni, curiosament, em definia prou bé. Crec que amb un cop de mà, amb alguna persona que t’estiri, a vegades, tot és més fàcil.

Jo ho he fet sempre que m’ha semblat veure-hi la conveniència i a mi també m’ho han fet en alguna ocasió i sempre ho he valorat i agraït, procurant, a més, no oblidar-me’n mai.

Hi ha persones que les coses no els han anat prou bé a la vida. A vegades involuntàriament i d’altres no voluntària, però si per falta de mitjans, o de força, o per un cúmul de circumstàncies. Són persones que sempre em criden l’atenció, si hi detecto un bon fons.

Sovint, només necessiten que alguna persona cregui en elles i les ho digui, això les augmenta l’autoestima, comencen a tirar endavant amb facilitat i a mi em produeix una gran satisfacció. És com allò dels regals: m’encanta que me’n facin, però sóc molt feliç fent-ne.

A vegades, però, potser per falta de costum, perquè no s’han sentit mai valorades per ningú i les sobta, aquestes persones reaccionen malament i no fan més que convertir-se en botxins de la persona que els ha donat la mà, arrossegant-la al seu desassossec, en alguna ocasió m’hi he trobat. Fa anys, vaig tenir una companya de feina, amb qui em vaig abocar molt, perquè realment ho necessitava, i em va fer això, fins arribar-me a fer mal. Ara, com que ja m’ho sé, quan m’hi trobo, si veig que les coses poden anar així i que jo encara puc rebre, discretament em retiro, tampoc es tracta de prendre mal.

Però, no he deixat de fer-ho, o d'intentar-ho si més no, i, pel que he vist al somni, tinc aquesta manera de ser ben arrelada.


14 comentaris:

Sergi ha dit...

Penso que la gent sol agrair que els allarguem una mà, encara que no ens coneguin. Ara que, hi ha persones de tot, i si són prou orgulloses potser et faran notar que qui ets tu per creure que les pots ajudar. Però elles s'ho perden. Algú que allarga la mà sense cap necessitat, per altruisme, no crec que porti cap mala intenció, i pot ser sempre una mà que ens ajudi a aixecar-nos.

Jordi Casanovas ha dit...

És bo oferir ajuda a qui la necessita però s'ha d'anar amb compte. L'altre dia vaig sentir l'expressió vampir emocional.

Anònim ha dit...

i a vegades no entenem que hi ha gent que necesiten estar sols i sentir el seu dolor per estar be i no ...es igual

Striper ha dit...

Per desgracia hi ha gent que se instala en el estat de necessitat com model de vida.

Josep B. ha dit...

Estar oberts a ajudar és bó per definició, però de vegades la millor ajuda és no posar-s'hi, però això sols el dona l'experiència.

estrip ha dit...

com en tot, hem de saber allà on ens posem. Però encara que alguna vegada hagis rebut, només que una persona al món s'hagi pogut sentir aliviada per la teva aparició, suposo que ja val la pena.

Emily ha dit...

Això diu molt de tu, Rita. No canviis mai!

Rita ha dit...

És complicat, xexu. Suposo que tothom té les seves raons i per damunt de tot respectables. De fet, volia parlar del somni, perquè em va sobtar i força, i tot escrivint em va venir al cap la història d'aquella companya i com em va arribar a afectar.

Uff... Aquests sí que deuen ser perillosos, jordi casanovas...

També, anònim...

Doncs molt probablement, striper...

Per no tenir problemes, segur que és el millor, skorbuto, però això va a caràcters...

Cert, estrip, tinc algunes satisfaccions al meu haver, en aquest sentit...

Ufff, emily, gràcies, però de debò que no vull fer pensar que sóc perfecte. Tinc piles de defectes, de veritat. Només passa que sóc sensible i sempre penso que pur fer alguna cosa.

Joana ha dit...

Hi ha maneres de ser que no cal que canviem.
Una abraçada!

mossèn ha dit...

curiós ... salut

Míriam ha dit...

M'agrada com ho expliques. També ho veig així, jo. Sobretot el "tampoc es tracta de prendre mal" que s'aprèn amb l'edat i s'ha de mirar de tenir present; sempre que es pugui o que hi siguis a temps. De fet, de vegades passa allò d'ensopegar amb la mateixa pedra. Un plaer, avui.

Rita ha dit...

Més aviat és que no es pot, joana. Ja m'agradaria a vegades...

:-) mossèn

Cert, mila. Gràcies!

el paseante ha dit...

Penso que si no ho haguessis explicat, hauríem notat igualment aquestes qualitats humanes en la teva persona. Els blogs ens defineixen perfectament. I al teu sempre s'hi troba bondat i calma.

Rita ha dit...

Gràcies, paseante!