Autisme

Era un matrimoni amb una nena, que en va tenir una altra. Tot anava bé fins que, veient que tot allò que ha de passar en els primers mesos de vida no passava, van anar al metge, d’això fa uns 40 anys, i van haver de voltar-ne uns quants fins que van trobar un diagnòstic: la nena era autista.

Se’ls va caure el món a sobre, es van ensorrar, però, un cop passat el dol, i tenint en compte que en aquella època no existien pràcticament tractaments, ni centres, ni escoles especialitzades, i que la única solució que els donaven era tractar-la com a un síndrome de down, i a la llarga tancar-la, com es feia abans amb totes les deficiències mentals, van saber reaccionar.

Van posar-se en contacte amb altres pares afectats i emprenedors com ells i van començar a dedicar tots els seus esforços i recursos en localitzar metges, tractaments, engrescar persones i crear el que no existia en aquells moments al país: un centre especialitzat.

Una de les preocupacions d’aquests pares sempre va ser que per a l’altra filla, la gran, la petita no li representés mai cap càrrega, malgrat que sempre hi ha estat absolutament implicada, potser precisament perquè mai ho ha viscut com una càrrega, sinó amb tota normalitat i així ho ha transmès a la seva parella i als seus amics i amigues.

Un cop organitzada i enllestida la primera fase: l’escola, es van plantejar que havien de resoldre el futur de la filla petita i de la resta de nens, per tal que de grans, i davant l’absència dels pares, hi haguessin centres on poguessin viure, però sense deixar d’aprendre i seguir un ritme de treball així com prou recursos per poder-ho tirar endavant, tot creant una Fundació.

Actualment tenen escola, tallers, centre residencial i recursos, tot i que mai n’hi ha prou, per tal que aquests nanos, un cop adults, pugin tenir una vida més o menys organitzada independentment dels pares, quan toqui.

La mare excepcionalment alegre, simpàtica, emprenedora, positiva, va morir aviat farà un any, però el pare segueix amb la bona feina que fins aleshores havien portat tots dos, sempre junts.

Aquest matí, he sentit una història a Catalunya Ràdio que m’hi ha fet pensar: un avi d’un nen autista va pensar que potser internet atrauria el seu nét, però els colors i les imatges van resultar excessius i contraproduents i aleshores va decidir que faria ell un web, sense tan impacte visual i sembla que ha resultat molt positiu.

He fet un correu a la filla gran, amiga meva de fa molts anys, per fer-li-ho saber de seguida. D’una manera o altra, les persones del seu entorn també hi estem implicades.