dijous, 12 de juny de 2008

Autisme


Era un matrimoni amb una nena, que en va tenir una altra. Tot anava bé fins que, veient que tot allò que ha de passar en els primers mesos de vida no passava, van anar al metge, d’això fa uns 40 anys, i van haver de voltar-ne uns quants fins que van trobar un diagnòstic: la nena era autista.

Se’ls va caure el món a sobre, es van ensorrar, però, un cop passat el dol, i tenint en compte que en aquella època no existien pràcticament tractaments, ni centres, ni escoles especialitzades, i que la única solució que els donaven era tractar-la com a un síndrome de down, i a la llarga tancar-la, com es feia abans amb totes les deficiències mentals, van saber reaccionar.

Van posar-se en contacte amb altres pares afectats i emprenedors com ells i van començar a dedicar tots els seus esforços i recursos en localitzar metges, tractaments, engrescar persones i crear el que no existia en aquells moments al país: un centre especialitzat.

Una de les preocupacions d’aquests pares sempre va ser que per a l’altra filla, la gran, la petita no li representés mai cap càrrega, malgrat que sempre hi ha estat absolutament implicada, potser precisament perquè mai ho ha viscut com una càrrega, sinó amb tota normalitat i així ho ha transmès a la seva parella i als seus amics i amigues.

Un cop organitzada i enllestida la primera fase: l’escola, es van plantejar que havien de resoldre el futur de la filla petita i de la resta de nens, per tal que de grans, i davant l’absència dels pares, hi haguessin centres on poguessin viure, però sense deixar d’aprendre i seguir un ritme de treball així com prou recursos per poder-ho tirar endavant, tot creant una Fundació.

Actualment tenen escola, tallers, centre residencial i recursos, tot i que mai n’hi ha prou, per tal que aquests nanos, un cop adults, pugin tenir una vida més o menys organitzada independentment dels pares, quan toqui.

La mare excepcionalment alegre, simpàtica, emprenedora, positiva, va morir aviat farà un any, però el pare segueix amb la bona feina que fins aleshores havien portat tots dos, sempre junts.

Aquest matí, he sentit una història a Catalunya Ràdio que m’hi ha fet pensar: un avi d’un nen autista va pensar que potser internet atrauria el seu nét, però els colors i les imatges van resultar excessius i contraproduents i aleshores va decidir que faria ell un web, sense tan impacte visual i sembla que ha resultat molt positiu.

He fet un correu a la filla gran, amiga meva de fa molts anys, per fer-li-ho saber de seguida. D’una manera o altra, les persones del seu entorn també hi estem implicades.

7 comentaris:

XeXu ha dit...

Això si que és voluntat, ser els pioners i posar a punt una estructura que no existeix, per amor a una filla, però sabent que ajudarà a molts i molts nens. Les meves felicitacions per ells, i per la feina feta, i la que segueixen fent.

Carquinyol ha dit...

No hauríem d'oblidar mai que qualsevol de nosaltres, si ens hi posem, podem canviar alguna cosa del món

Striper ha dit...

Jo conen la historia del Enric un nen que va pasar per l'escola i que gracies a la lluita de la seus pares i en especial de la seva mare aconseguit fites impensables nigu donava res per esta destinat a ser un vegetal i no ho ha sigut.

Joana ha dit...

És molt maco "implicar-se amb la gent que tens a prop". A vegades una ajuda petita és un pas endavant.
Els pares no s'haurien de justificar davant ningú, però han de fer-ho perquè manquen moltes ajudes i en el camp dels transtorns mentals encara hi ha més mancances.
una abraçada i bona setmana Rita!

Luluji ha dit...

Doncs si, quan hi han adversitats em de reaccionar, i no lamentar-nos, i que millor exemple que el que expliques, mil petons per tota aquesta gent que fa possible un món millor.
Petons preciosa

el paseante ha dit...

Envejo la gent com la teva amiga, els seus pares o tu mateixa. Ha de costar moltíssim esforç. Però segur que ha valgut la pena quan veus els resultats.

Rita ha dit...

Gràcies, xexu, seran donades!

Ben cert, carquinyol, però suposo que t'han d'empènyer prou, com va passar amb ells.

Doncs felicitats per a l'Enric, striper, i per a la gent que ho ha fet possible.

Bon capde per a tu, joana! :)

Petons per a tu, luluji, bonica!

N'estan molt satisfets, paseante. Si veiessis tot el que han fet, al·lucinaries de debò!